divendres, 24 d’agost de 2012

Coses que m'esperava i no m'esperava de New York


Abans de viatjar a una ciutat tan famosa com Nova York, hi ha per una banda una serie d'informacions que pertanyen al teu "coneixement del món", la història, les pel·lis, la literatura, la música... Per altra banda  tothom ha estat previament: és la teva primera vegada? Doncs... bla, bla, bla. Consells i explicacions de les experiències de un bon grapat d'amics i familiars que sempre tenen alguna cosa a dir-te del seu New York.

Amb tot això vaig arribar amb una idea preformada del que em podia trobar. La meva experiència, però és que hi ha moltes coses que esperava i no he trobat i moltes d'altres que no esperava i he trobat.

Què m'esperava?

Pensava que USA era el país dels grassos. Que caminaria per la ciutat al·lucinant del tamany dels neoyorkins. Doncs, no. És clar que n'he vist,  però no més que els que pots trobar per aquí, per la ciutat de Barcelona o a una platja de la Costa Brava. En canvi he vist moltíssima gent fent esport, en superforma, i en general són com nosaltres.

Pensava que New York tenia grans avingudes. Especialment la Cinquena Avinguda me la imaginava quasi com una autopista. Molt més gran que la nostra Diagonal. En general els carrers de la ciutat no són gaire amples i a més els edificis tan alts donen la sensació de encara més estrets.

Tenia Manhattan com la meca del luxe i l'excès. Cotxes d'altíssima gamma, limosines, restaurants i hotels de les estrelles. Barris rics plens de cases amb jardins enmig de la ciutat. Però la realitat és que Nova York no dóna la impressió d'un lloc de desfici. Tot és molt normal: botigues, bars i cotxes, de tota mena i varietat, però no especialment luxosos.

Creia que menjariem malament, hamburgueses, ketchup, patates fregides, etc... Tanmateix hem menjat de tot i molt variat. El bagels per exemple, són uns "pans" molt potents de farina integral que semblen menjar d'Europa de l'est. Caminant per la ciutat és molt més fàcil trobar un italià amb bona pasta o un Sushi Restaurant que no pas un Mac.Donalds.

M'imaginava les coses molt grans. L'estàtua de la llibertat gegantina, Central Park inabarcable, el pont de Brooklin immens. I no. A Central Park vam llogar bicis i en menys d'un hora ja ho havíem vist tot. El pont el vam fer caminant i si vam trigar una mica va ser sobretot per la quantitat de turistes. L'estàtua no era ni de bon tros tan gran con jo me l'havia fet a la ment.

Què no m'esperava?

No sabia que la ciutat és totalment bilingüe. No és només que entenguin l'espanyol sense cap dificultat des del cambrer de qualsevol bar fins a una persona al l'atzar que demanes pel carrer. Això encara m'ho podia imaginar. El que em va sorprendre és que és la llengua habitual de moltíssima gent. Per tot arreu parlen castellà. Al barri on vivíem l'East Village, era la llengua més sentida juntament amb l'àrab. Els anuncis al metro són en espanyol, els cartells són en anglès i espanyol, a la mínima que ens sentien parlar, tot i que ho fèiem en català, ja ens parlaven castellà.

Imaginava els gratacels molt moderns, com d'una època semblant a la dels nostres Vila Olímpica i Fórum de les Cultures. Quina idea anacrònica!  Si New York existeix tal com és des de principis del XX! Els edificis més alts i famosos de la ciutat són d'estil modernista, o neoclàssics. Evidentment ja que van ser construïts fa molt de temps.

Pensava que la gent seria antipàtica, tallant, prepotent.... conscient de viure al melic del món i de ser la meca de totes les peregrinacions. Tot el contrari. Ens hem trobat bellíssimes persones arreu. La Barbara, la noia que ens llogava el pis, encantadora. Els empleats dels museus flexibles i facilitadors i els cambrers de bars i restaurants molt més amables que qualsevol cambrer de zona turística de Barcelona.

També tenia entès que Nova York era una ciutat cara. Que no podria permetre'm un taxi i que havia de mirar abans d'entrar a fer un dinar. En general he trobat els preus molt moderats, comparables als d'aquí i molt més baratos que a Noruega. Hem fet les consabudes compres de coses que a Europa son molt més cares.

El que no m'esperava gens és que tota la ciuat, literalment tota, estigués en obres. Des del nostre carrer que estaven reasfaltant, fins el pont de Brooklin, tota la ciutat és una bastida. Costa creuar el carrer perquè sempre et topes amb una valla. Havia vist això a les pel·lícules del Woody Allen, pero pensava que era més una de les seves manies que la realitat.

En definitiva crec que la meva actual visió de Nova York ha millorat respecte a les idees prèvies que tenia en general.

Aquí teniu un vídeo de l'Sting. Un europeu que va anar a visitar New York.

dimecres, 22 d’agost de 2012

La visión y el sueño

Avui ha estat el meu dia de sort. No passa sovint que algú et digui: "t'he escrit un poema". Doncs sí, la Andrea Ruiz Cirlot que aquest migdia estava convidada a dinar a casa nostra, ens ha dedicat un poema a cadascú. El meu es titula així, "La visión y el sueño". He posat la foto del meu pardís particular del qual em parla l'Andrea a seu poema.








La visión y el sueño

Melodías del pasado,
recuerdos de Noruega,
entre risas...

Soñaba...
en un campo verde
con estrellas fugaces
en el cielo oscuro.

Tengo una visión:
despertar en un mundo
fantástico
o imaginar lo que 
está oculto en mi 
interior.

Soñaba... necesito silencio,
sonaban las campanas,
llegaba tarde,
pero, ¿quién me esperaba?
Alguien de mis sueños.


Andrea Ruiz Cirlot. 

Moltes gràcies Andrea!!!!

Lectiones ad kalendas: Iunius et iulius



Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove

Catorce veces ocho mil. Idurne Pasaban.

La primera dona en haver pujat a les 14 muntanyes que fan més de 8.000m del planeta i que es troben a l'Himalaia, Idurne Pasaban escriu un relat personal on a la vegada veiem una dona valenta i forta, amb un esperit molt basc de esforç i companyerisme, concienciada en un repte personal i vital. Per l'atra banda una dona molt fràgil emocionalment, que ha intentat suicidar-se, amb una dependència gran en les relacions d'amistat, familiars i de parella, qüestionant-se dirariament cada cosa que feia i dubtant d'ella mateixa, de la seva capacitat. Bonic i confidencial, tant que en alguns moments se m'escapaven expressions com "Va Edurne que tu pots, que no veus que ets una crack?"

Dietro la porta (Darrera la porta) Giorgio Bassani

Tinc les obres completes de Bassani en un volum que ell va compilar com "Il romanzo di Ferrara". He llegit" Dietro le mura" i "L'occhiali d'oro". En aquest cas es tracta de la vida adolescent d'un noi que comença el que per nosaltres seria el batxillerat a un institut de Ferrara. Un nen introvertit, jueu, a la vegada solitari i orgullós, però desitjant ser convidat pel més llest de la clase a fer els deures a casa seva. Poc a poc entra a la seva vida un altre company adulador i astut que li complicarà molt les coses.

Las chorradas de mi padre. Justin Halpern

Aquest llibre neix de unes piulades a Twitter que van donar molt de si. Justin va començar a comentar frases mítiques del pare, un home especialment malparlat però amb un bon fons humà. La quantitat de seguidors que va obtenir el van animar a fer un llibre. Ja l'he comentat al bloc en una entrada al juny.

Carretera secundària. Jordi Carreres.

D'aquesta novel·la puc dir que probablement t'agrada el principi o t'agrada el final. Però no t'agrada tota. Jo sóc de les que m'agrada el principi. La raó és que canvia totalment de gènere sense previ avís. Passa d'un argument costumista a una novel·la negra d'espionatge.  Un fill visita el pare a la casa del poble on viu. Allí coneix un veí que no sembla del tot normal. Sopen plegats i el veí relata una anècdota d'un viatje a Àfrica de safari fotogràtic. Per a mí la millor escena del llibre. Despreés comencen a pasar coses que no sé.... no les encaixo en aquesta novel·la.

Steve Jobs. Walter Isaacson

El gran geni creador d'Apple va ser un nen adoptat, molt problemàtic amb uns habits nutritius extrems (begà, dejuns, drogues) que va canviar el món sabent el que la gent voldria abans que el mercat ho demanés, rodejant-se només dels millors i fent-los treballar d'una altra manera. Al final va voler lluitar contra el càncer d'una manera alternativa, vivint com si no el patís i alimentant-se de verdures i va morir  per això. Molt interessant la biografia, ara bé com a persona, Steve s'et fa molt antipàtic i maniatic. Pateixes per tots aquells que la van tenir aprop i per tot el mal que els va fer.

Lugares que no quiero compartir con nadie.  Elvira Lindo.

Aquest llibre ha estat fundamental per organitzar el viatge a Nova York. L'Antonio Muñoz Molina i la seva dona Elvira Lindo passen sis mesos a l'any a Nova York perquè l'Antonio és professor a la University of Columbia. És el que els americans diuen "semestre de primavera" i la pobra Elviar mai ha pogut entendre. Ella escriu sobre el seu Nova York, el seu propi i intransferible itinerari emocional. Però paradoxalment, el transmet, el comparteix i l'aconsella. Gràcies Elvira perquè hem menjat molt bé (the best of...) i hem anat a llocs secrets, menys turistics i molt elviariants.

Este jueves un relato. VVAA

Hi ha un bloc que m'agrada: Aunque sea un instante que escriu la meva amiga Mar. Dins d'aquest bloc farcit de poesies i relats, algunes entrades són part d'una iniciativa molt ferma: "Este jueves un relato". Són un grup de blocaires que cada dijous escriuen un text sobre un tema que proposa el coordinador (Gus) . Una vegada fins i tot jo vaig participar. Doncs aquests "jueveros" han publicat un llibre amb dos dels contes de cadascún d'ells. Hi ha de tot, a una i altra banda de l'Atlàntic, escriptura variada, lliure i  de vegades molt espontània.

The Sense of an Ending (El sentit d'un final) Julian Barnes

La novel·la tracta de la memòria, de les mentides que ens explica, de com reconstruim un passat que no coincideix amb allò que va passar. Un home gran recorda la seva joventut. En els fets que van passar ell es veu com un bon home, sense culpa, com la víctima de la maldat d'un altre. Un bon dia rep una carta i  quan la llegeix descobreix que ell no era tan inocent. Llegeix les paraules que ell mateix va escriure i no les accepta, no pot creure que ell ha estat així de jove. Excel·lent, val la pena llegir-la. 

diumenge, 19 d’agost de 2012

De tornada

Uf, uf quanta cosa per llegir i per escriure en només tres setmanes d'abstinència blocaire!

Ja sóc aquí físicament, però encara no he aterrat mentalment. Moltes coses, així que poc a poc.

Començaré per un Lectiones ad kalendas de juny i juliol i alguna coseta pendent i després ja veurem...

Les vacances, per ara, molt bones. Un contrast que no vegis!!! A Noruega 8 graus i pluja en la total solitud de les muntanyes i a Nova York calor, sol i 86 fahrenheit!!!!