dijous, 21 de març de 2013

Dia mundial de la poesia






Quante volte tra i fiori, in terre gaie,
sul mare, tra il cordame dei velieri,
sognavo le tue nevi, i tigli neri,
le dritte vie corrusche di rotaie,
l'arguta grazia delle tue crestaie,
o città favorevole ai piaceri!



Guido Gozzano (Torino)

Quantes vegades entre les flors en terres alegres,
sobre el mar, entre el cordam dels velers,
somniava les teves neus, els til·ler negres,
els carrers rectes esgarripats per les vies,
l'aguda gràcia dels teus terrats...
Oh ciutat favorable als plaers!   



dissabte, 16 de març de 2013

Freds fets de l'home que va venir de la realitat

Aquest és Sixto Rodríguez. Un cantautor fracassat que es dedicava a treballar a la construcció. Fins i tot hi havia qui creia que era un homeless, que no tenia residència fixa.

Dos productors el van sentir en un bar de Detroit i li van publicar dos àlbums: Cold Facts i Coming From Reality. Els discos no van vendre més de sis còpies -es un dir- i ell va continuar la seva vida tranquil·la, va tenir tres filles.

Una còpia va anar fins a Sudàfrica i es va anar copiant com es feia aleshores, de cassette en cassette (el pirateig dels 80) fins que molts sudafricans blancs però crítics amb el govern, van començar a admirar-lo i respectar-lo. Van publicar-se els seu discs, les seves lletres contestatàries entraren en l'imaginari col·lectiu. Va ser censurat, van aprendre de memòria les seves cançons i va assolir una fama més gran que l'Elvis Presley.

A Sudàfrica no sabien res d'ell. Només que ja no era viu. Corrien diferents versions sobre la seva mort, potser s'havia suïcidat a l'escenari o havia mort de desesperació.

Un bon dia dos amants de la seva música van dedicar-se a investigar sobre la seva misteriosa mort i com havia viscut fins aquell moment. Per la seva sorpresa, el van trobar viu, el van portar a Sudàfrica. A l'any 1998 va fer sis concerts amb un aforament de 5000 persones i tots ells van penjar el cartell d'entrades exahurides. I durant els anys següents va arribar a cantar 30 vegades a Ciutat de Cap.

Però Sixto va tornar a casa seva, als USA, va continuar fent la seva dura feina que li agradava molt. Encara hi és, allà al seu barri obrer de Detroit.



divendres, 15 de març de 2013

Piccolo grande amore






Aquella samarreta que portava li anava ajustada i jo m'ho imaginava tot. Tenía un somriure de nena, sí una nena que -mai li vaig dir- em feia tornar boig. L'estiu, els jocs, les pors i les ganes de despullar-nos. Ens escapàvem al far per estimar-nos, feiem l'amor al costat d'un foc notant la sal als llavis.

I ella, em mirava amb cara de sospita, i com si pogués passar res, m'agafava molt fort i no em deixava anar. Mira que era tonto llavors, jo no vaig entendre res, tota aquell amor tant fort. Ara no me'l sé treue de la ment.

Només era un petit gran amor, no era res més que això, l'enyoro tant....

He madurat. Ara sabria què dir, ara sabria què fer. Ara l'estimaria com es mereix el meu petit gran amor. Sí, ara vull un amor com aquell.

Tenia una forma de caminar especial, la reconeixeria en una multitud. Em deia "Ets un frau", però jo no ho vaig arribar a creure mai. Cantàvem, cridàvem i ens buscàvem el cos per fer aquelles coses prohibides que tant ens agradaven. "A veure qui arriba abans fins la paret", cantàvem improvisant i cridant cançons desentonades.....

"No sé si t'estimo, no estic segur"... Ja no parlava, em mirava sèria, es veia que patia. No sé quant va arribar a plorar.

Només ara me'n faig càrrec del que he perdut... del petit gran amor que vaig deixar abandonat a la platja aquell estiu.

Ara sabria fer-ho bé, li diria que vaig boig per ella, que vull un petit gran amor, que la necessito....




diumenge, 10 de març de 2013

Un radiant matí de març... (continuació)



Era un radiant matí de març a París. Era diumenge 3 de març si mal no recordo. Feia fred. Els corredors esperaven als calaixos, amb nerviosisme, amb neguit. Sel's veia amb ganes de sortir. Per tot l'entrenament i la il·lusió que portaven i per no seguir patint el fred sota aquells ponxos de plàstic. Hi havia molts que somreien, es movien al compàs d'una música d'animació. En mig de la multitud (eren 40.000) vaig veure dos que semblaven estrangers, francesos no eren i menys de París. Ell era com nòrdic, duia una jaqueta blava i ella no ho sé, més morena, però tambè clara de pell. Parlaven espanyol. 
  
Va començar la cursa, però els primers quilòmetres no podien avançar gaire, hi havia massa gent. Ell li feia de llebre. Van córrer 5 km pel Bois de Vincennes i quan ja sortien cap a París van augmentar la velocitat. Ella portava un rellotge de Garmin d'aquests moderns que t'ho diuen tot. Era un regal d'ell, la nit anterior, un regal que ella no sabia encara fer servir (amb el seu ancestral rebuig envers la tecnologia) i no s'atrevia ni a mirar-lo. El pas per Nation i Bastille va anar ràpid. Després van arribar al km 10, llavors ella volia caminar uns momentets, per agafar forces, menjar una barra energètica i beure. La beguda els van servir en un got de paper. No era pas fàcil beure i córrer. Estavan contents.

Van seguir fins arribar al riu, a la Seine, baixant per un canal i després seguint el riu. Paris es veia magnífica, espectacular. Van arribar fins gairebé l'hotel on s'allotjaven. Al km 13 van assolir l'Hotel de Ville on tantes vegades havien passat els dos dies anteriors. Van girar cua i cap a Vincennes de nou.

Al 15km ella semblava cansada, li costava tirar. Ell li deia que anava bé, que faria la seva millor marca personal, que ho estava aconseguint. Però ella ja feia càlculs. Sumava i restava minuts i segons. És tan difícil, el sistema sextigimal barrejat amb el decimal, convertint minuts en hores i jugant amb el marge que sobra. A ella no li sortien els comptes. En alguns moments es veia arribant a 02:18:00 fins i tot, i un segon després tornarva a calcular mentalment i ja li sortia 02:28:00. Per a un espectardor dels que els animaven potser la diferència no és tan gran. Però per ella sí ja que havia fet dues mitges maratons abans a 2:22 i 2:23, per tant li anava molt.

La tornada al Bois de Vincennes era tota plena de gent que animava. Deien el nom de la noia, també li van cridar "Allez la Catalogne" perque ella portava la senyera, Va llegir una pancarta que li va agradar molt. Algú havia escrit "Ara ve la millor part de la cursa, disfrútala" Era el km 20, ja només quedava la recta final.

Semblaven molt enamorats, tot i que no eren tant joves ni feia poc temps que compartien aquest amor. Es van agafar de la mà. Ella es va treure el buff que era la senyera per entrar amb ella a la mà. ell es va obrir la jaqueta blava per tal que es veies la samarreta del club de correrdors al qual pertany.

I sí, sí, entre els dos ho van aconseguir. A 02: 20: 38 van parar el cronòmetre, l'oficial i el tecnològic que ell li havia regalat. És que aquest parell a la vida sempre córren plegats i per això no hi ha objectiu que no puguin assolir

dissabte, 9 de març de 2013

Un radiant matí de març a la ciutat de la llum



No coneixes París? No has estat mai a París? Doncs sí, he anat alguna que altra vegada fa molts anys, però la veritat és que no la recordava bé. La millor ciutat de Europa, sense cap dubte, per a mi. Meravellosa. O potser ho va ser perque l'he correguda al llarg de 21 quilòmetres i l'he pogut veure des d'un punt de vista nou.

Vam arribar divendres 1 de març al vespre. L'Hotel era molt maco i acollidor. Ens van donar l'habitació 55


Tot el que veieu és el que hi ha. Un "grenier" de París. Per arribar-hi ja és una aventura, sobre tot amb maletes. Cal anar al quart pis, allà trobes unes escales que baixen (?) i un passadís estret. Et porta cap unes altres miniescales que pugen (ara sí) . En entrar et sorprens perquè l'habitació és molt petita, sense armari (només un penjador estret). A la dretra queda el bany. Paret de metacrilat opac, aixetes molt modernes, parets de rajola quadrada petita com de fons de piscina, tot en color pissarra. 

Veritablement francès, una golfa sobre les taulades de París. Vivim la glòria a la "chambre cachée".

Dissabte al matí vam anar al Village Exposants al Parc Floral de Bois de Vincennes. M'encanta anar a buscar els dorsals i les samarretes els dies abans de les curses. Mires la gent i penses, "demà seran amb mí, corrent al meu costat", mires els voluntaris i penses, "ho fan per nosaltres, matinen, treballen i col·laboren per tal de donar-nos l'oportunitat de córrer". Et reconcilies amb la humanitat.

A la tarda vam sortir  a fer una petita cursa per provar cames. La meva veritablement petita, només 3 km, en Per va fer-ne 12. 

Després vaig anar (jo sola) al Musée d'Orsay, però vaig arribar massa tard i era tancat. Sopar d'hora a una pizzeria perquè calia menjar pasta i a dormir. Aquesta segona nit ja no a la nostra encantadora chambre cachée, perquè ens van haver de canviar de lloc per poder-nos deixar l'habitació per duxar-nos diumenge.

I el gran dia va arribar, però aquest post és ja molt llarg i ho deixo per demà. 

dimecres, 6 de març de 2013

Nova entrada aviat

 Aviat escriuré la nova entrada sobre la semi marathon de Paris. La vaig acabar i vaig fer la meva millor marca personal 02:20:38.

Però aquests dies són plens de coses, he començat grups nous a la UAB, i a més, estic molt cansada.