dijous, 31 de maig del 2012

Lectiones ad kalendas: maius



Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove

La vita accanto (La vida al marge) Mariapia Veladiano.
Rebecca és lletja. Molt lletja. No espera res de la vida, només ser invisible, que ningú la miri. La mare no l'ha agafada mai en braços. El pare consenteix que visqui aïllada. Una tieta intenta ajudar-la, pero ella (que és molt maca) també té els seus secrets.... La vida de Rebecca és una vida al marge, plena de solitud. Té només una amiga molt especial. Una nena molt grassa que mai no calla. I una passió, tocar el piano. Amb la música es torna bella, té els dits màgics. Però les dificultats per anar al conservatori, tocar en concerts amb públic etc... són immenses.


Novel·la interessant, potser molt extrema. Que el físic pot posar molts pals a les rodes per les persones que no són agraciades, és ben cert, però que la persona sigui rebutjada fins a tal punt que no tingui amor de mare, em sembla poc realista.


¡Indignaos! Stéphane Hessel
D'aquest llibre no cal parlar. Tothom coneix aquest heroi de la resistencia antinazi, víctima del camps de concentració i coautor de la Declaració dels drets humans. El seu missatge és molt engrescador. No ens quedem de braços creuats. Endavant. Una de les coses que comenta és com es fa servir el llenguatge per justificar la injustícia:


"He constatado -y no soy el único- la reacción del gobierno israelí al hecho de que cada viernes los habitantes de la pequeña ciudad de Bil'in, en Cisjordania, van sin lanzar piedras, sin usar fuerza alguna, hasta el muro contra el cual protestan. Las autoridades israelíes han caificado esta marcha de terrorismo no violento. No está mal. Hay que ser israelí para calificar de terrorismo la no violencia"


Avui en dia "terrorista" és tot aquell que no li agrada al poder. No importa com o per quines raons s'oposi, el cas es no escoltar i descalificar.


La pasión de correr. Francisco Medina
Al Francino, la Igartiburu, el Zaplana, la Segarra, Càndido Méndez..... i altres famosos i no tan famosos, els agrada sortir a rodar per parcs i asfalt, també fan curses de muntanya o caminades molt llargues com el camí de Santiago. Vaig dedicar un post a la increiblement polifacètica Araceli Segarra. Així que ja ho sabeu, qui ho prova, repeteix!


El talent. Jordi Nopca
Una petita editorial (formada sols per dues persones, els protagonistes) Edicions el cocodril, va a la cerca i captura de talents mitjançant un enginy que han robat a un inventor alemany. Viuen aventures a Lisboa, Colliure, Barcelona, intentant fugir de les grans màfies que volen pescar-los i fins i tot matar-los, per tal d'aconseguir l'aparell que detecta el talent.


El llibre planteja la dificultat d'un editor de saber si allò que publica, tindrà o no, èxit. S'ho pren tot amb humor i "action. Escriptura molt superficial, postmoderna, on en cap moment entra en el moll de l'os. No m'ha agradat perquè no m'ha donat el que esperava durant tot el llibre: que comencessin a publicar i a vendre llibres.


Før du sovner. (Abans que t'adormis) Linn Ullmann
Karin explica un conte de mitja nit al seu nebot mentre tots dos esperen al llit que la mare truqui des d'Itàlia. Així comença i acaba aquesta història rodona, pintada amb un toc de realisme màgic quasi a l'estil sudamericà, però molt nòrdica. Entre aquests dos moments passen el casament de la Julie, sa germana, la vida del Rikard, l'avi, a América, els cinc o sis nòvios de la Karin, les mentides que es tornes veritats i les que mai no han deixat de ser mentides, la crisi d'un matrimoni, les maldats d'una dona intel·ligent..... Un gran gran llibre. El millor del mes, sens dubte.


Si alguien tiene que ser después. Juana Bignozzi
Per acabar el mes poesia argentina. Una autora que des de l'edat madura mira els joves ocupant el seu lloc i afirma


"debo decirles
aprendí hace mucho
que no hay nada más patético
que la canción del verano, la canción del momento,
pasado ese verano, pasado ese momento"


Jutjeu vosaltres, jo no sé dir el què. Doncs potser sí que ens hem de deixar de nostàlgies, o si algú, ha de ser després.






dilluns, 28 de maig del 2012

Quart any de runner

Aquesta és la taula de resultats de la temporada. He corregut 8 curses, una mitja marató, 6 de 10km , i una de 4,5. Tres de les vuit han estat noves: Cornellà, Mitja Bcn i Nou Barris, per això no tinc resultats de la temporada anterior. De les altres cinc tinc tant el resultat anterior com el d'aquest any. Amb satisfacció veig que en tots els casos he millorat el resultat anterior. Hi ha l'excepció del 1/4 de mitja de Granollers que tot i haver fet millor resultat, el recorregut era més curt i la meva velocitat ha disminuit. En totes poso el temps a 5km (sempre els primers 5) i el temps mitjà en minuts per km.


Km
Mes
Cursa
Temp. Anterior
Aquest any
Temps 5km
Velocitat


10km
octubre
Cornellà

59:52
29:21
6'00m/km
10km
novembre
J. Bouin
57:29
57:00
27:22
5'42m/km
10km
desembre
Nassos
58:06
57:11
28:13
5'43m/km
10km
gener
S.Antoni
55:45
55:41
27:17
5'34m/km
4'5km
febrer
¼ mitja
28:38
27:14
27:14
6'25m/km
21'09km
febrer
Mitja Bc

02:22:05
33:13
6'45m/km
10km
abril
Bombers
58:55
58:32
29:14
5'52m/km
10km
abril
NouBarris

59:10
30:03
5'54m/km

Quins eren els meus objectius i quans he complert?

Anem a pams...
  • No tornar a veure el 59 en cap cursa de 10km. Aquest no l'he assolit perquè tant Cornellà com Nou Barris he vist el 59. Tanmateix no ha esta en cap cursa de les conegudes.
  • Repetir un 55 a la Mercè, J. Bouin o Sant Antoni. Sí, a Sant Antoni vaig tornar a fer 55!
  • Fer una mitja marató. Sí, he fet la de Barcelona!
  • Baixar de 27 en 5km a la dona o a 1/4 de mitja. No, a la dona no hi vaig anar per trobar-me malament i per la pluja i al quart, tot i sent més curt no vaig baixar de 27.
Per a l'any vinent em proposo:
  • No tornar a veure el 59 en cap cursa de 10km
  • Repetir un 55 a Jean Bouin, Nassos o Sant Antoni
  • Córrer dues mitges maratons i una d'elles per sota 2:15:00. Una a Barcelona i una altra a París.
  • Baixar de 27 en 5km.
  • Fer un "milqui" (1500m) en 7:30.
  • Fer 10 curses en total.

divendres, 25 de maig del 2012

Corrent amb Vivaldi

Vaig sortir a córrer amb el grup de Can Mèlich dels dimecres. Darrerament estic molt contenta amb aquesta activitat perquè estic corrent per sota de 6' sense que sigui cursa. Tot i la calor que feia, vaig decidir complir amb el propòsit que m'havia fet de fer el recorregut al revés, és a dir, que un cop arribada a la Nestlé, faria les zigue-zagues de pujada fins al carrer del col·legi alemany.

Vaig engegar l'ipod i vaig voler escollir una musiqueta marxosa, però per error, quan ja havia començat, el que em sortia per les orelles era La primavera de Vivaldi. (Jo anava a sentir Zucchero que comença per Z i no Vivaldi que es troba just al costat al meu ipod perquè comença per V)

La música clàssica està considerada lenta i no apta per córrer. Però crec que no és així. L'allegro famós de la primavera em va donar la primera embranzida durant tota la Carretera Reial. L'adagio em va donar ritme per tal de fer la llarga pujada i vaig arribar ben fresca i el presto del final em va llançar com una fletxa per la baixada del Carrer Major.

Total els quasi 7 km en 39 minuts. Rècord personal. Imagineu-vos si arribo a posar-me Wagner que comença per la W i també està molt a prop de Zucchero!

diumenge, 20 de maig del 2012

Acabem com començàvem

Dia 2 d'octubre de 2011. Cursa popular de la Ciutat de Cornellà. Resultat 59'52. No és un bon resultat, però tinc alguns motius. Un diumenge calorós, un recorregut desconegut, molta pujada entre el quilòmetre 3 i el 6, primera cursa de la temporada.

Volia no pujar de 58, però era la primera.

Dia 20 de maig de 2012. Cursa popular de Nou Barris. Resultat 59'10. No és un bon resultat. Al final de la temporada, de nou una cursa que no ha sortir com volia, i això que tenia bones vibracions. Pluja abans de sortir. Pujades i baixades continues al recorregut. No veig els quilòmetres i no sé com vaig.

Dues curses semblants i diferents. Acabaven les dues a un Estadi, en aquest cas a Can Dragó. Les dues són de barri, de pocs participants i les dues tenen pujades importants. La de Cornellà amb calor i la de Sant Andreu amb pluja. I per descomptat el barri encantador, molt més simpàtic i acollidor que la ciutat de Cornellà.

He anat en cotxe amb la Maria, companya que corre els dimecres a Can Mèlich,  i el seu marit, Lluís, hem aparcat a l'Heron City. Per sort ha parat de ploure just abans de sortir. Hem arribat a córrer fins i tot per la ronda (per dalt). He vist el cartell del km 3, 4 i 5  i prou. Al final baixada, però no l'he aprofitada perquè ja estava cansada. Ens hem trobat de nou molt fàcilment a l'estadi de can Dragó on ens han donat taronges i aigua. Ja tornats al cotxe ha caigut la gran tempesta.

Bé, la temporada ha acabat. Fins setembre no correré cap cursa. Proximament faré un resum de temporada amb tots els resultats.

dissabte, 19 de maig del 2012

Gràcies Erik

Ahir vam anar al concert del Bruce Springsteen. No sóc gran fan d'aquest cantant, però reconec que és molt bo.
Vam anar amb els fills, dos exemplars dels més joves que es trobaven entre el públic de calbs i canosos, de panxetes i cabells tenyints. Nosaltres per no desentonar portàvem caçadora texana, bambes Convers, samarretes negres sense bolso ni res a les mans.

Érem a general, les grades eren massa cares i Per encara es veia amb ànims d'estar-se dret quatre hores per "poder veure millor" al Boss. Es clar que aquestes paraules són d'algú que fa més de metre vuitanta. Jo personalment no veia res de res.

Però tinc un fill casteller, l'Erik, que a més està molt fort als seus 17 anys.
Vinga mamma, et pujo!
De debó?
Es clar que sí


Primera sensació impressionant. Jo i Bruce, cara a cara. La resta de gent als nostres peus. Vista perfecta de tot l'estadi i de tota la gent. A més estabilitat total. L'Erik saltava, es movia i girava i jo no perdia l'equilibri ni trontollava. Això és un casteller, sí senyor!

Moltes gràcies Erik, ha estat genial!
Si no és res. Si t'agafas amb els peus a la meva esquena com t'he dit, es molt més fàcil.


Un senyor darrera nostre: Ara em toca a mí?


Anècdota a part, altres consideracions.

  • L'estadi de Montjuïc m'encanta. El rellotge i el pebeter entre antics i moderns, estaven preciosos. 
  • Una bonica nit amb núvols i estels. No vam passar fred, pero abrigadets (menys quan ballava).
  • El públic em va semblar fred. Alguns quiets només escoltaven, poca gent cantava. Quasi ningú ballava
  • Difícil entusiasmar-se amb cançons que no em sé la lletra. A mi la poesia és el que em mou en una cançó.
  • Pensava anar a un concert de molta marxa, molt rockero i més aviat eren balades i música tranquil·la
  • El Boss i els seus músics canten i toquen molt bé. Qualitat màxima.
  • La gent aixeca les mans amb un dit que assenyala el cel (???)
  • El sentiment antiamericà ancestral ibèric ha desaparegut totalment fins i tot en els cinquantanyers.
  • Bruce va fer una mica el pallasso al final, tirant-se per terra i mullant-se amb una esponja. No li calia, ja és prou bo cantant i tocant la guitarra.
  • Bruce somriu des del primer minut i no deixa de somriure en cap moment. Cau simpàtic.
No ho vam passar malament, fins i tot bé. Jo vaig ballar força. Ara entrar-hi, entrar-hi emocionalment a fons, no hi vaig entrar.

divendres, 18 de maig del 2012

Massatge als peus



Hem d'estimar-nos els peus. Aquest és el missatge que ens envia la Glòria Martínez Mañes. En moltes cultures especialment orientals els peus tenen una importància molt gran. Massatgar-los, rentar-los i acaronar-los ens donarà una bona salut física i mental.




Al minut 1:56 d'aquest vídeo podem veure un exercici que recomano molt: Donar espai als dits. Consisteix en ficarse els dits de la mà entre els dits del peu. S'ha de fer a poc a poc i amb molt de compte, sense fer-se mal. Dit a dit. Després amb el polze acaronar-se el peu. Quan ho deixes anar i de nou recolzes el peu a terra és com si t'haguéssin donat un peu nou, molt més estable i gran, amb dits que es mouen sols, flexible i relaxat. Mireu fins el minut 2:30

Ja em direu el què

dijous, 17 de maig del 2012

Gratulerer med store dagen!



Així de ple estarà avui el principal carrer d'Oslo en la celebració més gran de l'any: la independència de Noruega, el dia de la constitució. Aquest any més que mai, després de l'atentat d'Utøya, els noruecs celebraran que són una terra desvetllada i feliç.

Una abraçada

dissabte, 5 de maig del 2012

Jo de gran vull ser...

Estic llegint un llibre d'experències de diversos corredors -uns molt populars i d'altres anònims- entitolat La pasión de Correr dirigit per Francisco Medina. Una de les que ens explica la seva vivència amb el running és Arceli Segarra, algú molt famós, però que jo no tenia el gust de conèixer.


Tot el que us pugui dir d'aquesta dona és poc. Ja a la portada de la revista Vida activa salta a la vista que és molt maca i atractiva i per tant és model. No només model de roba esportiva, sinó també de tota mena de roba. També es pot llegir que és muntanyista, de les de debó i que ha pujat l'Everest.(No, no es cap joc de paraules, ni cap metàfora), a més és la primera dona espanyola que ha arribat al cim. A la seva pàgina web personal hi té un currículum d'ascencions a 8.000s que fa molta impressió


Amb esportista i model ja en tindríem prou, pero hi ha més. 


Ha participat en reportatges de National Geographic tant fent entrevistes com fent fotografies.


Ha participat en la película Set anys al Tíbet protagonitzada per Bratt Pitt fent de càmara a les escenes exteriors.


Roda anuncis i programes de televisió.


Col·labora habitualment en programes de ràdio com El món s'acaba (Catalunya Ràdio) i La quinta forca (RAC1).


Fa cursos a directius per ajudar-los a gestionar la motivació, la presa de decisions i l'èxit o el fracàs.


És l'autora d'una sèrie de llibres infantils protagonitzats per una nena, la Tina, que fa viatges d'aventura




però és que a més és la il·lustradora dels llibres. Dibuixa molt bé.




És disenyadora d'una línia de roba, sobretot samarretes, que es diu Shirtas.


A més d'alpinista i corredora practica al màxim nivell altres esports de risc: escalada en roca i en gel, esquí, snow board, BTT, descens de barrancs, rafting, piragüisme, natació, equitació.


Parla quatre idiomes: anglès, francès, castellà i català.


A més ha estudiat i és fisioterapeuta.




Aquí la teniu, ella mateixa ho explica tot













divendres, 4 de maig del 2012

Un nou llibre de poemes: Hermes



   

1. ORFEU


Si la lira d'Orfeu em fes volar!
Tinc una arrel sedentària,
enamorada de la terra,
somni de pelegrí
que ha mort a cops de realitat.

Vaig voler volar com volen els camins,
com volen mes llàgrimes per les nits,
com volen les imatges als miralls,
com volen les muses sota la trista
solitud d'Orfeu.

Però estic enamorada de la terra,
de la terra amarga que bec
glop a glop com una cicuta
i desesperadament estimo.

Volar, trencar cadenes,
trencar plors i rialles fresques,
trencar-me, alliberar-me, volar,

però m'estimo tant aquesta terra,
aquesta terra subtil i ingrata
que m'envolta com un bes,
com una festa, com el mar
i m'ofega d'amor,
m'ofega....

Adéu miraculós Orfeu
adéu màgia i meravella
per molt que la lira sonés
no deixaria d'estimar la terra.




dimecres, 2 de maig del 2012

Sota la llum de la lluna

Acabo de tornar de Londres i us hauria de parlar de Londres, però és que tinc pendent aquest post sobre la meva esquiada nocturna Dissabte Sant a Noruega.

Ho vaig prometre i aquí està.

Com ja he dit, va fer molt fred durant tota la Pasqua, especialment a les nits, perquè sortosament vam tenir un temps assolejat esplèndid. Cada nit mirava la lluna des de la finestra d'una cosa que en diuen "veranda". És una mena de galeria o mirador que tenen moltes cases. Com si fos una terrassa, però coberta. Cada dia esperava que la lluna fos plena, per sortir a esquiar. I va caure en divendres, el 6 d'abril. Però no vaig tenin prou nassos per sortir. Feia més de 20 graus sota zero i estava molt calenteta i recollida dintre casa.

Al dia següent era la meva darrera oportunitat. Diumenge ja tornavem cap a Oslo. Em vaig prometre a mi mateixa que quan veiés la llum de la lluna sortint per sobre la muntanya, treuria forces de feblesa i sortiria fora. Això no va passar fins tocats tres quarts de dues.

Els preparatius, Déu n'hi do,  tres capes de pantalons, cinc capes de jerseys i anoraks, gorra, buff, guants, botes d'esquiar, esquís i pals. A més portava una lot frontal, però no em va caldre.

Vaig fer un recorregut cortet, entre altres raons perquè ningú es va atrevir a sortir amb mi i no era cas de perdre's sola en una nit tan freda.

Lliscava com en un ball de blancor, el cel amb lluna, però també estelat, la neu omplint un silenci profund i jo sense tenir un camí, deixant-me portar. Quan esquies de nit no saps ben bé quan és pujada o baixada fins que t'hi trobes. Les ondulacions de la neu costen d'anticipar. Com que girava pel llac al voltant de la casa, no tenia rumb. Em deixava anar, quan el terreny baixava, baixava i si el pla era més llarg em parava. Vaig sentir com una música, la música dels estels? Com una cançó cósmica. Em vaig sentir al mateix temps molt petita i gran, formant part d'un cúmul fred de pols d'estels, de lluna i de neu. Em vaig sentir deesa, amb un gran regal que m'envoltava, amb una immensa pau.

Però no podia restar gaire temps amb aquell fred que feia quasi difícil respirar. En total vaig resistir un quart d'hora. Un dels millors quarts d'hores de la meva vida.