dimarts, 30 d’abril de 2013

Reunions de veïns




Hi ha dos tipus de reunió que em fan una mandra total: les reunions de pares de l'escola i les reunions de veïns. Ben pensat a la feina també patim certes reunions molt avorrides i inútils, on es parla molt i no es concreta gaire. Però encara a la feina de tant en tant es fan coses guapes.

Hi ha un càrrec infernal que de vegades un ha d'assumir i és el de Presidenta de comunitat i que jo havia pogut evitar durant molts anys fent-me la viu-viu. La nostra comunitat està formada per només 6 veïns i no és que la feina sigui excesiva ni molt menys. Però a mí no m'agrada. Quan ens va tocar per primera vegada (és un càrrec rotatiu anual) jo vaig romandre calladeta i tota la feina la va fer el pobre Per. Per descomptat que la va fer molt bé, ja que com a empresari eminent que és, té totes les dots de comandament necesàries i té el cap molt amoblat i organitzat. A més, com a bon informàtic, sap fer un excel quan cal, domina el món dels e-mails, les rondes de trucades, etc...

Jo em dedicava a redactar les actes de les reunions, que això no em costa, redacto en català, m'agrada escriure i tinc "lletra de profe" de la que faig a la pissarra cada dia (molt llegible).

Però el maig de l'any 2012 ens va tornar a tocar ser presidents i no vaig poder escaquejar-me més.  Vaig agafar la responsabilitat. Ha passat un any en el qual he patit el pànic de perdre els papers de tots, que el compte comú es posés en números vermells, que els manteniments de la piscina, l'ascensor, el control de cucarachas, la neteja del sifò de la clavaguera i en general tot es colapsés!

Anècdota: mirant les factures de manteniment em vaig sorprendre de haver de pagar per les revisions de l'ascensor. L'ascensor? vaig pensar, Tenim ascensor? Es que no ho sabia. No me'n recordava.

I el pitjor de tot és liderar les reunions de veïns. Convocar-les, portar l'ordre del dia i preparar-les amb tots els papers que calgui mostrar (sempre te'n falta algun). Avui dic adéu a aquesta feina i demano al meu estimat veï que convoqui la seva primera reunió com a nou president, ja que demà pel meu plaer és 1 de maig i per tant.....


he complert el meu any!!!

diumenge, 28 d’abril de 2013

Seguim en la tònica, però m'he divertit



Nocturna d'Hospitalet. Ja m'ho veia venir que no faria la marca de fa dos anys. Aquesta és la temporada del retrocés. Però com diu aquesta samarreta, "els lents arribarem més lluny" (frase bíblica "i entrarem al regne dels cels")

Error traducció: Els corredors més lents ho fem durant més estona" (Ja no frase bíblica, sinó amb segones eròtiques)

La cosa no ha començat bé. Hem sortit de casa amb temps suficient, però tot i així,  l'embús a Bellvitge era total: hi havia un accident, i a més a més havien tallat l'accés a la zona de sortida. Tot veient que ens perdíem la cursa, el Per ens ha proposat saltar literalment del cotxe en mig de la ronda, a un amic, Sergi, i a mi. Com a mínim no perdre'ns tots tres la sortida.

Hem escalfat, i tant! Crec que he anat més ràpida aquest quasi quilòmetre per una autopista buida, que a la pròpia cursa. Ens en ficat al calaix i apa!

Els dos primers quilòmetres m'han permès somniar, els he fet rapidet. Crec que portava l'empenta dels primers corredors i de l'escalfament de qualitat per arribar a temps. Però ja al tercer he agafat ritme cochinero, el que s'ha imposat darrerament i que no me'l trec de sobre. He acabat en 01:02:09. Diu el Per que si no arribo cansada és perquè podria augmentar la velocitat. Sembla lògic, pero no ho aconsegueixo. No sé com forçar-me, potser és el meu cos que no vol forçar-se, funciona con una màquina, agafa una velocitat i no puc canviar-se-la.

Si corro amb algú, llavors sí, intento seguir-lo i augmento de ritme. Per exemple amb l'Albert l'altre dia que vam córrer només nosaltres. Pero jo sola no.

No ens va ploure, no va fer massa fred, vam menjar una bona fideuà a l'arribada, i m'ho vaig passar molt bé. D'això es tractava!

Per cert llegeixo a Championchip que he arribat la 427 de dones i la 16 de veteranes, així que no està malament.

dissabte, 27 d’abril de 2013

Mountain maps




"Maps give you seven-league boots –allow you to cover miles in seconds. Using the point of a pencil to trace the line of an intended walk or climb, you can soar over crevasses, leap tall cliff-faces at a single bound and effortlessly ford rivers. On a map the weather is always good, the visibility always perfect. A map offers you the power of perspective over a landscape: reading one is like flying over a country in an aeroplane – a deodorized, pressurized temperature-controlled survey".

Robert Macfarlanne. Mountains of the Mind.



"Els mapes et donen les botes de les set llegües - et permeten recórrer quilòmetres en qüestió de segons. Utilitzant la punta d'un llapis per traçar la línia d'una excursió o ascenció prevista, pots elevar-te sobre les esquerdes, superar els alts penya-segats d'un sol salt i travessar rius  sense esforç. En un mapa el clima és sempre bo, la visibilitat sempre és perfecta Un mapa t'ofereix el poder de la perspectiva sobre un paisatge: llegir-ne un és com volar sobre un país en un avió - una exploració desodorizada, pressuritzada a temperatura controlada .. ".

divendres, 26 d’abril de 2013

Deixar de prendre





Diu el doctor Miquel Masgrau, metge naturista, que "quan ens trobem malament sempre busquem què podem prendre, és un vici que tenim. I normalment hem de començar sempre pensant què hauriem de deixar de prendre."

Menjar menys, deixar el cafè, l'alcohol, no fumar, no beure coca-coles, deixar medicaments amb efectes secundaris, baixar el ritme d'activitats i obligacions, deixar de veure la tele, d'enganxar-nos a l'ordinador, descansar, deixar de seguir el futbol, deixar d'aprofitar el temps a tope.

Només uns dies, no per sempre, per veure si aquell mal millora o fins i tot desapareix.


dimecres, 24 d’abril de 2013

De somni a malson


Ningú no pot explicar millor el que va passar com un que hi era i ho va viure. Avui cedeixo la paraula al Per per tal que ens ho relati en primera persona




Después de un entreno específico de 3 meses y muchos kms, con innumerables series en el campo del Barça y tiras cortas, medias y largas entre domingueros y jabalies en la ctra de les Aigües, finalmente había llegado el momento de emprender viaje hacia Boston. El sábado 13 cogí el vuelo,  estaba lleno de gente delgada con bambas de colorines, y todos eligieron pasta para comer, sí, ¡este era sin duda el vuelo a Boston!

Llegamos a primera hora de la tarde, me fui al apartamento que había alquilado en Cambridge y me instalé. Por la noche salí pronto a cenar, ensalada y pizza, ¡menú de maratón! La ciudad esta totalmente volcada en la maratón, hay carteles publicitarios por todas partes, gente paseando con su chaqueta oficial de la maratón, de este año o años anteriores.




El domingo había quedado en la Expo con JosepJaipur, mi compañero de Corredors.cat, y su mujer Bárbara. Recogimos dorsales, fotos de rigor, recorrer los cientos de stands, ¡aquello era el paraíso para cualquier corredor consumista! También asistimos a varias charlas organizadas por Runner´s World, entre ellas de un ultramaratoniano que acababa de cruzar los EE.UU. de costa a costa, ¡corriendo! El día siguiente iba a correr la maratón también, pero en vez de ir en autocar a la meta había pensado ir corriendo, para después hacer la carrera normal. ¡Casi nada!



El lunes por la mañana nos reunimos en el centro de Boston para coger el autocar a la salida. Había cientos de autocares, de los amarillos escolares típicos. Estamos en el autocar casi una hora, la gente muy maja, todos charlando de sus experiencias maratonianas. A llegar nos vamos al Village, la zona de espera, donde hay té, café, comida, zumos, barras, geles, todo gratis. Nos instalamos en el cesped, las condiciones son perfectas, frío pero soleado.


Después de una hora así, llaman nuestra salida, y vamos caminando hacia la línea de salida. El ambientazo se empieza a respirar, los vecinos animándonos, unos habían montado mesitas donde daban crema de sol, esparadrapo y otras cosas que la gente pudiera necesitar.

Al llegar a nuestro cajón nos metemos, somos unos 10.000 en la segunda salida, ¡y enseguida dan la salida! Los corredores aplaudiendo, muchos se emocionan, en los EE.UU. el poder participar en la Maratón de Boston es para muchos un sueño, la cumbre de su vida deportiva, y cuando salen se dan cuenta de lo privilegiados que son. Corremos por una carretera estrecha, casi no se puede adelantar ya que corremos en bloque,  y está llena de gente animando.

La primera parte, unos 4 km, es en bajada, y todo el mundo nos ha avisado que aquí hay que tener cuidado y no dejarse llevar por las emociones, ¡toca buscar velocidad crucero y no embalarse! Por ello vamos tranquilos, alrededor de 4:30. Después de la primera parte vienen unos 20 km de toboganes, un poco al estilo Granollers. Aquí seguimos regulando, entre 4:30 y 4:40, de hecho tenemos un plan con los ritmos de cada milla, para llegar al objetivo de 3:15:00. El entorno es bonito, bosques, lagos, casitas de madera... y gente, muchísima gente, animando a tope, con carteles, ofreciendo comida, bebida, gritando. Hay un ambiente increíble y muy simpático, ¡una gran fiesta! Lo más increíble es que es continuo, desde la salida casi no hay ningun metro sin gente animando. ¡Los pobres que pensaban aliviarse detrás de algún arbol durante la carrera lo tienen crudo!

Llegamos a la media maratón, 1:36, perfecto, vamos según el plan. Sobre todo gracias a JosepJaipur, que me ha frenado en numerosas occasiones, tiendo a ir hacía mi ritmo natural de unos 4:20, es un ritmo en el cual me encuentro muy cómodo...los primeros 25 - 30 km, ¡después se acaba la fiesta! Y en Boston la fiesta empieza precisamente allí, al km 25...

Pero primero viene Wellesley College, la famosa Wall of Sound, donde las estudiantes de Wellesley se amontonan, gritan lo indecible, ¡y piden besos! Carteles de todo tipo y contenido: ¡Bésame soy de Oregon! ¡Bésame lo hago con la lengua! ¡Bésame soy rápida! Más de un corredor ha perdido la carrera aquí, entre gritos, besos y la bajada acabas con un parcial que no toca en absoluto, y que después lo pagas caro.

Y como he comentado antes, donde se paga en Boston es a partir del km 25 km. Hasta aquí todo son bajadas y toboganes, pero ahora llegamos a las famosas colinas de Boston. Son 4, no son muy duras, pero después de 25 km corriendo ¡te pueden hacer una jugada importante! JosepJaipu y yo llegamos bien, enteros, gracias al seny de Josep ¡y los entrenos de Enformax! Bajamos ritmo en las subidas, hasta 4:45 – 4:50, y después volvemos a la velocidad de crucero alrededor de 4:35. Llegamos a la última subida, la más dura y más famosa, Heartbreak Hill, ¡la Colina Rompecorazones! Aquí la cantidad de gente animando es tremenda, y nos ayudan a subir a ritmo. A pesar de ello, aquí hacemos el único km por encima de cinco, pero no es grave, ha sido un 5:01. Al llegar arriba toca poner la mejor sonrisa, aquí estan todas las cámaras de televisión buscando documentar el sufrimiento maratoniano.

Una vez ‘fet el cim’, toca pasar Boston College, una escuela de chicos. Aquí los gritos son al nivel de Wellesley, pero en vez de pedirte besos te ofrecen bebida, grandes cantidades de bebida, cerveza... pero ahora mismo no apetece. Empezamos la bajada hacía Boston, faltan unos 8 km, y hay que mantener el ritmo. A coronar Heartbreak ibamos 10 – 12 segundos más lentos de lo previsto, ¡hay que espabilar para no perder el 3:15!

Empiezo a bajar, entro en mi ritmo natural de 3:20, dejo a JosepJaipur detrás. Habíamos quedado en intentar ir juntos hasta Heartbreak, y después cada uno a correr lo que podía, o un poco más si podía ser... Me siento feliz, me encuentro genial, vuelo... hasta encontrarme con la primera subidita... Allí noto el primer estirón en los isquios, ¡y entiendo que mi ritmo natural a estas alturas quizás no es tan natural! De hecho, rápidamente me doy cuenta que mi ritmo natural ahora más bien sería una cerveza por hora sentado en un bar, en vez de intentar correr a 4:45...

Pienso en los entrenos, en que falta poco, me dejo animar por la gente, pero poco a poco me retraigo en mi mismo, la visión es como estar en un túnel, solo noto la respiración y los dolores variados, enfoco todas mis energias en mantener el ritmo más rápido posible sin levantar las piernas demasido atrás para evitar las rampas, y me doy cuenta, ¡ESTO SÍ QUE ES LA MARATÓN!

Sigo concentrado en mantener el ritmo, hago cálculos, faltan 5 km, faltan 4, son solo 20 minutos más... De pronto oigo alguien que me saluda, ¡es JosepJaipur! Ahora sí que hay que darlo todo, no le voy a dejar adelantarme a estas alturas. Doy todo, y por suerte tiene piedad de mí y vamos juntos. Noto que él también esta tocado, estamos muy igualados. Llegamos a la última curva, sube unos 5-6 metros, parece el Everest o el Paral.lel..., giramos y entramos en la última recta. El ruido de la gente es increíble, nos separamos, él por la derecha yo por la izquierda, cruzamos la meta, miro el reloj, ¡3:15:26! Objetivo cumplido, una felicidad increíble, y mucho, mucho dolor.

Nos abrazamos y vamos juntos por la llegada. Nos dan de comer, medallas, todo el mundo nos felicita, hay un ambientazo. Nos damos cuenta que estamos rodeados de muchos dorsales de 4-5000, habíamos salido con los de 10.000, ¡hemos pasado unos 5.000 corredores y la majoría habían salido 20 minutos antes que nosotros! Recogemos la ropa, nos cambiamos, seguimos comiendo. Salimos a la zona pública, nos encontramos con Bárbara que ha hecho su propia maratón de transporte público para seguirnos en la carrera, deseamos que supere las lesiones para pronto poder volver a las carreras y maratones. Nos sentamos en el suelo para comer algo más, me empiezo a encontrar algo mejor. Poco a poco comprendo que he cumplido mi sueño, el somni...


¡BOOOM! ¿Qué ha sido eso? ¡BOOOM! Que cosa más rara, bueno, parece que no ha pasado nada, vamos al metro para ir a casa....Llegamos a la entrada, pero hay un policía que nos dice algo, ¿qué ha dicho? Que si vemos algo sospechoso en el metro hay que avisar, que ha habido un ataque terrorista con bombas en la línea de llegada... ¡Pues yo no bajo al metro ni loco! Seguimos caminando, ya empiezan a sonar sirenas, haber gente corriendo, coches de policías, ambulancias, helicópteros. Pasamos un bar, vemos que tienen televisiones, decidimos entrar. Dan las noticias del atentado todo el tiempo, vemos gente herida, muerta, ... ¡qué horror! En la fiesta de la ciudad, en la maratón, con familias enteras animando, en la que todo es alegría, ¿unas bombas? No lo podemos entender.

Nos quedamos en el bar un par de horas, para no estar fuera con riesgo de más bombas. Recomiendan evitar sitios concurridos. Tienen wifi, nos conectamos por whatsapp y FB y mail para avisar familia y amigos. Finalmente decidimos ir a casa. Yo tengo el apartamento al otro lado del río, a unos 6 kms. Me pongo a caminar, todavía con las bambas y ropa deportiva, y la bolsa de la maratón. La gente me para por la calle, me preguntan si estoy bien, dicen que están contentos que esté bien. Se nota un ambiente de solidaridad y unión contra la maldad.

No hay taxis, no quiero coger el metro, sigo caminando. Paso por el campus de MIT, donde cinco días más tarde descubren a los terroristas, y donde ellos matan a un policía del campus, antes de que empiece la persecución. Llego al apartamento, me ducho, ya cansado, y sigo las noticias.

Entiendo que del somni hemos llegado al malson

Un bon Sant Jordi

Ha tingut de tot! Pel matí, classe amb els alumnes, hem llegit "Palabras para Julia" de José Agustín Goytisolo. Al migdia, lectura a la plaça Cívica de la UAB del llibre Indignez-vous! d'Stefan Hessel. A la tarda, he comprat els llibres que volia i he conegut una nova llibreria molt maca, Jaimes. Bon temps i una rosa preciosa.

Llàstima que m'ha faltat la cirereta del partit del Barça, adéu Champions, adéu....


diumenge, 21 d’abril de 2013

Si sabessiu...




...com s'estava aquest cap de setmana a la muntanya! Sí, m'he perdut els Bombers, però he fet de tot el que m'agrada amb la meva amiga Mar i amb el Per.

Dalt dels cims encara hi havia neu, però arreu es veia el començament de la primavera.

Aquesta tarda, després de dinar, hagués donat un regne per una setmaneta de vacances.

La pau que inspira el lloc m'eixampla el cor.

Gràcies a tu, natura.

divendres, 19 d’abril de 2013

Seguim corrent






Des que vaig acabar la mitja marató de Paris, que no he parlat gaire de córrer.

El mes de març ha estat un desastre pel que fa al meu running. No he entrenat gens. Les primeres setmanes vaig estar molt encostipada, cansada i preocupada per l'inici dels nous cursos a la UAB i per temes dels fills.

L'any que ve segur que no faré dues mitges maratons amb només 15 dies de diferència. És massa poc. Després vaig anar a Noruega per Pasqua i vaig fer esquí de fons, però no vaig córrer.

A l'abril m'he tornat a posar les piles, amb les sortides habituals dels dimecres amb la colla de Can Mèlic (ells prefereixen dir-se Tribanda) i els caps de setmana a les Aigües i fins i tot a Espinavell (que costa molt més). Així que ja estic disposada a tornar als carrers els matins de diumenge.

Volia apuntar-me a Bombers però les inscripcions van desaparèixer en un no res. Bé, doncs he optat per una altra cursa que també se celebra aquest mes i que m'agrada molt: la nocturna d'Hospitalet. Ja per aquestes dates és bona una cursa de nit, no es pasa tanta calor. La organització està molt bé, ja la vaig fer fa dos anys.

Al final pots sopar fideuà, però no sé si ho faré perquè els que venen amb mi això no ho troben tant atractiu i no volen quedar-se a fer la cua. Nosaltres vivim molt a prop d'aquesta ciutat i per tant en un moment ens plantem a casa, ens dutxem i sopem.

Vull preparar-me bé per la setmana vinent, els dies que em queden. A veure si baixo de l'hora!


dissabte, 13 d’abril de 2013

Verba volant: å rusle

Verba volant, scripta manent

å rusle

Avui m'ha cridat l'atenció un verb en noruec que es fa servir, jo creia, que poc. Més aviat en locucions. Però estava equivocada, perque buscant per internet he vist que té moltes i molt belles atribucions.

És la paraula å rusle. Significa passejar, deambular. Però a diferència de les seves veus en català, té com un matís de dificultat i parsimònia.

Els noruecs són passejadors de mena i els encanta sortir a caminar. Caminen amb energia i alegria. Fan el que ells anomenen å gå på tur (aldri sur). Sortir a caminar (mai de mal humor). En canvi å rusle és com ananr tirant, anar fent. Arrosegant els peus.

Jo l'havia sentit en el context de despedir-se d'uns amics que t'han convidat a sopar per exemple. Aquells comiats tan protocolaris i lents en els quals comences a comentar "hauriem de anar tirant" "s'està fent tard" "nosaltres marxarem ara" i després et quedes una estona més parlant i tornes a dir "ara sí que hem d'anar-nos'en..." En noruec diuen "vi skal begynne å rusle litt". Comencem a tirar lentament.

Però a internet he vist altres locucions molt poètiques d'aquest verb. Per exemple Jeg går og rusler que es podria traduir "vaig fent camí" com els versos de Machado Caminante no hay camino, se hace camino al andar... o encara la més poètica Livet rusler videre. La vida passa (literalment passeja) .Té com un significat de "llisca", fuig a poc a poc.

Fins i tot he trobat un extraordinari i molt trist poema d'una persona que es vol suïcidar, o que ha intentat fer-ho.


Rusler videre…   av Krokoline     
I en rar verden


der alt blir noe annet enn det var


tenker jeg at nok er nok,


snur ryggen til 

og senker skuldrene.
Mens mørket senker seg

rusler jeg stille videre

ned hagegangen,

opp trappa,

inn i varmen

og setter døra litt på gløtt

for dem som skulle finne på

å følge i mitt spor.
(Desaparèixer. Per Krokoline
En un món estrany on tot és diferent de com era, penso que ja n'hi ha prou, dono l'esquena i relaxo les espatlles. Mentre cau la nit, marxo lentament en silenci, baixo per la porta del jardí, pujo les escales, entro a la calor i deixo la porta lleugerament oberta pels que  m'han de trobar i seguir les meves petjades.


dimarts, 9 d’abril de 2013

Esquiades a Lysholmen


Deu dies de vacances a Noruega, en treiem dos per volar Barcelona Oslo i tornar, ja són vuit. En descomptem dos per viatjar en cotxe Oslo Lysholmen i tornar, ens queden sis. Tots molt aprofitables i amb temps excel·lent. Vaig decidir fer un "viledag" el dimecres. Això és una pausa, un dia per descansar. En resten cinc.

Pujada a Store Frostdalen
És potser una de les més salvatges. La vaig fer amb el Per i la Berit mamma. Aquesta vall és inaccesible a l'estiu, excepte que tinguis barqueta per passar a l'altra banda del llac. I tot i així és molt complicada de caminar-hi, no té senderols i com el seu nom indica es una gran vall gelada. Però gràcies al gel que cobreix el llac i a la neu que permet desplaçar-s'hi, a l'hivern-primavera sí que es pot trepitjar. Vam tirar molt endins, quasi fins arribar al segon llac que fa la vall. Vam veure una família que pescava dins del gel, foradant-lo més d'un metre per poder tirar l'ham.

Mitja marató esquiant
O potser podria dir més de mitja, van ser 22 quilòmetres. Aquesta vegada per una pista ja preparada. Hi ha una estació d'esquí a 11 km de la nostra casa, i les tres BBB (Berit mamma, tante Berit i Belén) vam anar primer per la muntanya, una mica allunyades de la carretera, per un recorregut molt divertit amb pujadetes i baixadetes tot bastant suportable. Només em vaig treure els esquís en una baixada. L'alicient d'aquesta mena d'excursions no tan salvatges és que arribes a l'estació i hi ha un bar. Et pares i et prens una cerveseta. La pagues a preu d'or, això sí. Després vam tornar pel gran llac, per una pista plana, plana que va al costat de la carretera quasi tot el camí. Al final s'ha de fer una pujadeta i una baixadeta. Van ser en total 5:30 hores. Bona tongada, sí senyor.

Pujada classica a Solebu
Aquesta la fem cada any i sol ser multitudinària. Per, Erik, Pol, Berit mamma, Sigrid K, Magnus, Sondre, tante Berit, Elisabet, Hanna, Mari, Sivert i jo. Aquesta caseta Solebu és al peu de la muntanya Soletinden. Normalment és un lloc molt fred, on semrpre m'he congelat menjant-me el bocata. Però per primera vegada lluïa un gran sol i no feia gens de vent. Un dia ideal per seure a la barca que té l'amo de la cabaneta i mirar com no gens menys de 10 noruecs es perdien com un petit ramat muntanya amunt.  Les tres BBB ens vam quedar. De tornada hi ha unes baixades molt pendents i estic prou contenta de dir que les vaig fer -tret de dues- amb força control.

Expedició en solitari a les cabretes
La quarta esquiada va ser d'aquelles que et poses l'iPod i mentre escoltes un programa de ràdio, vas a la teva. Vaig anar d'expedició. Una pista per provar on tirava i quan no la volia serguir més, vaig tornar. Però el camí havia estat curt, tenia ganes de més. Vaig veure la caseta on fa anys tenien cabres. No hi havia cap mena de pista ni camí per arribar-hi, però la direcció era clara. Travessant la neu verge, vaig anar pujant i pujant fins poder-me seure a la terrasseta de la casa dels cabrers. A prendre el sol i sentir òpera.

Sortida curta a la cabana màgica: Auklandshytta.
Ja era dissabte i calia preparar una festa en honor al Per, així que no tenia gaire temps. Vaig anar a un lloc on acostumo a passejar sigui estiu o hivern. És un dels meus indrets preferits i es troba a prop. Un esculptor té o tenia aquesta cabana, que quasi sembla d'un país tropical, construida sobre l'aire, sostinguda amb unes estaques i sota la qual hi ha un aiguamoll. És molt especial seure a la terrassa de fusta i mirar endavant. No veus cap altre vestigi de civilització, i tens la vista més impressionant i corprenedora que et puguis imaginar. 

dilluns, 8 d’abril de 2013

Per

Medio siglo, Per, ¿no es increíble? ¿Cuántas montañas has subido esquiando, andando, escalando, conduciendo la moto, el coche, la bici  y hasta incluso corriendo? ¿Cuántas noches mirando las estrellas, soportando un frío glacial? ¿Cuantas rutas con tu perra "Blanca"? ¿Cuántas mañanas te has levantado en la oscuridad para repartir periódicos o cuantos días has vivido arreglando casas y cabañas noruegas: pintando, poniendo pizarras o hierba en el tejado, montando muebles de Ikea?

En estos años no has perdido ni un segundo. Has vivido con optimismo y has sido feliz. Nos has hecho felices a todos. Tus amigos que te adoran, tu familia que te venera y admira tanto, mi familia que siente una inmensa simpatía hacia ti, y los niños y yo para quien eres simplemente imprescindible.

No has perdido el tiempo, Vikingo, has bebido la vida, has reído y disfrutado cada nanosegundo.

Y ahora vas a inaugurar otro medio siglo corriendo la "Boston Marathon". Realmente impresionante. ¿Qué son los años para ti? Un reto más, un nuevo motivo de experimentar. Como siempre sin miedo. Con una sonrisa. ¡Tu sonrisa!


dimecres, 3 d’abril de 2013

Nou dies magnífics




El primer post se'l porta sense cap mena de dubte el temps que ens ha fet aquesta pasqua a Noruega. Més endavant ja explicaré què hem fet i quines excursions i festes hem celebrat.

Tots els dies, sense deixar-nos ni un, ha lluït un sol esplèndid i totes les nits ens ha il·luminat la lluna. No hi havia al cel ni un petit núvol, ni una llunyana amenaça de mal temps. En els molts anys que fa que porto passant la pasqua a Noruega, mai havia vist una cosa igual.

La temperatura ha estat extremadament freda. Quan es ponia el sol (en espectaculars ocasos) baixava fins a 24º sota zero. Durant el dia anava pujant discretament, fins assolir, a migdia uns 4º sota zero.

La pasqua és molt important per als noruecs. Mengen taronges, mengen xocolata de la marca Kvikk lunsj (que vol dir "dinar ràpid") i beuen una mena de Fanta de marca nacional: Solo. Nosaltres no serem menys i continuarem la tradició com a bons noruecs autèntics que som. Kvam i Norge dues paraules inseparables!


dilluns, 1 d’abril de 2013

La mía (Segadora)




 La mía

¿Dónde estás Parca?
¿Dónde me esperas?
¿Dónde te escondes?
¿Dónde es la cita
en la que me acoges?

Me lo imagino.
Un lugar hermoso
lleno de paz.
Un lugar sin miedo.

Un paso y ... ya.

Un universo entero.