diumenge, 22 de març de 2015

La Haia i Badalona















La vida corre (i mai millor dit) més que la meva escriptura i en aquests dies que no he dit res, ja he fet dues curses més. Una ha estat cursa-turisme per terres holandeses i l'altra a Badalona, intentant baixar marca de l'any passat.

A la Haia vam anar més a passar un cap de setmana que no pas a córrer. Però hi vam incloure una cursa de 10km. Era per equips de la feina del Per i era d'aquelles que dius, "l'important és participar". Perquè els dies previs, divendres i dissabte vam menjar molt i bé, vam provar cerveses, menjar indonesi i el bo i abundant esmorzar de l'hotel. També vam anar a veure museus i esglesies, vam seure a terrasses amb calefacció i manteta, vam passejar i vam comprar. El resultat s'aconseguia amb la mitja dels temps dels tres millors. Vam quedar els 188 de 269 equips i no cal dir que el meu temps no va fer mitja. Vaig fer 01:00:47.

Algunes disculpes podrien ser: els holandesos són grans, molt grans i difícils d'avançar. Molts anaven amb auriculars i no et sentien. Hi havia massa gent al començament i els carrils habilitats eren estrets, els carrers de la Haia estan empedrats i no asfaltats i costa més córrer, feia molta calor a aquella hora tardana, vam sortir a les 12:20!

A Badalona ha estat una cosa molt diferent. Primer de tot dir que si la Haia és una ciutat maquíssima, Badalona no és tan lletja com a la cançó del Serrat dona a entendre. És una cursa maca, la vaig fer ja l'any passat i em va sorprendre el recurregut. Primer corres pel port i la platja, després per un parc, ca l'Arnús, travessant una avinguda de plataners esplèndida, tornes al passeig marítim i t'enfiles per la Badalona-poble, els carrerons i les botigues. I et pots imaginar perfectament com devia ser aquest poblet del Maresme quan només era aixó: unes casetes, un parc i la platja amb barques varades.

Aquesta vegada he tingut el generós ajut d'en Per. I dic generós perquè la setmana passada va fer la marató i no estava en periode de curses, però per acompanyar-me s'ha apuntat. M'ha animat molt, m'ha fet córrer amb totes les meves forces i ha tret el millor de mi.

Hem passat la meta als 57:21, que no és la meva millor marca, però sí millor que l'any passat i un bon temps per a mi.

Ara em queda un repte per després de Setmana Santa, un repte especial i divertit. Vaig cap a Madrid i correré juntament amb la meva germana, (ella 10km) el medio maratón de Rock and Roll. Entretant esquiar a Noruega i entrenar una mica més. Allá voy Madrid, tiembla Madrid!!!!


diumenge, 1 de març de 2015

La soledat (i Gora)





Els diuen animals de companyia i és ben cert que en fan! Des que va arribar a casa nostra, la Gora, ens ha canviat la vida. Donar la volta a la clau de casa ha tornat a ser una immensa alegria, com quan els nens se'm tiraven a sobre i m'omplien de petons...

Els meus tres homes són ben diferents, però una cosa tenen en comú: segueixen llurs somnis. El Per té el seu costat salvatge i segueix el crit de la natura, l'Erik està ficat de quatre potes a l'escoltisme i al món casteller, el Pol s'ha enamorat de l'associacionisme cultural i polític.

Aquest ha estat un cap de setmana solitari (amb Gora), per començar dissabte vaig fer una llarga passejada de dues hores (perquè la Gora ha de sortir), vaig anar a comprar (i de pas li vaig comprar a Gora estris i joguines), després  vaig anar al cine i per un parell d'hores ella no va estar present. Al cinema vaig anar sola, doncs no vaig trobar ningú que li vingués de gust i li anés bé venir. En tornar ningú a casa, (Gora sí), vaig sopar sola.

Avui he anat a córrer 13 km per les Aigües (l'hauríeu d'haver vist amb les seves orelletes flotant a l'aire, amb la gràcia dels seus salts) i en tornar, ens hem divertit a la terrassa amb una galleda d'aigua on flotaven les seves joguines. Tot per mollar-la una mica perquè la calor era tremenda.

He dinat sola (amb Gora) i com que estàvem molt cansades hem fet una bona migdiada, jo al sofà i ella al seu coixí.

Aquesta tarda hem tornat a sortir a fer un volt curtet. I mentre escrivia sobre la película Samba i ara que escric això, ella ha menjat i corregut robant mitjons i amagant les seves coses. Encara és molt joganera, comença a tenir el cos d'una dona, però té el cap d'una nena.

La meva soledat (i la Gora) ha omplert el cap de setmana.


Si jamais tu oublies qui tu es....




Ahir vaig anar a veure Samba, una peli que tracta de la immigració extracomunitària a França.

Samba és el nom d'un senegalès que va pululant per feines temporals, sense papers o intentant aconseguir papers, canviant de nom per obtenir un document, aprofitant el poc reconeixement que els europeus tenim de la fisionomia africana i dels noms de la gent d'altres països.

Wilson és un "brasiler" increïblement atractiu, que acompanyarà Samba en el dia a dia i crearan junts una gran amistat.

Són com la nit i el dia. Samba és melancònic, tímid,  bon tio però ple de ràbia interior, ple de contradiccions. Mentre Wilson és alegre, divertit, combat la malaurança amb l'humor. És mentider, sensual, coquet, i li agrada aprofitar a màxim la vida.

Alice, és una alta executiva francesa que no té ni de lluny els problemes dels immigrants. Però no per això és feliç. No dorm gens, ni amb pastilles. Està de baixa per un burnout a la feina. La seva teràpia consistirà en tocar cavalls, fer-se massatges i treballar com a voluntària en una associació que ajuda als immigrants.

Així es troben Alice i Samba. I aquesta trobada els farà un gran bé a tots dos.

A la peli hi ha la crítica despiadada de la hipòcresia i el racisme del primer món. Com en realitat no es vol que aquesta gent sense papers desaparegui perquè així es pot seguir explotant-la, com mentre treballin no importa com es diguin ni qui siguin, com dins dels immigrants n'hi ha de "millors" i "pitjors" fins i tot per aquelles persones que en principi són tolerants i com el tercer món viu en el primer atemorit i preocupat pel sol fet de veure un policia o de sentir una sirena.

En una escena meravellosa Samba li diu a Wilson que potser al final no sabrà ni com és diu i Wilson sempre optimista li contesta:

Si jamais tu oublies qui tu es, tu peux crier ton nom et les gens penserons que tu as envie de danser....


Paraula de brasiler....