dimarts, 31 de gener del 2012

Cuerpo (De la nada hice piel)


     

Este es mi cuerpo
entregado por vosotros,
en mi maternidad infinita,
para vuestro alimento.

Esta es mi leche fecunda
que beberéis dulcemente
en mis senos necesarios
para vencer la muerte

Este es mi nombre: madre,
la palabra más antigua
en las lenguas de los hombres
para invocar a la carne.

Tomad y bebed todos de mí,
fuente eterna de la vida,
y sereis salvos.

dilluns, 30 de gener del 2012

Acte II. Escena 1a. (Puig de les Bruixes)

Acte II

Escena 1a

En tornar-se a obrir el teló es pot veure el mateix refugi tot desendreçat. Sacs de dormir penjant de les  lliteres, roba pel terra, etc... No hi deuen ser ni les motxilles, ni els piolets ni les botes. Tot l'altre sí. Entra l'Alícia que diu:

Senyores i senyors, heus ací les grans heroïnes que han assolit el cim! Fent teatre. Comença a saludar com si tingués un públic davant, amb grans escarafalls.

Entra la Rosa i en veure la pantomina de l'Alícia s'hi afegeix. Increible, al·lucinant, senyors, més difícil encara! Anem a fer una entrevista per tots els mitjans de difussió existents! Posa la mà com si fos un micròfon. Com ho han aconseguit?


Ha estat fàcil, erem dues grans excursionistes. Riuen

La Rosa es treu les botes i la roba d'abric i es llença sorollosament al llit deixant-se caure. Quiiiiiiiiin cansameeeeeeeeeent!!!!!!


L'Alícia es treu les botes també i seu sobre la taula. Ha estat divertidíssim!


Que no et trobaves en forma, eh? Doncs si t'hi arribes a trobar!


Això ho hem de celebrar amb una festa!


Sí una festa amb música! S'aixeca taral·lejant un vals i agafa l'Alicia de les mans, la baixa de la taula i es posen a ballar pel refugi. la, la, la , la, la, la, la....


Qui vol ballar amb les dues heroïnes?


Tindran aquest privilegi les persones que hagis passat els 2.000m d'alçada. Paren de ballar, riuen i tornen a les posicions anteriors.

Som boges, totalment boges!


Si algú ens veiés!


Dues senyoretes de bé, perfectament educades, amb feines decents, ballant un vals al so de les seves veus dins d'un refugi, plenes de fred i de victòria!


D'aquí a Sant Boi!


D'alguna manera comprenc els bojos. Són víctimes de l'entusiasme. Com ara nosaltres.


L'alçada ens ha pertorbat el cervell.


De l'entusiasme al fanatisme i del fanatisme a la bogeria només hi ha un pas que consisteix en el temps que dura l'efecte.


Què?


Si ens passessim la vida ballant valsets en situacions poc adients, potser sí que acabaríem tancades.


Els bojos, per tant, són els entusiastes crònics.


D'aquí a unes hores ja veuràs que no sentim la necessitat de ballar, ni de dir bestieses....

diumenge, 29 de gener del 2012

La mitja canvia el recorregut

Runners, si esteu apuntats a la mitja marató de Barcelona pot ser que hagueu rebut un correu explicant un canvi de recorregut de la mitja.

És un canvi chupi-guay (al meu parer)

Com que ja hem superat els 10.000 corredors l'antic traçat que la feia pujar la Via Laietana i tornar a baixar la Rambla, com veieu al mapa, s'ha eliminat. Són carrers molt estrets i plens de gent. Per allargar el recorregut que es menja aquest tall, correrem una mica més per Gran Via i retrocedirem per anar a busca la Ronda de Sant Pere i baixar cap a l'Arc de triomf.

També hi ha un petit canvi, aquest una mica més matador perquè ja hi serem cap al km 17, enfinlant des del Forum cap a les Torres Mafre i haurem de pujar i baixar fins al carrer Llull.

M'agrada el canvi perquè treu pujada i baixada, fa la mitja més plana, fa que Paral·lel toqui quasi al principi i facilita sortir dels embussos dels primers kilòmetres.

Avui he fet un entrenament de tirada lenta (no molt llarga, però) que he batejat "Les quatre ciutats" o bé EspluBarnaHospiJust,  baixant primer cap a Parc Cervantes i la Diagonal, seguint pel carrer del Polo i el Bowling fins el traçat del tramvia i corrent al costat fins Collblanc. Després tot recte fins el Pont d'Esplugues i seguir fins carrer Nord. Llavors he fet una megapujada trenca bessons (que pobrets ja venien d'esquiar) des de Laureà Miró tot el carrer Nord i tot el carrer Sant Ferran fins l'escola Canigó i el seu parc i donant la volta he tornat cap a ca' meva.

Aquest diumenge quart de mitja de Granollers, vejam, vejam...

dijous, 26 de gener del 2012

Literatura femenina

L'altre dia al club de lectura vam despertar el vell debat sobre la existència o no de la literatura femenina.

Alguns dels meus companys calificaven un llibre que comentàvem com literatura femenina i jo m'hi vaig oposar frontalment. Quins arguments feien servir per definir aquesta literatura?

Les dones escriuen diferent.
Els temes que tracten: per exemple la maternitat
La sensibilitat i la tendresa (és a les hormones, van dir)
La descripció dels detalls (que als homes els pasen desapercebuts)
Relat d'una dona en primera persona.


Ah, i per acabar de rematar-ho em van assegurar que ho deien com un comentari positiu i sense cap ànim de menysprear la novel·la que els havia agradat molt.


Perquè t'han de dir que és positiu parlar de literatura femenina? Doncs perquè en realitat el sintagma està carregat d'un significat profund: hi ha la gran literatura, la literatura de debó, la literatura universal, la de tots i després hi ha un subgènere menor, un petit racó on s'admet la participació femenina però això sí, només per un public de lectores, perquè ja se sap que els homes no ens entenen.

En primer lloc, sí, les dones escrivim diferent, i cadascú escriu diferent, perquè cada obra literaria és un cosmos i cada autor hi aboca el que és i el que té.  Les dones tractem tots els temes i entre ells potser l'amor romàntic o la maternitat perquè ens es proper, però el podem tractar de moltes maneres i el trascendim a qualsevol límit i per tant un home pot escriure i per descomptat llegir qualsevol mena de tema.

L'argument que em molesta més és aquest darwinista de la trendresa i la sensibilitat. Les nostres hormònes són les responsables que escriguem com a dones? No pot escriure un home de manera tendra? Amb sensibilitat? Ah, però quan ho fa diem que és profund, que és coneixedor de l'ànima humana i en canvi nosaltes som unes esclaves dels nostres gens?

Gustave Flaubert va escriure una gran obra. No es considera literatura femenina. No, es clar, és massa bona per entrar en aquest gènere "gens menysntingut". La protagonista és una dona, escriu en primera persona i el mateix autor va dir  "Mdme Bovary c'est moi". S'hi va abocar al 100% dins la protagonista i això que no tenia cap hormona ni havia experimentat la maternitat. Com ho va fer? Perquè és un gran escriptor i com a tal sap trascendir el detall de qui és ell i empatizar els sentiments i les experiències de tots els éssers humans.

Ah, i les descripcions de detalls quotidians són molt bones en aquesta obra i en la de molts altres autors!

diumenge, 22 de gener del 2012

Belén! Belén! Belén!

Aquesta activitat de córrer em dóna moltíssimes satisfaccions i molt poquets desencissos.

L'any passat vaig córrer la cursa del Barri de Sant Antoni i vaig aconseguir fer 55:45. Em va semblar un miracle. Un miracle dels que fan els sants de tant en tant.

Però el miracle no l'havia fet Sant Antoni, sinó el Per que em va fer de llebre i no em va deixar afluixar. Així que no pensava que mai, mai més, tornaria a fer aquesta marca.

Avui, hem començat cadascú pel seu compte, el Txabi, l'Ester i jo junts els primers metres, però de seguida jo sola i concentrada. Volia fer una molt bona primera volta (ja que la cursa és de dues) per veure de fer una millor marca en 5km. Després, segons com em trobés ja veuria...

Al pas pels 5km he fet 27:17, millor marca personal, però com no estava cansada no he baixat el ritme i he continuat. A la recta final la gent m'animava, em deien pel nom Belén, va campeona, va Belén, Belén, Belén. Se m'ha posat un somriure a la boca immens. Encara tenia forces, he fet l'sprint de la meva vida, (espero que surti filmat) amb tanta alegria que no podia ni creure-ho i he passat per meta a 55:41. Una millor marca personal que té moltíssim valor, perquè l'he feta jo sola, perquè no estava cansada i perquè m'han acompanyat les veus d'ànim dels altres. El Per m'estava veient i també m'ha cridat!

Dos asos en una sola jugada!!!!!

dissabte, 21 de gener del 2012

Acte I Escena 6a (El Puig de les Bruixes)


Escena 6a


L'escenari resta en silenci i a les fosques. De tant en tant se senten sorolls de les excursionistes canviant de posició al llit. Els somiers de les lliteres grinyolen. Les noies parlen baixet com si hi hagués algú
que es podria molestar.

Alícia


Mm


Dorms?


No


Estic nerviosa.


I jo. Falta molt poc per començar.


Semblem canalla la nit de reis.


Sí. Rient

Torna a haver sorolls que indiquen que les dues estan despertes. La Rosa surt del llit i camina fins la porta.

Què fas?


Vaig a mirar si hi ha estels.


Estels?


La Rosa obre la porta, torna a tancar ràpid. Demà tindrem un bon dia.


Ja que estàs llevada passa'm el tabac. Faré una cigarreta abans de dormir.


Vigila no cremis el llit. Li agafa de la butxaca de la motxilla i li dóna.  Pensar que perdem hores de són amb les poques que en tenim!


L'Alícia encenent el cigarret diu Tanmateix és tendre aquest moment. Molts moments desitjaria tenir com aquest. Hi ha pau, encara que conscient de la lluita que esperes, encara que no negant la teva participació a l'aventura, per una estona saps que el temps ha de passar, que aquest és un moment tranquil per veure perquè estàs lluitant i no perdre forces inútilment.


La Rosa després d'un altre silenci en que només es veu el puntet vermell del cigarret encès. Estic contenta que vulguis pujar. M'entristia que t'haguessis enfadat amb mi.


Ja m'ha passat.


No vull que res m'entristeixi. Si donem una petita oportunitat a la tristor, ella se la pren. De seguida t'agafa i quan més enllà vagi, més difícil és el camí de tornada.


Això si no et perds.


Arriba un punt que ja és impossible orientar-se. S'ha de vèncer de bon principi, com ara tu i jo...


més fortes i més valentes que la Sara i la Núria,


fins i tot quan no sembla que hi sigui perquè no la sabem expressar lingüísticament.


Hi ha una mena de tristor petita que crema a poc a poc i que no és deguda a cap fet comprobable, sinó que sempre ens envolta.


És la boira que ens fa perdre el camí cap a la nostra ambició i ens fa caure en les mesquineses del petit orgull egoista de l'home.


Sobretot quan pensem que sóm infalibles, que tot això no ens tocarà mai,


diem "d'aquesta aigua no beuré" i ja n'hem beguda


i dissortadament ens ha fet efecte i no tenim més remei que empassar-nos d'un glop la medecina de la humil·liació


i obrir els ulls per veure bé tot i tornar a ser feliços


desterrant la tristor més petita


posant els dos braços a treballar per aconseguir...


qualsevol cosa.


Teló


Fi del primer acte

dimarts, 17 de gener del 2012

El cantant i el públic cantant....

Io non posso stare fermo con le mani nelle mani
tante cose devo fare prima que venga domani.

(Jo no puc quedar-me parat amb una mà sobre l'altra,
he de fer moltes coses abans que es faci de dia)

Cocciante, un cantautor, comença amb aquests dos versos genials a explicar-nos tot el que un enamorat pensa fer per la seva estimada Margherita. Farà que quan es desperti no pugui oblidar-lo, per fer-la somriure li demana al sol que brilli. Pintarà tots els murs perquè a ella li agraden els colors, recullirà totes les flors que ens pugui donar la primavera, li construirà un silenci per fer-la cantar les cançons que ha après i pujarà a collir-li un estel, ballaran per hores i hores, l'abraçarà molt fort. Li construirà un bressol per fer l'amor quan sigui de nit....

Aquesta és una cançó que m'entusiasma, una de les meves preferides de tota la vida, quasi sempre ploro quan la canto. I no dic quan la sento perquè sóc incapaç de només sentir-la, tal com sonen les primeres notes començo a cantar i a plorar... (bé a plorar sol ser cap a la segona estrofa)





I és que m'agraden els cantants que fan cantar al públic. Si no voleu gaudir (i no plorareu) amb la cançó mireu només els dos darrers minuts, acabada la cançó, quan torna a seure al piano i fa cantar a públic que se la sap tota (normal) i que ja l'havia cantat amb ell (i més d'un ja està plorant).

dilluns, 16 de gener del 2012

Nou missatge de Nike +iPod



700 kilómetros. ¿Tienes idea de cuánto es eso? Si es así, ¿te importa decírnoslo? Somos buenos con las mates, pero esto empieza a ser incalculable.
01/16/12 | 11:12 PM

diumenge, 15 de gener del 2012

Acte I Escena 5a (El Puig de les Bruixes)

Un cop apilonats els plats en un racó, la Rosa treu el mapa de la zona i l'estén sobre la taula. Es posen de genolls sobre el banc, recolzades a la taula. Miren el mapa i murmuren coses que el públic no arriba a entendre. Per un moment aixequen la vista del mapa i se somriuen, com penedides de les paraules fortes que s'han dit. La que resisteix menys la mirada és l'Alícia. Baixa l'esguard mentre diu...

Aquest desnivell és molt factible, perquè hem de fer una volta tan gran per evitar-ho?


És per la neu, com que dóna a nord, se n'hi posa molta.


Veu poc natural, com parlant per parlar, així que girarem a esquerra fins el coll del Comanegra i tornarem enrera.


Què n'opines tu? , la veu de la Rosa també és una mica estranya. Si vols podem provar de tirar pel recte i si ens veiem amb moltes dificultats, girar cap a l'esquerra.


Total no desfaríem molt de camí, val la pena.


Tens raó, quan arribarem aquí serà de dia, hi haurà llum, podem provar-ho. Va assenyalant amb el dit.

Sortirà el sol cap aquesta alçada, ho marca amb el dit.

No, encara serà fosc quan arribarem aquí.


No pot ser


Fins aquest coll no el veurem, el sol.


Ah, fins aquí?


Ja veuràs, des de dalt la vista és al·lucinant. Tota aquesta carena queda tan a prop que sembla que la puguis tocar. Per l'altra banda es veuen els grans pics del Pirineu, lluny, lluny i blaus, i per aquest costat, si no fa boira, hi ha la vista més xocant: el mar.


Què fort!


L'últim cop que  vaig venir el vaig poder veure. Anava amb el Cesc, la Montse i el seu germà.


Sent que la conversa és estúpida, però necessària per tranquilitzar els ànims, així que  escolta i parla sense ganes. Encara us veieu?


El mateix. Sí, em demanen per tu. Sempre els dic que estàs ocupada.


Potser trucaré la Montse un dia d'aquests per anar a sopar o no sé...


al teatre, ho ha dit per dir, però s'ha adonat al instant que era de teatre que havien discutit. perdona..


Somriure de vergonya, no... si no fa res...


Canviant de tema. Brusca. Per tornar podem agafar aquest camí.  per no mirar l'Alícia ha baixat l'esguard.

Està bé. Hi ha uns silencis llargs entre paraules.  Ja ho decidirem des del pic.


Així doncs, mira, sortim d'aquí -això és el refugi- agafem la canal aquesta tot recte fins el coll de Sant Aniol. En arribar segurament veurem la sortida de sol, podem decidir allà si seguim pel recte o girem a l'esquerra per aquí, ho veus?





Si girem, pujarem pel coll de Coma Negra i tornarem així, així movent el dit d'esquerra a dreta, fins al peu del Puig.


Si seguim pel recte ens trobarem la muntanya per aquesta banda.


Pugem i baixem o per la mateixa ruta o per la banda de darrera, aquesta, què et sembla?


Que potser que ens anéssim a dormir. Bona feina ens queda!


Sí, plegant el mapa, el llit ens espera.


Puja al seu llit. Per sort no farà fred amb l'estufa. Fica una altra soca i tanca el llum si et plau.


A la orden doctor! Fa el que li diu l'amiga. En tancar el llum, l'escenari queda totalment a les fosques. La Rosa camina a les palpentes fins el llit i s'hi fica al sac. Hi ha silenci.

dissabte, 14 de gener del 2012

Tota la Carretera de les Aigües d'anada i tornada!!


Estic eufòrica!!!! Avui, 14 de gener he corregut tota la Carretera de les Aigües des de Plaça Mireia fins al Pàrking del Tibidabo i tornar, 18 km, tan contenta, xerrant amb la Mireia i trobant-me en tot moment perfectament.

I he fet un ritme de 6'44'' mentre que el meu ritme normal és de 7' en tirades llargues. Aquest ritme inclou tres trams caminant durant 3 minuts i dues parades per beure a les fonts! Hem completat la cursa en 2 hores i 3 minuts. És el mateix temps que vaig fer l'últim cop per fer-ne 17.

No m'havia posat temps per la mitja, fer-la ja em semblava prou. Però vaig pensar que probablement faria 2h30m. Potser encara li retallo un quartet. El més important és com em trobo ara, després de beure, menjar, estirar i dutxar-me, estic nova, no em fa mal res i em sento feliç!

divendres, 13 de gener del 2012

Un nom, una identitat

Aquesta noia és la Nara, com diu a la foto, però realment es diu Zhang Nà-la. És una actriu i cantant coreana. A Corea, com a Xina, és molt habitual tenir noms diferents per llengües diferents. Per exemple els meus alumnes coreans es diuen Hee Kyong/ Julieta, Hyung Yi / Reina, Jeong Won/ Ricardo, etc... És a dir que per aprendre espanyol a les classes a Corea els han rebatejat amb un nom espanyol i quan entren per la porta ho fan amb la seva nova identitat.

M'han explicat que els espanyols que viuen a Corea, com ara els seus professors a la universitat, també tenen un altre nom coreà, ja que és difícil per tota la comunitat docent i d'administració dirigir-se a ells amb el seu nom castellà.

Aquests alumnes no només estudien espanyol, també fan anglès i també tenen un altre nom anglès per les seves classes britàniques. Llavors són John o Mary o Peter. Crec que per a ells no és un gran daltabaix. La seva edat també canvia si es tracta de Corea (tinc 23 anys coreans) o d'aquí (21 anys europeus). Ja explicaré això en una altra ocasió.

Ara torno amb això d'un nom per una identitat estrangera. És cert que parlant una altra llengua de vegades ens sentim una altra persona. Jo he decidit posar-me noms en moltes llengües, les parli o no.

Francès: Justine
Anglès: Joan
Italià: Alice
Català i castellà: Cristina (el meu nom, Belén, no m'agrada)
Noruec: Stina
Alemany: Alma
Portuguès: Marisela
Grec: Sofia
Rus: Ekaterina
Àrab: Amina
Llatí: Laura


Mai podré dir "dieu-me Laura o Alma o Ekaterina", però sí que vull jugar a demanar els meus interlocutors de dir-me per exemple Cristina, Stina o Alice quan parlen amb mi en català, noruec o italià.

Pot ser divertit!

dijous, 12 de gener del 2012

Rituals abans i després d'una cursa

Diu un llibre que estic llegint que tots tenim els nostres rituals particulars abans i després de córrer. Pot ser qualsevol cosa, una tonteria, però sempre ho fem i ens crea hàbit. No es refereix a les coses obvies com estirar o beure aigua, sinó a rituals simbòlics.

Els dies previs m'agrada anar jo a buscar la bossa del corredor. Veure com és la samarreta, quin dorsal m'han donat (si el número m'agrada) i començar a paladejar l'ambient running.

 El dia anterior em poso el xip groc a les bambes, em penjo el dorsal i preparo tot el que portaré.

El mateix dia m'agrada arribar amb molt de temps. Quan arribo, m'agrada donar voltetes, curiosejar, mirar qui ha vingut, si conec algú i fer un trot lleuger, però sense cansar-me gens. Els minuts abans de sortir visualitzo la cursa si la conec o com a mínim intento imaginar-me a mi mateixa començant a córrer.

Després de la cursa encara estic molt amb mi mateixa, molt concentrada i normalment contenta, feliçment cansada. Miro molt la gent i escolto els comentaris. Quan torno a casa miro immediatament el web de championchip per veure si surten els resultats i si ja han posat fotos. Després em trec el dorsal i hi escric tota la informació que surt al web. La següent cosa que faig ja la sabeu: escric una entrada al bloc on generalment faig una avaluació de com ha anat, més emocional i sensitiva que no pas numérica ( tot i que inclou el temps o el ritme que he fet).

Per últim, aprofitant l'eufòria, m'inscric a la següent cursa.

I vosaltres, què feu normalment abans i després d'una cursa?

diumenge, 8 de gener del 2012

Acte I Escena 4a (El Puig de les Bruixes)

La Rosa segueix tocant, l'Alícia ha fet silenci i l'escolta. Sobre la taula el menjar ja està preparat.

Alícia: Molt bonica, aquesta peça.


Rosa: T'agrada? Deixa la guitarra, la fica dins la funda i s'apropen a la taula.

Després d'un silenci. Abans, quan parlava de por, no em referia només a la por de fer malament la feina.


A què et referies, doncs?


A això que tu has dit, a la mediocritat.


Sí, suposo que la gent acostuma a ser bastant mediocre per no pagar el preu de ser bo en quelcom.


Per pura mandra.


No, vull dir pel que s'ha de donar a canvi.


Entretant les dues van menjant

Donar, què?


L'amistat, fins i tot.


A l'amistat jo no renunciaria per res del món.


No poc.


Que no, t'ho juro.


Hi renunciaries, Alícia, quan més a prop més necessari, tu mateixa ho has dit abans.


Maca, jo no sóc d'aquesta nissaga.


No t'emprenyis dona, i deixa que t'expliqui una cosa que li va passar  a una amiga de la meva mare. Era actriu de teatre, d'aquelles noietes joves que promet molt, però que ningú vol començar amb ella, saps? Anava a classes amb la meva mare. Un bon dia van anar a una festa juntes i van conèixer la Núria, una escriptora desconeguda, també jove, que també prometia molt i no trobava com publicar res. L'amiga de la meva mare es deia Sara, va parlar molt amb la Núria aquella nit i es van fer amigues. Van decidir de veure's al dia següent. Estaven xerrant en un bar quan van veure un fulletó d'un concurs de teatre. La Núria li proposà de presentar-se amb un monòleg que tot just acabava d'escriure. L'altre dia la Sara va anar a casa de la Núria a llegir el monòleg. Van passar el dia juntes. La Sara era la millor amiga de la meva mare i realment ella al·lucinava que de cop s'hagués oblidat d'ella.


Aquesta història qui te l'ha explicada, no serà la teva mare?


Sí, li va marcar molt. Però deixa'm acabar: la meva mare va anar al teatre i va veure com guanyaven.


Així doncs, eren bones ambdues?


Sí, ho eren, o al menys el jurat les va premiar.


I després?


Van dir que  la Núria escriuria per la Sara obres de teatre i així s'ajudarien mutuament. Però eks va arribar la fama. Les bones relacions es van acabar.


Com que es van acabar?


A mida que  la Sara anava fent-se famosa li desagradaven més les obres de la Núria. L'acusava de limitada.


I la Núria?


No volia haver d'escriure teatre per la Sara. La considerava poc per les seves obres. Quan va començar a passar, les dues intentaven d'amagar-ho. S'avergonyien de sentir-se superiors. Però en un moment donat va esclatar el conflicte i ho van deixar córrer.


I separades què van fer?


No res, va ser un fracàs. El que elles no sabien era que l'art de la Sara era molt limitat i la Núria només sabia escriure per aquest caràcter tan limitat. Van descobrir que, en trencar l'amistat, havien perdut la fòrmula perfecte de l'èxit.


Aquesta història és una sublim txorrada. Sembla de fulletó.


T'ho semblarà a tu, però en el cas de la Sara haguessis actuat igual.


Escolta, maca, vigila el que dius!


Sí Alícia, perdona. És més, quan anàvem a escola, vas fer el mateix. Clar que no tenia la trascendència...


Com que vaig fer el mateix?


No tenia importància, eres una criatura. Fins i tot ni te'n recordes


Què vaig fer, jo, a l'escola?


No ho he dit per retreure't res, era només un exemple...


Es que no ho has dit encara, i ho diràs, i tant que ho diràs!


No és res. Deixa-ho. No ens emprenyarem per aquesta tonteria.


Vull saber-ho.


No vull que ho sàpigues i prou.


Rosa, què vaig fer, jo, a escola? Li salten les llàgrimes. Què vaig fer?


Molt a poc a poc. Va ser quan se't va acudir la idea de formar una companyia de teatre a l'escola. Et creies una meravella a l'escenari.


I què? Tenia il·lusió, d'acord, ho reconec, pensava que podia ser bona actriu, però no veig cap relació amv la tia aquesta que va deixar la teva mare per la Núria i la Núria per la interpretació i després -càstig diví- ho va perdre tot.


Doncs ho vas fer.


Què? Jo?


Amb mi.


Ah, ja comprenc. Per això la teva mare et va explicar la famosa història, perquè li havies anat amb el conte que jo ja no et feia cas, no?


Suposo que tinc dret a parlar de la meva vida privada amb la meva pròpia mare.


No esperava que anessis pel món explicant els problemes que tenies amb mi i no em parlessis directament.


No era tan fàcil paralar-te. Quan no eres a classe, estaves assajant. No tenies temps per a mi.


M'has guardat rancor des d'aleshores.


No, valga'm Déu, Alícia, no!


Doncs, perquè ho sàpigues, jo no sóc com la Sara. Si ho fos ara no hi seríem tu i jo aquí, després de tants anys.


Si ja ho sé! No siguis susceptible ni et facis la víctima. Si ara som aquí, no només és per tu. M'admetràs que també hi he col·laborat jo en aquella reconciliació.


Quina reconciliació, si jo m'acabo d'enterar ara mateix que havia hagut un moment dolent en la nostra amistat?


M'ho hauries d'agraïr. Vaig fer l'ull gros i quan te'n vas cansar vaig comportar-me com si res no hagués passat.


Ah sí?


I m'ho hauries d'agraïr.


M'hauria agradat més que en lloc de callar-te, m'ho haguessis parlat. Jo mai no t'he amagat res.


Prou, Alícia, prou, era una tonteria. I va passar fa tant...


Tu bé que te'n recordaves


Em va doldre molt. No perquè passessis de mi, perquè et tornessis tan creguda.


Jo creguda?


S'et pujaren els fums.


Mira fixament als ull a la Rosa, desesperada. No vull pujar al pic. Ja no em ve de gust.


Manté la mirada. Preferiries que t'hagués mentit. No pots suportar la veritat, també per a tu el poder  és corrossiu, no est de cap altra galàxia.


Baixa el cap, el fica entre les mans. Després comença a recollir els plats i els apilona en un cantó de la taula. La Rosa l'ajuda. Ensenya'm el mapa.

dimecres, 4 de gener del 2012

El badall, l'estirament del cervell

Tothom sap els beneficis dels estiraments pels músculs i les articulacions del cos. Quan portem estona seguts davant l'ordinador, quan hem fet esport més o menys intensiu, quan hem passat una situació estressant, sempre ens diuen: estira.

El badall ve a ser un estirament més. Però en aquest cas estirem una part del cos que no permet accés i ho hem de fer mitjançant la respiració, la circulació de la sang i per descomptat els músculs.

Quan el cos nota que estem cansats, avorrits o afamats, quan els músculs necessiten un "xute" o simplement quan veiem altres persones o animals que ho fan, el cervell envia un SOS de reforçament. Pot ser que el dioxid de carboni estigui carregant massa els pulmons, que el cervell estigui massa calent, o que encara estigui poc actiu i de sobte passa tot això:

1) Entra aire en quantitat i fred. Es refreda el cervell.
2) El cos envia glucosa al cervell per posar-lo en funcionament.
3) Les mandíbules es separen i relaxen.
4) Tota la musculatura facial s'estira.
5) Els lacrimals comencen a treure llàgrimes i netegen la còrnia.
6) Surt un só que  ve a ser com un sospir sonor, on treiem l'energia negativa.
7) El diafragma i la musculatura intercostal es relaxa.
8) Entra oxígen a la sang i es neteja i accelera la circulació sanguínia.


Tots els animals badallen, inclosos els rèpitls i les aus, però els que més ho fan són els mamífers. El badall també s'encomana entre els animals i quan un comença,  tots l'imiten.

A més badallem al cos matern, el fetus de 24 setmanes surt badallant en moltes ecografies, es a dir que no és un gest aprés sinó que és innat.

Així que ja ho sabeu tots. Badalleu moltes vegades, sempre que ho necessiteu i si heu badallat llegint aquesta entrada no és perquè sigui molt avorrida, sinó perquè només parlar del tema, és suficient per provocar-lo!

diumenge, 1 de gener del 2012

Dolores (De la nada hice piel)



Perforando los años la hallo,
cargada y paciente,
pariéndome con dolor
deformándose el vientre.

Sabe lo que está haciendo
y está tan convencida
abriéndome sus carnes,
mostrando su salida,

que sólo sé seguir sus pasos
lamiendo su placenta
hacia el sabor del aire en los pulmones
como la lava fresca.

Quins nassos!

Un any més hem corregut la darrera cursa de l'any. La cursa dels nassos, la versió de Sant Silvestre que es corre a Barcelona.

Aquest any no feia gens de fred. Es podia córrer com una cursa de matí, amb samarreta i calça curta. Molt plena de gent, molt animada amb barrets de papà noel i nassos postissos.

Temps i sensacions molt bones. El Per ha tornat a fer la seva millor marca personal amb 41:47. Aquest noi no para! Només us diré que s'havia proposat seguir la llebre de 42, però va acabar per adelantar-la.

Jo també estic força contenta amb el meu 57:11, que no és la meva millor marca, però sí que ho és en aquesta cursa. Em sento bé corrent, no vaig agobiada, puc continuar després de meta, no se'm fan llargs els quilòmetres. Així que molt bé. Vaig passar per 5km a 28:13. La mitja de velocitat va ser 5:43 m/km. Vaig arribar al lloc 480 de la meva categoria i al 6640 de la general.

La propera, la cursa de Sant Antoni, promet, ja que sempre és la meva millor cursa junt amb la Jean Bouin.

Cap d'any gastronòmic

Bon any a tots i espero que l'hagueu començat tan bé com jo, com a mínim a nivell gastronòmic. Amb els amics de tota la vida ens vam trobar per gaudir un any més d'un deliciós àpat.

 Els primers van ser: espàrrecs amb pernill enbolcallats en pasta de full, pebrots del piquillo farcits de brandada, carxofes farcides de camagrocs i llagostins, pastis de salmó i olives, acompanyats d'altres cosetes per picar com formatge, sobrasada, pernill....

L'espectacular segon plat va fer-lo el gran Manel, el millor cuiner del món per sobre del Ferran Adrià i van ser uns calamars farcits de carn amb arròs blanc, amb la seva salseta de tinta. Els postres van consistir en fruita i xocolata negra. Bons vins, caves i raïm, per descomptat.

Jo en tenia 12, com és tracidió, però a la campanada 10 ja no me'n quedaven. Això és una premonició que correré molt ràpid a la mitja marató?

Bé, com veieu a la foto, jo vaig portar les carxofes. La recepta és així:

Ingredients

Carxofes (una o dues per persona)
Bolets (rossinyols, camagrocs, fredolics, o sinó es pot fer amb bolets secs)
Llagostins pelats i bullits
Alls tendres
Julivert
Ou
Brou de pollastre.
Pa ratllat


Primer es tallen les carxofes, deixant només els cors.
Es fiquen al forn 20 minuts
Mentre es prepara el farcit fent els bolets amb oli, posant primer l'all tendre tallat petit i després els bolets i el julivert.
S'esmicolen els llagostins.
Es treuen els bolets i quan s'han referedat una mica es tallen molt petits
Es tornen a tirar a la paella junt amb els llagostins i es tiren un parell d'ous batuts per fer una mena de revoltillo.
Amb aquesta barreja s'omplen els cors de carxofa.
Es tira pa ratllat per sobre fent com una mena de barretet
Es gratina al forn 3 minuts.

Amb un sobrant de farcit vaig fer una salsa per tirar per sobre i que no quedessin seques. S'afegeix el brou de pollastre, es tritura tot i es passa pel xino.


Bon i feliç 2012 a tots i que vingui ple bon menjar!