dimecres, 29 de gener del 2014

Quan el grafit diu quelcom



Molts dies passo per unes escaletes exteriors de l'edifici que hi ha entre el Servei de Llengües i la Facultat de Ciències. És la drecera cap al menjador d'aquesta facultat on de vegades dino.

A la paret de l'edifici veig aquesta pintada: Sapere aude. Dissortadament el meu llatí no és prou bo, no recordo els quatre anys que vaig fer al batxillerat i al Cou i el meu primer curs a Filologia. Intento una traducció improvisada: "Escolta la saviesa", "Sapigues escoltar" "El coneixement se sent"? No li veig gaire sentit.

Pero un dia vaig trobar el grafit ratllat, a algú -que potser ho havia entès- no li havia agradat el missatge. Aquí va començar el meu interés per la pintada en qüestió. No som a la Facultat de lletres, ni a la biblioteca ni res. Qui és tan culte que grafiteja en llatí i encara més qui és tan culte que ho entèn i ho ratlla?? A ciències!!

Ja sé qué vol dir. Ho he buscat. Atreveix-te a saber. No tinguis por de la informació.  Tingues valor de fer servir la teva raó. És una cita d'una epístola d'Horaci al Liber primus

Dimidium facti, qui coepit, habet: sapere aude, / incipe (Qui ha començat, ja ha fet la meitat: atréveix-te a saber, inicia).

Aquesta cita la extreu d'Horaci el filòsof alemany Immanuel Kant al seu tractat Què és la il·lustració?


També he llegit que és el lema de moltes universitats europees. I potser lliga amb un sentit més general de raona, no deixis que et mantiguin en la inòpia, busca el perquè de tot plegat. Un sentit molt il·lustrat i revolucionari, com ara el 15 M. 


dilluns, 27 de gener del 2014

La mitja marató i molt més: Sevilla



Tot va sortir a la perfecció. Des del primer moment i fins al menor detall. La mitja, un éxit, pero no nomès la mitja, el cap de setmana, meravellós.

Vam començar dissabte ben d'hora agafant l'Ave a Sants. Mai havia viatjat en aquest tren. És una sensació boníssima, relaxant i molt -però molt- millor que l'avió.

Arribem a Sevilla i cap l'hotel Amadeus. No és gran ni molt luxós, però és un "hotel con encanto" que havíem trobat a internet. Tot l'hotel està ple d'instruments musicals i en totes les habitacions tens ordinador amb òperes. La nostra habitació es diu Händel.

A la part de dalt hi ha una terrassa on tenen un jacuzzi a l'aire lliure, unes tumbones i algunes taules i sofàs.

Sortim a menjar les tapes tan anomenades de Sevilla. Pernill, gazpacho, revoltillo, berberechos, braves... en un bar molt simpàtic racomanat pels de l'hotel. Una volteta pel barri de Santa Cruz, La Catedral, La Giralda i descans. Al vespre trobem un italià boníssim. Jo em cruspeixo uns tagliatelle ai funghi porcini excel·lents.

Diumenge és el gran dia. Anem cap a la Isla de la Cartuja. Amb temps i tranquil·litat ens fem amb els dorsals doncs no comença fins les 11h. Escalfem una mica i som-hi. Faig tota la cursa disfrutant a tope, recorrent el Guadalquivir en tot moment, passant per ponts moderns i veient el verd del parc. La temperatura ideal, ni fred ni calor. Anem amb màniga curta. La gent ens anima i com que són andalussos tenen molta gràcia. "Venga, que vaij de loj sincuenta primeroj"

Sorprenentment vaig a una velocitat ràpida per ser una mitja, penso en anar tirant els primers 10km i ja em cansaré i baixaré. Acabar-la segur que l'acabo perquè les sensacions són bones. En arribar al km 10 no hi havia avituallament, segueixo, ja em pararé quan arribi. Me'l trobo al 11,5 i l'aigua ja s'ha acabat, no en queda per als últims. Porto quasi el cotxe escombra als talons i començo a pensar que les bones sensacions són un engany, perquè no pot ser que no hi hagi persones més lentes! Com que tinc set decideixo agafar una ampolla tirada per la gespa i me la bec. Probablement m'he contaminat amb virus d'algun altre corredor, però la set és la set i el meu sistema immunològic ja se n'encarregarà si cal.

No paro perquè entre beure de l'ampolla i els retards per trobar l'avituallament no em sento tan bé, crec que he perdut temps tot i que el meu rellotge em diu el contrari. Tampoc estic molt cansada. Arribo per fi a l'estadi olímpic: faig els 400 m amb les forces que em queden i la recta final amb sprint i tot. Entro molt al·lucinada. El meu temps: 02:12:47. He fet vuit minuts menys que l'any passat a París!!!! La meva classificació 2603 de 2689, la 238 de dones i la 20 dins la meva categoria.

Em trobo amb el Per que m'ha vist entrar des de la grada. Ell ha fet 01:30:00 molt bé campió.

De tornada al l'hotel encarreguem alguna cosa de menjar a la terrassa, ens agafem una ampolla de cava de l'habitació i ens fiquem al jacuzzi. Es pot imaginar una millor recuperació post cursa? Després a dormir la migdiada profundament. A la tarda visitem Sevilla, la Torre del Oro, los Alcázares, El Parque María Luisa i la Plaza de España. Tot és molt i molt bonic, espectacular.

A l'hotel ens han tractat molt bé, molt amables i eficients, fins i tot ens van buscar un taxi per que ens recollís a la Plaza Olímpica, perquè no en passaven i vam trucar-los.

Una experiència que encara no me la crec. Jo he fet això? I ara? què faré a la mitja de Barcelona? Ho podré tornar a fer? Millorar-lo no ho sé.... sembla difícil. Ara he de seguir entrenant fort fins el 16 de febrer. De vegades sí que passa allò impossible!




divendres, 24 de gener del 2014

Isla de la Cartuja: quarta etapa



El río Guadalquivir
se enamoró de tu estampa.
Partió tu alma en dos,
como si fuera una daga.


Sevilla. Cecilia


Així és Sevilla, com diu la cançó de Cecilia, l'enamorada del Guadalquivir. Dues parts, la ciutat vella i l'illa que es forma pel meandre del riu, la Isla de la Cartuja.

Demà passat  faré per quarta vegada 21km, la meva quarta mitja marató. Aquest cop  per l'illa a la vora del riu.





Jo, com el Guadalquivir, crec que també m'enamoraré. 


dimecres, 22 de gener del 2014

Tocats per la "tramontana" d'Oklahoma







Basada en l'exitosa obra de teatre de Tracy Letts "August: Osage County", ha arribar a les pantalles la nova peli protagonitzada per Meryl Streep i Julia Roberts. És la història d'una família de l'Amèrica profunda, on no hi ha ni un pam de net, tothom viu situacions extremes i en definitiva els atacs verbals i físics desmonten l'aparent unió familiar.

Després de la desaparició del pare de família, les tres filles es reuneixen a casa de la mare per reconfortar-la. La mare és Meryl, fa un paper excel·lent, molt difícil, de una dona dominada per les drogues barbitúriques, La seva filla gran que se li sembla com dues castanyes molt al seu pesar, intentarà prendre el poder a la família.

El guió és molt exagerat, passen potser massa coses. Tanmateix és una cinta que val molt la pena de veure-la.

La música és boníssima. No us perdeu la primera cançó que obre la peli.

El paisatge de les planures d'Oklahoma en pantalla gran és tan impressionant que et venen ganes de viatjar a USA.

La casa on té lloc la trobada familiar és una meravellosa granja blanca amb eixides i balcons lluminosos que enamoren. Al costat hi ha una caseta on té lloc l'escena de la reunió de les tres germanes, una de les millors, que es pot veure a la foto.

Els diàlegs en clau d'humor, donen també peu a molt cinefòrum i molta reflexió sobre el comportament humà.

I sobretot l'actuació de tots els personatges i la direcció cinematogràfica m'ha encantat. Fan els seus papers creïbles i desperten una empatia total en l'espectador.

dilluns, 20 de gener del 2014

Y viejo, y cansado, a orillas del mar, bebiose sorbo a sorbo su pasado...



Amb aquestes paraules en Joan Manuel Serrat cantava les darreres hores tristes d'Antonio Machado al poble de Colliure on va morir i es troba la seva tomba.

És un dels meus poetes preferits i també ho és de la meva mare. Avui ella, amb la meva germana han decidit anar a fer una excursió per passejar i menjar fora. Han pensat en Colliure i cap allí han marxat.

Com és lògic han fet la obligada visita a la tomba del poeta al cementiri petit i arbrat que hi ha a prop de casa Quintana, l'hostal on van morir la seva mare i ell. I han tingut el detall de portar-li de part meva una flor a la tomba.

¡Ay del noble peregrino 
que se para a meditar, 
después de largo camino 
en el horror de llegar! 






diumenge, 12 de gener del 2014

Copa de iogurt grec amb maduixa i plàtan



Avui el Manel i l'Imma, uns bons amics, ens han convidat a fer un arrosset de muntanya deliciós.


M'encanta gaudir de l'amistat, la conversa intel·ligent i la bona cuina dels meus amics, que mai em defrauden.

I jo, es clar, havia de ser a l'alçada. Em tocava preparar les postres. Així que he fet tot allò que he pogut per posar un punt i final al dinar que fos digne dels altres àpats.

He decidit preparar aquesta copa de iogurt grec amb maduixa i plàtan que ha agradat força. Us passo la recepta perquè és molt fàcil i queda molt ben presentada.

Ingredients per 4 persones

4 iogurts grecs
250g mascarpone
2 plàtans
4 cullerades de mel
250g de maduixes
suc de 1\2 llimona

Batre en un bol els iogurts, el mascarpone, els plàtans, dues cullerades de mel i el suc de llimona.

Batre per separat les maduixes. Passar-les per un colador per treure'n les llavors. Afegir dues cullerades de mel.

Muntar la copa posant una capa de iogurt, una de maduixa i una altra capa de iogurt. Servir molt fred, millor de congelador (ficar les copes uns minuts).

Com veieu a la foto he decorat amb tres nabius. La recepta diu gerds però no n'he trobat. També diu posar un trocet de plàtan de decoració.




dimarts, 7 de gener del 2014

Gener, mes runnero



D'aquí 19 dies estarem corrent per Sevilla la meva quarta mitja marató. Per això he d'acumular km durant el mes de gener.

Setmana 6-12. Dilluns de reis ja vaig fer 8km per Ventalló. Demà i divendres sortidetes de 4/5km i el cap de setmana sortida llarga de 16km.

Setmana 13-19. Una de 8km dimecres, algunes de 4/5 i una llarga de 12km (anem baixant la càrrega). Potser fer de llebre 5km a Sant Antoni.

Setmana 20-26. Descans actiu amb una sortideta de 4km el dimecres i potser, a la mateixa Sevilla, el dissabte sortir a "soltar" cames uns 20 minutets.

I el gran dia és el 26 de gener on ens recorrerem tota Sevilla i la Isla de la Cartuja fent 21:097km.

Ole, ole, ooooooooooooole!


divendres, 3 de gener del 2014

Començo l'any i el mes amb poesia




Viure


Vivim entre els sorolls
perdent la vida,
buscant el curt sentit
que té el silenci.

No ens parem a pensar,
ens desvivim
com pobres formiguetes,
ens despistem
com porucs porcs senglars
entre les urbanitzacions
que s'han menjat el bosc.

I no ens esperen.
No podem perdre el pas,
baixar la guàrdia...
sinó passen de llarg.

Aquí quedem
com vells estaquirots
sense temps de comprendre
amb les mans plenes
de preguntes.


dijous, 2 de gener del 2014

El clima a Orlando




Estic llegint Orlando de Virginia Woolf. Com es sabut, al llibre s'esdevenen transformacions increïbles com ara la vida d'una persona que dura 300 anys sense que canvïi ni envelleixi, EL protagonista que esdevé LA protagonista després d'una dormida de set dies i els llocs del món estranys i reals alhora.

Però un dels aspectes que he trobat molt original i m'ha captat l'atenció és el que dedica a parlar del clima. Hi ha diversos episodis i són molt curiosos.

A l'època isabelina (s. XVI) tot era molt més directe, sense matisos.

"Adhuc el temps, el fred i la calor de l'hivern i de l'estiu eren, ho podem creure, d'una altra mena. El dia de resplendor amorosa estava tant separat de la nit com la terra del mar. Les postes de sol eren més vermelles i més intenses. No en sabien res de les nostres mitges clarors crepusculars. Plovia amb vehemencia o no plovia en absolut. El sol enlluernava o havia fosca. Els poetes cantaven com es marcien les roses. Car no els pertocava utilitzar els artificis de l'ombracle o hivernacle. Les músties complicacions i ambigüitats de la nostra época amb més matisos i vacil·lacions els eren desconegudes..."

La gran gelada

"La gran gelada fou, deien els historiadors, la més severa que mai hagin visitat aquestes illes. Els ocells es gelaven en l'aire i queien a terra com pedres. La mortandat fou enorme entre bens i vaques. Els cadàvers es congelaven i els llençols els quedaven enganxats. La duresa de la gelada era tan extraoridinària que a vegades s'esdevenia una mena de petrificació i era una suposició generalitzada que el gran augment de roques a Derbyshire no fou degut a una erupció sinó a la solidificació dels vianants...."


La humitat del segle XIX

"I el que era pitjor, la humitat va començar a entrar a totes les cases - la humitat, el més insidiós de tots els enemics, perquè mentre el sol pot ser tancat a fora amb persianes, i la gelada pot ser rostida amb un bon foc, la humitat s'esmuny mentre dormint; la huminat és silenciosa, imperceptible, ubiqua. La humitat infla la fusta, floreix l'olla, rovella el ferro, podreix la pedra. Varen aparèixer les catifes; les barbes varen créixer. Els mobles foren entapissats, les parets i les taules es cobriren... Fora de casa- aquest era l'altre efecte de la humitat- l'heura va créixer amb una profusió sense parangó. Cases que havien  estat de pdera nua foren ofegades amb verdor. A cap jardí no hi va faltar un esbarzer.


I així podria seguir molt més..... I per la Virginia, o si més no pel narrador omniscient satíric que ens explica la biografia de l'Orlando, aquests canvis climatics van transformar la socientat que s'anava tornant més complicada, més injusta i per fi més enganyosa i hipòcrita.

Curiós, no?


dimecres, 1 de gener del 2014

Què faig jo aquí?






Cursa dels Nassos 2013, tornem de Benasque i ens dirigim a buscar les samarretes i els dorsals a Les Arenes de Pça Espanya.

Quan arribo em donen un dorsal de color rosa que correspon a una sortida del calaix de 50-55'. Jo que sóc molt legal pregunto si no s'han equivocat. No, no, em diuen, els calaixos estan assignats segons els resultats acreditats en passades curses.

Bé, no ho entenc, jo no he corregut mai a aquesta velocitat, no sé si m'han confós amb algú altre, pero em poso al lloc que m'han donat per la sortida.

Comencem amb un bon temps, sense fred ni vent. Barcelona està preciosa en aquell moment de la posta just al voltant del mar. Un munt de gent participa. Tot va de meravella.

Vaig seguint el meu grup i clar, van molt ràpids. Faig el primer km en cinc minutets i escaig! Em pregunto, ho resistiré? 

Veig la llebre de Corredors.cat per fer 55' i decideixo provar de seguir-la. Si els de l'organització creuen que mereixo ser entre els ràpids, potser jo puc provar de ser a l'alçada de llurs espectatives.

Cap al km 4 vaig perdent la llebre perquè els miracles no existeixen i aquest ritme evidentment no el puc portar durant més temps. Passo molt contenta però per 5km en 28:36 (el que em dóna una possibilitat de fer 57') però ja toca pujar per Marina i tirar cap a Glòries. No està ben il·luminat i baixo la velocitat.

Quan vaig ja Diagonal avall de sobte se m'encén una llumeta i ho entenc tot. Estic aquí perquè l'any passat no vaig córrer aquesta cursa, ja que creia que tenia una fractura per estrés i li vaig passar el dorsal i el xip a la Mireia que la va fer en 51'. Però es clar, va constar que jo l'havia feta en aquest temps!

Arribo a meta i el meu cap es tranquil·litza. Estic força contenta. Tot i que he baixat la segona part, he fet sprint final maco (noto que he entrenat sèries) i entro amb un temps de 58:24 que compleix les meves expectatives moderades d'abans de saber que havia entrat al club dels sota 55'.

El Per, excepcional, ha fregat el sota 40, fent un temps de 40:23 quedant el 887 dels 11500 que han participat. Felicitats noi!