diumenge, 23 de març de 2014

Qué bonito es Badalona....


A darrera hora em vaig apuntar a fer la BDN Running i la veritat és que m'ha agradat força i repetiré. Amb l'eufòria que portava de fer tres millors marques en les tres darrreres curses, m'he dit que si el Per m'ajudava podia intentar també fer marca a Badalona en 10km i fer el triplete (5, 10 i mitja). Però no ha estat així.
Respecte al resultat tinc certs dubtes però oficialment he fet 57:45.
Dic això dels dubtes per diferents raons: la primera és que em donen el temps oficial igual al temps real, la segona que el meu rellotge en dona 57:28 i encaixa amb el del Per que té uns 55:59 (ha entrat tard i ha sortit abans). A més no quadra el km 5 amb la meitat de la cursa, sembla que estava desplaçat. Això m'ha suposat un cop fort ja que creia que anava malament. Per últim -i això sí que és només una anècdota- aparec a la classificació com a membre d'un club dit Trotaplanes. Ni Tribanda, ni Runners Can Mèlich ni Noruecs Trotadors. Suposo que aquesta gent va a les curses planes, on no hi ha desnivell a trotar una mica (......????)    
Ara bé, els aspectes bons de la cursa són molts i comencen per aquest: el circuit és bonic, amb molta part pel Passeig Marítim i una altra per un parc, també es travessa un pont per dalt i per baix i és planer i divertit. 

Una altra cosa molt bona és la bossa del corredor, la samarreta i tots els regalets que hi havia dintre, sí senyor, s'han esforçat! Per exemple podies venir en la Renfe gratis, tenies parking gratuit a Màgic Badalona, et regalen descomptes a Ikea, en fí molt rebé.

 La tercera cosa que destaca és l'animació musical durant la cursa, amb grups que cantaven i animaven molt i molt bé. Anant pel km 7 o 8 el Per que em veia molt apurada (jo ja havia baixat ritme) em diu

Belén tú tranquila, disfruta

passàvem davant d'una d'aquestes bandes. Era tan maca la música que em poso a ballar i aplaudir i a donar gràcies.

Bueno, disfruta, pero no tanto!

Un quart aspecte simpàtic ha estat la sessió d'estiraments que ens han fet abans de sortir. Jo no hi he participat perquè no tinc per costum estirar abans (després sempre) i he preferit escalfar. Però era molt xulo veure milers de corredors animats estirant braços i doblegant genolls...

En cinquè lloc l'avituallament al final de la cursa era excel·lent. Nomès a Esparraguera m'havien donat un de tan bo per una cursa de 10km. Tenia aigua, acuarius, plàtan, taronja, cruasantets i fins i tot El Periòdico. Dissortadament no ha funcionat bé la cua, ha estat parada una bona estona i quan he arribat al diari ja no en quedaven. 

Total que he fet una molt bona marca gràcies al meu víking es clar... i no he aconseguit la meva millor personal (55:41) que la tinc molt difícil després de tantes curses i que ja data del 2011 i es va allunyant en el temps. 






dissabte, 22 de març de 2014

La bici


Això és una bici de l'any 1900, només 15 anys després de l'invent. No es veu com l'ultim crit, però qualsevol podria anar pel carrer avui en dia passejant amb ella sense cridar l'atenció.






Aquestes eren les bicis de la nostra infancia, als anys 70. Les que ens van fer passar aquells estius meravellosos on el 22 de juny posavem el cul al seient i no baixàvem fins el 15 de setembre. Bàsicament la mateixa estructura, la mateixa idea. Pocs canvis.






Aquesta és una bici actual, en venda a Decathlon. Ha incorporat les marxes i el disseny és potser una miqueta més aerodinàmic.










Avui volia fer aquesta reflexió: com és que la bicicleta que és un invent més que centenari, bàsicament no ha canviat? Les coses ben pensades i que funcionen, continuen. És un mitjà de transport simple i efectiu, és una eina pels esportistes, és un recurs dins les ciutats paral·lel al metro o l'autobús.  Diuen que l'inventor va ser Kirpatrik per allà els anys 40 del segle XIX, però ja hi havia precedents a la Xina, Egipte i durant el Reinaixement el propi Leonardo da Vinci havia dissenyat alguna cosa semblant.


Passaria el cotxe la mateixa prova? Comprovem-ho





dimarts, 18 de març de 2014

Identificar-se amb una cançó





És una vella cançó de Joan Baptista Humet, es diu El invento.  Per descomptat que els sentiments que expressa els comparteixo àmpliament, però això ho fan moltes altres cançons, els cantautors saben conectar amb l'ànima humana i no som tan diferents.

Amb aquesta cançó també m'identifico biogràficament, hi ha moltes coses que em passen igual o quasi.

Us deixo la lletra marcant allò que és igual per a mi i indicant alguna petita variació al marge.


El invento


Tengo la vida que deseé,
o al menos quiero pensarlo,
tengo mis buenos amigos,

un gato engreído, (no tengo gato, pero me gustaría un perro)
y un coche que me compré,
pasando miedo
en el escenario.(en el aula)

Tengo mil sueños que alucinar,
aunque se queden en nada,
media docena de hermanos,
un pueblo al que amo,
y tiempo para pensar,
o encapricharme de una mirada...


Y bien, ¿de qué me sirve el Invento?,
estoy, y no me entero de quién soy,
pensé que me encontraba seguro en lo que amé,
pero la angustia sigue por dentro...


Tengo el valor de reconocer
que no soy mi único dueño,
pueden mandarme a galeras
y en casa me esperan
las trampas de mi
mujer (marido)
... y la sonrisa de mi pequeño. (mis chicos)

Cualquier chorrada me hace reír,
me gusta el cine de barrio,

tengo un amor escondido, lo desconocido,(no, prefiero lo habitual)
y creo en el porvenir
... si es que vivimos para contarlo.


Tengo una causa que defender,
y yo ya sé cuando gano,
me gusta andar con la gente
que mira de frente,
y no me falta la fe,
para tragar y seguir tirando...

Y bien de qué me sirve el Invento,
estoy, y no me entero de quién soy,
será que uno no siempre se engaña a voluntad,
porque la angustia sigue por dentro,
y así me va...
(1980)









dilluns, 17 de març de 2014

Higiene personal



"Puedes lavarte el cuerpo con jabón, champú o acondicionador, pero... ¿y la mente? La mente sólo puedes lavarla corriendo, sudando. No te olvides nunca de sudar, es la mejor medicina."

Haile Gebrselassie

diumenge, 16 de març de 2014

Marató!





Avui ho he passat molt bé fent de públic animador a la marató de Barcelona. El Per la corria així que, com és habitual,  he anat recorrent en metro els punts bons per tal de veure'l passar. Però els temps que jo esperava no eren els que ell ha fet realment i per això només l'he pogut veure al km 40, quan ja la tenia quasi al sac. Ho ha fet molt bé, en 3 hores i 20 minuts, però ha tingut un problema amb els gels i ha hagut de caminar algun troç.

El dia era ideal per al públic, no tant pels corredors. Molta calor i bon temps i molta alegria de veure tanta gent de tot el món corrent per Barcelona.

Aquest any el metro no anava tan ple com els anteriors i fins i tot he tornat cap a Plaça Espanya amb seient i tot.

He vist la Mar i els seus gossos que esperava veure una amiga. Estava molt emocionada.

En tornar a casa hem menjat una bona fideuà a la terrassa per recuperar forces i continuar disfrutant  del bon diumenge.

La setmana que ve corro jo la Badalona running, 10k.




dimarts, 11 de març de 2014

Tot depèn de com ho expliquis





M'agrada molt una campanya que fa la revista Libero. Per començar diré que és una publicació de futbol, però no és cap diari esportiu habitual. Aprofita el tema per parlar de tot: política, cultura, història, disseny, art, filosofia. Tot a través del futbol.

Per ara he vist quatre anuncis de la revista i tots tenen el mateix patró. Hi ha una situació de parella (una relació que es trenca, la visita als sogres, les feines de casa o comprar aparells gimnàstics). Llavors la dona comença a explicar el tema com ella ho veu, però per tal de ser escoltada pel seu home, fa servir metàfores futbolístiques.

La gràcia del anunci radica en el missatge que transmet. Tot depèn de com ho expliquis. La gent necessita lligar els coneixements nous als esquemes que ja té interioritzats. L'aprenentatge és això.

Desconeixia l'existència d'una revista com aquesta, però ara, després de veure els anuncis, corro cap al quiosc per anar a comprar un exemplar. Trobo la idea molt innovadora i atractiva. M'agrada el futbol però no vull només futbol. Pel que diu l'anunci és el que em trobaré.


Mireu la situació d'una parella que han d'anar a dinar amb els pares d'ella, però estratègicament han de tenir la pilota -controlar la conversa- per tal d'impedir que el sogre parli de la boda.






divendres, 7 de març de 2014

No serà el mateix Barça...



En Carles és un dels nois del clan culé. Per a mi qui millor representa la fidelitat a uns colors. Des dels 17 anys ha estat un jugador excel.lent i ha demostrat companyerisme, dedicació, integritat i amor al club.

Ha tingut moltes i molt dolentes lesions, especialment als genolls. I ara -jo no el veig pas tan gran - ja no por seguir al nivell que voldria  i que necessita el Barça.
 
Al món del ciclisme existeix el doping. Està prohibit fer-se mal a un mateix amb la sola raó de no decaure, de estar sempre al cent per cent. En canvi a l'esport rei un jugador pot ser demanat per jugar un partir de Champions en dimecres, un de Copa del rei en dijous i acabar la setmana amb un derby de la Lliga. I a més a més cridat a la selecció o a fer bolos per difondre la marca España per Aràbia, Russia o Corea.

No és normal que a la selva edat, Puyol ja sigui un jubilat del futbol. No hauríem de pensar una mica més en la salut de les persones i no permetre que se les exploti d'aquesta manera? Em direu que guanya molt. Ja, però ha de deixar la seva passió als trenta-sis anys i les diners no li seran consol.


Adéu, Puyi, els culés no t'oblidarem, que t'acaronin els estels i t'acompanyin els ocells... El Barça sense tu no serà el mateix.



dissabte, 1 de març de 2014

Una gran novel·la a la qual li falta un títol





Un dels millors llibres que he llegit aquest any es titula Stoner de John Williams. Vaig ser molt reticent a escollir-lo perquè no trobo cap atractiu en la portada ni el títol. Es tracta del cognom del protagonista, William Stoner, un alter ego de l'autor. Al final el vaig llegir perquè era el que vam escollir al club de lectura. I des del començament em va entusiasmar:

Stoner és fill d'uns grangers de Missouri que amb un esforç brutal aconsegueixen fer anar al seu fill a la universitat per tal que estudii agricultura (ve a ser com una especialitat dins d'enginyeria agricola). Però una asignatura que fa de lliure elecció, literatura, i el professor apassionat que explica un sonet meravellós de Shakespeare, li canvien la vida per sempre i esdevé professor de literatura anglesa, un excel·lent professor d'aquells que tots el que fem classes tenim com a model.

A l'Stoner li fan respecte però l'atrauen sis columnes que hi ha al campus de la universitat. Les mira perquè hi troba sentit a la seva vida que ha dedicat a ensenyar. És un personatge poc brillant i ambiciós. No li van bé les coses a la vida. Té els seus problemes matrimonials, les típiques trifulques amb els col·legues, les molèsties de un alumne consentit i molt més... Potser ningú diria que és un heroi, passa sense pena ni glòria per un periode de la història que inclou la Primera Guerra, viscuda com a alumne i on perd un amic de l'ànima, la Segona Guerra, ja com a professor.

Tanmateix és un home d'una profundíssima vida interior, d'una integritat absoluta, reflexiu, just, pacient. Té les qualitats millors del docent, la qualitat humana més pregona. Realment la lectura et fa reflexionar sobre com valorem l'éxit des de fora i desde dins. Un home gris, que no ha fet res, al qual la vida no li ha donat res, això és el que veiem de fora. Un home conseqüent i íntegre, que ha viscut l'amistat, el plaer de fer la feina docent bé, l'amor, la paternitat, la malaltia i la mort de la manera més autèntica.

Ara he entès perquè el títol no et diu res. La novel·la és com el seu protagonista. Un titòl vulgar, un cognom, una portada negra, i si t'hi fiques, una excel·lent novel·la