dimecres, 28 de desembre de 2016

Marató de València, per a mi cursa de 10km





Ho hem passat genial a València, un cap de setmana rodó on una mica he estat espectadora i una mica protagonista.

Espectadora perquè l'esdeveniment important era la marató i el Per hi participava. També la corria un amic nostre noruec, Ståle. I participant perquè Hege, la dona d'Ståle i jo corriem la cursa de 10 km.

He de dir que feia molt de temps que no corria sense lesions o sense haver pogut entrenar. Fins a l'estiu he passat una llarga temporada sempre amb problemes, gairebé des del 2013. Però aquesta tardor res m'ha impedit entrenar i preparar-me bé.

La cursa de 10 km de València és molt generosa amb els corredors, perquè et fa sentir una mica maratonià. La sortida és al mateix temps uns i altres, corrent per dos ponts paral·lels de la Ciutat de les Ciències i les Arts. Passes per la part vella, i el millor de tot és al final, quan ja penses que has acabat i de sobte el recorregut fa un gir i et trobes a un tartan instal·lat sobre l'aigua d'un dels estanys, amb grades i públic que crida i t'anima i fas els 100 metres més motivants i inoblidables de la teva vida.

Vaig fer 57:38, una marca més que satisfactòria donat que ja no tinc una edat adient per millors marques personals i que el circuit m'era totalment desconegut. Sobretot vaig disfrutar molt, ho vaig passar molt bé amb el Per i els meus amics i vaig aprofitar per conèixer València i fer una paella de les de debó.









diumenge, 18 de setembre de 2016

Inici de la novena temporada amb la Mercè



Abans de res: avui és el nostre aniversari de casats. Bon dia per començar la temporada i bona manera de celebrar un dia nostre corrent plegats.

Com a regal mutu ahir vam fer una sortida a sopar al Dos Palillos, un restaurant japonès (o més o menys) que té una estrella Michelin.

No és una bona idea anar a sopar i beure justament el dia abans d'una cursa, però ens venia molt de gust i de totes maneres la Mercè és una cursa que no dóna bons resultats perquè és la primera de la temporada, perquè fa massa calor, perquè hi ha molta gent....

Així que anàvem una mica "ressacosillos" perquè els menús degustació no són gaire abundants, però vas bebent cava (celebració) i cava i després un mojito....

S'ha d'afegir, (ja estan els runners amb les seves lesions) que tinc fascitis plantar i que no he entrenat. Bé, he sortit algunes vegades però sense forçar gens i parant dos o tres dies per descansar el peu. Total que una o dues sortides per setmana.

Però no m'importava el temps. Volia fer menys d'una hora, tot i que ja sabia que la cosa pintava difícil. He fet 5 km molt bé passant a 29:39, per sota de la mitja hora i sentint-me bé. Per sort la Gran Via i Arc de Triomf els he passat a l'ombra. però ja de tornada cap a Plaça Espanya he començat a tenir moltíssima calor, sol tota l'estona, dolor al peu i llavors he baixat molt el ritme, he begut aigua i m'he dedicat a trotar.

Al final he arribat en un temps de 1:03:20, el qual em satisfà bastant.

I la meva idea per la temporada que fa nou, és de fer coses diferents que els altres anys. Començar al setembre i acabar al març amb el següent programa.

Al setembre la Mercè que ja he fet. 10km
A l'octubre la inauguració del Domini dels Isards amb un training camp de dos dies: un de 8 km i un de 12km
Al novembre València. 10 km
Al desembre Nassos 10 km
Al gener Sant Antoni 10 km
Al febrer la Mija de Granollers
També al febrer la Mitja de Vies Verdes que va pel carrilet.
Al març Badalona running 10 km

I a l'abril, potser el Per vol fer la marató de Londres i jo m'apuntaria a una carrera de 5 o 10 si n'hi hagués o a fer de cheerleader.


La de l'octubre és a Espinavell així que va perfecte. I totes les altres són en periode que no tenim la casa. Així que tot bé.


Aveure si el cos em deixa....




divendres, 27 de maig de 2016

Una regió d'Espanya



Quines serien les coses que una regió normal pot esperar del país al qual pertany?


  • El país hauria de sentir la regió com una part d'ell mateix, com jo em sento la mà o el braç.             
  • El país hauria de sentir-se cofoi de la llengua de la regió que enriqueix la cultura d'aquesta nació, per tant hauria de promocionar-la, ensenyar-la a les escoles, utilitzar-la a les institucions i donar-la a conèixer a l'estranger.                                      
  • El país hauria d'intentar col·laborar en la logística de la seva regió permetent que tingués un bon corredor viari, marítim i ferroviari d'alta velocitat.                                                                                                                                           
  • El país s'hauria d'avergonyir que part dels seus ciutadans volguessin independitzar-se i en imaginar-se sense la seva regió se sentiria més pobre i limitat.                                                       
  • El país s'hauria de preocupar del benestar de llurs habitants i no ofegar-los sinó recolzar-los perquè són fills de la pàtria igual que els altres.                                                                               
  • El país en definitiva sentiria una forta empatia per la seva regió, patiria i gaudiria amb els seus anhels i les seves fites. Escoltaria amb atenció allò que la regió li voldria expressar sense tenir sempre un no com a resposta.
Si cap d'aquestes coses es compleix, aleshores aquell territori no és cap regió, és una mena de colònia. I és natural que creixi la desidentificació cap al país i es faci més gran el desig d'independència.

Personalment m'agradaria formar part d'Espanya. Però d'una altra Espanya republicana, plurinacional, multilingüe, democràtica on tots els territoris hi formessin part voluntàriament i es respectessin mútuament.

Em temo però que el tarannà centralista, monolingüe, dictatorial, monàrquic i colonialista d'Espanya m'abocarà a desitjar la independència.

divendres, 20 de maig de 2016

Mi María



Para ti María que ya tienes 30 años y parece que fue ayer cuando sentí lo que escribo en mi poema....


Aquel ochenta y seis en que naciste
fue un año especial en nuestras vidas.
Llegaba sangre nueva y renovaba
la ilusión y la fuerza en la familia.

Nos cambiaste la vida a casi todos,
unos se hicieron padres primerizos,
otros abuelos radiantes y orgullosos
y tíos felices, nosotros, como locos.

De golpe fue como si fuera adulta,
con mis adolescentes veinticuatro,
aquella cosa tan tierna y pequeñita
dormía entre mis brazos de madrina.

Y así fue como apareció el encanto:
aquellos ojos grandes tan bonitos
convocaron con toda su potencia
el orgullo, hasta hoy, de ser tu tía.




dijous, 12 de maig de 2016

Vuitena temporada de runner



Ui, ui ui.. no sé per on començar. Se m'embolica tot al cap. Per una banda veig que al bloc no hi ha tanta informació ni tants comentaris com la temporada passada. Per altra que no he fet tantes curses com solia fer i el que més basarda em fa és que els resultats de les meves marques són clarament pitjors no ja que el gloriós 2011, fins i tot que els primers anys de córrer.

Bé, començaré com sempre fent la graella de resutats.

Curses de més de 10 km (mitjes i similars)

Data
Ciutat
Cursa
Temps 5km
Temps 10km
Temps final
Ritme m/Km
11/15
Donosti
Behobia
32:38
01:09:14
02:23:07
(20 km)
7´09
02/16
Barcelona
Mitja marató
29:13
59:37
02:11:50
(21'097km)
6'15
02/16
Badalona
Maratest
33:29
01:06:57
01:38:05
(15 km)
6:32



Curses 10km

Data
Ciutat
Cursa
5km
10km
 m/Km
09/15
Barcelona
Mercè
33:22
01:09:48
6,59
12/15
Bellaterra
 Nassos

01:02:52
6´17
01/16
Barcelona
Sant Antoni
30:03
01:00:14
6,02
Curses de 5km

Data
Ciutat
Cursa
5km
m/Km
10/15
Barcelona
Jean Bouin
27:55
5'35
02/16
Granollers
Quart de mitja
26:20
5'19





En aquesta vuitena temporada no tinc destacat en vermell ni un temps. No he fet cap marca. Però sí que he assolit un repte per a mi molt difícil: sóc finisher a Behobia i en condicions metereològiques excepcionals. 28 graus al novembre a Euskadi. He corregut menys curses que els altres anys, només vuit en total, però tres més llargues de 10km. Ara sé que la distància no em fa por, tinc resistència i cap per anar tirant. A cap de les curses he abandonat.

Tanmateix la davallada en velocitat que ja es va produïr l'any passat després de la mitja de Barcelona, ha continuat i s'ha consolidat. Els meus records personals no es mouran previsiblement. He arribat al final d'un camí i estic fent la mitja volta.

De nou la novena temporada serà un any de provar curses noves i de no repetir-ne tantes. Vull córrer a València on ja he quedat amb uns amics que faran la marató i jo simplement un 10km. També per fin em decideixo a provar la mitja de Granollers, a veure si és tan meravellosa com sembla als que els veiem arribar a meta, i la que em fa més il·lusió és la de la Via verda del tren de Girona. Jo faré mitja marató  i el Per 30km. Depén d'on comences pots fer distàncies diferents.

Em poso com a repte tornar a perdre l'hora de vista en les curses de 10km. Intentar fer un bon temps en les mitges (no passar-me de 02:15:00) i sobre tot, sobre tot gaudir de l'entrenament i del dia de la cursa i no patir gens.

Aquest darrer propòsit s'acomplirà si les lesions em deixen tranquil·la. El neuroma, el turmell de la caiguda, la condromalàcia porten corrent amb mi des del llunyà 2013. I no sé quant de temps m'acompanyaran, potser per sempre. Només la fascitis plantar va desaparèixer per no tornar, espero.




dijous, 25 de febrer de 2016

Història d'una foto





L'altre dia vaig posar aquesta foto al meu perfil de watsapp. Jo acostumo a mirar els perfils i a engrandir les fotos, m'agrada i m'hi fixo. Però no pensava que els altres també ho feien i m'ha sorprès una serie de comentaris com ara "Qué buena foto", Estàs maquíssima", "Qué guapa estás en esa foto". I realment m'agrada no només perquè surto bé, sinó també perquè aquesta foto té una història, una història amb final feliç...

Puc datar-la amb total exactitud: va ser feta el 4 de gener de 1991. Aquells nadals van ser especials. Durant el mes de desembre de 1990 jo havia començat a sortir amb el Per. Però era tot molt recent. El 22 de desembre ell va marxar a Oslo a passar les festes amb la seva família. No vam quedar en res. No vam parlar si en tornar continuaria la relació, si era un "noviazgo" oficial o només havia estat una aventureta passatgera.

Durant els dies de Nadal, Cap d'any, estava molt neguitosa. Per aquella època el meu íntim amic era l'Andhi, també era el meu confident. Li explicava absolutament tot. Llavors vaig trucar-lo i li vaig explicar que tenia un novio, que era noruec que era un alumne meu, però que no sabia si, en tornar de les vacances, seguiríem o no. I que n'estava molt d'ell.

La nit de Cap d'any, l'Andhi i jo erem els únics que no teníem on sopar i havíem quedat per celebrar les campanades a partir de les onze amb tota l'altra gent. Així que em va convidar a casa seva a sopar.

Per aquelles époques, l'Andhi era molt aficionat a la fotografia i es revelava les seves pròpies fotos. Crec que anava a un curs, però no ho recordo amb certesa. El cas és que jo em menjava els vents per saber què passaria el 6 de gener, dia que el Per tenia previst de tornar a Barcelona. Molts homes amb qui jo prèviament havia tingut relacions, començaven amb entusiasme però al cap d'un mes o dos em deixaven dient que no ho tenien clar. Per això tenia tanta por.

El 4 de gener l'Andhi em va trucar per proposar-me fer-li de model per una sèrie de fotos en blanc i negre. Com que jo necessitava fer quelcom, no importava el què, vaig acceptar. Vam anar al Parc de la Ciutadella i em feia passejar, entrar i sortir dels edificis, seure als bancs, recolzar-me als arbres, llegir un llibre, etc... Jo feia tot el que em deia i anàvem parlant. Fins que em vaig oblidar que hi havia una càmara de fotos disparant-se continuament. Em va fer tot un carret.

En aquesta foto en concret estic sortint del Museu de Zoologia. Tinc una expresió molt francesa, crec que degut al tall del cabell. M'agradava tallar-me'l una mica a l'estil Amelie. L'abric també era bastant nou i l'havia comprat en una botiga del carrer Gran de Gràcia, tenia un color grana fosc que també s'adeia amb el meu look intel·lectual i bohemi.

I dos dies més tard, va tornar el Per, em va trucar de seguida i em va convidar a casa seva per fer-me un regalet que m'havia portat de Noruega. Era el llibre de Knut Hansum Fame (en noruec Sult) en italià, perquè a Oslo no l'havia trobat en castellà.

Tinc totes les petites fotos que es fan abans de revelar les fotos en gran, per tal de saber quines val la pena engrandir. Una de elles tant l'Andhi com jo la vam trobar molt maca i me la va regalar. La vaig posar a un marc i la tinc al saló de casa, a la prestatgeria justament on tinc els llibres en francès i això sí que és una pura casualitat!


diumenge, 21 de febrer de 2016

Febrer, tres d'una tacada!







Aquest mes de febrer serà històric en la meva experiència com a runner. De cop i volta em vaig assabentar que m'havia inscrit en tres curses que tenien lloc tres diumenges seguits. La primera, el quart de mitja de Granollers, ja acostuma a caure més o menys uns dies abans de la mitja de Barcelona, però altres anys havien estat quinze els dies que les separaven. En aquest cas sí que n'era conscient però com jo corro només 5km, em va semblar possible.

La Maratest, no l'havia correguda mai i aquest any em feia il·lusió provar una cursa de 15km, distància a la qual m'estrenava. Com que no corro la marató, però sé que es córre al mes de març, em vaig imaginar que seria un mes mes tard.

Les tres cites van caure doncs els dies 7, 13 i 21 del mes de febrer.

Quart de mitja de Granollers
Vaig sortir amb ganes, feia un bon dia i em sentia molt en forma. Els cinc quilòmetres me'ls vaig plantejar com tres milles. Vull dir que vaig córrer primer 1,6 km tal com havia estat entrenant a la cinta, després un altre cop i un altre i ja només em quedava la recta final. El meu temps va ser de 26:20 que no és la meva millor marca, però si apropa molt (la meva és 26:16)

La Mitja de Barcelona
Els entrenaments prèvis ja m'havien indicat que no podia anar a superar el meu pròpi rècord (02:08:40), així que me la vaig plantejar com tres curses de 6km i una tiradeta final de 3. Els primers 6 els vaig fer a menys de 6 minuts/km, els segons a menys de 6:30, els tercers a menys de 7 i vaig deixar a l'atzar els tres últims. Amb aquesta estratègia volia fer dues hores i quart.

Tot va anar de meravella, vaig arribar molt forta als tres darrers quilòmetres, molt menys cansada que l'any passat i vaig reduir en quatre minuts el temps que m'havia proposat. El meu crono es va aturar a 02:11:50, una marca potser no molt brillant, però millor de la que m'esperava. He de dir que a principi de temporada m'havia posat com a repte fer-la en dues hores sis minuts, però això ja veig que és més aviat un somni.

Maratest
I per fi, avui he sortit a disfrutar i descansar, veient com és una cursa quan el temps no importa. Per una banda no tenia cap marca de 15km per tant qualsevol temps era marca. Per l'altra, no tenia cap intenció de cansar-me ni forçar-me donat que després de Barcelona havia fet la meva merescuda setmana de descans. He acabat en 01:38:05, contenta per aquesta altra manera de córrer, més contemplativa. M'he permès el luxe de caminar als avituallaments per poder beure i menjar tranquil·lament. I m'ha donat temps de veure entrar a Per que avui feia els 30km.


Crec que pràcticament la temporada s'ha acabat. Potser faré alguna més com la nocturna d'Hospitalet (que et conviden a una fideuà) o la de la Diagonal, però per ara no estic inscrita, si ho faig serà a ultima hora. Ja he corregut 8 curses aquesta temporada, incloent-hi la Behovia i la Mija de Barcelona.

Gairebé puc dir que ha finalitzat el meu vuité any com a runner.