dijous, 26 d’abril de 2012

Lectiones ad kalendas. Aprilis

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove

Abril és el mes de Sant Jordi i per tant és el dels llibres per exel·lència. I darrerament tinc l'honor de tenir germanes escriptores que no paren de publicar. A la"lectiones"de novembre-desembre ja us vaig parlar de la Blanca Garí i del seu llibre Fragmentos de Etiopía. Doncs a aquest lliurament parlaré de dos llibres més de germanes meves. Comencem.

Freedom (Llibertat) Jonathan Franzen.
Ja he dit molt sobre aquest llibre (segons els meus comentaristes, fins i tot massa) i no afegiré cap spoiler més.  Només diré que és un llibre que no vols que se t'acabi, perquè d'alguna manera li tens carinyo als personatges. Jo últimament em sento bastant Walter.

Kollektivt selvmord (Suïcidi col·lectiu) Arto Paasilina.
La història comença quan dues persones es volen suïcidar al mateix temps i al mateix lloc. Suïcidar-se és una cosa molt personal i íntima. Però un bon finès considera poc correcte molestar la gent amb actes públics pertorbadors. Així que no ho fan. Rellonen decideix convidar a Obersten a casa seva on es ficaran junts a una deliciosa sauna i es beuran una meravellosa copa de conyac davant el foc en una perfecta nit de Sant Joan. D'aquesta vetllada plena de vida i il·lusió neix un projecte boig: reunir a tots els suïcides finesos en un seminari-congrés per parlar del tema.
M'ha agradat molt. El trobo un cant a la vida ple d'humor i ironia que ho fa molt agradable. L'original és finès, jo l'he llegit en noruec, però el teniu en castellà (Delicioso suicidio en grupo).

Un adolescente en mi vida. Macià Anton
Llibre d'autoajuda per a pares d'adolescents com és el meu cas. Intenta millorar les relacions pares fills quan estan a aquella edat difícil. De vegades les coses no són tan greus, o podrien no ser-ho si no hi afegíssim les nostres pors. Tenir un adolescent és com ensenyar a anar en bicicleta a un fill. Mai saps quan has de deixar-lo anar i corres com un boig al darrera.
El llibre no està malament, tot i que de vegades sembla dir-te que si tu tens una bona actitud i respectes les demandes dels fills, ja tot es soluciona. I aquest missatge per a mi és una mica massa optimista. Un adolescent tindrà problemes d'adolescent per molt que els seus pares siguin molt comprensius.

Como molan los dinosaurios y Que vienen los piratas. Pilar Garí
Primer llibre d'una germana. Bé primers llibres, doncs en són dos. Una sèrie de ciencia i història per a nens de 6 o 7 anys escrita amb l'encant i la rigorositat que la meva germaneta porta fent servir desde ja fa molts anys a les revistes de Bayard. Ara ha fet el salt i crec que aviat la literatura infantil i juvenil anirà plena dels seus llibres. Aquests són de col·lecció FNAC. Només entrar els veus al costat del major best-seller de la temporada. Les il·lustracions també m'han agradat, didàctiques i molt simpàtiques.

Una nau enmig del blat. Clara Garí
Una altra germana, la Clara, dirigeix la Nau Côclea des de fa 15 anys. Per a nosaltres, la seva família, allò que fa no és res més que "las cosas de Clara", coses rares, divertides, imaginatives, modernes, molt soroll i mol color, ..... sempre la mirem amb un somriure. L'altre dia ella mateixa m'ho comentava. Tanmateix llegint el resum del que aquesta iniciativa ha fet durant tant de temps, a quants músics i artistes importants ha acollit, les coses que ha aconseguit i fins on ha arribat, comença a créixer l'admiració i el reconeixement. Es veu que les coses de la Clara són un referent fonamental dins l'art contemporani a les comarques gironines.

Yo quisiera llover. Fernando Aramburu
Ja feia temps que no. Tocava un llibre de poesia després de tanta novel·la. Una de les coses més boniques d'aquest recull és per a mi la recuperació de paraules en castellà, paraules que conec i comprenc, paraules que m'agraden i sonen bé, però que ja no faig servir: espejar, confín, quedo, afán, despacioso.... I especialment m'han agradat els molts poemes on plou, on parla de pluja, on el propi poeta voldira ploure:

"Yo quisiera llover, llover
interminablemente,
sentir que me deshago en una
larga melena de gotas finas y festivas.

Mi sueño es un caer, es un caer
que moja en la desamparada tarde
los muros
cenicientos, las lápidas, los rostros.


I fins aquí el lectiones d'aquest mes. Hi ha molts llibres en cua així que suposso que el mes que ve tornaré.


diumenge, 22 d’abril de 2012

Èpica de les curses



Ja fa temps vaig dir que una cursa mai comença quan es dóna el tret de sortida. Comença sempre abans. Aquest any està marcat per incidents que han fet les curses "diferents" i especialment per incidents previs al dia D. A la cursa de la dona, a l'octubre, vaig passar la nit del lloro, no vaig dormir per un dolor d'estòmac i diluviava. Em trobava tant malament que no la vaig ni intentar.

A la mitja marató jo estava bé, però el que no ho estava gens, era el Per. Va venir a acompanyar-me, però no va poder acabar-la.

Bombers tenia bona pinta. Tots ens trobàvem bé, cap problema. Divendres vaig anar al dermatòleg per un petit quist que no és dolent -això ja ho sabia- però sí emprenyador, al centre de l'esquena. Me'l van treure i em van cosir cinc punts.

Venen els dubtes si córrer o no, si em tibaran els punts, si estaré baixa de defenses per l'antibiòtic, si començaré a tenir dolor o em fregarà la samarreta. En fí l'èpica de les curses. Si no ho proves no ho saps.

He decidit sortir a provar, sense forçar, també perquè la forma que vaig guanyar preparant-me per la mitja durant sis mesos, ja l'he perduda en un mes de no fer res i un altre de fer prou (21km setmana) i una darrera setmana sense córrer.

Resultat: 58:32. Ritme molt regular, els darrers quilòmetres iguals als primers, bones sensacions, sense dolor ni molèsties. Per a ser dos dies després de la intervenició, està bé.

Com és habitual he aprofitat aquesta tarda de diumenge post-cursa per fer una nova inscripció, la darrera de la temporada per la Cursa popular de nou barris pel 20 de maig. Aquesta serà la darrera d'una temporada molt i molt bona. Cap a finals de maig ja escriuré un resum del meu quart any de runner.

dimecres, 18 d’abril de 2012

Millor impossible!

Una de les més llargues esquiades d'aquesta Setmana Santa, la vaig fer el dimecres. Al meu parer molt dura i difícil en alguns trams, però esplèndida.

La idea consistia en sortir de les pistes d'esquí alpí de Tyin-Filefjell i arribar fins a casa.

La primera dificultat consisteix en pujar a un remuntador amb esquís de fons. A diferència dels d'alpí, són llargs i prims i tens molt menys control. Per sort són una mena de T girades on hi poden anar dues persones, així que no vaig haver de fer la remuntada tota sola.
En arribar a dalt de tot, començava la segona prova. Calia baixar per un pendent completament gelat, per enllaçar amb la pista pròpiament dita. No, no podia avançar ni un metre amb aquell pànic. Gulp! Quin començament! Em vaig treure els esquís per passar caminant, clavant les botes de fons (que són tovetes) tant com podia. Això potser no diu molt sobre el pendent i el gel que el cobria. Però si us dic que els meus cunyats noruecs també es van haver de treure els esquís....

Per fi a la pista va començar una part plaent i meravellosa del camí. És el que podeu veure a la foto. Un dia molt assolejat, prou pujada, però no suavem gens. La temperatura no devia pujar de - 15 graus i tota roba era molt necessària. Era una passada respirar i sentir el fred intens i a la vegada el sol a la cara com un regal. Bé a la cara és un dir perquè jo portava buff, gorra i ulleres de sol.

Al cap d'uns 5 o 6 quilòmetres vam arribar a Sulebu, una cabaneta refugi per caminants i esquiador. Ens havia guiat la muntanya Suletynden que també veieu a la foto, i per fi, vam decidir de fer una aturada per menjar i beure. Per increïble que pugui semblar, el Per i jo no vam entrar dins la casa i vam seure a fora a menjar-nos l'entrepà (a 15 sota zero, sí, de debó, no és broma). Jo no sé perquè ho vaig fer, no em conectaven les neurones. Volia estar amb el Per. Per amor. Però ell? No tenia fred i dintre hi havia un munt de gent, fora es trobava al seu més gran plaer. Millor impossible!

A partir d'aquí vam continuar en direcció contraria cap al nostre llac i la nostra casa. Hi ha moltes baixades per aquesta zona, així que una altra vegada vaig haver de fer el ball de esquís dintre, esquís fora. El dia seguia sent boníssim i en perdre alçada la neu ja estava una mica millor. Jo tanmateix entre aterida i cansada, no vaig esquiar del tot bé. Però el cas és que vaig arribar sana i estàlvia, l'última del grup, per descomptat.

 Ara, un cop assimilada la gran por, em sento una privilegiada de haver participat en una gran aventura,

diumenge, 15 d’abril de 2012

Enganyar les endorfines

Tinc moooltes coses que explicar de Noruega, però des que he tornat, no tinc temps. Per escriure la meva opinió sobre el llibre de Franzen, vaig haver d'anar a dormir més enllà de la una de la matinada. I tinc molta feina a la universitat.

Així que paciència, tot anirà arribant. També la meva esquiada nocturna.

Però avui vull parlar d'una persona excepcional, em cau molt bé. És el meu oncle polític, és a dir, l'oncle del Per. Es diu Ivar i es un gran savi. Parla, parla i sap moltes coses interessants. Té una cabana al costat de la nostra i un dia vam anar a saludar-los i ens van convidar a bon vi i bona conversa.

Parlàvem de les mitges i maratons que respectivament hem corregut i del bon exercici que suposa entrenar regularment. Jo vaig parlar del plaer que experimentem al córrer. Llavors Ivar va dir una cosa molt impactant: "Enganyem les nostres endorfines"

Es clar, al cos res és gratuït. Tot té una funció. En el cas del córrer serveix per fugir d'algun depredador o d'un perill. Al principi el cos humà està capacitat per fugir a una certa velocitat. Al cap d'uns minuts si ens mantenim corrent comencem a sentir els dolors i el cansament. Això seria fatal per la nostra supervivència perquè si disminuim la nostra velocitat ens atrapa la fera o l'allau o el foc o el que sigui que ens persegueix. Per tal de poder continuar corrent, el cos produiex una hormona que fa que no sentis tant el cansament i els dolors perquè genera un gran benestar que ho contrarresta. Per això podem continuar corrent 10km, 21km i alguns fins i tot 42km!

Ivar diu: hem descobert aquest plaer i correm per experimentar-lo. Però no hi ha cap perill del qual fugir. Estem enganyant el cos, fent-li produir endorfines per res!

Cada cop que després de córrer, com avui que n'he fet 13km, em sento a la glòria, penso, pobres endorfines, treballant per salvar-me la vida i jo tan tranquil·la. Però amb el gran riure que té l'Ivar, també una de les seves característiques, amb el seu gran riure sorollós us dic: sabeu què? Ja m'està bè!

dimecres, 11 d’abril de 2012

Una historia d'amor entre persones imperfectes (Freedom. Jonathan Franzen)

Quan dues persones s'estimen de debó, comparteixen qualsevol cosa. Fins i tot la seva llibertat.

He acabat de llegir Freedom i abans de res ja adelanto que el final m'agrada. Es a dir que tot m'agrada. La novel·la des del principi t'agafa i et fa sentir molt proper, molt dintre dels personatges. El seu autor Jonathan Franzen ha escrit potser una de les grans obres de la literatura americana actual. A molta gent li ha agradat, molta gent n'ha fet bones crítiques, però en general troben el final un fracàs narratiu. Quan vaig llegir les crítiques encara no l'havia acabat i m'esperava qui sap que! Però no. Tranquils que el final és molt coherent. 
Com dic al títol els personatges són imperfectes. Són com tú i com jo, plens de dubtes i angoixes per decidir a la vida. Sempre ho volen fer bé, trien moltes coses i les trien en llibertat. Però s'equivoquen. Els seus errors tenen consequències que els fan molt infeliços i fan patir molt a les persones que estimen. La parella protagonista és pardigmàtica. Volen ser uns bons pares, uns ciutatdans políticament compromesos, ser ecologistes, uns bons veïns pel seu barri, unes bones persones que tenen idees i les porten a terme. I a més, s'estimen des de la primera pàgina del llibre fins a la última coma. I no importa el mal que es fan i el que s'han fet. Al final reconeixen que han actuat lliurement i s'han equivocat. Allò que poden, ho esmenen.

Els llocs de la novel·la són molt variats i estan molt ben escollits. Hi ha un barri de St. Paul (Minnesota) degradat on ells van a viure i a ajudar a rehabilitar, hi ha Washington, West Virginia, New York, cada lloc molt en l'ambient que està vivint el personatge, quasi com una gran transformació de les ciutats en  personatges. Però hi ha un lloc molt i molt important, es diu Nameless lake, el llac sense nom. En aquest paradisíac escenari tenen lloc tres de les accions més importants de la història. O sí més no, tres accions amb grans consequències per les persones que les experimenten.

I també hi ha un petit ocell, en anglès es diu cerulean warbler, una espècie en vies d'extinció, un animal que només sobreviurà si es limita la llibertat dels gats domèstics, els seus depredadors.

Al principi pots pensar que la cosa anirà de bons i dolents. El fill del matrimoni, Joey és un canditat a odiós nen mimat sense escrúpols, l'amic del Walter (el protagonista) Richard sembla també un amoral poc decent només buscant sexe i rock and roll. Però poc a poc també ells mostren les seves grans virtuts, també saben demanar perdó i recomençar. Al final Richard és la consciència de Patty (la protagonista) que guia la pròpia moral del llibre. 

Fins i tot t'acaba agradant la pobre Linda, veïna i propietària d'un gat que un bon dia desapareix. Ella és qui més odïa  Walter, però també el perdona (i es compra tres gats).

Definitivament, i perdoneu si he dit una mica massa del que passa, us el recomano. No us penedireu d'haver-me fet cas. 



dilluns, 9 d’abril de 2012

Treure el gel de les ales de l'avió

Hi ha moltes coses per explicar sobre aquesta Setmana Santa a Noruega. Pero una que m'ha cridat l'atenció ha succeit aquest matí ja dintre de l'avió que ens portava a Barcelona. En vint-i-dos anys que fa que hi viatjo, encara mai no ho havia vist.



Aquests dies a la caseta de muntanya han estat boníssims, ho teníem tot: sol, neu perfecta, bona companyia familiar, bon menjar i una temperatura baixíssima que ens ha permés esquiar en condicions excepcionals. Una nit de lluna plena (ja ho explicaré) vaig esquiar a la 1:45 de la matinada a -15 graus.

Aquest matí però, un cop pujats a la nau ens han dit que abans d'enlairar-nos, l'avió havia de passar per la "dutxa". Com que jo precisament seia a la finestra sobre l'ala, he vist com un ruixat d'aigua calenta amb anticongelant treia en pocs minuts el gel adherit a les ales.

És exactament com es veu en aquest vídeo. El pes de les ales és molt important per mantenir l'avió ben controlat a l'aire. I el gel augmenta aquest pes i pot ser perillós.

Com qualsevol au voladora, l'avió s'ha desempolsat les plomes abans de prendre el vol. O bé ha fet una mica de "escalfament pre cursa".