dimarts, 29 de desembre de 2009

Cosas que le pasan a la Molinos

Hola, hoy escribo una entrada en castellano, para presentaros a alguien que he conocido metiéndome en blogs. No sé como se llama, sospecho que se apellida Molinos, tiene 36 años y está emparejada con "el ingeniero". Escribe un blog divertidísimo y muy actualizado (entradas casi a diario). No lo digo porque le falten comentarios, tiene a montones, sino porque lo pasaréis muy bien leyéndola, es como un monólogo de Buenafuente en cada entrada.

¿Cómo llegué a ella? Bueno porque venía del cine, de ver "No es tan fácil" y me puse a hurgar por la red a ver si había gustado la peli, es que fui sola, es decir, con mi marido e hijos, pero como existen los cines multisalas, pues entramos en películas distintas.

Resulta que tiene una entrada con exactamente ese título, ya que ella fue a ver la misma película y me salió en google.

Para que lo paséis bien aquí tenéis una muestra. Si os gusta, pues ya lo sabéis. Por cierto, Molinos, que si tu te pasas por aquí ponme un comentario. Hasta pronto.

sábado 26 de diciembre de 2009
NO ES TAN FÁCIL


-Cariño, ¿me quieres mucho?
-Ya sabes que si
-¿Y me harías un favor?
-Claro..a ver.
-¿me llevas a ver "No es tan fácil" esta noche?
-¿Es de amores?
-Unpoco
-¿Quien sale?
-Meryl Streep.
-NI DE COÑA.
-Pero ¿no me querias mucho?
-Tanto no.

Como el chantaje emocional no funciónó, decidí montar un plan más sencillo: tios a ver una peli, tias a ver "No es tan fácil" .

Este plan resultó muchísimo mejor, porque cuando vas con un tío a ver una de las pelis que ellos llaman "de tias" desarrollan la actitud revienta película: bufidos...bufffff...resoplidos..puffff....miradas continuas al reloj " esto está siendo muy largo", ¿cuanto queda", cambios de postura en la butaca y para terminar ronquidos ostentóreos. Es decir, tú has ido a ver una peli con gente estilosa, bien vestida que vive en casas ideales y tiene amoríos molones con la intención de evadirte de la vida real..y resulta que tu pareja está empeñado en ser excesivamente real en la butaca de al lado.

(Spoiler).

"NO es tan facil" es la típica historia que te han contado en el trailer. NO hay más.

Meryl está divorciada de Alec Bladwin.

Ella es guay, con una casa alucinante y empresaria de éxito: es cocinera. Inciso- Este es otro gran tema, porqué cuando las tias cocinan en las pelis llevan el delantal impoluto, la cocina está llena de flores y ellas tienen mejillas sonrosadas. Yo cuando cocino tengo una pinta tremenda. -fin del inciso.

Durante 10 años ha ligado poco y follado menos, asi que está pelín frustrada, pero tiene unas amigas guays que le dicen cosas reconfortantes mientras se matan a vinos.

Él es como bien se autodefine en la película " un tópico con patas". Dejó a Meryl por una tia más joven, más flaca y con mejor tipo. Está gordo, tiene un buen curro y va a una clínica de fertilidad porque su joven mujer buenorra quiere tener un churumbel. Su joven esposa ya no le mola tanto: no le cuida.

Tienen 3 hijos, que por lo poco que aportan, parecen compartir el mismo cerebro y usarlo por turnos.

Se reencuentran en una de esas absurdas graduaciones de uno de sus hijos, se tajan como pianos y echan una serie de polvos de regresión altamente satisfactorios. Confundidos por el folleteo placentero, se plantean si deben volver o no. En medio de estas decisiones están, cuando Meryl ligotea con su arquitecto que es Steve Martín.

Que si, que no, que ni contigo ni sin ti. Al final es sin ti pero de buen rollo.

Cosas buenas de la película:

MERYL MERYL MERYL. Es estupléndida, fantabulosa, estilosa, simpática, gran actriz y sobre todo NATURAL. Tiene pinta de tener exactamente los años que tiene y está divina.

ALEC, ALEC, ALEC. Como dice mi amiga Guada, le ha pasado como a todos los actores americanos: ha esponjado. ( a los españoles no les pasa, más bien se amojaman..pero..¿ a quien le importan los españoles?). Está inmenso, y además se luce en la peli, sale en bolas y hasta enseña su culo gordo y peludo, mi hermana dice que tiene tipo de orangután. Está genial en el papel, muy divertido. Es un gañán pero te lo quedarías sólo por lo que te ries con él. Después de su primer polvo de regresión, se despiertan y él no para de decir cosas improcendentes, las típicas cosas que no quieres oir de tu compañero de cama. La mejor: " me encanta que hayas dejado de depilarte las ingles".

Sabes lo que vas a ver. No hay sorpresas y eso el día de Navidad con sobresaturación familiar y digestiva se agradece. Me zampé medio kilo de conguitos pero eso da igual.

Todo es bonito: la casa, los vestidos, los albornoces del hotel, lo que comen, el huerto....

Cosas malas:

Sabes lo que va a pasar desde el minuto 1.
Todo es tan bonito que no te lo crees mucho.
Todo es tan bonito que piensas en tu cocina y tus judias pintas y te sientes Belen Esteban.
STEVE MARTIN, ya no es Steve Martín. Es su muñeco del Museo de Cera. Steve antes era una apuesta segura, ibas a verle y sabias que ibas a odiarle porque odiabas todos los caretos que ponía, las mil muecas y los gestos. Ahora no le odias, directamente te da grima, se ha inyectado tanto botox que ha perdido toda la capacidad de gesticular. Creo que ni parpadea, con lo cual, su capacidad para resultar atractivo es nula. POr supuesto no te crees ni por medio minuto que Meryl vaya a preferirle a Alec que será un gañán pero tiene expresión.

¿Recomiendo la peli? Por supuesto.

Ah..ellos vieron "Spanish movie".

Dedico está reseñita a efe, porque es tan absurda como él.
Publicado por molinos
Etiquetas: recomendaciones
16 comentarios


Si os ha gustado la dirección es http://molinos1282.blogspot.com/

A divertirse!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Primer dia de vacances

Ja som aquí a Ventalló on passarem la primera part de les vacances fins a cap d'any (que tenim la cursa)

Per no començar malament el Per i jo hem sortit per un recorregut ja molt típic: de Ventalló al camp de futbol, al cementiri, a Valveralla i tornar a Ventalló. Són uns quatre quilòmetres si fa no fa. Avui hem trigat poc menys de 28 minuts. Lentets, veurem demà que tal....

Ja hem començat a prendre el tan famós aperitiu que sempre s'acompanya de vinet blanc o cervesa i, es clar, en pocs dies ja t'has posat uns quans quilets a sobre sense ni adonar-te. Per això aquesta nit faré crema de verdura molt senzilleta.




















Per cert que m'ha regalat la mare 10 litres de Tres Puertas Viejo, el millor oli que es pugui imaginar, el fan a Huelva, en una petita explotació que no ven fora d'Andalussia i ella el consegueix perquè coneix a una andalussa que és de la familia que el produeix i que està casada amb un català i dona la casualitat que estiueixen a l'Empordà.


dilluns, 21 de desembre de 2009

La parelleta


Gràcies a un bon amic, el Henk, que ens ha fet aquesta foto de enamorats contents i gràcies al Per per fer-me tant feliç.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Després de la vikingada, sortideta moderada


Ahir vam tenir sopar noruec a casa, d'aquells que es menja molt greixós i molta patata i col rabi (un tubèrcul entre un nap i un boniato), i sobre tot que es beu cervesa a litres i akevit (aiguardent). Tots els nostres amics són catalans -de naixement o de cor- però es van comportar com veritables víkings i van cantar la cançoneta de borratxos que ja és un classic en aquesta festa.

Així que aquest mati, i veient-li els "nassos" a la propera cursa, molt disciplinadament, el Per i jo hem sortit a gaudir d'aquesta entrada d'hivern espectacular, freda i solejada fent una sortideta moderada.

Moderada en quant a la duració i perquè hem anat tranquils, trotadors i fins i tot caminant un tros. Perquè el recorregut era bastant exigent: sortint de plaça Mireia fins just abans del mirador dels xipresos passant pel pont i pujant cap a Sant Pere Màrtir, (aquí la part dura) tot pujada i baixant per l'altra banda.

Aviat anem a passar uns dies a Ventalló i ens hem proposat sortir una miqueta cada dia.




dimarts, 15 de desembre de 2009

Trobarem a faltar el teu somriure....



La meva Mercè, l'alegria personificada!!!!!

dijous, 10 de desembre de 2009

Väljer trappan (escollint escala)

video

Quina escollirieu vosaltres? Un video intel.ligent que mostra com la motivació no sempre va lligada a una necessitat o a un rendiment, de vegades fent l'esforç per motius molt menys prosàics, per curiositat, per creativitat, per la sorpresa d'una novetat, per humor o perquè volem una mica de música al nostre gris pas pel metro de cada dia.

dimarts, 1 de desembre de 2009

caos












¿Cómo no va a soñar la tierra
si está sola,
si no tiene más que su existencia
que fluye como una ola?

Tú eres tierra, eres lluvia,
Yo soy esa rama caída en la nieve.
Esas huellas que nos llevan
del amor al amor,
de tu beso a mi verso,
aúnan nuestros límites.

Ya sólo somos ríos.

Ámame y seré mar,
quema con tu pasión
el frío de la paz;
mancha de rojo
la blanca nieve.

Seamos tierra, seamos
la única expresión de libertad:
caos.

diumenge, 29 de novembre de 2009

Una cursa ben cronometrada



Porto una bona temporada pel que fa a les marques de les curses que ja havia fet l'any passat. La Merce la vaig millorar en 7 minuts, la de la Dona en 13, i avui era la més difícil doncs volia baixar la meva millor marca de l'any passat, 1h 2' i ho he aconseguit en 58' 34". El meu primer comentari de baixar l'hora ja em surt quan escric el resultat. Fins ara no comptaven els segons, deia una hora vuit, una hora quatre, una hora dos.... pero a partir d'ara començaré a dir cinquanta-vuit trenta-quatre..., és com passar a una nova categoria.

En fi, aquesta és la primera cursa que he fet amb cronòmetre. Moltes gràcies al Pol perquè tots els meus rellotges són d'agulla i ell m'ha deixat el seu que és digital. He corregut amb una amiga, la Mireia, controlant cada quilòmetre la velocitat que portavem. Per baixar l'hora s'havia de passar per quilòmetre en menys de sis minuts. Anàvem clavades: 5, 11, 17, 22, 28, al pas pels cinc quilòmetres he fet 28'29" i així controlant el ritme. Al arribar al quilòmetre 9 portava 52 i aleshores m'he dit: "nena tranqui que tens vuit minuts per acabar, temps més que de sobra". Així que la pujadeta del carrer Lleida i la baixadeta fins meta a bon ritme on per fi ja he fet l'sprint.

El cronòmetre m'acompanyarà a partir d'ara a totes les curses, dóna tranquil.litat i seguretat i permet arribar a meta sense ofegar-se.

La propera els nassos, on em proposo mantenir-me per sota l'hora, no sigui que tanta complaença em retorni a l'hora. Serà una cursa diferent ja que començarà a les 17:30 i desprès festa grossa que cal donar la benvinguda al segon any de crisi!

dilluns, 23 de novembre de 2009

Un bloc de cuina





Ahir vam anar a veure Julia and Julie, Una peli que ho té tot: divertida, tendra, de tema culinari i de blocs.... Això és el puntet que em va fer més gràcia. Julie, la segona protagonista, decideix obrir un bloc on es planteja un repte, és un repte de cuina, però al darrera hi ha la voluntat del personatge de ser una veritable escriptora, de tenir lectors i de comunicar.

Julie havia començat una novel.la, però mai va ser capaç de portar-la a terme. De sobte amb el bloc de cuina descobreix que aprèn a cuinar, acompleix el seu propi compromís i sobre tot escriu les entrades i rep diàriament els comentaris dels cada dia més nombrosos seguidors del bloc.

A mí com a bloggera em fa sentir moltes coses que he experimentat en aquesta activitat. Quan mires el bloc, veus el que has pensat i escrit el darrer any, les coses que la gent t'ha dit...... i et venen més ganes d'escriure. Diuen que la història de la Julie és real, que ella va escriure un llibre entitolat Julia and Julie, com la peli, i va esdevenir una escriptora tal i com somniava. Haig de llegir aquest llibre perquè és el fruït de tot aquest procès bloggero i culinari i són dues activitats que practico i que m'entusiasmen.

Als que em poseu comentaris de tant en tant, moltes gràcies, ja sabeu la il.lusió que fan!



De poc no fan la gran diada!




Dissabte vam anar a veure els castellers a Terrassa. L'Erik forma part de la colla dels Cargolins d'Esplugues. Van fer-ne tres molt ferms, però nomè un coronat per anxeneta. El segon era una torre de set que la portaven molt ben assajada, no l'havien descarregat mai en públic, però estaven convençuts de fer-la perfecta. La torre era tant bona que -segons va comentar un dels minyons de Terrassa- s'hagués pogut montar una altra a sobre. Però l'anxeneta va comença a relliscar, el peu li anava tremolant, s'enganxava a la faixa dels dosos i la pobra cria es va posar a plorar. El cap de colla la va fer baixar i se la van endur per tranquilitzar-la.

Quin bon rotllo, però. Tots contents, no passa res, ha sortit bé, tots animant la nena, i vinga a tancar la pinya de l'altra colla. I els altres dient que la torre havia sortit perfecta!

Van intentar tambè el set de tres amb agulla, però com que la canalla anava tocada no el van coronar perque l'anxantea (una altra) va baixar abans que es montés el pilar. Pobres crios, són els nervis, és molta presió per nens de set o vuit anys.


Malgrat tot, una diada bona de debó!

diumenge, 22 de novembre de 2009

Cursa de muntanya del CEC per Collserola

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, i no ha estat per fer una cursa, no. He fet de públic en una cursa. A les 9:05 ja era al cim de Sant Pere Màrtir esperant que arribessin els millors corredors d'una cursa que m'encantaria fer, la de Collserola.


Recorregut


A

Sortida: Campus nord de la UPC (c/ Jordi Girona 1-3) - avinguda d'Esplugues – camí de Finestrelles – plaça Mireia – carretera de les aigües – St. Pere Màrtir – Coll d’Espinagosa – Pantà de Vallvidrera – Coll de Cuiàs – Camí de Vallvidrera – c/ Pau Vergós – camí de Finestrelles – avinguda d’Esplugues – Campus nord de la UPC.


Com veieu els primers tres quilòmetres són matadors: des de la Diagonal-Parc Cervantes fins a Sant Pere Màrtir tot cap amunt sense ni un recer!

El primer corredor ha arribat a les 9:25 i se'l veia molt cansat, desprès dos més bastant seguits i desprès una bona estona fins que ha arribat el quart. La primera dona cap a les 9:45 i quan he marxat a les 10h encara arribava gent. En total han participat 973 corredors i tret dels avitualladors i els serveis de seguretat nomès hi havia una única espectadora pelant-se de fred i mullant-se sota la pluja.

dissabte, 21 de novembre de 2009

un poema

TARDOR

M'agrada la tardor.

Em recorda els teus ulls negres,

camino sola,

pensant,

el vent m'agafa una llàgrima.


Cau una fulla d'un arbre,

regal de tardor;

fa fred

i callen els vespres,

somriuen els estels:

els teus ulls negres.


Contemplo una tarda fent-se nit

vestint-se amb foscor de silenci,

deixant estel.les de llum

que va morint

i cau,

fulla seca

regal de tardor.



Contemplant els teus ulls negres

m'agrada la tardor.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Històries de la perruqueria



Aquí teniu el meu nou pentinat, acabadet de sortir del forn, o millor dit, de la perruqueria!

Mentre esperava que em tallessin el cabell he estat observant les mil i una històries que tenen lloc a una petita perruqueria de poble. N'explicaré tres:

Primera historia: L'anaguet lleig (Den stige andunge. Hans Christian Andersen)
Entra una nena de uns onze o dotze anys, morena, cabell llarg, no molt agraciada, amb uns quants quilets de sobra, vestida ja d'adolescent, però encara amb cos de nena. Mostra una foto d'una actriu o una model, rossa, guapíssima, prima i molt atractiva que porta un pentinat tot escalat i sofisticat. I amb aquella inocència que tenen les criatures li diu a una de les perruqueres que vol que li facin aquest pentinat de la foto. La tendresa i el carinyo amb que les dues dones que la van atendre (rentar i tallar) li van fer il.lusionar-se amb el seu pentinat nou, feia venir ganes de donar-los un premi nobel. La van arreglar com millor podien, fent-li un escalat al serrell i la nena somreia d'orella a orella. En acabat i ja després de pagar, la nena no marxava, seguia allí palplantada davant el mirall mirant-se el seu nou pentinat com una deesa que ha fet realitat el seu somni. L'anaguet lleig havia esdevingut signe.

Segona historia: La vidua alegre
Una senyora d'uns 70 anys, o potser tenia 65, molt simpàtica i xerraire, va fent la comentada de tot i de tots, com solen fer els grans, però sense crítiques, al contrari, dient que tot està bé i deixant anar refranys com "Donde hay pelo, hay alegría" (per cert un dels meus favorits) "A la vejez viruelas" ecc. De sobte se li descorda la bata que li havien posat les perruqueres i es queda en sostenidors en mig de la sala. Una altra senyora l'avisa molt prudentment i ella respon: "Quien no enseña, no vende". I sense el més mínim pudor es torna tranquil.lament a cordar rient de bat a bat.

Tercera i darrera història: venedors, un mercat a la perruqueria.
Entra un venedor de plantes de pasqua, aquelles que tenen les fulles vermelles i que es fan per les festes de Nadal. Entra a l'espai petit de la perruqueria amb unes caixes que va descarregant de la furgoneta plenes de plantes, i com si fos al mig del mercat comença a lloar la seva mercaderia, fent preus especials si en compres dues, fent canvis de plantes a una i a l'altra i donat consells de jardineria a totes. Quatre perruqueres i dues clientes li compran. Quan ja pensava que això probablement era una raresa de les dates de Nadal, entra un pagès dient que té tomàquets i pebrot de l'hort, que té mandarines, cebes i que si algú en vol. Arribats a aquest punt de surrealisme, va haver una persona que es va apuntar al carro de l'oportunitat tant mediterrània i va comprar un quilo de tomàquets. Qui? La BLN clar!

Una bona tarda

Divendres vaig sortir amb els runners a còrrer per Esplugues. Erem pocs i cap dels que van més moderats. Hi havia el Juan Carlos, el José Manuel, l'Albert, el Xavi i algú més, es a dir, penya molt canyera. Vaig decidir sortir amb música, ja que veia que hi aniria sola. Com sempre acostumo a fer em vaig posar Estopa, un duo molt diferent dels meus gustos musicals habituals, però que tenen el bon fer de transmetre alegria i simpatia, humor i marxa amb molta gràcia i a més son veïns nostres. Encara no he decidit si m'agrada anar amb música o no. En una cursa no, segur, però per entrenar, de tant en tant crec que sí.




Vaig sortir amb tots i els vaig poder seguir una bona estona. Fins a la benzinera que fa cantonada amb la Carretera Reial anava amb ells, a partiri que vam enfilar la Carretera anava darrera però els veia davant meu fins a l'Ajuntament d'Esplugues i després ja no, ja els vaig perdre de vista. En arribar al Parc Cervantes l'Albert m'esperava amb un parell de runners que conec, però no em sé els noms.

Després vaig tornar sola pel Col.legi Alemany i ja a un pas més descansat. De tota manera tinc bones vibracions, la sensació que he millorat molt, que vaig més solta, més contenta. No sé si pel Jose i el David que em fan feliç amb els seus temes del carrer ( per cert ja porten deu anys cantant i han tret disc d'aniversari) o perquè potser he donat un pas endevant en el meu estil de còrrer.

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Match point

L'inventor del tennis va ser un geni. La cosa millor que té aquest joc és la manera de puntuar, la millor manera possible. Un partit de futbol, o d'un altre esport, té generalment un temps establert. Es guanya o es perd en un nombre de minuts concret, 90 en el cas del futbol. Pot ser interessant, però si un equip és molt superior a l'altre poden ser minuts molt avorrits. A més si vas perdent, posem per 4-0, ja no tens cap possibilitat de remontar si només t'en queden 5 minuts.

El tennis és diferent, pots guanyar sempre. Si millores el partit dura més, si falles menys. Pots guanyar el partit havent perdut més jocs, pots fallar i perdre un joc per descansar, i després guanyar-ne tres de seguits. Això el fa tant al.lucinat.



El meu heroi en tennis ha sigut, és i sempre serà el gran Roger Federer, m'encanta com juga, la seva potència en toc, l'estatregia i la incommensurable intel.ligència que aplica per jugar tant bé i no defallir, per continuar a la seva edat sent el número 1. Ja sé que no és espanyol, ni dels països catalans com el nostre Nadal, pero com a persona m'agrada moltíssim i sempre que juga vaig amb ell, per molt suïs que sigui, perquè hi ha genialitats que traspasen fronteres.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

00:28:56!!!!!!!!!!!!!!

Nota a l'anterior entrada. Vaig passar per meta a 00:29:53, però el meu temps real ha estat


Vint-i-vuit minuts i cinquanta-sis segons


Yupiiiiiiii!!!!!!!!!!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Dues marques superades

Ja fa unes quantes entrades havia escrit el calendari d'aquest any i quins eren els meus objectius. Bé, la primera cursa, la Mercè volia baixar de l'hora i no ho vaig aconseguir, però sí que vaig baixar el meu temps de 1h 8' (2008) a 1h 1' (2009).

Avui he corregut la de la dona que l'any passat em va anar molt malament 41' perquè moltes dones la feien caminant i jo no ho sabia, vaig sortir de molt darrera i no podia còrrer. Aquest any m'havia proposat baixar dels 30' i........

HO HE ACONSEGUIT!!!!!

Encara no tinc la classificació, però he entrar en el minut 29'52"

La propera cursa, la Jean Bouin, és el 29 de novembre. Al 2008 vaig fer 1h 2' i espero que caigui l'hora, encara que siguin 59' 59"!

divendres, 23 d’octubre de 2009

Nenes, hem d'aprendre dels tios

De vegades penso que els homes tenen molt a ensenyar-nos a nosaltres les dones. Ens sentim tan superiors, està tan de moda exaltar les qualitats femenines, tendim tan sovint a l'autocomplaença.... Però ells, de vegades, ens donen mil voltes!

Aquesta tarda he anat a buscar el dorsal i la samarreta per la cursa de la dona. Era a la cinquena planta del Corte Inglés. Només sortir de les escales mecàniques ja veig una cua interminable que com una serp recorria tots els passadissos de la planta. Bé, paciència, em poso a la cua i allò no es mou, no avança, només es fa llarg i més llarg . Al final preguntem qué pasa i ens diuen que les dones s'estan provant les samarretes i mirant-se al mirall per veure quina talla els queda més bé! Per aixó l'atenció una per una y les cues per provar-se. Una samarreta que portaran per la cursa i prou, o bé per fer esport, però que no és cap vestit de festa!!!

Bé, he fet mitja hora de cua per poder agafar el meu dorsal, quan a curses de 55.000 participants com la de la Mercè no vaig trigar ni cinc minuts.

Ah i a sobre les senyores d'aprop meu de la cua la pensaven fer caminant!!!!!!!!

Tecnofòbia

Qui no se sent identificat amb aquesta paròdia? Jo m'hi he trobat clavada!

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Còrrer és fer salts




Fins ara sempre havia cregut que còrrer consistia en caminar més ràpidament. Si incrementes la velocitat del pas al final corres. Jo pensava que sempre teníem un dels peus a terra. Però un dia l'Erik va comentar que en Bolt (aquest portent jamaicà) podia saltar fins a tres metres en cada pas... jo no l'entenia. Llavors em va explicar que quan correm no caminem, sino que saltem. Hi ha un moment que tots dos peus són a l'aire, no toquen terra i si ens sabem impulsar prou avancem.

Aquesta foto preciosa que he trobat a Flickr ho mostra molt clarament ja que aquests nens corren en un riu i es pot veure el moment en que tots dos peus són per sobre de l'aigua.

Nomès pensant això i interioritzant-lo a ioga i quan surto a l'asfalt, he millorat moltíssim la meva forma de còrrer i he augmentat la velocitat. Corro millor, em canso menys i avanço més

diumenge, 27 de setembre de 2009

No us ho perdeu!

Crec que no necessita cap comentari, és senzillament boníssim. La importància d'aprendre llengües, és vital!


dijous, 24 de setembre de 2009

Piiiiiiiiiiiiip!!!!!!!!



Hi ha sons que no són gens agradables, tanmateix per algunes persones tenen un valor infinit. Quan 10.000 persones passen per un control d'inici de cursa on et pita el xip, l'escàndol és total. Sembla que la màquina s'hagi tornat boja o que tots els barcelonins alhora ens haguessim posat d'acord per robar a una botiga. Per a mí aquest guirigall agut i desagradable significa que la cursa ja està encetada i que podrè una vegada més gaudir del fet de corre rodejada de tota mena de gent. Sentir les respiracions alterades, els aplaudiments del públic espontàni que es troba de sobte amb la cursa, i provar una vegada més de millorar el meu temps. Hi haurà un altre piiiiiiiip que marcarà la meta i que ja no serà tant fort doncs no tothom arriba al mateix temps, i entre piip i piip estic jo corrent i compartint una cosa tant senzilla i a la vegada meravellosa com es un matí de diumenge a la meva estimada Barcelona.

dimecres, 26 d’agost de 2009

Animal farm, but in my garden

Tornats de les vacances de Noruega, em trobo una sorpresa molt agradable a la terrassa del meu pis. Vist que els "big brothers" (és a dir nosaltres) haviem abandonat el terreny de joc, les plantes han pres el poder i han decidit autogestionar-se. En una jardinera hi ha una planta trepadora que mai hem plantat. On abans hi havia un roser (mig mort) ha aprofitat una planta del veï per crèixer. Tot és florits, sembla que les plagues que mataven les flors han estat rebutjades i destruides. Tenim tomàquets a la tomaquera, meduixes a la meduixera, Tenim dos tipus d'alfàbrega, maria lluïsa, menta (que abans de marxar semblava totalment morta) Ens ha nascut una verbena en un test oposat al costat on en tenim una.

Que no hem regat en un més? No tampoc és això, es cert que vam deixar el rec per goteig, que vam treure les males herbes i que van plantar algunes plantes d'olor i lavanda. Però, ni cuidant-lo amb tot el meu amor, no he conseguit mai tenir una terrassa com la que tinc aquesta darrera setmana d'agost.

Visca la autonomia, el cooperativisme i l'autogestió. La meva terrassa em mereix un respecte!

dijous, 30 de juliol de 2009

Sang til Mahalta





Aquí teniu com sonaria la Cançó a Mahalta de Màrius Torres traduïda al noruec. La traducció és meva amb les esmenes de correcció del Per.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Els vuit idiomes

He notat rellegint el meu bloc que he fet servir tota mena de títols per les entrades. Tot i que el bloc és en català en la seva totalitat, la titolació es reparteix, per ara, en vuit idiomes diferents i cap d'ells és l'anglès. Algunes d'aquestes llengües ni tant sols les parlo. Hi ha una entrada en àrab (Shukran, Bir), una altra en alemany ( Ich wünsche den Kopf von Jokanaan), més d'una en espanyol (Las malas compañías) i en noruec (Ja, vi elsker dette landet). No falta, es clar, l'italià (Buonanotte fiorellino) ni el francès (Ensemble, c'est tou) i fins i tot el sànscrit (Om Shanti). La resta són en català com ara aquesta(Els vuit idiomes)

He fet la traducció d'un poema del Marius Torres al noruec i segurament la llegiré en una mena de bloc on molta altra gent llegirá el mateix poema traduït a moltes llengües. Així que m'està moltant molt això de la diversitat lingüística.

Ah, i que consti que allò de l'anglès no ho he fet expressament, ja posaré un proper títol en anglès, tanmateix és molt simbòlic..... (I'm not saying that I don't like English, but I don't like translating to English and only to English things that can be, for exemple, in Portugeese, or Italian or French)

dijous, 23 de juliol de 2009

Shukran Bir


Al- salam alecum! 

El meu estimat Per, (Bir en àrab) m'ha fet aquest meravellós regal, fent-lo fer a mà des d'El Caire. La meva relació amb el món àrab ve de lluny. En primer lloc el meu nom és el d'una ciutat de la malaurada Palestina: Betlehem. Per tant és el nom d'una ciutat àrab. L'origen és hebreu, ja que en temps de Crist, allò era Judea. Significa "Casa del pà" és a dir "Forn". Sempre m'ha agradat moltíssim el pa bo.

Quan jo tenia vint-i-pocs anys vaig entrar a formar part del professorat voluntari que ensenyava espanyol als immigrants marroquins. Vaig treballar al centre Bait-al-Taqafa durant un grapat d'anys.

Més tard fent la memòria de màster, vaig escollir com a tema les estratègies d'aprenentatge de la comunitat magrebina. Vaig entrevistar molts estudiants àrabs y em van omplir molts qüestionaris.

Una altra cosa curiosa és que des d'aleshores acostumo a escriure o signar sense les vocals del meu nom. Com per exemple faig en aquest bloc: BLN. Això és perquè en la època que jo vaig descobrir que en àrab no escribien vocals, l'ajuntament de Barcelona feia una campanya publicitaria relacionada amb les etiquetes de l'aeroport BCN i així es com jo vaig trobar la similitut que m'agradava amb la meva ciutat: BLN i BCN.

El Per ha fet grabar en aquest medalló els noms de tota la família. En el següent video us explico quin és cadascú.



video

dilluns, 13 de juliol de 2009

A la pica



















Per segona vegada ens em mirat als ulls,
reflectides les dues al bell estany d'Estats
i, encara més, m'he capbuçat al llac,
per deixar-te el regust i amarar-me de l'aigua.

Dues princeses envoltades de verd,
regalades de perles gelades.
Jo he anat a tu, tu has vingut a mi.
Hem caminat en direccions contràries.

Qui ha fet del camí la part dura?
Qui ha sobtat amb el sonriure a l'altra?
Tu has estat més forta i més madura,
no has parat fins retrobar-me!

Fins al cim he comptat amb la força
de la pedra i del sol que em besava:
vorejant el torrent, esquerdant la neu
amb els pals i els grampons, alliberada.

Com podrè ara seure a Barcelona
amb l'asfalt, el soroll i les mancances?
Només pensant que la sàvia dels arbres
m'ha infectat del verí que et reclama!

dilluns, 29 de juny de 2009

Tots tenim un lloc ....




Diumege hi havia festa grossa a Sant Just Desvern! A la plaça Maragall feien castells. Jo n'havia vist a la tele i també de lluny a les festes de la Mercè a Barcelona. Però el que vaig viure aquest diumenge no té res a veure. En primer lloc erem a tocar dels castells que ananven fent tres colles, una d'elles els Cargolins d'Esplugues, podies sentir-los parlar i veies com el cap de colla anava organitzant la pinya, primer i després els diferents pisos.

Tot i que Sant Just no té colla, la d'Esplugues anava plena de santjusencs. Hi havia els caps del cau, les cangurs dels meus fills, pares del'escola, ...., l'emoció de veure persones molt properes, conegudes, del teu entorn pujant amunt i amunt, fins que muntaven el castell, no l'havia experimentat mai!

Els castellers m'han fet pensar molt. Simbolitzen una unitat molt ferma, un tot on no cap l'homogeinització. Si tots fòssim iguals, no es podrien fer castells. Però al castell totohom té un lloc, tothom fa una funció. Pots ser nen, jove o vell. Pots ser fort i robust o lleuger i àgil, pots ser home o dona, pots resistir molt o pots ser ràpid, i quanta més varietat hi ha més bé surt el castell.







Aquí els teniu, els meus veïns, n'estic orgullosa, quina gent valenta i ferma! Visca!

dimecres, 24 de juny de 2009

Salomé

Strauss et porta a l'abisme amb la Salomé que, com a dona poderosa del romanticisme més profund, demana sense pietat amb una fermesa descomunal "Ich wünsche den Kopf von Jokanaan", "Desitjo el cap de Joan Baptista", perquè el vol besar, perque l'amor és tan potent que busca el seu poder més enllà de la mort i perquè la venjança de totes les coses que  no van passar entra en el cor de la noia -de 15 anys!- tractada incestuosament pel seu padrastre-tiet, admirada i  desitjada per tots .... i un sol home lliure li va negar el bes sensual i la va captivar. El profeta, el captiu, és aquest home lliure, ella, la poderosa ballarina dels set vels, és la presonera.

Qué gran la Biblia!

Qué immens Oscar Wilde!

Que incommesurable Richard Strauss!

 

Ich wünsche den Kopf von Jokanaan

/div>

dijous, 11 de juny de 2009

Las malas compañías

Mi santa madre me lo decía:

cuidate mucho Juanito
de las malas compañías
Por eso es que a mis amigos
los mido con vara rasa
los tengo muy escogidos
son lo mejor de cada casa.

Així valora en Serrat l'amistat. I es que és una cosa meravellosa tenir amics. Per qué dic això? Doncs perquè he anat a l'aniversari d'un amic, en Kiko, que ha fet 50 anys i amb el que porto 31 d'amistat. En arribar vaig trobar tota la colla, gent que no ha canviat per a mí. Reconec els somriures i les mirades, el to de veu i la gràcia especial de cadascú. Han passat els anys i els veig iguals. Grans i amb fills, canosos, més gordos, calbs, amb arrugues, tot això no ho saben veure els meus ulls. Son uns homes i unes dones quarentons (ja hi ha un cinquantó) que encara tenen l'esperit i la impuresa de l'adolescència. Son els amics, uns "sinvergüenzas" uns "atorrantes" uns impresentables però que ...

Mis amigos son gente cumplidora
que acuden cuando saben que yo espero,
si les roza la muerte disimulan,
para ellos la amistad es lo primero.

Vet aquí el vídeo dedicat als bojos dels meus amics als qui vull agraïr tants anys i afanys!!


dimecres, 10 de juny de 2009

Ens preparem per la Pica


Aquest juliol volem tornar a fer la Pica d'Estats des del refugi de Vallferrera. Com a entrenament dissabte 13 farem el Costabona. Per la Pica ja ho tenim tot reservat i planejat. Em fa molta il.lusió. Penso que sortint a còrrer he agafat molt bon fons aquest any. És llarga però m'anirà molt bé. Veurem com està de neu després del Coll de Sotllo, per la banda francesa.

dimarts, 2 de juny de 2009

Pujant pel Cañón de Añisclo












Potser no he de dir molt en aquesta entrada, la foto ja val per mil paraules. Només que vam fer una passejada pel canó diumenge passat i que la natura va ser generosa amb nosaltres, amb l'ombra i amb el soroll de l'aigua.

divendres, 29 de maig de 2009

Avui, matada





Des de fa una temporada els runners han començat a fer cursa de divendres de muntanya. Sortida del club i cap a polígon de Sant Just. D'allà hem agafat el caminet que va fent vall endins fins a la Salut de Sant Feliu. Després pujadeta d'uns 4 km sostinguda i apa, a suar, que tot i ser les set de la tarda sembla que siguin les 3h. Correm el Pau, el Juan Carlos, l'Eduard i l'Enric. Em van esperant a les cruïlles. 

Les corbes del camí són molt maques, plenes d'ombres i frescor. Tambè corren dos tios més que porten el nostre pas i anem junts una bona estona. De tant en tant ens anem trobant bicicleteros fent les seves pròpies matades, van suats com una mala cosa.

En acabar la pujada comença un tros que recorda la Carretera de les Aigües, hi veus Sant Just, amb l'edifici del Walden, hi veus la cimentera de Sant Feliu, tota la Vall del Llobregat i allà al fons el mar amb algun vaixell tocant l'horitzó. Les corbes son "un balcó sense baranes" sobre el paisatge urbà. 

Comencem a baixar, passant molt a prop d'una massia i després el camí ja s'em fa conegut, he buscat espàrrecs, he passejat un gos i he passat en bici algun cop. És el camí que porta a la Penya del Moro, però no hi arribem fins allà, ens quedem a Bellsoleig i el rodejem fins a Can Mèlich.

No està gens malament per una sortideta de divendres!!!

dijous, 28 de maig de 2009

Calendari per la temporada que ve

La propera temporada serà molt divertida ja que repetiré moltes de les curses, ja coneixeré el circuit i tindré una marca a superar. Algunes d'elles són molt fàcilment superables (com els 41 minuts que vaig fer a la cursa de la Dona) i d'altres són irrepetibles (com tornar a correr a Ranelag, Buenos Aires!!!)

Mes Cursa Km Marca a superar


setembre Mercè 10 1h 2'

octubre Dona  5 41'

novembre Jean Bouin 10 1h 2'

desembre Nassos 10

gener St. Antoni 10

febrer

març Bombers 10

abril Barça  7 39'

maig Corte inglés 11 1h 12'

Nota: les que no tenen marca a superar és perquè no les he fetes encara.

Com veieu hi ha una al mes. Em falta el febrer, encara no he decidit si em  buscaré una o si al mes de març faré Esparraguera i aleshores serien dues al març i cap al febrer.

Propers reptes:

per 5 km vull fer 30' màxim
per 10km baixar de l'hora
per 7 km manterir els 39' si puc (de debò que són 7 els del Barça? ....)

Ara a anar mantenint la forma i fins al setembre . Excepte que a l'agost se'n organitzi una a Noruega que no fa calor....

dilluns, 25 de maig de 2009

Aquesta li dedico al Pol

Una altra cursa, la darrera d'aquesta temporada, la del Corte Inglés. Novetat: una 11Km, un repte que havia dit que no assoliria, que em quedaria als 10. Però mai s'ha de dir d'aquesta aigua no beuré i ja ho veieu. L'he feta!

No parlaré de la meva cama, és una història que em posa de molt mal humor, deixem'ho en que he passat una temporada molt baixa de moral, que pensava que no faria la cursa i que no vaig entrenar per por de caure o de posar-me pitjor.

Dimecres 20, es a dir quatre dies abans, vaig sortir desesperada a còrrer per la Carretera de les Aigües dient-me a mi mateixa: "Nena, si avui no et passa res, hi vas diumenge" Dissabte vaig jugar a tennis (molt malament però) amb l'Alicia Polo i ja em vaig decidir....

Diumenge em trobava animada, anava com sempre amb els meus noruecs que són el sol que brilla al meu cor. Quan sona el despertador anem a llevar els nens i el Pol em diu que no hi vol anar, que no li agrada còrrer i que no pot més de curses. Primer pensem que està adormit, dissabte haviem tingut una festa del cole i vam anar a dormir tard... pero no, va de debó. Jo correré per ell, em dic, ja que tenim una baixa, no em de tenir-ne dues.

Arribem a Pça Catalunya en metro, anem a la zona xips i veiem de seguida en Txabi amb la nostra samarreta Runners Can Mèlich (fa ilu!!) Es d'hora encara. En Txabi també està tocadet d'un partit de futbol amb els de la feina, però està alegre i xarraire com sempre.



El primer quilòmetre va ser el pitjor. Sortiem de molt davant i tots els corredors que volien fer un bon temps van apretar molt, i jo, jo...una pobra doneta desolada amb la pota quebrada intentant despertar-la i fer-la anar. Aquella sensació em recorda una pista de esquí vermella quan tinc por de baixar i els esquiadors m'adelantan per totes bandes. Després vaig anar agafant el trot característic, el ritme lent però segur i xino xano cap a Montjuïc. Allà vaig haver de caminar (sí ho reconec, vaig caminar, que vols fer-hi, a Esparraguera vaig còrrer tota l'estona, però no sabia que la pujada era tan llarga, ara bé Barcelona me la conec una mica millor...) Entrar a l'estadi i correr 400 m és una gran emoció. Vaig anar pel carril exterior, prop de les grades  mirant arreu amb el cap ben alt... quin goig! 

A la baixada vaig recuperar una mica de temps, em sentia bé, no notava cansament axí que vaig tirar milles. Fins arribar a Pelai on , tot i que em faltava molt poc, vaig sentir moltes ganes d'haver arribat ja, mirava el rellotge i em preocupava, ja pasava molt de l'hora, el principi tant lent i la pujada caminant m'estaven cobrant el seu peatge... bé un temps per superar segur l'any que ve. Vaig traspassar la meta a 1h 12m i alguns segons. 

Al arribar molt contenta, tot i que no havia fet bon temps, però sí molt contenta de haver confiat en mi mateixa, d'haver sortit malgrat que no estava en condicions i d'haver acabat.

Polete, tens raó, aquesta afició dels teus pares i el teu germà és una mica rara, cansa molt i es passa calor a l'estiu, però és un regal d'alegria i satisfacció veure't capaç, tú que ets tant esportista, squashista i futbolero (porter com en Víctor i com el teu avi) de fer coses que et proposes i quan arribes ja tens ganes de començar a preparar-ne moltes més!!!

Per cert el video que he penjat es per veure l'ambientillo però com veureu és del 2007 i per això no coincideix el dia. Jo es clar no hi era però m'agradat i l'he penjat.

diumenge, 17 de maig de 2009

Ja, vi elsker dette landet!!!


Gratulerer med dagen! Per molts anys Noruega! Avui, 17 de maig celebrem la signatura de la constitució que va fer Noruega independent!


Per que veieu quin himne el traduiré:

Ja vi elsker dette landet

1. Ja, vi elsker dette landet,
som det stiger frem,
furet, værbitt over vannet,
med de tusen hjem.
Elsker, elsker det og tenker
På vår far og mor
Og den saganatt som senker
drømmer på vår jord.


Sí, estimem aquesta terra,
tal com és,
arrugada, curtida sobre l'aigua
amb milers de llars.
L'estimem, l'estimem i pensem
en el nostre pare i la nostra mare
i en la nit de la saga que cobreix
de somnis la nostra terra.


El que m'agrada d'aquesta lletra és que no és imperialista ni trionfalista. Diu amb tota humilitat i amb realisme, que sí som pocs, tenim una terra esquerpa i difícil, ens ha costat molt la independència, hem lluitat i plorat per tal d'aconseguir-la. I per això ens l'estimem tal com és sense voler-la canviar.

Aquí teniu el video que mostra el meravellós paisatge noruec i on podeu seguir i cantar l'himne en karaoke.




dissabte, 16 de maig de 2009

Buonanotte fiorellino

El fantàstic De Gregori està sembrat en aquesta versió en viu d'una de les cançons més romàntiques que coneixo..... Tracta d'una conversa telefònica d'un amant que està desitjant la bona nit, cap al final de l'estiu a la seva estimada que es troba lluny i a la que voldria tenir entre els seus braços.

Buonanotte fiorellino
tra il telefono e il cielo
ti ringrazio per avermi stupito
per avermi giurato che è vero
(....)

La coperta è gelata
l'estate è finita
buonanotte questa notte è per te.
(...)
Buonanotte tra le stelle e la stanza
Per sognarti devo averti vicino
e vicino non è ancora abbastanza...





dimecres, 13 de maig de 2009

Estic orgullosa de la meva gent



Diumenge passat vaig sortir en bici. Volia fer la Carretera de les Aigües des de Sant Pere Martir fins a Mirablau. Quina passada, tot el camí veient gent, barcelonins, la gent que jo estimo, gaudint plenament del passeig. Uns anaven en bici com jo, molts altres runners, els que passegen el gos, els que fan volar avions teledirigits, els avis amb bastó, parelles de nuvis enamorats i la ginesta fent un rerafons groc d'alegria.

No sé, m´he sentit orgullosa de ser barcelonina, de tenir un conciutadans tant sans i contents. Avui he vist molts somriures he sentit crits de nens i carreres de gossos en llibertat.

Molt bé Barcelona!!!!!

divendres, 1 de maig de 2009

Intercomprensió

Últimament ha sorgit una de les propostes més interessants dins l'aprenentatge de llengües estrangeres. És la intercomprensió. Per poder portar a terme aquesta metodologia cal que la llengua o llengües que vulguis entendre siguin properes a la teva o sinó a una llengua que coneguis bé. Nosaltres els catalans estem de sort, ja que pertanyem al grup de llengües romàniques i per tant podem practicar la intercomprensió amb moltes altres llengües. El mètode parteix de la base que cadascú parlarà la seva pròpia llengua i no haurà de canviar. ( Us sona allò de "la primera paraula en català" de l'anunci de la Generalitat?) però això sí, tampoc no canviaran de llengua els nostres interlocutors, que parlaran francès o portuguès sense cap necessitat d'anar a l'anglès per entendre'ns.

Jo he sigut alumna d'un curs d'intercomprensió a la UAB i és xulíssim, de debó.



















Em direu que nomès serveix per les llengües romàniques.

No! Això és genial. Jo per exemple parlo noruec (d'acord que no hagués pogut aprendre'l per intercomprensió) però ara, per intercomprensió puc arribar a entrendre el nou noruec (una altra llengüa de Noruega) el suec, el danès i algunas nocions d'islandès.

La UE està promocionant la intercomprensió per tal de desenvolupar el coneixement de les llengües europees i el plurilingüisme i per altra part simplificar la traducció i interpretació de textos i conferències que tan cara costa a tots els europeus.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Om shanti






Ja fa molts anys que practico assiduament el ioga, de fet pertanyo al primer grup que va fer ioga a Can Mèlich cap a l'any 1995 i des d'aleshores no he deixat mai d'anar. En canvi corro fa un any i mig. Hi ha una cosa del còrrer que no m'hauria esperat mai i que no sabia. Mentalment se sembla al ioga. Per una banda perquè quan corres no parles i no estàs amb ningú, ets tu amb la teva mirada interior conscient de tot el que pasa per dins. Per altra banda perquè respires i ho fas d'una manera pregona i generosa, respires la vida i la pau et va amarant tot el cos. En tercer lloc per la ment. Durant el dia no parem, la tenim com una maquina a tot gas, i de sobte, corrent o amb el ioga, va netejant-se, va decalant, va deixant-se anar i entres com en una mena de purificació perfecta, de punt zero del qual tornar a agafar la cinta de la vida, descarregada i fresca. I per fi els músculs. Fan l'esforç perfecte, sense forçar ni castigar-se, però millorant i avançant en flexibilitat, coherencia, coordinació, perquè no correm amb el peus, correm amb tot el cos i a cada pas correm més plens d'armonia i més rics i savis.

dijous, 16 d’abril de 2009

La cera als esquís





He passat un temps sense escriure, tancada en la absoluta absència de noves tecnologies amb el primitivisme total d'una casa -més aviat una cabana- que no té cap electrodomèstic ni lloc on endollar-lo. Sense televisió ni ordinador ni tan sol mòbil. El gran dilema d'aquests dies ha estat .ESQUÍS AMB CERA o ESQUÍS SENSE CERA. En tinc dels dos tipus i en principi és molt millor no haver de posar cera a un lloc tant dificil i variat com és la muntanya nevada a la primavera invernal. Però els meus sense cera són els dolents, els antics que vaig canviar perquè no tenia prou control i perque em frenàven. Els nous, els bons i els Made in Norway ( es a dir top quality) són els que sí porten cera. Ah amic...... això no és tan fàcil como un es pot imaginar.... una bona esquiada depen en un 75% de la capacitat dels teus esquís per fer-te avançar sense caure cap abaix enrrera.

Aquest video mostra com un grup de recolçament ajuda els esquiadors a mantenir els seus esquís en perfecta forma. Veiem al esquiador negre (aquest parla anglès) mostrant els problemes que pots arribar a tenir si no ho fals




Al final el dilema el va guanyar "Esquís amb cera, tot i que cal aprendre a encerar-los bé, és la garantia de que pujaràs y baixaràs sense problemes

dilluns, 23 de març de 2009

1391

Mil tres-cents noranta-u, u, tres, nou, u. Sona bè? A mí em sona a música celestial. És el dorsal que portava el 22 de març de 2009 quan vaig fer a la Cursa del Barça 39:29 minuts. Era la meva primera cursa que repetia. Vaig començar a còrrer l'any passat cap al febrer i vaig participar a la primera cursa del Barça a l'abril de 2008. Després han vingut la Merè 10K, la de la Dona 5k, Jean Bouin 10k, Ranelag 7K a Argentina, Esparraguera 10k..... i per fi la segona cursa del Barça. Un recorregut conegut, un any després amb la possibilitat de fer una comparativa amb l'any passat. Em pensava que podia superar els 43:29 en un o dos minuts com a màxim, però als entrenaments no em sortien ni en broma. Vaig sortir ben decidida, amb ànims, amb seguretat i quan al meu rellotge ja hi havien passat els 40 minuts vaig apretar per intentar acabar-la en menys de tres minuts. Ja era a la recta d'arribada quan -malgrat la meva miopia- veig allà lluny el cartell de 39 i aleshores sí que vaig còrrer amb totes les meves forces!!!!

dissabte, 14 de març de 2009

Un més dels "tios"

Des de fa uns mesos he fet nous amics i he conegut una altra gent, i el més bo és que la majoria son tios. Són un grup de tios que surten a còrrer tots el divendres i que més o menys un cop al mes fan una cursa. Són l'Albert, el Pau, el Txabi, l'Enric, el Joan, el José de Venezuela, el Marco, el Xavier, i alguns més... últimament s'han afegir també unes ties, la Marta i una amiga, i de vegades van a les curses altres ties com la Iolanda, la Mercedes.Però fundamentalment són tios. Parlen com tios i l'ambient és molt masculí.

Als grups on el Per té els seus amics com els noruecs i els de la bici, jo no serè mai acceptada com un del tios, sempre seré la "dona de"... Aquest grup em fa sentir diferent, és com si m'haguessin donat carta blanca per entrar en el exclusiu món dels homes, ser tractada com un més i ser ACCEPTADA com un membre més del grup!

Els grups de tios m'agraden més que els de ties, tot i que no tinc gaire experiència en grups de ties. Serà pels 14 anys convivint amb companyes a la escola de monges, seran les quatre germanes anb les que he conviscut tota la meva infància... però no sóc de tenir "amigues". No m'agrada anar a comprar roba acompanyada, no parlo molt al telèfon, i les converses que menys soporto són les de biberons, guarderies, ecc.. No surto mai a sopar amb "amigues" Hi ha un costat de la dona que sóc que no és prou femení.

Ja només entrar a fitness és com penetrar en una altra galaxia. Les converses sobre tota la roba tècnica. La competitivitat barrejada amb companyerisme. Aquella continua broma, aquell pique.... m'està començant a agradar... l'estic començant a entendre. Em proposo estar oberta i atenta a tot el que es digui i es faci en aquest grup, vull aprendre i com!

A més he incorporat la família, el Per corre també el divendres i els nens venen a les curses, així que tot aquest món el puc compartir amb els tres homes més importants de la meva vida. Ens han batejat "Noruecs trotadors", han posat les nostres fotos a les seves webs i ens han donat samarretes del grup també pels nens...Ens tracten amb afecte, ens fan sentir bé, ens CUIDEN!

Per fi estic aprenent a ser un més del tios

dilluns, 9 de març de 2009

Ser gos a Argentina

He llegit uns contes de l'Eduardo Belgrano Rawson i en un d'ells fa un comentari que m'ha fet pensar en el meu viatge a Argentina. Parlant d'una peli que es titula "El camino del gaucho" típic producte hollywoodià que té tot allò imaginable sobre la pampa, el protagonista del conte diu "pero le falta al menos un perro. Filmar en la pampa sin un perro en el reparto debe ser como filmar 2001 sin que aparezca la luna."




Del meu viatge a Argentina vaig deduir que hi vivien els gosos més feliços del planeta. A tot arreu passejaven gosos sense cap corretja ni collar. Hi havia gosos al delta del Tigre que es feien amics dels nens....




...i a la pampa, com diu en Belgrano no hi faltavan els bons amics tant a Bariloche, a San Martín de los Andes, a la estancia on vam montar a cavall, els feliços, relaxats i simpàtics animals que ens venien amb tota la seva confiança a seure o fins i tot a jeure als nostres peus.

Hi havia un acudit molt bo que ara em fa més gràcia, una gràcia optimista, que em compensa de la pena que em fan els pobres gosos de pis de la nostra vella i asfaltada Europa:

-¿Como ladra un perro argentino?

- Esteeee, guau

dissabte, 21 de febrer de 2009

Dintre i fora

Unes notes al sol,
tanco els ulls
i la música m'envolta.
Em ve calor de dins,
del poder de les notes,
i calor de fora.
El sol s'encarrega
de fer-me tancar els ulls
i mirar dintre
on la meva ànima balla
-com mai ha ballat-
al compàs d'una música estranya,
d'una música màgica.

I dintre...
Que gran l'espai que escalfan les muses!
Hi ha tanta cosa dintre meu
que mai viuré prou per descobrir-ho!

dilluns, 2 de febrer de 2009

Ensemble c'est tout


Una bonica novel.la de l'Anna Gavalda on quatre personatges perdedors condemnats a la solitud, es troben i formen un equip solidari i molt enriquidor. A la protagonista femenina li agrada molt pintar i dibuixar, però ja fa temps que no ho practica, ja que la seva vida no té sentit per a ella, no està motivada a fer res: és anorèxica, no té ningú al món mes que la seva mare depenent de pastilles i histèrica, treballa en unes oficines de nit netejant la bruticia dels porcs amb corbata que ella caricaturitza quan ja no pot més de netejar-los les burilles.........

Una trobada amb altres tres desgraciats com ella, però ben diferents la farà tornar a reviure i a pintar. Un és un noble vingut a menys, i els altres dos un cuiner estressadíssm que té una àvia en un geriatric que s'està morint de pena.

Un cocktail espectacular!!!!!

divendres, 16 de gener de 2009

Argentina, Argentàlia

La influència d'Itàlia sobre els argentins és present a tot arreu, en molts casos és una gran Itàlia que s'ha desenvolupat a l'altra banda de l'Atlantic. Per exemple el llenguatge argentí és farcit de paraules italianes o de calcs de l'italià.

"Al llegar al aeropuerto fui al arrivo y después de recoger las valijas tomé un taxi. Al dia siguiente tenía laburo ya que cada tanto visito los negocios o me comunico con ellos por el celular. Bueh,chau!

Aquesta frase seria en castellà d'Espanya: Al llegar al aeropuerto fui a la salida después de recoger las maletas, tomé un taxi. Al día siguiente tenía trabajo, de vez en cuando visito las tiendas o me comunico con el móvil. Bueno ,adiós.

En italià serria: Nell'arrivare all'aeroporto sono andato all'arrivo dopo di prendere le valigie ho preso un taxi. Il giorno dopo avevo laboro, ogni tanto visito i negozi o mi communico col cellulare. Beh, ciao.














Un altre exemple és la gastronomia: la pasta amb muzzarela (amb moltíssima mozzarella), la milanesa, la pizza, el pan dulce (panetone), ..... Aquesta foto és del Pol. La va fer al restaurant Güerrín on vam dinar la típica pizza plena de formatge. Respecte al formatge he de dir que n'hi ha per tot el menjar, potser és perquè ténen tantes vaques o potser per l'amor incondicional dels italians al formaggio.



Els barris de Buenos Aires tenen noms molt italians com Palermo, San Telmo, .....Els escriptors com Veronese, Belgrano.....

Jo com que sóc una italiaferida he entrat a Argentina per dos camins, l'amor a tot allò italià i la impresionant natura de la que ja parlaré en altres ocasións. BRAVISSIMA ARGENTINA!!!!!!

dijous, 15 de gener de 2009

O' sole mio al bell mig de l'Avenida de mayo


Buenos Aires és una ciutat cultural impresionant. Tot i que els darrers dies de desembre i primers d'any no són la millor època per gaudir de la gran oferta teatral, ja que les companyies descansen i molts teatres són tancats. Però l'empenta dels argentins mai s'atura. Un bon exemple és un recital d'àries d'opera i cançons napolitanes que l'ajuntament va oferir al públic en ple carrer. Quina passada!

dissabte, 10 de gener de 2009

"El Asado" millor, el que es fa a casa



La carn argentina és potser la més famosa de tot el món. M'en havien parlat molt. Jo pensava que gaudiria d'allò més de aquest plat. La Inés que hi viu, quan jo li vaig preguntar on aniríem a prendre'ns un, em va contestar: "El mejor asado es el que se prepara en casa". Així que el primer dia, només arribar de l'avió vaig gaudir d'aquest meravellós "asado", i en tots els llocs on hi vam anar com a turistas, no el va superar més que un. Era la Fonda del Tío a Bariloche, únic lloc que no era per turistes de tots els que hi vam anar.