dijous, 29 d’agost del 2013

Hivern a Kragerø 1912 (E. Munch)






La neu de les roques, està començant a desfer-se per la banda que li dona el sol tímid d'hivern. Edvard ha passat per Kragerø, després d'una convalescència en una clínica psiquiàtrica. Kragerø  és un poble de mar, un poble on a l'estiu l'home viu en un pardís de sol, platja, illetes, meravellós. Però a l'hivern no hi ha altra que estar-se a casa mirant la vista per la finestra. Busca la pau i la calma per recuperar-se. Per això decideix romandre un temps al poble. Edvard té una meravellosa vista.

Davant de casa seva hi ha plantat un arbràs, un pi meravellós, molt noruec, no té branques baixes, fins a mig tronc no té verd i puja puja per sobre les teulades. Dalt les branques es separen i formen una mena de núvols verds que protegeixen i curen les casetes del poble. Dissortadament aquest arbre no existeix avui en dia. No sé si va morir de vell o si el van tallar, però ha desaparegut.

Aquest matí d'hivern tranquil té una esperança de primavera. Encara hi falta, però. El cel està enuvolat, blanc com un edredó de la llarga nit nòrdica, però ja hi ha dos forats. Per la llum que entra en un d'ells podem veure una mica de sol sobre algunes cases del poble, unes pincellades grogues ens deixen imaginar algunes terrasses o finestrals on està entrant el sol després de molt de temps i als habitants apropant una cadira a la caloreta subtil. Per l'altre forat el sol entra fins el piló de roques i comença a fer brodats a la tela blanca de neu.

Aquest estiu he tingut tant la possibilitat de veure aquest quadre com de conèixer Kraguerø.


dimarts, 27 d’agost del 2013

Ja sóc aquí



Aquí, físicament i aquí al bloc, virutalment! Quan marxo a Noruega és com si anés al món de la desconexió. No tinc mòbil (el tinc apagat i només l'engego un cop al dia per si hi ha trucades urgents), no tinc ordinador, no tinc res. A més de fugir de la tecnologia entro en general en un món de natura total: muntanya, caminades, fiord, bolets, pesca, fogueres, glaciars....

Aquesta vegada tanmateix no vull començar parlant de natura, sinó d'arquitectura. Oslo és una ciutat bonica. Cada cop ho és més. Té pocs monuments antics i remarcables, pocs carrerons petits, poques cases històriques. Però en tots els anys que fa que la conec, ha millorat moltíssim. Té més vida, els seus habitants semblen gaudir més del sol i el bon temps de l'estiu, hi ha més turisme, hi ha més botigues, tot està obert i milers d'idiomes se senten al carrer. Arquitectònicament  s'ha fet molt. Un edifici espectacular és l'òpera i tot el barri de Aker Brygge és creatiu i  novedós, amb un gust exquisit. Brygge vol dir moll, i per tant, port (havn). És la zona amb més vida de la ciutat.

Doncs aquest any hem visitat una part nova del moll que han obert amb un parc, edificis d'oficines, platja, canal de natació i d'embarcament dels yuppies trendys, habitatges d'artistes pijos i la seu impressionant del museu d'art contemporani ( i trencador) Astrup Fearnley. Tota la taulada recorda una immensa vela de vaixell descansant sobre el moll a ran de mar.

És un lloc on sempre hi anem a menjar gambes amb pa blanc (una raresa) llimona i maionesa, acompanyades de cervesa o vi blanc. Aquest any es va afegir un espectacle de quatre saltadors de trampolí que feien acrobàcies caient a la mateixa aigua del port! Tot això amb un temps esplèndid que ens ha acompanyat tots els dies.



Oslo, t'estimo, amb els anys d'amistat et vas tornant cada dia més guapa als meus ulls!


dilluns, 5 d’agost del 2013

Ai que de què!



Mireu la foto. Abans de seguir llegint  mireu la foto una altra vegada. Com us sentiu? .... Doncs això és el mateix que vaig sentir jo en arribar a la famosa "escupidera" del Perdido.

Venga Belén que ya estamos, en una horita nos ponemos en el pico.
¿Por aquí se sube? ¡Ni loca!
No digas que no, subimos por la piedra y luego decides.
No, no, ni hablar, ya está decidido. Lo tengo claro.
Pero si tenemos cramprons i piolets y no hay mucha nieve y además no está dura con el calor que ha hecho estos días.
Subir aún, pero ¿bajar? ¿Tú has visto la inclinación que tiene esto?
Tú puedes perfectamente.
Lo siento, cariño, yo te espero aquí, en el lago helado. Sube y baja tranquilamente que aquí estaré esperándote.
Vale, como quieras.

Vaig caminar el divendres per la vall d'Ordesa fins la Cola de caballo, una tirada meravellosa amb una natura excepcional. Vam pujar a Goriz per la paret de clavijas, agafats a cadenes i ferros a la roca. Vaig gaudir d'una posta espectacular a més de 2000 m. Vaig sortir dissabte roca amunt, per un senderol de pedres després d'una nit de descans al refugi. Tot anava de meravella. L'excursió se'm feia curta quan ja erem al lago helado. Només eren les 10:30 del matí i pràcticament havíem coronat cim. Un imponent 3355m. Una tiradeta per la clapa de neu i la tartera i ja hi érem. El temps excel·lent, portàvem el material. Però....

Ai, que de què!!!


No vull que em recordeu (Segadora)






Romandre a la memòria
diuen que no és morir.
I si és morir de nou,
morir en cada ànima
que et va oblidant?

Com les onades del mar
es van morint els records.
Cada onada un mort nou,
cada onada una vellesa
incapaç de redibuixar-te.
Cada onada un amor
que ja no t'invoca.

No sé... si moro
que m'oblidin tots.
Que em mori en cadascú
dels meus indrets
per descansar en pau.