dissabte, 31 de desembre del 2011

Acte I Escena 3a (El Puig de les Bruixes)

Escena 3a


L'Alícia ha sortit a buscar aigua per fer tè. La Rosa s'està una estona com ensimismada en la conversa de l'escena anterior i amb un gest de tornar en sí, mira al voltant, agafa la guitarra, la treu de la funda i comença a afinar-la. Entra l'Alícia amb una cantimplora i cara de fred.

Com et deia, Rosa, no és que no hi hagi competència a l'hospital. Prou que n'hi ha. Ara, la necessitat de ser millor que l'altre no és tan gran com en el teu cas.


No, no ho veus el que et vull dir. Quan estàs esquiant, ni penses en la competència. Només hi ha el repte, tu i la teva capacitat d'arribar la primera i sense tirar cap pal.


Mentre la Rosa parla recolzada a la guitarra que ja no toca, l'Alícia ha posat a escalfar aigua en un fogonet. És com ara aquesta muntanya que farem demà.


Ja ho entenc. Quan més a prop, més necessari.


Exacte. Tu ho has dit. Mira Alícia, si haguessim decidit de no venir-hi, el fet de no haver arribat al Puig de les Bruixes no t'hagués sabut molt de greu, oi?


No gaire


Fa fred, la Rosa deixa la guitarra sobre la llitera i agafa un tronc del piló que ha deixat abans i el fica a l'estufa. En canvi si avui et digués que no hi anirem, ja seria una altra cosa.


Essent'hi ja, veint-lo d'abaix...


Pero ara imagina, que a mitja excursió, quan ja serem al propi peu de la muntanya, jo em començo a trobar malament i hem de tornar. Seria bastant frustrant...


...i si en arribar a pocs metres del cim, ens trobéssim una paret que s'ha d'escalar i no tinguéssim cordes ni pitons, seria horrible, tota una desgràcia.


Veig que ho has agafat. I ara, aplica't el conte.


Com?


Si se salva un malalt que no has arribat a reconèixer un sol cop, no et sentiràs gaire cofolla. Si tus vas predir que el tractament havia de ser efectiu, ja és més important per a tu. Si l'havies portat tota la seva malaltia, com et sentiries?


Embriagada, com si hagués begut...


És l'embriaguesa del repte. El mateix a la teva professió que a la meva.


No exactament.


Perquè no?


Un esquiador ha de comptar amb el fracàs dels seus competidors. L'altre és molt més important que no pas el repte en ell mateix.


T'equivoques de bon tros. Hi ha només tres coses importants: l'embriaguesa, la por i el desig.


Jo també la sento, la por, no hi ha ambició sense por ni desig.


I tant! De vegades és com una pluja. De bones a primeres és molesta, no saps què hi fa, és un impediment... tanmateix és fèrtil i fa crèixer el desig.


Per a mi, la por és la prudència. No trepitjar mai en fals.


Per a mi, la constància, no donar lloc a la improvisació.


L'Alícia mira el rellotge. Treu l'aigua encara que no sigui calenta. Va fins a la motxilla i treu una fiambrera amb truita, croquetes i empanadilles. La posa a escalfar.

La Rosa s'apropa al menjar, olora. Falta molt? Va a cercar un plat per ella a la motxilla i pren la seva tassa. Ho deixa tot sobre la taula. Tinc gana. Pausa. Pobre del que no pugui sentir aquesta embriaguesa, no?


Són molts els que no la coneixeran, quasi tothom...


Quina por caure a la mediocritat!


Aquest fogonet no funciona molt bé, mirant l'aigua que havia apartat, l'aigua és freda, ha ficat el dit a l'olla.  Hauré de tornar a escalfar-ne pel tè.


Potser que agaféssim una mica de gel i féssim un granissat.


Irònica, Això mai, seria renunciar a la nostra ambició de prendre tè calent.


La Rosa riu, primer sola, després riu també l'Alícia.

Després d'un silenci prou llarg. Nosaltres...


Què?


la viurem, la victòria?


Jo segur, no vull renunciar-hi.


Quan més a prop, menys ganes de tornar enrera...


No es tracta de ganes. És una necessitat. L'ambició és un imant. Quan has entrat en el seu camp magnètic, ja no pots fer-hi res, només seguir endavant amb una velocitat accelerada.


Com un cos en el camp gravitatori de la terra.


Com una bola de neu que cau per un pendent.


Com que, malgrat la gana que té, la Rosa no pot sopar ja que encara s'està escalfant l'agiua, torna a la guitarra i fa un puntejat. Entretant l'Alícia posa una bossa de tè a l'aigua deixa finalment la fiambrera i l'olla amb el tè sobre la taula. Es treu un jersei molt gruixut que portava doncs el tronc que ha ficat la Rosa comenca a fer efecte.







dimarts, 27 de desembre del 2011

El que em queda...

Aquí faré un resum de les peces que encara tinc per encaixar al puzzle abans del dia 26 de febrer, la gran data de la mitja marató.

Primer avançar que tot el treball dur puc considerar-lo quasi fet. Ara ja em sento preparada per sortir a córrer la meva primera mitja marató. Però com que encara és desembre i no febrer hauré de mantenir aquest nivell durant els propers dos mesos.

1. Exercicis al fitness (Dilluns)
Em queden quatre sessions, dues al gener i dues al febrer. Les de gener són dures, amb bici estàtica, elíptica, tres màquines de cames, peses, abdominals i sèries de tres minuts a 12km/h descansant un minut a 8km/h.

 Les dues del febrer són més descansades fent bici i elíptica, abdominals i escales a la cinta.

2. Sortides amb el grup de 8km ràpids. (Dimecres)
Cinc dies de sortides fortes de 8 km, tres dies de 5km i un últim dia de només 4km i tranquils.

3. Tirades llargues més lentes. (Caps de setmana)
Una de 17km al gener i després 3 de 18km durant gener i febrer. La setmana abans una de 10km. També faré una de 5km tranquil·la el mateix cap de setmana que el quart de mitja.

4. Curses. (Diumenges)
Aquest mateix mes de desembre la cursa dels nassos (10km), al gener Sant Antoni (10km) i al febrer el quart de mtjta (5km)

5. Mentalització per la cursa.
M'han regalat el llibre "El córrer chi" que tant m'han racomanat, així que el tindré llegit per començaments d'any.

Encara correré uns 240 km més dels quals els darrers 21 seran la pròpia cursa!

dilluns, 26 de desembre del 2011

Lectiones ad kalendas. November et december

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove


Le coincidenze (Les coincidències) Ivo Poliodoro.
Són contes i tots tenen en comú l'esport. N'hi ha de futbol, de tennis, de boxa, d'atletisme, de ciclisme... Però això no vol dir que els protagonistes siguin esportistes. Per exemple, una dona que s'ocupa del marit impedit en una cadira de rodes, mira sempre per la finestra un grup d'immigrants que juguen a basquet a una pista just a sota de casa seva. El conte tracta d'aquesta dona i de com se sent, però el basquet està present. A més tots els contes estan lligats entre ells perquè els personatges apareixen i surten constantment entre un conte i l'altre. Alguns m'han agradat i d'altres no. Trobo que la idea era bona, però ha volgut fer-ne massa i per fer sortir a tothom i tota mena d'esports, alguns li han quedat forçats.

Jo confesso. Jaume Cabré.
 Una llarguíssima confessió en forma de carta, d'un erudit, filòsof i lingüista coneixedor de llengües mortes, col·leccionista d'objectes antics de valor i la trajectòria d'un violí excepcional al llarg d'un grapat de segles. Tècnica d'escriptura molt agosarada i resultat brillant. Ja vaig fer un post dedicat a aquest llibre. Un dels millors que he llegit.

Le voleur d'ombres (El lladre d'ombres) Marc Lévy.
El protagonista té una capacitat d'empatia amb els altres, sap quan pateixen i quan desitgen, un sisè sentit consistent en saber els pensaments del pròxim. Aquesta virtud es simbolitza en "robar" 'ombra, dialogar amb la part obscura i inconscient de la persona. En un primer temps és un nen a l'escola i a la segona part un metge que estableix una relació molt forta amb una col·lega a l'hospital. Sense ser -ni pretendre-ho- un gran llibre, es llegeix bé. Racomanat per romàntics com jo mateixa.

Adolecentes.D. Bainbrige
Anàlisi de l'adolescència feta per un veterinari.  Punts de vista molt diferents i en cap cas és un llibre d'autoajuda. Molt influenciat per les teories darwinianes de l'evolució estudia punts tan importants com les drogues, el sexe, el canvis corporals, els canvis hormonals i les repercusions al caràcter. Explica coses com ara perquè els humans vivim tants anys després d'haver perdut la capacitat de reproducció, perquè no tenim periodes de zel, perquè no hem perdut el pel a les aixelles i al pubis i perquè els pits de les dones són tan grans inclús quan no estan en periòde de lactància. M'ha interessat moltíssim i el racomano.

Cincuentenario. Luis García Montero.
En Luis, poeta granadí, ha fet cinquanta anys i per celebrar-ho ha publicat els seus millors cinquanta poemes. Com sempre genials, amb un bagatge de culteranisme andalusí, poesia que arriba al cor amb la seva música amb la seva perfecció i amb la creativitat exòtica que tenen per aquelles terres. Alguns poemes són del millor que s'està escribint actualment en poesia espanyola.

Fragmentos de Etiopía. Blanca Garí
Un llibre molt petit on la Blanca recull escrits seus i fotografies del seu amic Oliver, d'un viatge que van fer junts a Etiòpia. Parla dels nens, del sacedots de rites paleocristians encara vius, de la pobresa, del somnriue, de les dones, de la cerimònia del cafè, d'un món molt llunyà. Tot i que és historiadora, li dona un toc més aviat antropològic, amarant les seves paraules amb un tó literari.

Language and povery (Llengua i pobresa). VVAA Edició de Harbert
Recull d'articles que des de punts de vista diferents intentan relacionar la llengua i la pobresa. Per una banda la posibilitat de desaparició d'una llengua si els seus parlants són pobres, per una altra la dificultat de sortir de la pobresa extrema quan es desconeixen les llengües del poder econòmic. Tracta també del prestigi de les llengües segons qui les parla i de la tendència a eliminar el plurilingüisme des de l'educació , l'economia, la productivitat. Ja vaig fer una entrada comentant el cas del gal·lès a Gran Bretanya.

I barbari. (Els bàrbars) Alessandro Baricco.
El món està canviant molt, els valors del romanticisme semblen trontollar i en molts camps, les noves maneres de fer s'imposen. Ara tots bevem vins "holiwootians"i ja no ens cal casar-los amb el menjar, els bevem d'aperitiu. Ja no és juga a futbol com abans, les editiorials venen llibres com xurros, sense cap sensibilitat lectora i google és la font de referència de la sabiduria. Com al poema de Kavafis, estem esperant els bàrbars, que ens donin la volta i ens portin cap una nova edat mitjana. Una proposta que m'ha interessat molt i per descomptat la prosa del Baricco es llegeix sempre molt bé.

Escoltar amb els ulls. Ferran Ramon-Cortés.
Aquest sí que és un llibre d'autoajuda, molt breu. Presenta la dificultat que tenim d'escoltar. Sempre volem parlar, ens centrem en nosaltres mateixos i no ens arriba el que ens diuen els altres. Contextualitza aquesta actitut a la feina. Un cap que no escolta la seva empleada i que no entèn el seu malestar. Comença a treballar una manera de ser més receptiu a partir de la comparació amb una fotografia: mirar des de la càmara, perdent protagonisme, buscar la llum perfecta, enfocar la persona, esperar el moment en que li captaràs el gest més íntim, etc... No m'ha agradat gaire, perquè la proposta és molt jeràrquica, molt "gran hermano", plantejada en un context cap-empleada i amb un final feliç bastant patètic. Jo mai escoltaria d'aquesta manera.

Nou llibres i dos més que encara no he acabat, els deixo per la propera.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Acte I Escena 2a (El Puig de les Bruixes)

Escena segona



La Rosa avança fins a l'estufa i deixa caure la llenya al costat. Mentre l'Alícia ha començat a engreixar les seves botes. La Rosa encen l'estufa i fica un parell de troncs. Quan acaba es treu les botes, es posa les bambes i engreixa les seves botes. Tot això mentre van parlant.

Amb això en tindrem prou. Es refereix a la llenya. Espero que t'agradi el Puig de les Bruixes. És un pic a la nostra mida: ni massa alt, ni massa baix.


La teva mida no és pas la meva. Jo fa molt que no he fet res.


Clar, estàs tan enfeinada a l'hospital.


Caldran els piolets?


Hi ha molta neu. Més val que els portem.


Bon repte, eh?


No et preocupis, tot està controlat. Després t'ensenyaré el mapa. A més l'he fet quatre cops. Me'l sé de memòria.


Quantes hores trigarem en pujar-hi?


No ho sé, tres més o menys, depen del temps... Si fa boira haurem d'anar amb compte.


Saps què? Em sento com si hagués de fer una cosa important, com una mena de responsabilitat, com abans de posar-me a operar o així...


Molt bé! Es necessita aquest entusiasme, aquest creure en allò que estàs fent, per poder-ho fer bé. Si no creus que el que fas és necessari i important, no ho pots fer.


Ja ha sortit la petita filòsofa! No canviaràs mai...


Ara seriosament, Alícia, el món està ple de coses importants. Què és important?


Doncs, la vida, la pau, la dignitat, l'esperit...


i el raspall de dents, i la color dels mitjons, i la claror de la matinada, i els estels, i la por, i la muntanya que farem demà... Mira, un cop vam anar a esquiar a Finlàndia. Era tot fosc. Cap problema perquè els sistemes d'il·luminació són perfectes a aquelles terres. Era tot fosc. Aleshores sí que importava que no sortís el sol. Tots els esquemes se't desfan. Tu has dubtat mai que el sol sortís?


No, es clar que no!


Jo sí. Una sortida de sol, ja veus, una cosa tan quotidiana, que ni tant sols et prens la molèstia d'aixecar-te del llit i obrir la finestra per veure-la, a Finlàndia s'havia convertit en un miracle, esperat, desitjat. Per tal de poder-ne contemplar una hagués sortit del llit a qualsevol hora. Tot, Alícia, t'ho juro, tot és important.


És bonic això que dius.


Hi ha gent que viu sense adonar-se'n. La superficialitat és la miopia de l'home. Viure en un món tan ple que és impossible d'assimilar sencer i no trobar res o anar a cercar-lo en les grans idees i les grans paraules buides: l'evasió...


Em reconeixeràs però, que hi ha coses més importants que no pas d'altres.


No, ans al contrari.


No siguis radical.


Ho sóc. Ara i aquí la cosa més important del món és pujar al Puig de les Bruixes. Més que res, la cosa principal, per sobre de totes, sinó no té sentit que hi pugis.


I si ara vingués, posem per cas, algú a demanar-me que guareixi un malalt? No hauria de deixar la muntanya per salvar una vida?


Aleshores és diferent. Perquè si vingués algú a dir-te això canviaria el ara i el aquí, el punt del cosmos en el qual pujar era la cosa més important. Lògicament no et demano que donguis més importància absoluta a pujar una muntanya que a salvar una vida. Et demano que la teva actitud en fer coses grans, mitjanes o petites sigui igual d'acurada i atenta per gaudir-ne, per entendre, per fer-les el millor possible. En el moment que ens rentem les dents hauríem de trobar-ho important, un gran plaer i hauriem de fer-ho amb conciència. Això ens faria feliços. Si no fos per la miopia de la que et parlava, seriem feliços els homes.


L'Alícia ha acabat d'engreixar les botes i es disposa a buidar la motxilla. Deixa el sac i un jersey gruixut, uns mitjons, etc... sobre el llit de dalt. Deixa els estris de menjar sobre la tauleta, treu l'anorak i una cantimplora. Torna a ficar els estris a la motxilla. És quan esquíes que penses aquestes coses?


No quan esquio tinc els cinc sentits posats en arribar, no puc pensar en res més.


En els altres esquiadors.


No. És que tu penses en els altres metges quan estàs operant?


No, però tu has de comptar amb la competència.


I tú també.


Jo no. Es posa l'anorak, agafa la cantimplora i es dirigeix cap a la porta.

Que no hi ha competència a l'hospital?


Sí, però... un moment, vaig a buscar aigua per escalfar té. Surt

No et moris de fred! Quan l'Alícia ha sortit, la Rosa fa el mateix que ha fet ella: obre la seva motxilla, treu el sac i mitjons, el desfà a la llitera d'abaix, treu els estris de menjar, etc....

divendres, 23 de desembre del 2011

Las chicas son guerreras

Una sèrie de la tele que veig setmanalment és Cuéntame cómo pasó. Em porta molts bons records de la meva adolescència i joventut, ja que ara mateix estan a l'any 1980, quan jo vaig començar la universitat. Al darrer episodi que he vist, les dones organitzen una festa pel 8 de març com a reivindicació feminista i posen aquesta cançó que totes elles canten i ballen com boges. Els que no sou tant joves.... us en recordeu?




Jo recordo el meu grup del cau, els escoltes, a les excursions a la muntanya, quan dintre de la tenda, per guanyar-se el nostre afecte, ens cantaven "Les truqueres són guerreres" Les truqueres erem nosaltres, les joves escoltes que pertanyiem a la branca que es diu Truc, la darrera prevista per en Baden Powel abans de ser cap de nens.

Las chicas tienen algo especial, las chicas son guerreras,
desde el perfume a las medias de cristal, las chicas con guerreras,
tras una barra con pinta colegial, las chicas son guerreras
en las revistas o todo al natural, las chicas son guerreras.

Jugar con ellas es como manejar la nitroglicerina
tienen más vatios que una nuclear, y no son tan dañinas
y la mas cardo puede tener sabor a mandarina,
rubias, morenas, castañas, que más da, todas están divinas.
 
Ellas suelen llevar el timón y hacen astillas tu pobre corazón
y si ves el mundo girar es porque las muñecas han puesto la cadera a funcionar
Las chicas tienen algo especial, las chicas son guerreras
de la mas cursi a la tía más legal, las chicas son guerreras.
 
Com ens agradava que els nostres amics tios ens fessin aquest homenatge....
I sí, la veritat és que totes nosaltres som bastant, fins i tot diria molt, guerreres!  

dijous, 22 de desembre del 2011

La langue inclassable



A l'entrada d'ahir em vaig deixar una llengua. Hi he pensat tot el dia. Quin és el meu sentiment, la meva relació i el meu motiu per aprendre francès. Al final l'he anomenat "langue inclassable". Per una banda, no entra en cap de les categories que vaig definir, però una mica ho és de totes.

Aquesta maleta que he trobat per Google, em va molt bé per desar-la molt a prop del cor.

No és llengua mare, però els pares sabíen francès i feien servir algunes paraules al seu discurs, així que podria dir que ells van ser els primers que em van ensenyar.

No és llengua de l'entorn, però sí que ho pot ser si considerem un entorn més gran, un país veí que està molt a prop, el Rosselló, Perpinyà, la cara nord del Pirineu... i uns turistes que des de sempre han omplert  L'Escala i la Costa Brava amb les seves expressions gal·les.

No és la llengua per comunicar-se amb el món, però potser és la llengua de cultura, amb la qual gran part de l'erudició arriba, o al menys havia arribat.

No me l'he trobada a la vida, en el sentit que parlava ahir, però sí que he fet viatges a França i he conegut francesos. De vegades m'he trobat en mig d'una conversa havent de parlar francès.

I per últim, però el més important, no m'hi he casat, però hi festejo prou. M'agrada i escolto la chanson, no em perdo la filmografia francesa tant curada, i els que llegiu aquest bloc sabeu que llegeixo al menys un cop al mes els excel·lents novel·listes francesos i com sempre en llengua original. Per tant sí que puc dir que l'he escollida parcialment.

Alors, la langue que ne rentre pas dans acune catégorie, mais que hi rentre dans toutes: c'est le française. La langue inclassable.

dimarts, 20 de desembre del 2011

La lingua sposata


Durant la vida anem aprenent diverses llengües. Les relacions que establim amb elles són molt diferents, els motius que ens porten a parlar-les també i al final el grau de domini i estimació d'aquell idioma depèn de com ha arribat a tu i de perquè...


La primera llengua és la materna, la llengua amb la qual aprens a entendre el món. És una herència dels teus pares i no la pots escollir. La portaràs tota la vida, fins a la mort i no la oblides per molt temps que passi. Quasi sempre és la llengua que parles millor i amb la que ets capaç d'expressar amb més matisos tot el que hi ha dins teu. En el meu cas aquest idioma és el castellà.

En segon lloc ve la llengua que hi ha a l'entorn on vius, una llengua que arriba a ser tan propera com la materna ja que l'aprens quasi des del principi, des de la infantesa perquè sempre hi ha estat present, és l'idioma matern dels veïns, dels amics, de les persones properes i per tant és una mica teva. Arribes a parlar-la quasi tan bé com la materna. Però tampoc la pots escollir. És la que hi ha al territori i no cap altra. Per a mi, és clar, el català.

Després acaba arribant l'idioma amb el que t'has de comunicar amb el món. Un idioma instrumental, una llengua franca per poder parlar amb tots, poder treballar, fer servir la tecnologia, accedir a la informació. Aquesta llengua l'aprens a l'escola i amb ella no crees llaços emocionals. No t'agrada ni et desagrada. L'arribes a dominar força bé, tot i que ja no tens els registres dels altres dos idiomes. Una vegada més és una llengua que et ve imposada, no l'esculls. En el meu i en tots els casos actuals és únicament i exclusiva: l'anglès.

En quart lloc arriben les llengües que et vas trobant per la vida, que les visicituds i les experiències personals et porten a estudiar i aprendre. Potser has d'immigrar, potser et toca estudiar o treballar amb un tipus de persona o feina, potser t'enamores d'algú que parla aquest idioma. Aquesta llengua l'aprens d'adult i mai arribes a saber-la totalment, la parles amb accent estranger. I encara una vegada més no l'has escollida. No et ve tan imposada com les altres tres, és un atzar, és un cas, la vida t'hi porta. A mi la vida m'ha portat a aprendre noruec.

Per fi arribo al meu punt. Perdoneu, he trigat una miqueta més del compte. Hi ha un cinquè grup de llengües que s'aprenen perquè sí. No les has heretat dels pares, tampoc no són al teu entorn, ni et serveixen gaire per un món globalitzat. La vida no t'hi ha portat... Ets tu i només tu, que has escollit aprendre-les i estimar-les. Perquè t'hi has enamorat i t'has volgut casar amb elles. L'italià és "la lingua sposata". Perquè m'agrada la seva sonoritat, perquè estic enamorada del seu país i perquè m'estimo la gent que el parla.

dissabte, 17 de desembre del 2011

El Puig de les bruixes. Acte I, escena 1ª

Acte I

Escena 1ª

El teló, en obrir-se, mostra l'escenari buit. És l'interior d'un refugi de muntanya petit. Hi ha una llitera, una estufa de llenya, una taula i un banc. A la paret hi ha enganxat un póster de muntanya.

Entra la Rosa i, sense avançar gaire ni treure's la motxilla, es queda una estona contemplant el refugi. Sembla buscar amb els ulls que no hi hagi cap altra motxilla o sac. Finalment fa un somriure de satisfacció, en veure que tindran el refugi per a elles dues soles, avança fins al bell mig de l'escenari i deixa caure la seva motxilla. Tafaneixa una mica i surt.

Torna a restar l'escenari buit i se sent des de la porta la veu de la Rosa:

Tot per a nosaltres!

Entren ambdues. La Rosa i l'Alícia, són dues joves vestides amb roba d'excursió, motxilla, guitarra...

Perfecte!

Aquesta excursió promet.

L'Alícia es treu la motxilla i comença amb les botes. La sort ens acompanya. Pensar que aquest cap de setmana me l'havia de passar fent guàrdia a Sant Pau!

Pobres metges, no acabareu mai amb les guardies...

Em sap una mica de greu pel Joan, és qui em substituirà. Espero que no li donin molta feina el meus malalts.

Tranquil·la. No hi pensis. Pensa en el Puig de les bruixes.

Perquè li posarien un nom tan estrany? Hi deuen haver aquellarres, no?

Ara ja no. Hi ha tants d'excursionistes que hi pugen... La gent té imaginació possant noms a les coses...De vegades, tot esquiant, he arribat a veure i sentir noms al·lucinants.

I històries al seu respecte... Deu ser bonic estar-se sempre a les muntanyes!

Voldràs dir als motels. Això de ser de l'equip nacional no creguis que sigui gaire cosa. Part del temps és esquiar, però molta és autocar, neu, fred i motel barato.

Fins que guanyis unes olimpíades i comencis a ser important.

Saps què? Quan seràs prou famosa com a metgesa per no haver de fer cap guàrdia més i jo ho seré -com a esquiadora- per tal de no haver de dormir a motels baratos, ens anirem a emborratxar-nos per celebra-ho. Sent fred i va cap a l'estufa. L'obre i veu que no hi ha llenya. No hi ha llenya. Vaig a cercar-ne.

Si necessites ajuda, fes-me un crit.

Des de fora. Molt bé.

Queda l'Alícia sola. Obre la motxilla i treu unes bambes. Ara és ella que tafaneixa amb les mans a les butxaques i s'atura davant del póster. Quan l'està mirant entra la Rosa amv un grapat de soques.

***

dimarts, 13 de desembre del 2011

Es el aroma de mi hogar...

                                "El aroma que Heno de Pravia deja en mis manos me recuerda años vividos con ilusión. El aroma del heno fresco recién cortado, el recuerdo del niño oliendo a jabón. El olor que entre la sábanas guardaba el armario, mil recuerdos de limpia y fragante felicidad. El aroma que me dejaba el beso diario y el olor limpio y fresco en la piel de un bebé. Heno de Pravia es el aroma de mi hogar."




No sé si us passa però quan compro pastilles de sabó no n'haig de comprar durant molt de temps. Una pastilla dura mesos al lavabo. Res a veure amb els dispensadors de gel o amb les ampolletes líquides. Per això feia temps que no posava a la meva llista "sabó". A més resulta que tenim les típiques mostres d'hotel. Però ara fa uns dies em vaig trobar havent-lo consumit fins al final i en anar a buscar una altra pastilla, ja no en quedaven.


De sobte m'ha agafat un nosequè de nostàlgia del passat, pensant en el sabó que feia servir quan era nena. El sabó que havia marcar una aroma que com diu la cançó era la que se sentia al bany de casa meva. Era la de les mans de la mare. Era la d'ensumar-me les meves pròpies mans abans de dinar quan ens havíen dit als nens "Niños lavaos las manos que vamos a comer" (Com és que ara que som tant higiènics no ens rentem les mans abans de dinar i de canalla sí que ho feiem?)


Cançó Heno de Pravia


I com un record perdut m'ha vingut als llavis aquesta cançó que cantava davant de la tele. Es que de petita acostumava a cantar els anuncis. Amb les amigues del cole, al pati, feiem concursos de cantar anuncis "Yo soy aquel negrito...", "Bic, bic, bic naranja, bic cristal", "Caramelos sugus, caramelos sugus" etc... 


He anat a comprar aquest Heno de Pravia de tota la vida, de la meva i de la dels meus pares, ja que el sabó va començar al 1903 quan Salvador Echeandía Gal de les perfumeries Gal va crear un aroma particular inspirat en l'olor del fenc fresc acabat de tallar que va poguer experimentar en un viatge a Pravia, un poble d'Astúries. I no sé si serà el fenc o l'armari de roba neta i la pell del bebé que diu la cançó, però sí que quan m'ensabono noto una sensació de net, de fresc i de natural que no la trobo en cap altre sabó.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Les meves primeres pistes vermelles

Jo sóc poc esquiadora. En tot cas, esquí de fons, molt tranquil. Però de tant en tant, em toca. Tinc fills adolescents, vivim en un país on l'esquí per excel·lencia és alpí, i en definitiva sempre acaben caient unes jornades esquiadores durant la temporada.

Jo, fins ara, anava per pistes verdes i alguna blava fàcil, sense arriscar gens i ben a poc a poc. Amb casc, per descomptat. Després seia una estona a esperar els meus homes a la cafeteria per agafar caloreta. I apa, ja he esquiat.

Aquest cap de setmana hem anat a Vallter 2000 que són les pistes més a prop del refugi i per tant les pistes que en principi seran les més visitades durant tota la temporada. Com que no hi ha prou neu algunes pistes estaven tancades. Eren tancades les blaves i verdes a excepció de les verdes infantils i de debutants que són megacurtes.

El primer dia no vaig agafar forfait perquè realment només hi havia neu a les pistes més difícils. En tornar els nens em van comentar que eren vermelles "light", que les podia provar, que l'Erik havia disenyat una ruta que primer evitava la baixada forta d'una pista vermella i després es creuava per passar-se a una altra i evitava la part més difícil de l'altra.

Total que el segon dia em vaig aventurar, al costat del meu fill, per primera vegada, per una, no millor dues, pistes vermelles.

El següent video no és meu ni sóc jo, és només un video d'internet per mostrar-vos la pista que vaig baixar un munt de vegades durant tot el dia, matí i tarda.

"A la cama no te irás, sin saber una cosa más" i aquesta vegada el profe va ser el meu fill Erik.
Gràcies maco!

dimarts, 6 de desembre del 2011

Corrent per la Zona Fòrum


Avui, aprofitant que és festiu, hem fet una cosa que tenia jo en ment abans de la mitja marató. Dic "hem" perquè la meva companya de quilòmetres, la Mireia, ha acceptat el meu suggeriment de sortir a córrer per un lloc que no coneixem bé i que ens cal conèixer.

Hem decidit fer 11km per l'itinerari de la mitja marató des del km 10 fins el 21. Recorrer'ls en situació relaxada i veure com són. Comença a l'Arc de Trionf davant el parc de la Ciutadella i has de rodejar-lo fins a Marina, pujar fins Glòries i baixar Diagonal fins el Fòrum. Quan hi arribes tornes per línia de mar, fins les torres Mafre i un altre cop envoltes la Ciutadella i arribes a Passeig de Sant Joan.

Hem trigat 1h:22m! Ho dic de debó. Sense parades ni res. Sense excuses. L'he trobat un recorregut dur, cansat, poc amic. Em recorda a Nassos i es una cursa que normalment no faig massa bé. Però avui erem totes dues que ens costava. No sé dir una raó. Tot és gran i els edificis es veuen de seguida, pero no hi arribes mai.

Diumenge passat vaig fer 1h:51m per la Carretera de les Aigües per fer 16 km i no em vaig cansar tant. A més en aquest temps s'inclou una parada per beure a la font i dos trams caminant.

Crec que a part de Nassos, també hauré de repetir aquesta experiència un cop més al gener, perquè aquí és on puc trobar-me el problema.

diumenge, 4 de desembre del 2011

O outro exercicio

"Todo mundo me diz que tenho que fazer exercícios. Que é bom para a minha saúde. Mas nunca escutei nada que diga a um desportista: tens que ler". José Saramago

(Tothom em diu que haig de fer exercici. Que es bo per a la meva salut. Però mai he sentit ningú que li digui a un esportista: has de llegir.) 

Tierra (De la nada hice piel)



   Todo deja de ser, todo perece,
todo pierde el aliento de la vida
y devuelve a la tierra sus despojos,
podredumbre fatal adormecida.

El abono reviste la corteza
y el petróleo yace en las entrañas,
mientras humus y piel
aprenden el lenguaje de las algas.

Todo la tierra lo devuelve en vida,
sin cansarse jamas, la creadora
sopla el fango, extrae la costilla,
resucita a los muertos y procrea,
fertiliza la muerte y la repara.