divendres, 27 de maig de 2016

Una regió d'Espanya



Quines serien les coses que una regió normal pot esperar del país al qual pertany?


  • El país hauria de sentir la regió com una part d'ell mateix, com jo em sento la mà o el braç.             
  • El país hauria de sentir-se cofoi de la llengua de la regió que enriqueix la cultura d'aquesta nació, per tant hauria de promocionar-la, ensenyar-la a les escoles, utilitzar-la a les institucions i donar-la a conèixer a l'estranger.                                      
  • El país hauria d'intentar col·laborar en la logística de la seva regió permetent que tingués un bon corredor viari, marítim i ferroviari d'alta velocitat.                                                                                                                                           
  • El país s'hauria d'avergonyir que part dels seus ciutadans volguessin independitzar-se i en imaginar-se sense la seva regió se sentiria més pobre i limitat.                                                       
  • El país s'hauria de preocupar del benestar de llurs habitants i no ofegar-los sinó recolzar-los perquè són fills de la pàtria igual que els altres.                                                                               
  • El país en definitiva sentiria una forta empatia per la seva regió, patiria i gaudiria amb els seus anhels i les seves fites. Escoltaria amb atenció allò que la regió li voldria expressar sense tenir sempre un no com a resposta.
Si cap d'aquestes coses es compleix, aleshores aquell territori no és cap regió, és una mena de colònia. I és natural que creixi la desidentificació cap al país i es faci més gran el desig d'independència.

Personalment m'agradaria formar part d'Espanya. Però d'una altra Espanya republicana, plurinacional, multilingüe, democràtica on tots els territoris hi formessin part voluntàriament i es respectessin mútuament.

Em temo però que el tarannà centralista, monolingüe, dictatorial, monàrquic i colonialista d'Espanya m'abocarà a desitjar la independència.

divendres, 20 de maig de 2016

Mi María



Para ti María que ya tienes 30 años y parece que fue ayer cuando sentí lo que escribo en mi poema....


Aquel ochenta y seis en que naciste
fue un año especial en nuestras vidas.
Llegaba sangre nueva y renovaba
la ilusión y la fuerza en la familia.

Nos cambiaste la vida a casi todos,
unos se hicieron padres primerizos,
otros abuelos radiantes y orgullosos
y tíos felices, nosotros, como locos.

De golpe fue como si fuera adulta,
con mis adolescentes veinticuatro,
aquella cosa tan tierna y pequeñita
dormía entre mis brazos de madrina.

Y así fue como apareció el encanto:
aquellos ojos grandes tan bonitos
convocaron con toda su potencia
el orgullo, hasta hoy, de ser tu tía.




dijous, 12 de maig de 2016

Vuitena temporada de runner



Ui, ui ui.. no sé per on començar. Se m'embolica tot al cap. Per una banda veig que al bloc no hi ha tanta informació ni tants comentaris com la temporada passada. Per altra que no he fet tantes curses com solia fer i el que més basarda em fa és que els resultats de les meves marques són clarament pitjors no ja que el gloriós 2011, fins i tot que els primers anys de córrer.

Bé, començaré com sempre fent la graella de resutats.

Curses de més de 10 km (mitjes i similars)

Data
Ciutat
Cursa
Temps 5km
Temps 10km
Temps final
Ritme m/Km
11/15
Donosti
Behobia
32:38
01:09:14
02:23:07
(20 km)
7´09
02/16
Barcelona
Mitja marató
29:13
59:37
02:11:50
(21'097km)
6'15
02/16
Badalona
Maratest
33:29
01:06:57
01:38:05
(15 km)
6:32



Curses 10km

Data
Ciutat
Cursa
5km
10km
 m/Km
09/15
Barcelona
Mercè
33:22
01:09:48
6,59
12/15
Bellaterra
 Nassos

01:02:52
6´17
01/16
Barcelona
Sant Antoni
30:03
01:00:14
6,02
Curses de 5km

Data
Ciutat
Cursa
5km
m/Km
10/15
Barcelona
Jean Bouin
27:55
5'35
02/16
Granollers
Quart de mitja
26:20
5'19





En aquesta vuitena temporada no tinc destacat en vermell ni un temps. No he fet cap marca. Però sí que he assolit un repte per a mi molt difícil: sóc finisher a Behobia i en condicions metereològiques excepcionals. 28 graus al novembre a Euskadi. He corregut menys curses que els altres anys, només vuit en total, però tres més llargues de 10km. Ara sé que la distància no em fa por, tinc resistència i cap per anar tirant. A cap de les curses he abandonat.

Tanmateix la davallada en velocitat que ja es va produïr l'any passat després de la mitja de Barcelona, ha continuat i s'ha consolidat. Els meus records personals no es mouran previsiblement. He arribat al final d'un camí i estic fent la mitja volta.

De nou la novena temporada serà un any de provar curses noves i de no repetir-ne tantes. Vull córrer a València on ja he quedat amb uns amics que faran la marató i jo simplement un 10km. També per fin em decideixo a provar la mitja de Granollers, a veure si és tan meravellosa com sembla als que els veiem arribar a meta, i la que em fa més il·lusió és la de la Via verda del tren de Girona. Jo faré mitja marató  i el Per 30km. Depén d'on comences pots fer distàncies diferents.

Em poso com a repte tornar a perdre l'hora de vista en les curses de 10km. Intentar fer un bon temps en les mitges (no passar-me de 02:15:00) i sobre tot, sobre tot gaudir de l'entrenament i del dia de la cursa i no patir gens.

Aquest darrer propòsit s'acomplirà si les lesions em deixen tranquil·la. El neuroma, el turmell de la caiguda, la condromalàcia porten corrent amb mi des del llunyà 2013. I no sé quant de temps m'acompanyaran, potser per sempre. Només la fascitis plantar va desaparèixer per no tornar, espero.