diumenge, 22 de novembre de 2015

Eskerrik asko!



Per fi he complert un dels meus somnis. Aquella cursa mítica de la qual primer havia sentit parlar, després havia vist com a públic i després havia somniant participar, però mai m'atrevia a inscriure'm. Era una d'aquelles curses que estaven per sobre del meu nivell.

Això ve de lluny. L'any passat veient el Per i els amics de Tribanda arribant a meta, unes ganes bojes de provar-ho em van omplir i vaig decidir-me a intentar-ho.

Tot va ser decidir-ho i començar els entrebancs i les lesions. Del ja llunyà neuroma de Morton, vaig passar a uns talls al tormell a nivell de tendó, una fascitis plantar i per arrodonir-ho una condromalacia rotuliana.

A més un dubte constant sobre si era assenyat o no entrenar, m'ha portar a interrompre constantment les tirades llargues i els entrenaments de qualitat. El desánim s'ha apoderat de mi durant molts mesos tot i que dintre meu alguna cosa em deia que no em feia mal córrer.

Per a què anàvem a Donostia si el Per no estava inscrit i jo no podia córrer? Doncs, ben fàcil: per menjar bé, per veure la Contxa, per fer turisme i pels bascos.

Al final la immensa força de la gent, la alegria generalitzada de festa i de gaudi, el dia assolejat i el recolzament dels amics i del Per em van empènyer i vaig decidir sortir de la línia d'inici a la famosa illa de Los faisanes on es va signar el tractat dels Pirineus entre França i Espanya deixant-nos la preciosa Vall d'Aran a nosaltres tot i que és vessant nord.

En 20 km no vaig parar ni un moment de sentir el meu nom cridat a veu alta: aupa Belén, aurrerà, aupa nescar, vamos, esas behobianas. Irun va ser una festa de crits i ànim impresionant. L'autopista de pujada tremenda ens tiraven amunt els claxons dels cotxes pitant. "Venga que desde el repecho ya se ve Errente".

A més ens cridaven constantment "Visca Catalunya", aupa catalana, força, i aplaudien tota l'estona sense parar. Em vaig fer un fart de cridar jo també eskerrik asko i gora Euskadi en resposta. Altra gent sortia a donar-nos aigua i aliments: troços de platan i altres fruites i fins i tot ens regaven amb les mangueres dels seus jardins.

Una altra població espectacular va ser Errrenteria on la carretera passa pel centre del poble al costat del tren. Allà també la població estava implicada amb la cursa. I bé que ens va caldre, perquè feia una calor desesperant i la cursa és molt accidentada amb un parell de pujades que semblen no acabar-se mai.

L'arribada a Donostia passant pel Kursaal i entrant al Boulevar és inefable. No tinc paraules. Només pensava que ho estava aconseguint, que arribava, que la Behobia ja era meva!!!

Vaig fer un discret temps de 02.23.13, molt millorable en el futur en una altra edició més típica amb el fred i la pluja del país de tots els colors del verd.


diumenge, 18 d’octubre de 2015

Everest, la mort i els que es queden


Vaig anar a veure una pel·lícula que em feia molta il·lusió pel tema, per veure unes imatges meravelloses i per les bones crítiques que havia pogut llegir: Everest.

Està basada en dos llibres, fonamentalment en un que va escriure Jon Krakauer, un dels supervivents a la tragèdia que va succeïr al maig del 1996 i que va narrar en el llibre Into the Thin Air. També acull aspectes d'un altre relat de Anatoli Burkreyev, guia d'un altre grup que portava clients a l'Everest. Com a reacció al llibre de Krakauer, va escriure The Climb: Tragic Ambitions on Everest.

Del que passa a la peli no cal que expliqui res, tothom sap que van morir molts alpinistes i que va ser una de les més grans tragèdies que ha viscut l'Everest. El que realment m'ha agradat és la manera com el director t'explica els fets i els motius de cadascú per actuar com ho van fer. Els errors i mancances, la feblesa de l'ésser humà davant la muntanya.

La pel·lícula fa un homenatge a unes víctimes que mai no es veuen, ni es tenen en compte. Les dónes de Rob i de Beck, que des de casa parlen per telèfon, aporten les millors escenes de la pel·lícula, amb els fills un no-nat, la Sara, i dos adolescents que pateixen junt amb la seva mare.

Tracta molt curosament dos temes peliaguts: la comercialització de l'aventura i la competició entre dos agencies d'esports de muntanya. En primer lloc demostra que -en condicions extremes- els diners no ho compren tot. Per molt bon guia que tinguis, tot i que pugin els sherpes a encordar-te els passos perillosos o a deixar-te bombones d'oxigen aprop del cim, a la muntanya cal anar preparat i t'has de valdre per tu mateix. La muntanya no negocia amb milionaris. Cal respectar-la.

Les dues agències competeixen per poder portar més clients al cim. Volen portar periodistes, escriptors, escaladores que ja han fet 6 vuitmils, perquè seran notícia. I encara que decideixen unir les seves forces per treure-hi més profit a l'atac, en realitat no funcionen com un equip responsable, sinó que es preocupen pel client seu i descuiden la progressiva separació de cada membre de l'expedició.

I per últim, el crit de la muntanya. Tot i que saben que s'ha de fer mitja volta si a una hora concreta, decidida prèviament, no s'ha arribat a la cima, ni els clients ho accepten, ni els guies es veuen amb cor de negar-los el plaer immens de tocar el sostre del món. I aquí està l'error que els porta a morir a aquells més lents, inexperts i als guies que els han volgut acompanyar.





dissabte, 17 d’octubre de 2015

On ha tojours Paris



He tingut el privilegi de passar uns dies a Paris aquesta tardor



Vam arribar divendres i quasi sense temps de passar per l'hotel, vam anar pitant a sopar a un bistrot amb una trentena d'amics noruecs i suecs. La raó per la qual haviem viatjat era la celebració de les noces d'argent d'uns amics noruecs que es van conèixer a Paris. Dissabte al matí vaig anar de visita a diferents llibreries parisines al Quartier Latin. També vam anar a botigues de esport i muntanyisme i viatges. Vam dinar una altra vegada amb alguns dels amics, en un lloc de pasta i pizzes.

A la tarda va començar la commemoració. Va ser espectacular, en un vaixell meravellós que viatjava pel Sena, l'aperitiu a coberta i després dins el convit i el bailongo.

Diumenge vam anar a visitar el cementiri de Père Lachaise on hi ha les tombes de molts famosos. Vam passejar en un matí de tardor preciós, amb els arbres rogencs i el vent refrescant. I per acabar una jornada particular, vam comprar sushi de take away i vam sopar-lo amb l'amic que ara viu sol a Paris. Després vam anar al cine a veure la peil·licula Everest. Molt bona i impactant.

Dilluns vaig matinar, doncs el Per treballava a Paris, i vaig aprofitar per córrer pel Bois de Boulogne. Va ser una activitat especial, córrer i veure aquesta meravella de la natura més del doble de gran que Central Park i igual d'aprop de la ciutat.

Després vaig continuar amb la recerca de llibreries, les que no havia tingut temps de visistar dissabte, acabant a la famosa Shakespeare & company. En total vaig comprar quatre llibres, tres en francès i un en anglès. Però l'objectiu prioritari era visitar-les més que no pas comprar llibres. Al final no vaig saber-me estar de quedar-me algun.

M'encanta la ciutat, t'hi trobes còmoda, ets a l'estranger, però al mateix temps, ets a casa. Sents que hi podries viure, que allà en saben, de viure, ho fan com a tu t'agrada, amb literatura, amb natura, amb gastronomia, amb edificis bells, amb la fascinació dels llatins que tindrem molts defectes, pero vividors a tope.


diumenge, 13 de setembre de 2015

Comencem a mig motor



Cursa de la Mercè 2015, com sempre la primera cursa de la temporada. Una temporada, la d'enguany, que arriba plena de incerteses. No he corregut ni un metre entre l'abril i el juliol del 2015. A l'agost vaig començar una miqueta i sembla que la fascitis ja està molt millor, al setembre el meu plà d'entrenaments havia de d'engegar-lo amb urgència, ja que aquest any la meva primera gran cursa arriba molt aviat, el 8 de novembre.

Però ara -ai las!- una nova lesió vol posar-me a prova: el genoll em fa mal. Com que encara estava anant a la fisioterapeuta pel peu, li comento que em fa mal el genoll i ella em respon que la lesió del tormell i de la fascia és la que està causant el dolor al genoll. Que encara que no em faci mal, encara estic tocada del peu.

Torno a interrompre els entrenaments, però ja estava apuntada a la Mercè i és la cursa de la meva ciutat, una cursa que corria fins i tot quan no corria, quan era jove. Aquest any el tret de sortida el dispara la nova alcaldesa, Ada Colau. Hi ha emoció a la sortida, fa un dia molt bo, tot i que calorós y tinc ganes de córrer, com sigui, sense aconseguir cap marca, sense forçar, però tinc la sang bullint de competició i de tant temps sense fer-ho. A més la meva Barcelona del cor, sense cotxes, feliç, rient, tan canviada, tan enjovenida, amb tantes ganes de viure.

El meu Garmin no vol agafar el satèl·lit, o potser me l'agafa i jo no ho entenc, surto i no sé ni el temps que faig, ni si vaig molt lenta o no, no passa res, no importa. Em trobo bé, això és el que realment dóna sentit a la meva decisió.

Paro per beure aigua a l'avituallament i penso en caminar una estona. No,  m'esperaré millor al Paral·lel que fa pujada i pot fer-me mal el genoll, segueixo corrent. En poc temps ja sóc al Paral·lel però fa tan poca pujada que el genoll ni ho nota, segueixo i acabo corrent.


En total 01:09:48 a un ritme per sota dels 7 m/km.

En acabat ens han posat les fonts amb música i tot i que no hi havia colors, la natura ja s'ha encarregat de fer un arc de sant martí immens que recorria tota l'aigua.

La propera cursa és una de 8 km a Sant Cugat a l'octubre. És nova i no sé com anirà. Crec que es tracta de trobar-se els que aniran a Nova York al novembre, com que el Per hi va, ens apuntarem.



dissabte, 23 de maig de 2015

Setena temporada de running





Un any més començo per mostrar la taula de les 10 curses d'aquesta temporada. Són com sempre dues mitges maratons, dues de menys de 10km i sis de 10km.



Mitges maratons

Data
Ciutat
Cursa
Temps 5km
Temps 10km
Temps 21'097km
Ritme m/Km
15/02/15
Barcelona
Mitja marató
29:28
01:03:00
2:08:40
6'06
26/04/15
Madrid
Rock and roll
33:12
01:13:24
2: 21:48
6'39



Curses 10km

Data
Ciutat
Cursa
5km
10km
 m/Km
09/14
Barcelona
Mercè
28:09
58:55
5,53
11/14
Barcelona
Jean Bouin
27:27
58:06
5'48
12/14
Barcelona
 Nassos
33:36
1:07:24
6´39
01/15
Barcelona
Sant Antoni
28:19
56:25
5'49
03/15
La Haya
Carrera
31:25
1:00:52
6'15
03/15
Badalona
BDN running
27:46
57:21
5'46

Curses de 5km

Data
Ciutat
Cursa
5km
m/Km
02/15
Granollers
Quart de mitja
26:16
5'15

Altres

Data
Ciutat
Cursa
8km
m/Km
10/14
Barcelona
Cursa de la dona
59:10
7'35


Aquest any no m'havia posat reptes de tot l'any i he anat fent segons em trobava de forma i preparació. La època daurada ha estat entre gener i març amb els bons temps de Sant Antoni, Granollers, Mitja Bcn i Badalona. Abans i després es veu una baixada clara. He caigut un cop per córrer amb la gosseta i m'he fet mal engegant la moto un altre cop. Ja cap a finals de temporada m'ha començat una fascitis plantar.

Per la mitja de Bcn, em sentia molt bé, m'havia proposat fer-la exactament a ritme de 6 minuts i per tant en 02:06:00. I no ho vaig aconseguir per dos petits minutets. Tot i així estic molt contenta del resultat. A 5km tb he fet la meva millor marca 26:16 a 5'15 minuts la qual cosa és molt ràpid per a mi. Molt contenta també.

I a 10km s'allunya cada cop més la marca de 55:43 de Sant Antoni 2011, però què hi farem. Conformar-nos.  Actualment fer un 56 com he fet aquest any és més que acceptable.

I de cara a la vuitena temporada, les coses canvien força. En primer lloc entra una de molt potent: la Behobia (socors!!) Per descomptat no penso posar-me temps, ser-ne finisher ja serà suficient. Degut a la data d'aquesta cursa de 20 km amb ports de pujada i baixada, la temporada canvia totalment: començaran els entrenaments al juliol i els acabaré al febrer amb una cursa d'una distància diferent a Badalona (15 km) . A setmana Santa tenim previst de fer les darreres etapes del Camí de Santiago en bici, així que des de febrer fins març-abril a pedalejar.




diumenge, 26 d’abril de 2015

Pluja i lluita, Madrid sense rock and roll




Per fi ha arribat la darrera mitja marató de la temporada. He de dir que els elements els he tingut en contra, que ha estat una bona lluita i que estic molt i molt contenta d'haver-la acabat.

Prèviament l'entrenament programat va començar a fallar després de completar la mitja de Barcelona. A aquella mítica cursa ho vaig donar tot i quan dic tot vol dir que em van baixar les defenses i vaig quedar  totalment desfeta. Com a resultat vaig agafar un refredat amb mocs, tos i congestió que em va mantenir sense córrer unes dues setmanes (ara ja no se'm cura un refredat en tres dies, és l'edat). Quan vaig reprendre, em va caure a sobre la Setmana Santa i vam a anar a Noruega a esquiar. De tornada a casa vam començar a anar a Espinavell, lloc on hem entrenat en pujada i alçada, però sense tirades llargues.

Per primera vegada a la meva vida, doncs, he corregut sense prou entrenament previ. A més continuo arrossegant les meves lesions: el neuroma de morton, la fascitis plantar i els talls al turmell de quan em va caure la moto.

Aquest matí plovia, però com que tenim més moral que el alcoyano, i ja que hi erem, doncs som-hi, cap a la sortida. No sé si coneixeu Madrid, la cursa començava a Pl Cibeles i pujava més enllà de Pl Castilla per la Castellana, els primers 7 km en pujada continuada. Després baixar, però sense poder recuperar gaire perquè l'asfalt relliscava força i notava la baixada al peu adolorit. Dintre de tot he resistit força bé, les altres coses anaven de meravella: respiració, batecs del cor, genolls, ingesta de barretes i begudes sense problemes etc...

Però al quilòmetre 16 arribaves al mateix Parque del Retiro que és la meta de la cursa. Tanmateix faltaven uns quans quilòmetres. Comencem a rodejar tot el parc, amb pujades i baixades de mig quilòmetre, però no dins, sinó pels carrers de fora. I aquí és on se m'ha fet mooooolt llarga la cursa, la pluja caient cada vegada més forta i un parc que semblava molt gran per rodejar.

Per fi he de dir que l'entrada al parc i fins la meta ha estat espectacular de aplaudiments i ànims del públic, i que he arribat molt contenta d'haver estat capaç d'acabar-la. He fet un temps de 02:21:48, que és més lent que BCN, però en aquestes condicions, ja me'l quedo.

Una cosa que m'ha decebut però, ha estat el rock and roll. Nomès hi havia unes tres o quatre bandes i no tocaven música gaire motivadora. Jo m'havia imaginat més marxa.


I així acaba la meva temporada, la setena, pròximament hi haurà resum. La propera serà molt diferent, començant molt abans i acabant al febrer per tenir temps de preparar una altra aventura, aquesta vegada en bici: anar a Santiago des de León.

diumenge, 22 de març de 2015

La Haia i Badalona















La vida corre (i mai millor dit) més que la meva escriptura i en aquests dies que no he dit res, ja he fet dues curses més. Una ha estat cursa-turisme per terres holandeses i l'altra a Badalona, intentant baixar marca de l'any passat.

A la Haia vam anar més a passar un cap de setmana que no pas a córrer. Però hi vam incloure una cursa de 10km. Era per equips de la feina del Per i era d'aquelles que dius, "l'important és participar". Perquè els dies previs, divendres i dissabte vam menjar molt i bé, vam provar cerveses, menjar indonesi i el bo i abundant esmorzar de l'hotel. També vam anar a veure museus i esglesies, vam seure a terrasses amb calefacció i manteta, vam passejar i vam comprar. El resultat s'aconseguia amb la mitja dels temps dels tres millors. Vam quedar els 188 de 269 equips i no cal dir que el meu temps no va fer mitja. Vaig fer 01:00:47.

Algunes disculpes podrien ser: els holandesos són grans, molt grans i difícils d'avançar. Molts anaven amb auriculars i no et sentien. Hi havia massa gent al començament i els carrils habilitats eren estrets, els carrers de la Haia estan empedrats i no asfaltats i costa més córrer, feia molta calor a aquella hora tardana, vam sortir a les 12:20!

A Badalona ha estat una cosa molt diferent. Primer de tot dir que si la Haia és una ciutat maquíssima, Badalona no és tan lletja com a la cançó del Serrat dona a entendre. És una cursa maca, la vaig fer ja l'any passat i em va sorprendre el recurregut. Primer corres pel port i la platja, després per un parc, ca l'Arnús, travessant una avinguda de plataners esplèndida, tornes al passeig marítim i t'enfiles per la Badalona-poble, els carrerons i les botigues. I et pots imaginar perfectament com devia ser aquest poblet del Maresme quan només era aixó: unes casetes, un parc i la platja amb barques varades.

Aquesta vegada he tingut el generós ajut d'en Per. I dic generós perquè la setmana passada va fer la marató i no estava en periode de curses, però per acompanyar-me s'ha apuntat. M'ha animat molt, m'ha fet córrer amb totes les meves forces i ha tret el millor de mi.

Hem passat la meta als 57:21, que no és la meva millor marca, però sí millor que l'any passat i un bon temps per a mi.

Ara em queda un repte per després de Setmana Santa, un repte especial i divertit. Vaig cap a Madrid i correré juntament amb la meva germana, (ella 10km) el medio maratón de Rock and Roll. Entretant esquiar a Noruega i entrenar una mica més. Allá voy Madrid, tiembla Madrid!!!!


diumenge, 1 de març de 2015

La soledat (i Gora)





Els diuen animals de companyia i és ben cert que en fan! Des que va arribar a casa nostra, la Gora, ens ha canviat la vida. Donar la volta a la clau de casa ha tornat a ser una immensa alegria, com quan els nens se'm tiraven a sobre i m'omplien de petons...

Els meus tres homes són ben diferents, però una cosa tenen en comú: segueixen llurs somnis. El Per té el seu costat salvatge i segueix el crit de la natura, l'Erik està ficat de quatre potes a l'escoltisme i al món casteller, el Pol s'ha enamorat de l'associacionisme cultural i polític.

Aquest ha estat un cap de setmana solitari (amb Gora), per començar dissabte vaig fer una llarga passejada de dues hores (perquè la Gora ha de sortir), vaig anar a comprar (i de pas li vaig comprar a Gora estris i joguines), després  vaig anar al cine i per un parell d'hores ella no va estar present. Al cinema vaig anar sola, doncs no vaig trobar ningú que li vingués de gust i li anés bé venir. En tornar ningú a casa, (Gora sí), vaig sopar sola.

Avui he anat a córrer 13 km per les Aigües (l'hauríeu d'haver vist amb les seves orelletes flotant a l'aire, amb la gràcia dels seus salts) i en tornar, ens hem divertit a la terrassa amb una galleda d'aigua on flotaven les seves joguines. Tot per mollar-la una mica perquè la calor era tremenda.

He dinat sola (amb Gora) i com que estàvem molt cansades hem fet una bona migdiada, jo al sofà i ella al seu coixí.

Aquesta tarda hem tornat a sortir a fer un volt curtet. I mentre escrivia sobre la película Samba i ara que escric això, ella ha menjat i corregut robant mitjons i amagant les seves coses. Encara és molt joganera, comença a tenir el cos d'una dona, però té el cap d'una nena.

La meva soledat (i la Gora) ha omplert el cap de setmana.


Si jamais tu oublies qui tu es....




Ahir vaig anar a veure Samba, una peli que tracta de la immigració extracomunitària a França.

Samba és el nom d'un senegalès que va pululant per feines temporals, sense papers o intentant aconseguir papers, canviant de nom per obtenir un document, aprofitant el poc reconeixement que els europeus tenim de la fisionomia africana i dels noms de la gent d'altres països.

Wilson és un "brasiler" increïblement atractiu, que acompanyarà Samba en el dia a dia i crearan junts una gran amistat.

Són com la nit i el dia. Samba és melancònic, tímid,  bon tio però ple de ràbia interior, ple de contradiccions. Mentre Wilson és alegre, divertit, combat la malaurança amb l'humor. És mentider, sensual, coquet, i li agrada aprofitar a màxim la vida.

Alice, és una alta executiva francesa que no té ni de lluny els problemes dels immigrants. Però no per això és feliç. No dorm gens, ni amb pastilles. Està de baixa per un burnout a la feina. La seva teràpia consistirà en tocar cavalls, fer-se massatges i treballar com a voluntària en una associació que ajuda als immigrants.

Així es troben Alice i Samba. I aquesta trobada els farà un gran bé a tots dos.

A la peli hi ha la crítica despiadada de la hipòcresia i el racisme del primer món. Com en realitat no es vol que aquesta gent sense papers desaparegui perquè així es pot seguir explotant-la, com mentre treballin no importa com es diguin ni qui siguin, com dins dels immigrants n'hi ha de "millors" i "pitjors" fins i tot per aquelles persones que en principi són tolerants i com el tercer món viu en el primer atemorit i preocupat pel sol fet de veure un policia o de sentir una sirena.

En una escena meravellosa Samba li diu a Wilson que potser al final no sabrà ni com és diu i Wilson sempre optimista li contesta:

Si jamais tu oublies qui tu es, tu peux crier ton nom et les gens penserons que tu as envie de danser....


Paraula de brasiler....




dissabte, 21 de febrer de 2015

Una recepta fàcil però que queda molt resultona




INGREDIENTS PER A 4

• 1 conill tallat a trossos
• 4 cullerades de melmelada de taronja
• 1 cullerada de gingebre mòlt
• 1 branquilló de romaní
• 1 rajolí d'oli d'oliva
• 1 rajolí de vi blanc
• Sal i pebre mòlt



ELABORACIÓ

1. Introdueix la melmelada de taronja, el gingebre, l'oli d'oliva, la sal, el pebre i el branquilló de romaní a una safata per enfornar. Afegeix el conill a aquesta barreja i marina'l durant 25 minuts.
2. Pre-escalfa el forn a 180 °C. Aboca el rajolí de vi per sobre del conill. Introdueix-ho al forn a 180 °C durant uns 30 minuts i vés afegint el suc per sobre de la carn.
3. Serveix el conill amb els sucs de la cocció o, si ho prefereixes, amb una salsa de iogurt.


Vaig trobar aquesta recepta a la revista Sabor del Caprabo. Quasi sempre hi trobo cosetes bones en aquesta revista. Em va cridar l'atenció perquè m'agrada el conill però en menjo poc i sempre a la planxa amb all i oli. 
En aquest cas es tracta de donar-li un toc original amb la melmelada de taronja i el gingebre. A la recepta diu de posar-ne mòlt, però jo vaig fer fresc, triturant l'arrel i em va aromatizar molt més el plat.
L'he feta dues vegades, la segona vaig posar una melmelada de taronja amarga de molt bona qualitat, perquè la vaig fer a casa de la meva mare i a ella li havien regalada una d'Anglaterra. Val la pena, doncs el plat em va sortir boníssim.
La primera part és marinar el conill (superfàcil) i la segona és introduir-lo al form i esperar (tirat). No pot sortir malament.
A la primera vegada vaig afegir una mica de brou perque la melmelada era compacta. Però si ho fas amb una bona melmelada més líquida no cal afegir-li.
No vaig fer la salsa de iogurt que recomana perquè trobo que no li pega gens.
És un plat que pots deixar preparat i al dia següent està boníssim!



divendres, 20 de febrer de 2015

Recompensa a la disciplina, esforç i sacrifici





Per fi va arribar i va passar el dia de la mitja marató. No us podeu imaginar com s'arriba a aquest dia. O al menys com hi arribo jo. He treballat dur, molt dur, des del setembre fins al febrer amb una disciplina molt organitzada i pautada. Solc començar omplint uns fulls de calendari dibuixats per mi mateixa a llàpis amb totes i cada una de les carreres i rutines de gimnàs que comporta l'entrenament. Chi me lo fa far'? Ningú. La regularitat és la meva aliada. No tinc facilitat física per córrer, però aquesta voluntat em manté viva tota la tardor i l'hivern.

Cada dilluns a Can Mèlich, rutina avorrida per les màquines que m'han de salvar de les lesions: reforçar braços, cames, abdominals i estirar. Dimecres sortida a ritme mitjà uns 8km, els divendres sèries amb els runners. Ells les fan de 1 km però per a mi és massa, jo faig 500m. El cap de setmana ve la part que més m'agrada: la tirada llarga que es va allargant cada setmana: 11, 13, 15, 16, 17, 18... Només faig 18 una vegada abans dels 21.

Tot i l'esforç que hi poso, cada any que passa em costa més superar-me, vaig a contracorrent amb l'edat i els quilos s'acumulen per molt que cremi calories. Ni sóc sedentària ni menjo malament, però això li és igual a la bàscula. I sóc conscient que hi ha un punt de tornada. Al final no podré millorar, fins i tot no podré mantenir la marca, començaré la davallada. I sé que la mitja volta és a tocar.

Els dies abans estic molt nerviosa, penso en tot el que faig i com preparar-me. Aquest any encara més perquè tenia uns amics de Noruega a casa que també corrien, i proves de nivell per començar cursos l'endemà i un principi d'encostipat que m'amenaçava.

Em vaig posar al meu calaix d'horeta amb la Hege. Ella estava també molt emocionada perquè mai havia corregut aquesta distància. Vint minuts esperant a que les estrelles i els ràpids i els mitjans sortissin i nosaltres, els lents, drets i tremolosos vivint el present a tope.

Vaig fer una bona cursa, tota l'estona controlada, amb el meu nou sistema de començar amb ritme i deixar els quilòmetres lents pel final. Però quasibé no hi van haver quilòmetres lents. Els vaig fer quasi tots a menys de sis minuts. I orgullosa, concentrada i decidida tal com em veieu a la foto, vaig creuar la meta en 

02:08:40

dos minuts per sobre del meu objectiu, però tot i així, millor marca personal i mitja marató molt aconseguida. 

L'any que ve a Barcelona vull fer 02:06:00, i aquest any a Madrid apropar-me el més possible a la meva actual marca.



dissabte, 7 de febrer de 2015

Crisi literaria



En cap moment he tingut la pretensió que el meu bloc fos de running. Es dóna la casualitat que just quan vaig començar-lo, al 2008, vaig començar a córrer. Tanmateix no sabia ni que hi escriuria durant tants anys ni que encara estaria fent curses i mitges maratons després de set anys.

El bloc el vaig començar per casualitat. A la feina ens van fer un curs de blocs per fer servir a classe amb els alumnes (penjar els deures o les tasques que ells anaven fent, etc..) Mai he fet servir un bloc per aquesta funció.

A córrer també vaig començar per casualitat. No tenia companya de tennis, tenia una raqueta nova i no volia perdre la forma mentre trobava algú per tornar a fer partits. Tampoc no he tornar a jugar.

En aquella época no sabia ni que m'agradaria tant ser bloguera ni que m'enamoraria del running.

El que jo sempre he somniat ser és escriptora, en concret poetessa. I per això vaig començar a posar al bloc tot allò que tenia escrit, fins i tot una obra de teatre.

Alguna cosa més he afegit, escrita més recentment, però poca cosa.

Si miro el bloc, veig només entrades de córrer. Curses, entrenaments, sortides, mitges maratons, lesions.  I penso en els lectors que probablement he perdut avorrits del meu monotema.

Però no sé perquè, he perdut el costum d'escriure. Paso una crisi literaria que ja va durant molt. Tinc començada una idea des de fa més d'un any i no la continuo.

També hi ha altres coses que m'interessen com les lectures, la cuina, la feina amb els idiomes, la muntanya i les excursions, el ioga, el cinema, els castells, l'ópera, els cantautors.. i no estic escrivint res d'això.

Si encara hi ha algú per aquí que no sigui només corredor, què m'aconselleu? què puc fer per superar la crisi? Accepto propostes i consells


diumenge, 1 de febrer de 2015

En ratxa




Hem començat molt bé l'any 2015. Moltes prespectives de curses i d'emocions corredores. La primera, Sant Antoni ja em va anar molt bé considerant que em vaig apropar a la meva millor marca personal del 2011, quatre anys més vella. Però ara he fet el Quart de Mitja que són 5km.

Avui feia un dia molt fred a Granollers. Ja és un clàssic. Feia vent. M'he posat a esperar el tret de sortida i he parlat amb una noia que duia un barret molt coquetó i que semblava molt còmode. Ella m'ha racomenat comprar-lo. M'ha explicat que era la tercera vegada que corria (mai a Granollers) i que volia seguir-me. M'he sentit molt experimentada, explicant-li com era el recorregut.

Així que he sortit sabent que els dos primers quilòmetres eren de pujada i per fer un bon temps els havia de fer apretant a tope. Després ja la baixada m'aniria portant. I Síii la cursa m'ha anat rodada, incrementant la velocitat a cada quilòmetre, com diuen els llibres.

En un moment donat se m'ha descordat la sabatilla i he pensat: "no passa res, no cauré". Era el quilòmetre 19 de la mitja, es a dir el 3 del quart. Però m'he dit que no valia la pena arriscar a ensopegar i no poder fer la mitja i al final he parat i me l'he cordada.

Tot i així he fet la meva millor marca personal 26:16 que és un ritme de 5:15m/km!

Molt contenta i preparada ja per la gran recta final de la mitja de Barcelona, la cursa més important per a mi de tota la temporada. Vaig a provar de fer-la en 02:06:00 però crec que és molt difícil. Si em quedo entre això i les 02:10: 34 que vaig l'any passat, ja estaria molt contenta, i sempre que no baixi del quart de tres ja em conformo.


diumenge, 18 de gener de 2015

Cursa Sant Antoni



Així començava la cursa en bona companyia:
















I així acabava amb força, alegria i energia:


No he tingut temps de fer una entrada prèvia per dir quin era el meu repte, però havia pensat escriure que estava bé de forma, que havia tornat a les sèries, que no em molestava gens el turmell i que per tant tenia un llistó alt per aquesta cursa. Que volia millorar Mercè i Jean Bouin. Que volia fer un 57. El que no pensava escriure, el meu repte ocult, era que em trobava tant bé que potser faria un sub 57. Una de les coses que em van molt bé és fer la cursa o part d'ella com entrenament.

I aquí és on entra la Mar..

Li vaig proposar fer la segona volta uns dies abans i ens vam decidir a provar-ho. Vaig poder recordar les voltes i els punts on van caient els quilòmetres.

I avui hem començat amb aquesta bona abraçada, jo encara amb el ponxo de London perquè feia fred, sí fred i sol, el dia perfecte per córrer. El fotògraf i animador incansable ha estat l'Speedy Txabi. Gràcies   tio, és emocionant que algú que et conegui t'animi i cridi d'aquella manera!

La meva marca ha estat de 56:25. Cursa regular, la segona part més ràpida que la primera, sense entrebancs, sense parar a l'avituallament, i com veieu a la foto, per una vegada, aixecant bé els peus i mirant endevant, la meta que ja estava al caure.

I la Mar m'ha sorprés moltíssim corrent la seva segona cursa de 10km ja per sota de l'hora. És increïble la facilitat que té per córrer. També cal dir que s'ho curra tant a nivell físic com mental.

Per tant les dues molt contentes i disposades a seguir apuntant-nos a curses durant l'any. Jo la propera la tinc a tocar amb la punta dels dits: el Quart de mitja de Granollers. Ho donaré tot per fer uns 5km de rècord.



dijous, 1 de gener de 2015

Al darrere com al davant hi ha la mateixa alegria


Aquest any i contra tot pronòstic he pogut córrer la Cursa dels Nassos. Vaig renunciar a la de la UAB perquè sóc prudent i tinc por de lesionar-me o fer-me mal. Estava ferida després de la caiguda i no volia caure.

A la vida sempre s'han de fer les coses de diferents maneres. Així que aquesta vegada em vaig capficar que lenta o ràpida no importa, el que importa és no quedar-se veient com tots els altres passen.

Estava prou segura que el meu experiment de valentia tindria poc recorregut. I què? Si no arribo a tres quilòmetres, em paro, trec la T-10 i agafo el metro i torno a meta. Així que per variar, la covarda de la Belén va ser valenta i es va tirar a la piscina.

Em vaig posar amb la meva amiga Mar al darrera de tot. Amb nosaltres corria aquest grup de heavy-metal en play-back i tots els amos de gossos. No podiem anar més ben acompanyades. I cada quilòmetre que passava em deia, va, un més, un més i paro, un i camino, un més i agafo el metro.... I de un en un he arribat a meta, emocionada i molt contenta.

I he de dir que per haver arribat quasi la última, no he perdut ni un àtom de l'alegria de fer els 10 km: al darrere de la cursa, com al davant, hi ha la mateixa alegria!!