dissabte, 30 de gener de 2010

Pel riu fins a la platja



Avui feia una tarda molt bonica, d'hivern, freda, ideal per passejar ben abrigats. Per fer un tomb diferent hem començat per Sant Pere Pescador (a 15 minuts en cotxe de Ventalló) per la banda del Fluvià fins la platja.

Només començar a caminar ens han caigut unes gotes fredes que et feien dubtar de si seguir o tornar al cotxe. Però de seguida ha parat i tampoc el vent era tant fort com al matí. A cada passa la caminada es feia més plaent, la llum més baixa i els colors més bonics.

Ens han acompanyat els coll-verds i els cormorans, la tranquil·litat de la natura i la conversa jove i simpàtica dels meus dos fills, que tot i que els ha costat venir a "aburrir-se", després han anat gaudint cada vegada més del camí i de la xerrada. Tambè el Per s'ha adolcit amb tanta bellesa i ha començat a disfrutar la vida.

Hem trobat un camí nou, dels que mai havíem seguit amb la bici, que ens ha dut a la platja. Allà he vist més o menys aquesta vista de la foto. He segut a la sorra i mirat el mar una estona, he cantat una cançó de cara al vent i tota la pau ha vingut a trobar-me. La sorra era plena de petxines grans i petites de molts colors, com quan jo era nena.... Ja no se'n troben, de petxines tan maques...

La BLN nena ha aparegut amb la seva fragilitat i les seves il·lusions d'infantensa i m'ha despertat d'un somni que fa temps no retrobava.

He tornat al cotxe un altre cop xerrant amb un dels nens; m'agrada ser mare, ara més que quan eren petits, ara que puc parlar amb ells com una amiga, ja sé que no és el mateix, però en alguns petits moments en que neix la nena que tinc dintre, sí que és així. L'Erik i el Pol s'estan fent grans, creixen molt ràpid, però no tinc recança dels temps passats. M'agraden cada dia més, van fent-se uns petits homes, es van apropant al Per, que complerta el meu harem masculí.

Sóc molt afortunada de tenir-los a tots tres!!!!!!!

diumenge, 24 de gener de 2010

Bicursa





Per fi no ha plogut aquest diumenge i hem començat el segon any de curses amb una bicursa de dues vegades 5 quilòmetres. No sabia com seria tornar a passar pel mateix lloc (Avgda. Paral.lel i Gran Via), si em produïria sensació de cansament, avorriment, o què.....

Molt contenta del resultat, no imaginat quan vaig començar a còrrer ara fa dos anys, 58'01, ja li estic veient el clatell al 57´, però sobretot perquè m'estic manentint en el meu objectiu per enguany: no tornar a veure l'hora.

Aquesta vegada dos trotadors menys, ja que l'Erik tampoc ha vingut perquè tenia diada al cau per pintar-lo y preparar el trimestre. Però ja porto tres curses corrent amb una amiga, la Mireia, que és fantàstica i molt molt ràpida.

El Per ha fet un magnífic resultat de 45´26 (record) i la Mireia 54' (tambè record)

El barri de Sant Antoni m'agrada molt, els seus carrers no em son estranys tot i que mai he viscut pels voltants. Però anava a la Universitat, he anat molts diumenges a al Mercat de Sant Antoni a comprar llibres de vell i monedes d'arreu del món, els nens anaven fins l'any passat a estudiar noruec al Centre cívic Cotxeres Borrell, i bé, no és pas lluny del centre de Barcelona, la meva Barcelona. Des que visc a Sant Just m'agrada més la meva ciutat tant criticada i denostada pels barcelonins: que si és una botiga, que si és per guiris, que si és un parc temàtic, que si és sorollosa, que si està bruta..... Sí, sí, teniu raó, però jo hi tinc el cor i quan corro pels seus carrers m'emociono, que vols fer-hi.

Respecte a Nassos, que no la vaig comentar gaire al bloc, dir que jo sóc de curses de dia, molt millor, llevar-me d'hora, esmorzar i cap a la cursa. Com diu el Txabi també sóc de curses de tardor i hivern. El fred molt millor per còrrer que la calor. Ratificar l'ajuda incalculable del cronòmetre que et permet seguir sense tèmer que estàs anant massa lent, et racionalitza la cursa moltíssim.


I el proper repte és una cosa molt diferent. Farem la Marxa de l'Arp 20 quilòmetres de esquí de fons a Tuixent. No serà còrrer, però com que el Pol es va trencar la clavícula, no vaig poder anar a fer fons a Benasque. Per això no sé que tal m'anirà, si riuré com en aquesta foto o em posaré a plorar als 17 o 18 kilòmetres. De totes maneres em ve molt de gust!

I com a propera cursa ens anem al 14 de març on farem Esparraguera. L'any passat 1h 02', després a dinar amb els amics de Can Mèlich a la Vinya Nova al peu de Montserrat. És una cursa que cansa molt, fa molta pujada, però jo intentaré concentrar-me bé, no desanimar-me i fer menys d'una hora per mantenir el meu palmarés!


dimarts, 19 de gener de 2010

Que viva el encantador de Miguel Bose






Caro Michelle,

Come la sai bene, l'arte di farti amare!!

Evvivano gli uomini che sanno sorridere e parlare e sono intelligenti come te.

divendres, 15 de gener de 2010

La prova de foc




Has conegut algú que et fa tilín, però no n'estàs segur? Creus que el teu xicot/la teva xicota podria ser l'home/la dona de la teva vida? Vols saber-ho i no saps com? No cal que vagis a cap endevinadora del futur. Hi ha un mètode que no falla.

La prova de foc també anomenada "Qué romàntic al sac de dormir!"



1. El primer regal que et toqui fer-li (nadal, aniversari o qualsevol altre) o fins i tot sense que s'ho esperi, regala-li un sobre amb un paperet molt bufó on digui: "Vols venir a passar una setmana d'excursió a la muntanya amb mi?" Si respon negativament, ja has fet criba. O es un covard/una covarda o no li agrades.

2. Si accepta, comença a analitzar quin tipus d'excursió li fa gràcia. El millor és trobar un refugi idílic amb poca afluència o encara millor un lloc perdut on plantar la tenda. Tot el que s'allunyi d'això t'ha de fer sospitar. Si vol anar molt a prop, quasi no caminar, no vol allunyar-se de la gran ciutat, malament. Vol dir que no confia en tu i no es vol quedar sol/sola. Si comença a parlar-te dels Alps, o encara més, del Himalaya, no anem bé tampoc. Serà d'aquells/aquelles que passarà el dia caminant o escalant i caurà mort de són al vespre molt d'hora sense fer-te ni un petó.



3. Quan us trobeu per sortir, fixa't en com s'ha vestit. Quines botes porta, com és la motxilla. Si tot és nou de trinca pot voler dir que mai ha sortit de casa, però que està tant de tu que s'ho anat a comprar tot per llançar-s'hi.Això pot ser bo, però tingues en compte que no estarà preparat i no li facis caminar massa. Si porta nomès texans i unes bambes, és que no sap on va, no sé si ho trobaria un bon o mal simptoma, en tot cas, observa'l, a veure com es comporta. Però si va tot de Gore-tex amb piolet i tres capes de protecció de vent i pluja és que ja hi té la mà trencada i pot ser perillós. No el seduïràs en una excursió normal com la que tu has pensat fer.

4. Ara ve el punt crucial. Escolta si es queixa i li molesten el pes, el cansament i les llargues estones de la marxa. Mal senyal. Si riu i està content/a i el temps li passa volant, enhorabona.


5. En arribar al refugi farà fred, caldrà escalfar el sopar, encendre la llar de foc i el que és més important ficar-se junts al sac de dormir. Han inventat la cosa més meravellosa del món que és el sac de dormir de matrimoni. S'acoplan les cremalleres de dos sacs individuals i dues persones poden dormir plegades en un sac. Si no vol juntar les cremalleres perquè diu que té calor, no t'en facis il.lusions.... aquest noi/noia no fa per tu.

6. La última i definitiva és la que tindràs de bon matí quan et llevis. La teva parella estarà despentinada, bruta, adormida i suada. Anirà vestida amb la roba més cutre que tingui, si és que porta alguna cosa i serà el seu moment més monstruós. Si encara t'agrada i el/la trobes guapo/a i et troba maco/a, vol dir que esteu fets l'un per l'altra i que sereu feliços tota la vida.

He anat moltíssimes vegades a la muntanya, portant bona i mala roba, de vegades queixant-me i de vegades disfrutant a tope. He comprat equipament per impressionar un noi que m'agradava, he dormit amb sac doble, m'he cansat i he passat molt de fred, m'he enamorat. M'he despertat molts matins a refugis i tendes amb els cabells com una bruixa i fent olor a tigre, la pluja m'ha deixat de vegades com un mamarratxo...... i us puc assegurar que són moments que mai oblidaré, són experiències que et marquen per sempre.

Fins i tot afirmo que per a mi hi ha dues menes de persones: les que han fet muntanya i les que no.

diumenge, 10 de gener de 2010

Partit de tennis a 4 graus

Ja fa molts anys que jugo a tennis. Els meus inicis van ser a Itàlia, a Torino, quan vaig participar en unes classes en grup, més que res per conèixer gent i tenir amics. De tennis no vaig aprendre molt, però d'amics sí que en vaig fer.

Aquelles pistes tenien una carpa que es podia tancar en cas de pluja i la veritat és que jugàvem tancats la majoria del temps. Recordo el ti-ti-ti de la pluja picant la lona mentre dintre hi havia un ressó molt especial.

Des d'aleshores, pels vols dels anys 80, he continuant jugant en pràcticament totes les condicions metereològiques més o menys seguit (amb algún període de descans) He jugat a Can Caralleu, a la pista de prop de l'Escala a l'estiu.... però sobretot a Can Mèlich.

Quan aquest matí sortia de casa per anar a fer el meu partit habitual dels dissabtes, no em podia creure el que deia el termòmetre: quatre graus. Però no estava disposada a anul.lar el partit. M'he vestit que més semblava que anava a esquiar que no pas a tennis. Portava un buff al cap (com em va ensenyar el Per el cap ha d'estar sempre calent perquè és el responsable d'enviar al cos les sensacions de calor i fred), amb un forro polar, amb els pantalons d'esquí de fons, amb guants.

Ha esta un partit guapíssim, al cap de 10 minuts de piloteig ja no tenia fred i ho he passat molt i molt bé.

dimecres, 6 de gener de 2010

Amaxofobia

Acabo de descubrir, surfejant per internet, el nom de la meva malaltia. I que és molt greu. Amaxofobia és la por descontrolada a conduir. Tenir ànsia i atacs de pànic simplement per augmentar la velocitat per sobre de 60km/h, per exemple, o veure'm incapaç de agafar el cotxe per anar a un destí que desconeixo, o si és de nit o si fa mal temps.

Segons l'article que he llegit per aquestes persones conduir és una experiència desagradable i un perill per elles mateixes i pels altres conductors. Qui pateix amaxofòbia és molt millor que no condueixi.

Estadísticament li passa a un 6% dels conductors, però en aquest número la gran majoria som dones. Els motius són la baixa autoestima, sovint provocada per familiars i amics, o experiències traumàtiques al volant.

En el meu cas no puc dir ni que els familiars ni amics m'hagin criticat o menyspreat la meva manera de conduir, però sempre m'han dit que conduir és fàcil, que no condueixo perquè ja m'està be que em portin, que és un analfabetisme no portar cotxe, que tot ho exagero i ho dramatitzo, etc.... i clar, això m'enfonsa l'autoestima.

D'experiència traumàtica també en tinc. Quan tenia 11 anys vaig tenir un accident molt greu viatjant amb els pares i amb dos dels meus germans. Sortosament no ens va passar res greu, però he tingut tota la vida el malson de recordar el moment de l'impacte.

La meva malatia té cura en un 85% dels casos. Espero no ser del 15% restant! Es tracta de reforçar la vulnerabilitat psiquica amb un terapeuta que et fa veure que els pensaments que portes al posar-te al volant són buits de contingut i tòxics per la ment. Els observes i els deixes anar, perdent a poc a poc la por.

Després de llegir aquest article m'he anat al RACC per apuntar-me a un curs de reciclatge de conductors. Però el que he trobat ha estat decebedor i encara més perillós. Els cursos que hi ha són per persones que han perdut els punts i per tant que conduïen de forma temerària i els cursos per recuperar-los tenen un curriculum del tipus "Perills que soposa la conducció poc respectuosa" "Beure alcohol i conduir" "Velocitat excesiva", etc... Si faig un curs d'aquests ja no agafo un volant mai més.

Buscaré en psicòlegs i a veure si trobo una manera de perdre la por. Algú es preguntarà perquè no he contemplat l'opció de no conduir més i ja està. Evidentment aquesta seria la meva tria, si no fos que a voltes veig el Per cansat, conduïnt moltes hores seguides i que en qualsevol moment tenint dos nens pot caldre, per una urgència, agafar el cotxe.

Si supero el meu problema d'amaxofòbia, igualment tindré el d'aparcar, perquè mai he sabut fer-ho i crec que això no es cura.

No us perdeu aquest video Donne al volante que mostra com aparquem les dones. Em sento identificada a tope. Poso l'enllaç perquè no hi ha permís de l'autor per copiar-lo


dilluns, 4 de gener de 2010

Ridere






El meu propòsit del nou any és viure la vida com els meus estudiants Erasmus. Fent cada dia un motiu de felicitat, d'alegria, de plenitud i intensitat extrema. Riure fins que em facin mal els costats i em i em vingui flato, no deixar escapar ni un instant sense saber-lo riure.....



divendres, 1 de gener de 2010

Ahir cursa de Sant Silvestre i sopar de Cap d'any

Doncs bé, quina millor manera d'acabar l'any pels noruecs trotadors que corrent! Vam fer una cursa diferent ja que mai havíem corregut al vespre. Dic aquest mai com si portés ves a saber quant de temps corrent i nomès fa un parell d'anys. He fet unes 12 curses en aquest temps i totes a primera hora del matí (9, 9:30, 10h). Crec que tinc el cos més fresc i descansat de matí que no pas de tarda. També em concentro millor.

Bé, però el cas és que no va sortir gens malament. El gran Per, ex maratonià i sempre tant en forma, va aconseguir un magnífic 46:11. L'Erik que ni entrena ni res (pa qué?) es va permetre de fer-la caminant a estones i arribar-hi en 51:36.

I jo no em puc queixar ja que el meu objectiu d'enguany era baixar de l'hora i mantenir-me a totes les curses per sota. He fet uns justets 59:05, pero he complert.


Com a premi al nostre esforç vam poder menjar i beure (jo beure no perquè conduïa) un excel.lent sopar de cap d'any d'alta cuina: sushi, dimsum, mussos de ceps, escalivada i espàrrecs, llagostins, pollastre a la cervesa, taronja caramel.litzada, i altres aperitius i postres deliciosos.



Una nit inoblidable entre altres coses perquè el primer que vaig fer per començar l'any va ser conduir!!!!!!

Tota la meva família va arribar a casa sana i estalvia i el meu cotxe va quedar fins i tot aparcat. Encara no m'ho crec ni jo.


Prisionero del romance




Olvidado,
triste olvidado,
olvidado en flor.

Que trigos por enamorado
servir la calandria en flor.
Los trigos se encañan de calor.

Que por mayo era prisión.
Ni sé cuando, cuando, cuando
de día las noches son.

El ruiseñor, la calandria,
van a servir al amor.
La noche, el día, se encañan
y vivo en esta prisión.

Matómela una avecilla,
Dios que por mayo era
un ballestero Dios.
Dios, Dios era un ballestero,
dese Dios mal galardón.


Dele
un ballestero
olvidado,
voy a servir al amor.
Cuando hace en esta prisión
matómela, trigos, Dios.

Que por Dios era olvidado,
que por olvidado era mayo,
cuando hace en una avecilla
la calor.

Cuando los días se encañan,
que ni sé cuándo es de trigo
ni noches campos en flor
y están los trigos en Dios.

Cuando los ballesteros
-matómela-
van a servir de galardón.
Dele Dios amor, amor.

Olvidado,
matómela,
dele,
la calor
amor, amor,
¿amor?
Dele Dios mal galardón,
ballestero.
Dele Dios esta prisión
ni cuando los trigos son.