dijous, 31 de març del 2011

Gravat




Contorns d'eternitat en una nit de lluna
dibuixen un espai colgat dins la blancor.
Plouen les fulles fins arribar al toll
sobre el nenúfar blanc dels quin no tenen son.

De molt al nord, on és la nit poruga
i el fred ha dibuixat milers de cops
contorns i cants i nits d'amor perdudes,
d'allà li arriba tota aquesta maror.

Que ningú vulgui pintar d'impuresa
el blau o el verd, el rosa o cap color!
Que sigui aquesta ferida arrodonida
la bandera letal del seu amor!



dissabte, 26 de març del 2011

Perdre coses, una activitat higiènica




"Quin sentiment més estrany, perdre! Si tothom s'apuntés en un bloc el que ha perdut al llarg dels anys, llibres, paraigües rellotges, un bitllet, la vergonya o la paciència, es quedaria parat. (...) Les pèrdues més o menys domèstiques, molt o poc importants, les deixem sense endreçar per, si de cas, recordar-les de memòria. (...) Perdre per trobar, perdre coses i trobar-les, perdre contínuament i recuperar-ho tot; no seria, com s'ha dit alguna vegada, una activitat "arravatadora i ultraatraient"? (...) I malgrat que pugui excitar la imaginació, els estris que es recuperen, en conjunt, són ordinaris. Potser no ho són tots els que es perden. (...) Perdre coses, al capdavall, també deu ser necessari, higiènic."



Opi i sardines. Cesc Martínez


Ai Cesc, Cesc, com m'has pillat, jo que ho perdo tot, jo que he jugat tant amb el sentiment de perdre. Aquest bloc del que parles el tindria atapeït, fins i tot estic començant a plantejar-me de fer-ho. Però quan alguna cosa es perd, la deixo anar, potser té ganes de sortir, fer unes petites vacances, o potser s'en va per sempre. La vida de les coses.... Quanta raó tens en això de que és una activitat higiènica.

dilluns, 21 de març del 2011

Massa abrigats


Vivim en una societat de la calefacció i l'aire condicionat. A l'hivern ens abriguem i tenim fred, no sabem viure amb el fred.

Jo abans era molt fredolica, anava sempre abrigada i tenia els peus freds permanentment. Un xicot que vaig tenir a Itàlia m'havia batejat "piedi freddi". Les puntes dels dits, el nas i altres parts del cos sempre eren com si no m'arribés la sang, com si no me les notés.

Fins que vaig conèixer els noruecs i vaig -a poc a poc- aprendre a no abrigar-me tant. He aprés una cosa molt important: quan surts d'un lloc calent (un lloc tancat amb calefacció) no pots apreciar la temperatura de manera correcta. Has de donar-te temps, gustar el fred, viure el fred durant uns instants. Acostumar el cos a la nova temperatura. Després pot ser que sí, que calgui abrigar-se si has de ser allà fora una bona estona, però generalment una mica de moviment, d'acció és prou per adaptar-se.

Des que no m'abrigo i no abrigo els nens (coneguts a l'escola per la poca roba que porten sempre) no ens encostipem tant, no estem quasi mai malalts. Crec que les malalties, si bé venen a l'hivern quan estem baixos de defenses, no s'agafen per anar poc abrigats, més aviat al contrari.

Recordo que, quan era escolta, els caps ens aconsellaven portar pijama a la tenda i no dormir amb la roba dintre del sac. Ens deien que la roba no deixava sortir la calor del cos i no escalfava la capa d'aire que es forma dintre del sac de dormir. Jo no m'ho acabava de creure mai, sempre tenia fred a la muntanya.

Ara, tanmateix, surto a córrer i porto menys roba que els altres. Jo també tinc una mica de "fresca", però és bona per sentir-se viu i motivar-se a córrer. A les excursions de muntanya porto roba d'abric i de pluja per seguretat, però camino amb una samarreta de màniga curta i com a màxim un forro fi. Si dormo en tenda mai em fico amb la roba dins el sac. La roba bruta i suada és la nevera perfecta. Si vols dormir calent, porta't roba neta. També a les pistes d'esquí procuro portar poca roba i roba que no em faci nosa, que no sigui gruixuda o pesant. En general un tallavents fi i un jersey a sota és més que suficient. Ja quasi mai porto leotards (tant incòmods!) em poso els pantalons d'esquiar directament.

A la feina he decidit no portar-me l'abric quan em moc pel campus d'un edifici a l'altre. La primera cosa que faig és obrir la finestra i baixar la calefacció que ha deixat el professor anterior.

Aquestes époques són especialment divertides per veure la gent. Encara ningú ha tret la roba d'estiu. Ningú ha fet el clic, i amb 18  graus de temperatura veus la gent amb abric i jersey i bufanda, suant al metro. Jo porto una caçadora perquè vaig en moto, però en quant agafo els "ferros" la fico a la motxilla.

Només em queden dos llocs on encara m'abrigo molt, perquè em quedo molt parada: a ioga i per dormir. Ara tanmateix ja no li dic al Per que tanqui la finestra, perquè m'agrada la calor, però respirar aire bo, també.

dijous, 17 de març del 2011

Lectures d'hivern


Aquest hivern he llegit set llibres, més la continuació de Ideas de Peter Watson que el vaig llegint a poc a poc. No ha estat tan variats en idiomes, ja que tots menys un els he llegit en català o castellà. Normalment tinc com a norma anar canviant de llengua, per no perdre-les i practicar-les totes succesivament. Però el problema és que arriben a les meves mans molts més llibres en català i castellà que en d'altres llengües, així se m'acumulen molts, sobretot tenint en compte que en noruec, anglès, italià i francès trigo més en llegir. Per tant, en ocasions, faig un "tot país" i llegeixo pendents en les meves llengües.

Com que l'hivern no s'acaba fins el 21 de març i actualment estic llegint altres dos llibres més, inclouré nou llibres en  aquest comentari. Aquest cop no faré rànquing. Seguiré de oest a est els països on tenen lloc les històries començant per Portugal i acabant per Grècia.

Història del setge de Lisboa. José Saramago.
El títol pot semblar un llibre de no ficció, de història medieval, però no, és totalment una novela. M'agradat molt, com sempre em passa amb Saramago. Explica la història d'un corrector de proves d'editorial que corregint un llibre decideix canviar una frase. No ho fa per error, ni per ideologia. Ho fa per joc i per provar el risc. La frase canvia el sentit de la Història amb majúscula. A partir d'aquest moment, una dona que treballa a l'editorial li proposa d'escriure cóm hagués estat la història medieval dels lisboencs i dels portuguessos en general si els musulmans haguéssin resistit a la ciutat. La portentosa imaginació de l'autor et porta a aquesta situació absurda però genial. Paral·lelament et relata la relació amorosa entre el corrector i la dona de l'editorial. El recomano molt, tot i que t'has d'acostumar a la prosa del Saramago que no puntua i no fa mai paragrafs, ni marca amb guions els diàlegs.

Melocotones helados. Espido Freire.
Vaig veure aquest llibre a la prestatgeria a casa d'uns amics i la contraportada em va motivar a demanar-lo en prèstec. Perquè planteja una història molt curiosa. Els fets s'edevenen a una petita ciutat del nord d'Espanya, podria ser a Astúries. La protagonista es diu Elsa i té una cosina amb el mateix cognom que també es diu igual. El nom el van rebre les dues en record d'una tieta morta de petita.  Les tres Elses estan marcades per la desgràcia. La de la protagonista consisteix en que una secta l'hagi confosa amb la seva cosina i l'estigui amenaçant amb anònims. Com dic el plantejament és bo i la càrrega filosòfica que comporta el fet de barrejar identitats i noms (quasi a lo Cien años de soledad) podia donar moltíssim de sí. Però el desenvolupament de la història i la resolució final m'han decebut molt. Crec que la Espido tenia un diamant en brut i no l'ha sabut llimar bé.

La teranyina. Jaume Cabré
Terrassa és el lloc, la Setmana Tràgica el temps. Jaume Cabré em va entusiasmar amb Les veus del Pamano  amb els seus personatges tan rodons i contradictoris, amb la màgia d'uns fets que podíen ser molt diferents del que semblaven...per això sabia que era una aposta segura. La teranyina relata la història d'una fàbrica de filatures que decideix fer roba per l'exèrcit que va al Marroc i a Ceuta enviats a la guerra pel govern. Una guerra (com la d'Irak) motivada per les capes riques de la societat per mantenir el colonialisme i les matèries primeres, però a la que anàven a morir els obrers. El personatge principal, en Mercader, és un obrer i lluita -segons ell creu- per la causa. En realitat algú més poderós l'està movent com un titella per fer-se amb el control de la fàbrica i enfonsar la família Rigau, els amos.

L'últim dia abans de demà. Eduard Màrquez
De Terrassa ens traslladem a Barcelona on trobem una història dura i dolorosa explicada en tres temps tots ells presents. El protagonista és un nen que reb abusos sexuals a l'escola, el protagonista és un jove estudiant universitari enamorat d'una noia amb problemes mentals i el protagonista és un adult a qui se li ha mort la filla. Sempre és el mateix i sempre li acompanya un "amic" que juga papers molt importants ens els tres períodes de la seva vida. Tot s'explica en present. Les frases són com de tel·legrama, és un relat minimalista. Tú com a lector has de posar el 75% de la història, l'autor no t'en dóna més. A mí m'ha faltat prosa, m'han faltat conectors, densitat de text. A més he patit molt amb aquesta vida tan dissortada i injusta, amb tant dolor. No he volgut llegir més llibres del Màrquez. 


Antología poética. Miguel Hernández.
Ja som a la banda més oriental de la península, al poblet d'Orihuela, Alacant. Les paraules fresques, directes i emotives del poeta del poble amaguen una elaboració pregona de gran complicació i cultura. Com aquells gimnastes que sembla que volen sobre els aparells i dancen al terra, com si fos la cosa més natural i espontània i darrera porten hores, hores i hores de preparació.  Per mostra un botó:

TU BOCA
Una herida sangrante y pequeña;
del purpureo coral doble rama;
un clavel que en el alma se inflama;
una fresa lozana y sedeña

Tenim a Petrarca, l'hipèrbole del Segle d'or, les imatges nerudianes, el ritme del romancer i el toc de surrealisme de la generació del 27. Quasi res.

La sal de la vida. Anna Gavalda.
Ens anem ara a França, a un poblet de pagès on la meravellosa Anna ens fa un cant al sentiment de fraternitat. Si teníu germans ho entendreu. La breu història traca de tres germans que es troben en un casament familiar i mentre fan temps fora de l'esglèsia per que acabi la cerimònia, decideixen escapar-se del compromís social i anar a buscar el germà petit que viu en un castell on treballa com a guia turístic. Passen el dia junts, dormen al castell i l'endemà diumenge es tornen a separar. Però la relació que es produeix en aquells que han tingut els mateixos pares i han compartit la mateixa infància, és una cosa molt especial.

Øya (L'illa) Victoria Hislop
I ara el llibre més oriental. Passa a Grècia, a una illa molt especial Spinalonga, molt aprop de Creta. En aquesta illa confinaven els malalts de turberculosi per tal que no encomanéssin la malaltia. Relata la vida de dues noies, l'Anna i la Maria, que segueixen trajectories de vida molt diferent un cop la seva mare és enviada a l'illa i després d'uns anys mor de la malaltia. L'Anna consegueix un bon matrimoni amb un home ric, però s'enamora del cosí del seu marit i el fa el seu amant. Mentre que la Maria adquereix la tuberculosi i ha de traslladar-se a l'illa. Però es cura i torna enamorada d'un dels metges amb qui es casa. De la relació de l'Anna amb el Manoli, el seu amant, neix la Sofia que esdevindrà per una sèrie de situacions creuades com la filla adoptiva de la Maria ( en realitat la seva tia) i emigrarà a Anglaterra on tindrà una filla que molts anys més tard explica tota la història mentre la descubreix viajtant a la terra de la seva mare.
Del llibre m'agrada com tracta el tema de la tuberculosi que avui en dia podria ser la sida, o alguna cosa així. De la importància que té en la vida la irrupció d'una malaltia i de la necessitat de comunicació i respecte dels malalts. 

Per fi dos apunts més molt breus dels dos llibres que estic llegint actualment: Adolfo Suárez. Biografía política. Juan Francisco Fuentes. Una explicació pormenoritzada del paper del nostre primer president durant el franquisme, el postfranquisme i la transició. Molt interesant l'anàlisi psicològica de l'home i del polític. Molt ben documentada i basada en contactes amb les persones que el van conéixer i van compartir protagonisme amb ell. El segon llibre és Maratón. Grete Waitz, una guia per preparar la teva primera marató de la mà de la gran campiona noruega. No és que jo vulgui preparar-me'n una però per plantejar-me el repte de la mitja marató que correré l'any que ve, també em serveix.

dimecres, 16 de març del 2011

La marató pels humils

"¿Qué actitud adoptarás cuando decidas correr? Por experiencia, sé que un tipo determinado de personas (especialmente hombres) se muestran más confiados, a veces incluso con aire chulesco, a la hora de afrontar el mundo desconocido de la maratón. Son de esa clase de personas que afirman: "Eso lo puedo hacer yo" (...) Mientras firmo autógrafos en las carreras, no es extraño que se me acerque un hombre y me diga: "Voy a correrla en 2:40".(...) La mayoría de las mujeres se me acercan para decirme: "Voy a tomarme mi tiempo, sin prisa pero sin pausa. No voy a correr riesgos. Quiero asegurarme de que llego a la meta".

Créeme, ¡hace falta mucha humildad para correr una maratón! Si bien ser una persona competitiva puede ser una ventaja, procura no sobrepasarte en intensidad o confianza, porque tal vez no seas lo suficientemente humilde".

Maratón  Grete Waitz.

(Atleta noruega, va correr per primera vegada una marató a Nova York, no sabia a quina velocitat anava perquè l'espai es donava en milles i com que era europea no tenia l'agilitat de convertir-les en quilòmetres. Va seguir perquè com que no coneixia la ciutat i no portava diners pensà que el millor era seguir la gent. Va arribar en 2:32:30, en la primera posició. Després ha estat 9 vegades guanyadora d'aquesta marató.)

diumenge, 13 de març del 2011

Pluja, lluvia, rain, pioggia, regn, pluie



Un altre cap de setmana a la casetta in Canadà. Hem arribat amb pluja, hem passat el cap de setmana amb pluja i hem marxat amb pluja. Si no t'agrada veure com cau l'aigua, més val que no surtis. Però a mi m'agrada. Ens hem quedat tancadets a casa? No, es clar que no! Bé no hem sortit a córrer ni hem fet cap gran excursió de 8 hores. Però no hem deixat de fer les nostres escapadetes. Dissabte vam fer el Per i jo una de petita que volia tornar per un camí de volta cap al poble, però no, vam acabar en una casa particular i vam sortir per un senderol una mica embolicat.

Diumenge hem sortit tots quatre. Hem fet el mateix camí cap un poblet petit que es diu Fabert. Llàstima que al poble han construit aquest magatzem gris de ciment que es veu a l'esquerra de la fotografia, sino seria un poble idílic. Hem tingut algun que altre encontre una mica "especial" amb vaques i bous (crec que no eren toros) que ens han fet recular i els nens s'han enrampat en els filferros que posen pel ramat, però el cas és que sota la pluja hem fet una passejadeta d'unes dues hores, no està gens malament considerant el temps.

De tota la neu que hi havia al voltant de la casa, ja no en queda gens. Ara tenim el pont inundat, tot és aigua, el riu baixa com un noi content i excitat. Per accedir a casa nostra, hem de pujar uns 40 metres riu amunt i passar per una passarela de ferro sense baranes, fent equilibris.

Però la pluja sí que ha esdevingut neu al cim del Costabona. La imagte era estupenda, tot enfarinat i brillant, acabat de caure. Quines ganes de quedar-me, mare meva, quines ganes.....

diumenge, 6 de març del 2011

Marató de metro

Marató de Barcelona. 8:30. Set corredors tribanderos surten entre una multitud de 15.000 atletes on era totalment impossible distingir-los. Aplaudint i animant des del pont de les escales mecàniques.

A les 8:45 esmorzar a tot luxe a casa de la Rita, que viu a La Gran Via. M'ha preparat torrades amb tomàquet i llom, pastís de xocolata, cafè amb llet i amable conversa.

A les 9:30 baixem al carrer. Ja hi ha la Mireia. Animen als corredors que encara van frescos per sota de les tres hores, passa el globus de de 3:15, 3:30, cridem animant a la gent. Com que els corredors porten el nom propi al dorsal cridem els noms. Vinga Jordi, vinga Pere, vamos Julio... i com que està ple de guiris comencem en francès, italià , noruec , anglès. La Mireia està tan emocionada que està a punt de sortir corrents. "Quina enveja", "L'any que ve m'hi apunto", "Que xulo"...... Passa el Per molt content. Nosaltres no el veiem. Ens veu ell i ens saluda.

Agraeixo la Rita l'avituallament de l'acompanyant (fonamental!) i marxo. La Mireia marxa també cap a casa seva. Metro Línia 1. Urgell. L'agafo i en dos minuts arriba i cap a Glòries. Surto i em poso a veure'ls passar en la torre Agbar. Molt bon punt de vista perquè pugen per Diagonal giren i baixen. Els vaig veient passar. El Riera el primer, després l'Albert, el Jose, i per fi veig el Per. L'animo i crido. Passa molt bé, millor que a Donosti. Amb molta força. Porta bon temps.

Torno al Metro Línia 1. Glòries. Vaig cap Urquinaona. Ja no és tan fàcil pujar. Va a tope. Però veig que si em baixo a Urquinaona millor que a Arc de Triomf on es baixa la gran majoria. A Urquinaona està genial el lloc. Hi ha menys gent i es veuen molt bé els corredors. Alguns van caminant perquè estic al km 32. Als que caminen els crido pel nom. Alguns em contesten. "Estoy lesionado" "Gràcies però no puc" "Non ce la faccio" "Thank you"..... Passa el Per que no m'espera perquè aquí no havíem quedat. Li fa molta il·lusió veure'm. Va molt bé.

Dubto entre agafar el metro a Urquinaona o a Catalunya i agafar la verda per evitar la gent. Al final no ho faig perquè la verda triga molt, fa molta volta i no arribo abans que el Per. Intento agafar Metro Línia 1. Espanya. Arriba el metro i no hi quepo. Impossible entrar. El rellotge avança i el Per passarà per meta abans que jo pugui arribar. Em poso nerviosa. Al segon metro empenyo com puc i m'hi fico. Arribo a tot córrer per les escales del metro, amb l'avantatge que em proporciona el fet de conéixer la ciutat i el metro. Arribo a temps de veure arribar PERFECTE I SOMRIENT passar per meta. Genial, el meu heroi ho ha aconsseguit! Estic orgullosa d'ell.

Arribo a la Font Màgica i em trobo un ambient una mica tristó. L'Albert, el Xavier, el Txabi han puntxat. Només quatre han acabat. Així que el Per ha quedat molt bé.  Dels quatre que han arribat, ha quedat tercer.

A tots dir-vos que moltes felicitats per haver-ho intentat, ha estat molt maco veure'us.

Pregunteu-me el que volgueu sobre Metro Línia 1. Ho sé tot.



dimarts, 1 de març del 2011

Shakira ole, ole y ole!!!!




És increiblement sexy, molt intel·ligent, balla i canta amb tot l'encant del món i a més ha pogut entrar ni més ni menys que a la estirada, elitista i megapija Oxford Union i no us perdeu el "peazo" discurs que els espeta als estudiants. Suscric cada una de les seves paraules, carregades de veritat, d'experiències personals a Colombia i d'una lucidesa que normalment no esperes en una cantant comercial.









Aquí el teniu, val la pena dedicar-li una estona

La Gruberova és Anna Bolena

Vaig anar al Liceu ja fa uns dies, tenia ganes de fer un post d'aquesta òpera romàntica d'en Donizetti, però no he trobat fins avui el temps. L'emoció que em va produïr no sé si la podré transmetre, perquè queda allà molt lluny, una mica oblidada per altres activitats i vivències. És el que té el bloc, quan el deixes et caduquen les idees que tenies pensades per noves entrades.

L'Edita Gruberova és una soprano de coloratura que ja té els seus molt ben portats 65 anys i que segons els experts ja no és el que era.  Va neixer a Eslovàquia de mare hongaresa i pare mig alemany. És coneguda per l'espectacularitat dels seus tons alts que pot cantar amb molta força. Per exemple la Reina de la nit de la Flauta Màgica, la bogeria de Lucia de Lamermoor o la Colombina de Arianne auf Naxos.  A més és una gran actriu que plora i es mou per l'escenari sense cap problema expresant-se amb el cos. Quan canta en italià se li entén molt bé la dicció, pots seguir la lletra.  Té un idil·li amb Barcelona, amb el Liceu, que sempre l'ha considerat una de les seves ninetes del cor, i a la vegada ella sempre ho ha donat tot a l'escenari.

Jo la vaig trobar magnífica, potser es va cansar una mica, però no es va reservar gens i va cantar perfectament des de la primera aparició a escena.

Giovanna Seymour és la guapíssima i genial Elina Garanca que no coneixia i em va encantar. És letona, formada a Viena i Estats Units, estava genial en el paper de jove i despampanant nova amant de Enric VIII.

Els homes van estar correctes, però com sempre passa al belcanto no tenien papers tan grans, tan espectaculars.

Aquí les teniu, jutgeu vosaltres

La mía (De la nada hice piel)




Ya estaba aquí
cuando todo eran sombras.
Ha estado siempre aquí.

¡Cuánto poder desprende
su pequeña figura
ocupando el lugar exacto
de este hogar eterno!


Cuando se va,
queda su olor en casa,
queda el perfume en el teléfono,
queda el hueco en el rincón.
Todo queda aquí.

De noche, a veces, la encuentro despierta
(no puede dormir)
lee la Biblia.

¡Es tanta la paz que inspira
su cuerpo menudo
entre las sábanas!