dissabte, 29 de juny del 2013

Tant com puc (Segadora)


 Tant com puc


Sempre a punt.
Res a mitges.
Tant com puc.

Lleis escoltes
que em serviran per morir.

Quan escric, escric.

L'entusiasme em serà fidel,
seré a punt per la mort.

Quan camino, camino.

Ni poc, ni malament,  ni a mitges,
m'esforço tant com puc.

Quan mori, moriré.

M'hi llençaré a la mort
amb esforç, amb ganes,
al cent per cent.

Tant com puc.

dijous, 27 de juny del 2013

Ara va de bo, Ciutadella!



Una illa, Menorca, una tradició Ses festes de Sant Joan. Uns amics, els de sempre. Hem anat a Ciutadella per veure-la i viure-la en tot el seu esplendor. Hem rigut, hem "xalat" (disfrutat) i ens hem emocionat amb la gent, l'alegria i la rauxa mediterrània.

Venia a veure les festes i m'he portat una parla. He après moltes paraules boniques i la lletra d'algunes cançons. El so del flabiol i els "Oles" des Jaleos. Per dir que una cosa és molt bona: "es mel", la familia és la famili, s'al·lot i es nin,  es caixers segueixen sa somereta i fan es cargols. S'aigo fresca que no manqui i a xalar. L'entonació meridional dels balears amb la gràcia que li posen.

I una molt bonica petició de l'abadesa de les clarises per tal que Es jocs des Pla no fossin accidentats i que tots els que ho estan passant malament tinguin forces i mirin amb esperança al futur.

I el que m'ha ensenyat Menorca, és que davant les dificultats, alegria. Cantem i vivim amb força.

divendres, 21 de juny del 2013

Gènere epistolar




L'altre dia vaig anar a desar un edredó al traster. L'altre dia fa ja un bon mes com a mínim. Allà vaig trobar una llibreta de l'any 1983 amb escrits, contes i poemes meus. Em va picar la nostàlgia i la vaig llegir. A partir d'aquí vaig començar a treure papers, carpetes i arxivadors empolsats. De jove -entre 1975 i 2000- vaig escriure i rebre cartes quasi a diari. Porto tot el maig i el que va de juny llegint i encara tinc un bon grapat pendent.

El gènere espistolar em torna una persona que no sabia que era. Jo era aquella joveneta als ulls dels amics, els familiars i els companys? No puc saber el que jo mateixa escrivia, però s'intueix molt bé en les respostes i reaccions dels meus corresponsals.

Vaig llegint i no puc evitar un somriure. Coses que segons les cartes eren fonamentals, persones que juràvem no oblidar mai, prioritats del moment, ara no són res... apenes les recordava. Molts noms d'amics comuns que ja no sé qui son. Idees sobre l'amor i l'amistat molt ingènues i visions de futur molt diferents del present des del qual les miro.

Alguns escriptors no superen la prova del temps. Amics de la universitat que jo recordava com grans escriptors, cultes, ingeniosos i divertits, ara em sonen pedants, ferragossos i buits. En canvi, d'altres amics que potser no van intentar impressionar-me, sinó només expressar-me amb senzillesa el que tenien al cor, tenen una prosa clara, emotiva i penetrant.

Idiomes, llengües.... m'escrivien en italià, en anglès, en català en castellà, (tinc unes poques, les més recents en noruec) ... persones que canvien sovint de llengua. Amb els amics d'aquí a la mateixa carta o entre dos cartes datades només 15 dies de diferència canvis de català a castellà (aquella inseguretat dels anys 80 amb el català escrit!) Amb els de fora una mica de tot, practicant el que sabíem i cansant-nos i canviant de llengua sovint. Les faltes d'ortografia que mostren la creativitat.

Deiem expressions que ja no es diuen. La meva ciutat es deia en quasi totes les cartes "Barna", ara ja fa anys que no uso aquest terme (si és que el feia servir llavors, suposo que sí), parlen de plomes i tinta i segells i "he de passar per correus o anar a la bustia avui per tal que t'arribi aviat" Tot un món que em torna i em fa conscient del passat.

Què quedarà dels facebook, els twitts i els correus electronics en el futur? Com diu l'Umberto Eco, no passaran la prova del temps, no quedaran enlloc i no es recuperaran mai. El propi format els fa efímers.

Espero que aquest bloc sí quedi per tal que quan tingui 80 anys el pugui obrir i llegir, trobar-me al·liena i repassar la dona que sóc ara madura, entrant en les primeres neus de l'edat, vivint l'entrada dels fills a l'edat adulta, l'amor de parella estable i reposat, l'expertesa laboral, encara amb molts camins per prendre i amb moltes il·lusions.



dilluns, 10 de juny del 2013

Les sensacions no són sempre les mateixes




Des que he acabat la temporada de curses, he decidit practicar el córrer per sensacions. Vol dir que el meu cos i el meu cor em marquen el ritme a seguir, ni ofegant-me ni avorrint-me. Agafo un ritme que m'és còmode i vaig fent, si puc accelero una mica fins que el meu cos diu prou.

No miro el rellotge, però sí que el porto per gravar-me la cursa i després mirar a quina velocitat m'han portat les meves sensacions. La primera sortida la vaig fer divendres i va ser de 10km (tampoc em poso una distància concreta) molt lentament recorreguts. Anant xino-xano, perduda en els pensaments i amb una alta temperatura, vaig trigar més d'una hora.

Avui, en canvi, he tingut altres sensacions. El cos més alegre, em demanava més marxa i tampoc no he fet un recorregut tant llarg. Han estat 7km fets en 46'.

Així doncs, depen del dia, de l'hora i de les ganes. El cas és no perdre el plaer de córrer.


dissabte, 8 de juny del 2013

Fills espectacle






Els pappas Kvam no parem de babejar amb els nostres hereus. Ens tenen ben distrets i ens munten l'espectacle!


Dissabte el Pol ens ha deleitat amb un campionat d'esquaix sub 17 on ha quedat no gens menys que 5è. Ho hem passat d'allò més bé a Igualada on s'ha celebrat el torneig.

Per altra banda demà diumenge a Can Vidalet Erik i els seus Cargolins sortiran després de la pluja per mostrar-nos que estan en una boníssima forma. Quatre amb agulla, tres amb agulla i cinc de set és en principi el programa, però això mai se sap. S'ha d'anar a veure!


dimecres, 5 de juny del 2013

Anar a la feina amb bicicleta



Feia dies que ho pensava, buscava l'ocasió i ahir finalment ho vaig fer. Vaig sortir de Sant Just Desvern, baixant per les zigues-zagues que tan bé conec perque són part del meu recorregut habitual de córrer fins al parc Cervantes al peu de Sant Joan de Déu. Continuant per la carretera d'Esplugues fins al pont de Reina Elisenda i entrant per petits carrerons de la Vella Sarrià fins l'estació.

Vaig ficar la bici als "ferros" (com els  anomenem els universitaris) i cap a Bellaterra. Allí vaig agafar el senderol que rodeja el camp de blat, el petit bosc i les cases dels professors construides per Sert. Vaig anar a petar a la mateixa Plaça Cívica, ja molt a prop del meu despatx.

De tornada vaig pujar a Universitat Autònoma per no haver de pujar fins Bellatera, en canvi vaig baixar a Peu del Funicular i tirant primer per la part que va sobre la Ronda i després pel Monestir de Pedralbes i de nou per Sant Joan de Déu, fins Sant Just.

Una sensació boníssima. Estar aprofitant i gaudint del viatge entre les dues destinacions. Vaig trigar una hora a l'anada (més baixada) i una hora i quart a la tornada (pujar a Sant Just és una mica més exigent) En arribar a casa una dutxa i com nova!!)


dimarts, 4 de juny del 2013

Defectes i virtuts: dues cares de la mateixa moneda



Defecte: un tret del caràcter que molesta o perjudica.

Defecte: un aspecte amb posibilitats de millora. Una oportunitat de creixement.

Defecte: una imperfecció que ens fa ser més humans, més propers.

Defecte: un límit que marca un estil de vida i les tries existencials.

Aquestes i moltes més coses es van dir en un programa de ràdio sobre el profit que podem treure dels nostres defectes, de les nostres febleses, dels dubtes i de les inseguretats donant-li la volta a la moneda.

Jo opino que en general cada defecte porta associada una virtut, perquè un tret del caràcter d'una persona es manifesta positivament i negativa alhora.

Per exemple les persones tossudes solen ser perseverants, els orgullosos tenen una bona autoestima, admiro en els perfeccionistes el rigor i la responsabilitat, quan algú és massa depenent demostra molt afecte i carinyo, els insolidaris solen tenir molta independència de criteri i personalitat, les persones desordenades són flexibles, mentre que els rigorosos i rígids tenen una molt bona disciplina. Admiro als temeraris per llur valentia, als mandrosos per la paciència. Dels impertinents i maleducats destaco l'espontaneitat i sinceritat. Pels avars és l'austeritat i els tímids són discrets.

I així podríem seguir amb tots els defectes que volguem. Per això quan et molesti alguna cosa teva o dels altres, pensa que probablement tens o tenen una virtut associada. No sempre és així o no té perquè ser-ho obligatòriament, ara jo subscriuria la màxima que diu que "allò que m'agrada de tu és allò que em molesta".


diumenge, 2 de juny del 2013

La notícia (Segadora)




 La notícia

Tinc una notícia:
vostés moriran.

Tots vostés són mortals,
cap no sobreviurà.

Diuen que ja ho saben?