dimarts, 26 d’abril de 2011

Coll Pregon, la ruta de la retirada.



Hem estat uns quans dies a Canadà (per cert alguns de vosaltres potser no coneixeu la cançoneta italiana "C'era una casetta piccolina in Canadà", orígen del nom que porta la casa que hem llogat per uns mesos al peu del Costabona). Voliem fer la volta dels mulers que és una ruta molt maca pels pics i la carena que envolta casa nostra. No ens ha acompanyat el temps (molta pluja, zero vista, Erik malalt, ...) però ja la farem. A l'estiu porten el bestiar cap a França (a Prats de Molló) a pasturar i a la tardor els fan passar per aquesta ruta per tornar fins el poble baixant per sobre casa nostra. Llavors fan una festa.


Bé però com que no la vam fer sencera, explicaré la primera part, es a dir la pujada al Coll Pregon que sí vam fer pel camí dels mulers i que també és conegut com un dels camins de la retirada.


S'acaba la guerra, les tropes republicanes estan en el seu pitjor moment, ja ha caigut Barcelona, i milers d'homes, dones i animals de càrrega, fugen a la desesperada quan Camprodon està a punt de caure. Segueixen els camins que van a França: el coll d'Ares, el coll Pregon, tots els passos entre muntayes,  segueixen les vies que normalment són pel bestiar, per arribar a Prats de Molló en territori francés. Pels camins van llençant coses, banderes, armes, objectes que van carregant però ja no poden més i els deixen anar. Pugen i pugen.


Així ho relata el document de la brigada de la gendarmeria francesa a Prats de Molló:


28 de enero, El movimiento de acentúa. El patio de la escuela ha sido desbordado. Los llegados son concentrados en el campo vacante cerca de la fábrica Guiu. Una segunda corriente se dibuja. Refugiados civiles llegan por la Preste, Coll Pregon y Coll de Siern. Debido al escaso efectivo de nuestra brigada, solo la guardia Móvil que era reforzada, controlará esta corriente de infiltración. Familias entera aparecen y con ellas los primeros animales, asnos, mulas…que son atados inmediatamente en los puestos del ferial. El Capitán de la Guardia Móvil llama a la aduana y a la gendarmería para contribuir al mantenimiento del orden. Se informa que en Coll de Ares un Teniente de Carabineros con algunos subordinados intentan hacer retroceder a todos los hombres de menos de 50 años. Pero no tardarán en ser desbordados y la masa humana desfila sin distinción. La población de Prats improvisa desde el 27 un abastecimiento voluntario, mientras que la municipalidad requisa productos para los refugiados y heno para los animales. Esta última con autorización de la aduana decide dar muerte a algunos solípedos, llevados por los refugiados, para su nutrición.




Per aquest camí de mules i de perdedors vam pujar fins a coll Pregon sota una pluja constant. La boira total no ens va deixar veure ni França ni Espanya, així que, considerant la tos i la mala cara que feia el pobre Erik, vam decidir tornar pel mateix camí a casa.

Hem estat molt bé, hem caminat (poc) hem sortit a córrer (jo poc) i hem llegit (molt) davant la llar de foc a la nostra casetta piccolina in Canadà, aviat farem una excursió amb amics per la GR11 fins a Beget.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Farvel Grete!


No la coneixereu la majoria. Grete Waitz. Si heu seguit el meu bloc, potser us sona. És la que va parlar de la marató dels humils (com l'asfalt posa a cadascú al seu lloc), la Reina de Nova York. Aquest dimarts, a l'hospital de Ullevåll d'Oslo, ha mort de cáncer. Tota Noruega està de dol.

L'any que ve faré la meva primera mitja marató. I ha estat la lectura d'un llibre seu el que m'ha animat a provar-la. Jo estava convençuda que era incapaç de córrer més de 10km. Mai havia gosat ni imaginar-me una cursa tant llarga.

Però Grete té un mètode. El seu esperit se'm va anar ficant poc a poc mentre llegia. Consisteix en caminar i córrer. El seu entusiasme em va seguir acompanyant quan corria per la Carretera de les Aigües 11km, 12km, 13km.... Descansar abans de cansar-se. I em vaig decidir a provar-ho. Plantejar-se la cursa no com un bloc de 21km (o encara més de 42,195km que és la marató) sinó com blocs de 5km. Des que corro com ella em va ensenyar, corro cada vegada més lluny. Blocs que se separen per petits trams caminant de 400m.

Tusen takk Grete, jeg skal løpe for deg, min første halv maraton til deg, farvel, farvel .....

dimarts, 19 d’abril de 2011

Qui salvarà Sant Jordi de la Setmana Santa?



No sé si m'agrada que Sant Jordi caigui enguany a plena Setmana Santa. Més aviat diria que no. És una festa especial, un dels millors dies de l'any. No és dia festiu, però jo el faig festiu treient els alumnes de l'aula i portant-los cap al campus, seient a la gespa i parlant de l'amor, de la llegenda i de llibres. Després vaig per Barcelona amb el Per i comprem molts llibres. No és que jo compri un llibre per a ell (en plan regal )i ell un per a mi, sinó que tafanegem plegats per tot l'Eixample, i comprem uns 7 o 8 llibres que en alguns casos llegirem tots dos, en d'altres ell o jo i també portarem a l'Erik i al Pol. A més ell em compra la rosa i caminem carregats de bosses i carteres ( amb més llibres que m'he endut de la feina on també s'hi posa paradeta) i carpetes i la pobre flor que mai sé com portar. Jo no sé ser princesa, no sé agafar flors. Quasi sempre arribem tard a casa i no hem fet res per sopar, ni tenim gaires ganes de cuinar i ens escalfem qualsevol cosa. Algun any hem sopat fora.

Sant Jordi és una festa tan bonica en part perquè no és festiu. No fa pont amb el cap de setmana, no se sol passar a la platja ni en cases de turisme rural. Tohom ho passa a casa, a la seva ciutat i a la seva feina. Els nens ho celebren a escola. Llavors tots ho vivim amb la passió que mereix.

   Quan sigui Sant Jordi aquest any, seré a la meva caseta en Canadà. Potser aquell dia estarem fent la GR11 caminat tot el dia. Potser haurem agafat el cotxe per anar a Beget. Potser ens vindran a veure germans i mare... en tot cas serà un Sant Jordi molt diferent. Altres moltes coses boniques ens distrauran del dia. A Molló segur que posen parades i podrem mirar llibres i mapes d'excursionisme. O a Camprodon. Serà diferent un Sant Jordi fora de Barcelona. Un Sant Jordi Rural.

Ara bé, quan torni de la Setmana Santa no perdono una tarda entre setmana de passeig per la Central, la Bertrand, la Come In, l'Alibri, la Casa del Llibre, La Laie per veure les novetats i si no és possible amb la rosa, caminar pel Passeig de Gràcia menys maldestra però igual de carregada.

divendres, 15 d’abril de 2011

L'Hospi City




La darrera de la temporada. Cursa nocturna de l'Hospitalet. Promet ser molt divertida. A les 21:00 del 30 d'abril, dues voltes per la zona de Avinguda Carrilet i Gran Via. Després una fideuà per participants i acompanyants.

Aquesta la faré per pur plaer, com a fi de festa i de temporada. No tornaré a fer més curses fins la Mercè al setembre. He complert tots els meus reptes d'aquest any. Un molt bon any 2010-2011.

Taller d'escriptura literària. Primer curs. gener-març 2011





He estat fent un curs durant aquest hivern per aprendre a escriure contes i relats breus. Per a mi ha sigut una experiència meravellosa. He conegut gent que escriu realment molt bé i he tingut el luxe de poder portar les meves proves i els meus experiments i llegir-los mentre 12 persones em donaven llur parer. La Silvana Vogh, la professora t'encomana una mena d'entusiasme per la narrativa, perillós. Els dijous han esdevingut el meu millor dia de la setmana.

Tant m'agradat que ja estic fent el curs Segon. El que llegireu és el treball de fi de curs del qual em sento bastant satisfeta. 

La duana

Quan una gota cau sobre la pell de l'aigua, es desencadena un raig incontinent de desesperació que ja no es pot parar. En Lluís Padrós es toca el nas quasi al punt del plor. Se li entenlen les ulleres. Porta la pitjor setmana de la seva vida. Primer intentant trobar la millor combinació per viatjar de Barcelona a Buenos Aires portant menjar per més de 200 comensals, després la discusió amb la seva dona que l'ha tocat dins el més profund, el tema que més li costa de païr, i ara aquí, a Rio de Janeiro, a la zona de trànsit, amb el menjar fora de l'avió, essent revisat per la policia duanera. Aquesta és la gota.

La Marta mira nerviosa els seus genolls. Seguda a una cadira incòmoda esperant que torni a venir aquell policia seriós i sec. Això si que ha estat un bon enrenou. Ha d'arribar com sigui a Buenos Aires. El més aviat possible. Treu l'ordinador de la motxilla i es conecta. Busca algú a qui avisar. Algú del casting. Si arriba tard igual no li deixen fer-lo. Potser no és prou, de prima, ella. Amb sort donarà per sota els 40 kg i si no menja doncs millor. El que no suporta és no haver fet la rutina al fitness. Quan no la fa, s'estressa.

Que no saben distingir el menjar de la droga? Quin error anar via Rio, havia d'haver escollit un vol directe o, com deia en Joan, comprar allà. La sala d'espera és d'allò més vulgar. No té res. Ni un mal póster amb una vista amazònica. Cadires recolzades a la paret bruta. Hi ha una noia. Déu meu quins braços que té! Tot músculs, deu fer peses. No li sobra ni un gram. És com l'Ester, la seva filla, si fa no fa, aquesta noia. Enganxada a la màquina teclejant i... parlant?. Sembla que té problemes. El Lluís s'imagina els pares, deuen estar buscant-la. No la trobaran pas aquí. Aquí no hi aniria a buscar l'Ester, ell. No hi pensaria.

Segur que estan trucant els seus pares. Els pares! No els sembla bé que faci esport ni que mengi lleuger. Sempre s'estan ficant amb ella. A més no volen que sigui model. Es clar que no tenen ni idea de les hores i hores de converses a facebook preparant aquest viatge. No vol anar-s'en per sempre. Ja tornarà a Barcelona. Només vol presentar-se al càsting. Després ja veurà. Si l'agafen, quin contracte li proposen, quan de temps ha d'estar-s'hi. Llavors decidirà. Estudiar no. L'institut és un pal. Treballar depèn. Si li agrada, sí, però del que vulgui. De model.

Les noies joves no tenen cap. Fan el que volen. És un desastre! No venen a dir-li res del seu menjar. Segurament estan buscant els pares d'aquesta nena consentida. El seu menjar ja ni l'inspeccionen, es deu estar podrint a un magatzem calent allà oblidat.

Aquest paio deu ser català. L'ha vist a l'avió. Podria haver-se enganxat a ell. Ja és un iaio. Perquè el tindran aquí? Sembla molt enfadat. La Marta té ganes de plorar, té por... Aquell policia ha de tornar, hostia, i vol plorar, però si ho fa, ja l'ha cagada, perquè encara semblarà més cria. És una dona, ella. Una dona.

Mira la taca de la paret, mira el buit, mira dissimuladament la noia. Es toca el nas. Es neteja les ulleres entelades. Té gana, està cansat. Si portés rellotge! Imagina l'hora que deu ser a Barcelona, ni la sap, no sap quantes hores de diferència hi ha. El temps passa molt lent.

-Hola, parles català?
-Sí, sóc de Barcelona.
-Retingut també?
-Doncs ja em veus.

No li agrada aquest paio amb pinta de "culturetes" però no té altra sortida.

-Anava a Buenos Aires, i tú?
-Jo també.

La Marta no sap que dir

-Vols menjar alguna cosa? Puc cridar algú que ens deixi sortir a buscar un entrepà.
-No, passo...
- No menges?
- Pa, mai.
-No saps el que et perds!
-Sí que ho sé, el que m'he perdut és l'oportunitat de la meva vida de treballar en una agència de models argentina, la millor del món.
-Què et passa?
-Em tenen retinguda perquè no viatjo amb ningú i no tinc permís.
-Perquè ho has fet això?
-Hostia puta! t'ho explico i em fots bronca!
-Contesta'm com a mínim! No és cap bronca. Els joves sempre amb la cantinela de la bronca, la bronca. No se us pot dir res.
-I tu què? Si ets aquí no deu ser per res bo. Trafiques? Estàs evadint pasta? A veure qui té el delicte més gran!
-Res d'això. Estic passant menjar molt fresc i refrigerat tot tancat en caixes. Me l'estan inspeccionant i arribaré tard i amb tot fet malbé.
-Com et dius?
-Lluís.
-Jo Marta. Podem fer una cosa que ens beneficia als dos. Tu et fas passar pel meu tutor, solucionem lo meu i ja poden anar a controlar les teves caixes.
-Què?
-......
-Com vols que digui que sóc el teu tutor? Estàs boja?
-Perquè no?
-Primer perquè tinc un problema molt gran i molt urgent. Un problema de debó. I no tinc temps de cumplir capricis de nenes fugides de casa. Segon perquè el que a tu et convé és un policia que t'ensenyi una mica de la vida, que et penses que tot és volar i trobar feina. A part, per ser model has d'aprendre a menjar bé.Tercer perquè jo també sóc pare i no puc acceptar el tracte que estan rebent els teus fent-los patir d'aquesta manera.
- Tio, no siguis cabró, no saps com m'agòbia el poli aquest. No m'hi vull quedar sola a l'interrogatori. No sé si ha estat una fugida de nena consentida ni si tinc una merda de cos i val que els pares s'ho estan passant malament, però estic molt penjada, no tinc ningú. Si no m'has d'ajudar, com a mínim no em donis la brasa.

Tornen a quedar en silenci tots dos. La Marta es recull el cabell. Aquest paio era la seva darrera oportunitat. Ara sí que ho té negre. Hauria d'haver tingut paciència. Li recorda el pare. Pensen que ho saben tot. No t'escolten. Els seus problemes sempre són els de debó, però els d'ella, són xorrades.

Entra un policia. El Lluís s'hi apropa i li demana si pot sortir a menjar alguna cosa. Li deixen anar a la cafeteria. Veu com parla amb la Marta, com li tremolen les mans quan tanca el portàtil i recull el que porta. El seu cos fràgil sembla el d'una nina, com quan són tan petits que no goses ni agafar-los, que penses que se't cauran. Entren tots dos per una porta. La mirada del Lluís vol seguir-la, vol acompanyar-la. Tanmateix no es mou ni un mil·límetre.

***
A la cafeteria el Lluís no es pot treure la Marta del cap. Tampoc él seu marisc retingut. Va d'una idea a l'altra com si fossin enemigues. Truca al mòbil del Joan, sense resposta. La cara de la Marta va guanyant terreny, la veu cada cop més clara. És només una persona que no sap parlar amb educació, però que li ha dit clarament que el necessita. Li ho ha dit desesperada. Està desesperada. I ell no. El seu menjar no és més que això, menjar. No era la gota que feia desbordar la pell de l'aigua.

Li sona el mòbil

-Joan, per fi, sí mira et volia dir una cosa que ara no entendràs. No vindré a Buenos Aires.
-....
-No, estic bé, pero tinc una cosa a fer. No hi comptis amb el menjar. No arribarà.
-...
- Crec que haig de fer una cosa molt important. Haig d'ajudar algú. Gràcies, Joan.

Es lleva de la cadira i va a buscar un policia de menors.

***

            Van tots dos dins l'avió. Un home carregat d'esquenes i una noia anorèctica molt a prop l'un de l'altre.

-De veritat, Lluís, que no m'ho esperava que vinguessis a treure'm de les urpes d'aquell monstre. T'he jutjat malament.

            El Lluís es toca el nas amb petits moviments tensos. Se la mira i no sap què dir.

-Has fet el paper de tutor a la perfecció, molt creïble. Tot seriós i coherent. Jo ja et donava per inútil. Moles, tio.

            La Marta s'arregla el cabell, es fa una cua. Té un cabell molt bonic, una mica arrissat. Es treu la cua, se'l deixa solt. Mira el Lluís.

-Has pogut endur-te el menjar?
-No, l'he deixat a Rio.
-Ostres! Ho sento, no volia que acabés així. Volia que la nostra farsa fos bona per tots dos. Gràcies...

Pensa en l'Ester, la seva filla, com li diria a ella que l'està enganyant, com s'ho prendria... Agafa forces. Es treu les ulleres entelades. Ara la fúria i la desesperació vessaran el got. Un, dos, tres...

-Marta, els teus pares t'esperen a l'aeroport, no et renyaran. Estan molt contents de saber que estàs bé. Anem de tornada a Barcelona.

No hi ha resposta. La Marta plora, amb un plor de nena perduda al parc, amb un plany de bebé que té gana, amb llàgrimes de canalla quan la foscor de la nit la terroritza. Per fi els pares arriben per tranquil·litar-la, donar-li llet, cantar-li la cançó de bressol.

Entre llàgrimes la Marta beu un suc i menja a poc a poc un sanwich de pernill i formatge.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Resultats

La cursa m'ha anat mig bé. Quan m'he llevat em trobava perfectament. Gens cansada ni desanimada, com ahir. He escalfat prou, he sortit molt bé, així que les pors fora. Ha fet un dia molt calorós i això no sol ser el meu millor aliat. Però estava molt concentrada i convençuda.

La meva estratègia m'ha funcionat durant mitja cursa. Al quilòmetre 2 portava 10'50, per tant per sota dels 11 que havia de fer. (genial!) al 4 i després de fer el Paral·lel, únic tros de pujada 22' clavats. He agafat aigua, he agafat Gatorade i amb les mans ocupades m'he liat. He deixat l'ampolla a la ronyonera, com que no estava tancada, m'ha vessat mullant el mòbil, l'ipod, etc... He perdut temps. Tot i així he arribat al km 6 només un minut més tard del previst a 34'. Fins aquí estratègia molt bona, autoestima alta, sensacions positives.

Des del 6 he començat a anar més a poc a poc, baixava el ritme i n'era totalment conscient, veia com la gent m'avançava (no m'havia passat als kms previs) i vist que al 8 ja era bastant més de 44' (crec que eren 49') he començat a descansar corrent (descans actiu: només baixar el ritme una mica et sents mooooolt millor) i m'he concentrat en no passar-me de l'hora.

Temps final: 58:55 corrent a 5:54 minuts per quilòmetre


Mig contenta, bé, diria més, tres quarts contenta. He disfrutat a tope, he fet mitja bona cursa.

dissabte, 9 d’abril de 2011

Jornada pre-Bombers

Fa bastant que vaig córrer el meu darrer 10k. De fet des de Sant Antoni, al gener.  Ha passat molt des d'aleshores, una mitja a Granollers, una marató a Barcelona... però la meva participació ha estat tangencial. A Granollers vaig fer el quart de mitja, sí però vaig trigar molt en saber què havia fet,  a Barcelona vaig fer més aviat una marató de metro.

Aquesta nit m'ha entrar una mena de pànic. Estic cansada (cosa que no em passa mai), tot i que avui no he fet especialment res. Aquesta ha estat una setmana molt tensa a la feina. Ja no vivim a l'estat del benestar ni els llocs de treball a la Universitat són per tota la vida.

A Sant Antoni vaig fer la marca de la meva vida. Gràcies al Per. Ara, si la vull repetir, vaig sola. Tinc il·lusió, la samarreta m'agrada, el dorsal és curiós 11116, em veuran els meus sogres.

Tinc una estratègia pensada: primer fer dos en 11', després 4 en 22' i anar analitzant a cada dos km com m'allunyo o m'apropo del ritme que he de portar. Al Km 6 prendré la decisió més important. Si no estic molt a prop del 33' (és fàcil de recordar, sempre múltiples d'11) començaré a córrer lent, tranquil·la, buscant només de no passar-me de l'hora.

Crec que el que em cal és dormir bé, sopar bé i demà ja veurem!

dissabte, 2 d’abril de 2011

Diosa (De la nada hice piel)





Cuando empecé a crear sólo tenía
el lamentable devenir del cosmos.
(Mucha sangre también)

Una fuerza brutal necesitaba
para descomponer mi carne joven,
mi vientre terco, mis pechos redondos.

Con parir no solucioné el enigma.

Descubrí que era entonces que empezaba
a ser diosa y por ello a ser esclava.
Inmortal, pues si muero ya no hay siglos
que me puedan seguir. Todos perecen.

No he aprendido a dejar marchar un hijo
sin sentir la soledad de diosa.