dissabte, 20 de març de 2010

Buenos días llamaba de Mobicelmo.....

Vet aquí la venjança de l'usuari. Aquest divertit video ens planteja una estratègia per tornar a les empreses que fan propaganda per telèfon amb la mateixa moneda que ells ens fan pagar

dijous, 18 de març de 2010

Blanca

La desperta l'aroma del cafè. Ell l'està preparant. Toca els llençols encara tèbis i mig endormiscada observa la seva habitació. Quatre parets severes, amb pocs i bells mobles. Com a tota la casa. Atura l'esguard en un quadre. Apenes s'hi veu un fil d'electricitat i un ocell rapinyaire parat. No hi ha res més. És d'una simplicitat extrema. Aquell quadre és el seu preferit dels que pintava el pare. Hi ha tanta intensitat en un quadre tan buit! Somriu i pensa en ell. Des del confí del somni encara pot sentir la seva energia.

Aquell aroma de cafè no l'ha tastat mai així. A casa seva sempre hi ha hagut gent: amics alemanys, familiars d'Argentina, companys de feina de tot el món que ha anat convidant al seu pis de Barcelona. I quants d'ells han preparat cafè un bon matí, d'hora? Molts, ni ho sap. Però cap com ell. Cap ha ocupat el lloc que ocupa ell. És com un nou començament. Si jugues a un joc, tens unes regles i la seva vida havia tingut unes certes normes fins aleshores. Però ja no. Les regles han canviat. El joc és un altre.

Mira les coses d'ell, com han penetrat en l'habitació, com l'han canviada. Potser la vida tenia amagada aquesta gran sorpresa després d'un revolt. Un creuament de camins que portava a tot un altre lloc. El passat era un bonic relat ple d'enigmes que li havia exigit molt i li havia donat molt. No se'n penedia de res. Però ara, com vingut de l'Egipte vell i polsós, sembla haver trobat un talismà que li fa veure tot més clar, més simple, més plaent.

Obre els ulls per gaudir de la llum que li entra per la finestra. L'amor s'entén, no li calen explicacions. Ell, ella, ja està, prou. La il.lusió com als quinze, un regal.

Entra el Lluís amb dues tasses de cafè. Es miren. Són casats.

L'univers no és prou gran per hospitar tanta alegria!

diumenge, 14 de març de 2010

Løping



Avui una cursa més, la de la Vila d'Esparraguera. És una cursa diferent, que m'encanta, ja em va agradar l'any passat, però aquest any encara millor. En primer lloc perquè corres per un poble. Arribes al pavelló municipal i pots deixar la roba, instalar-te, veure les cares dels altres corredors. És una cursa petita, de menys de mil inscrits. La gent d'Esparraguera té pinta de molt esportista. Serà la proximitat amb Monserrat, serà que és un bon lloc per fer bici, escalada, sortides caminant...

Quan la fas la disfrutes perquè costa però posa en joc no nomès la velocitat, sinó les estratègies, es a dir, el coco. Hi ha un primer quilómetre de baixada i quatre llargs de pujada que s'han de dosificar. Desprès s'adolceix, però enganya, no és tot baixada. La baixada arriba al final, els dos últims quilòmetres! En arribar et donen de tot: l'any passat una dessuadora, aquest any una motxilla i menjar a dojo: entrepans, taronges, sucs, begudes..... Hi ha el lliurament de premis. Surten els resultats en paper al poc d'haver tancat. Et pots duxar als vestuaris i pots tornar-te a vestir tranquil i calentet. Després ens anem a dinar a Collbató, en fi que és totalment una altra cosa.

Aquest any el meu temps ha estat de 59' 18". Estic molt satisfeta. És la quarta vegada que paso meta sota l'hora i crec que amb sort ho seguiré fent tota la temporada. Estic complint el meu repte! He estat la número 5 de la meva categoria (dones entre 45 i 55 anys) i he arribat, el que no és tan obvi, doncs de 800 inscrits només han arribat 525.

A la primera corba, encara no feia ni un quilómetre, m'han animat la Carol i el Marco. Després he vist el Pau (molt avançat és clar) que ha fet un crit per donar-me forces. Una mica més endevant l'Erik ha fet "Vinga mamma". Per primera vegada dos del runners eren a meta cridant-me: el Txabi i el Pau!

La felicitació de tota aquesta gent tant bona, que fa marques inassolibles per a mi, té una gran importància, em puja l'autoestima. Perquè no correm contra ningú, no volem que l'altre perdi, és un repte personal, una superació d'un mateix el que fa tant bonic el còrrer.

Aquest video parla d'això. Exclusivament per aquells que entenguin el noruec. Pels altres unes imatges molt maques.

divendres, 12 de març de 2010

Records d'un vell amor


Desemboca en tu cuerpo toda mi geografía.
Me llevas a tomar agua a las fuentes oscuras
y cuando vuelvo de ellas no sé si soy la misma.
Una vez reunidos cuatro labios
es difícil saber si son los míos
los que vuelven del beso,
o si los hemos cambiado.

Tus caricias me riegan lentamente,
llenas mi mapa con perfume tuyo
y cuando vuelvo de ellas sé que no soy la misma.
Ha nacido tu cuerpo sobre el mío,
no sabemos porqué, cómo ni cuándo,
el deseo infantó
nuestros dos sexos.

Cuando te vas comprendo lo que ha sido
tratarte de ocultar todo este tiempo.

dilluns, 8 de març de 2010

I jo que deia que volia anar a buscar espàrrecs!!!


Ens han evacuat de la UAB, perquè sembla que el dia de la dona s'ens ha convertit en un poema blanc. I jo que estava parlant al post anterior d'un principi de primavera! De totes maneres, qué bonic paisatge es podia veure a la meva universitat....

dissabte, 6 de març de 2010

Ja ha començat la temporada!


Avui, passejant per Collserola, ja s'hi veien els primers caçadors d'esparrecs. És la primavera, els fruiters ja estan florits i tot i que fa encara fred, la natura ja desperta. En el meu cas simbolitza la fi d'uns mesos que val més oblidar i la reinaixença cap a una altre periode millor. Ja tot el que ha passat és passat i tot el que vindrà m'espera i és jove i tendre com aquest espàrrec, i té bon gust, i aroma. S'ha reciclat la por, els plors i el mal humor.

Tímidament el sol comença a escalfar el cor de la meva família...


(petit xist d'en Per: Ya se ve la luz al final del túnel, esperemos que no sea otro tren!)

Crec que no, que ara va de debó. A veure si trobo una tarda per anar a buscar espàrrecs i m'en faig una bona truita!

dimarts, 2 de març de 2010

Al teatre amb els del curro


Fa un temps hi havia un noi, un company, que treballava a la secció de català per estrangers -quan aquesta secció existia- al antic SIM -quan aquest Servei d'Idiomes Moderns existia- Es deia Eloi i era un gran amant de la literatura, la cultura, la música clàssica i el teatre. Havia estat de lector a Budapest i era també poeta. Un cor molt sensible, algú molt especial....

Dissortadament no vam saber retenir-lo entre nosaltres, no li vam poder encomanar l'alegria de viure i de superar els moments de dificultat, o potser no estava fet per aquest món tan prosàic i mancat de poesia. I s'en va anar.... ara fa quatre anys.

Ens va deixar però, un bonic costum que ell practicava,: el de dir als companys de tant en tant "I perquè no anem al teiatro?" Ell sempre ho deia així "teiatro", am el seu somriure burleta que no podíes resistir.

Per això, per recordar-lo, hem anat a veure "Natale in casa Cupiello", a la sala de la Biblioteca de Catalunya. Una comedia napolitana de De Filippo però feta a la italocatalana. Una casa rural on et conviden a vins, uns actors que tots coneixem del Polònia i dels culebrons de TV3 i un parell d'hores de rialles i de creativitat. Una sèrie de temes que -paradoxalment- tenen tota la vigència del món: la mare que ho fa tot a casa, el fill mimat que ni treballa ni estudia, la noia casada que té un amant, el pare cap de família que no s'empana de res.... Les tradicions del nadal a la família....

Gràcies Eloi per aplegar tanta gent per fer-te aquest homenatge. Ja saps, seràs present entre nosaltres cada cop que algú digui I si anéssim al teiatro?