dijous, 31 d’octubre de 2013

El árbol (Segadora)



A mi padre, mi árbol.

El árbol


Plantado en la tierra
tus ramas tan grandes
me daban abrigo.

La savia subía
hasta la última hoja.
Nos dabas tu sombra.

Vivir es bonito,
vivir es alegre
y tú lo sabías.

Yo era tu niña,
tu niña dormida
en un pecho grande
en una voz pura
que siempre cantaba.

Y cuando la vida
no era tan buena,
tenía una pena,
a mi árbol volvía.

Mecida en tus ramas
la gran alegría:
volver a ser tuya,
tu niña querida.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Un tast agredolç




La Mitja Marató de Granollers és la cursa més mítica de la temporada. Tothom hi vol anar, és coneguda per l'afluència de públic i per la participació dels millors atletes del món. Va de Granollers a la Garriga i baixar.

Per alguns corredors com jo mateixa, és una fita impossible. Són 21km dels quals 10km pugen. No m'hi veig amb cor. Però tant jo com d'altres ens demanavem com devia ser fer només la segona part. Començar a la Garriga i baixar fins a Granollers. Doncs bé, ara jo ho sabem.

La cursa va anar bé. He aconseguit baixar de l'hora, 59'06. Tota la primera part vaig anar ràpida, donant-li canya i no estalviant forces pel final. Vaig passar els 5km a 28'01. No estalviava perquè veient el perfil vaig pensar que els darrers quilòmetres serien una llaaaaarga baixada i no em cansaria. Mireu el gràfic


Però és clar, s'ha de mirar l'escala i si t'hi fixes bé entre el punt més alt i el més baix només hi ha uns 200 m de diferència, és a dir, que feia baixadeta, però quasi no es notava. A més no anavem per pobles com,La Garriga, Les Franqueses, Llerona, pels seus carrers i places com tant m'agrada a mi i no vam arribar triomfalment a Granollers pel carrer Fransesc Macià. El recorregut anava per polígons industrials i carreteres menors entre camps sense ningú que t'animés ni et fes costat. Recte, recte i llarg.

Una altra punt era que feia una calor espatarrant per córrer. De les de curses de maig i juny, que ja quasi no faig per no deshidratar-me. Vaig arribar ben fossa a meta, dins d'unes pistes d'atletisme i no vaig poder fer ni l'sprint final.

Contenta perquè he millorat respecte de Molins de Rei, però una mica avorrida pel tipus de cursa "poligonera".

divendres, 25 d’octubre de 2013

El camí de Camille

 

Ahir vaig anar a l'exposició de Camille Pissarro al Caixa Forum. No cal dir que val moltíssim la pena i que fins i tot recomano anar-hi més d'un cop. Jo mateixa crec que tornaré.

La primera cosa que m'ha impactat és que pràcticament a tots els quadres hi ha un camí o un carrer. Les escenes rurals mostren sovint camps, horts, paisatges en totes les estacions de l'any i les urbanes carrers parisencs o d'altres grans ciutats en plena efervescència quotidiana amb cotxes de cavalls i gent.

En cada quadre Camille et porta de la mà per un camí, un camí que comença gran i poderós a la base i es va perdent perspectiva al fons o gira cua com aquesta carretera de Versailles amb la qual l'observador comença a fer la corba.

Aquest és un dels quadres que més m'ha agradat. Un poble de L'Ille de France, Louveciennes, tranquil i pausat en una matinada freda però assolejada d'hivern. Ha nevat, però no ha quallat del tot, o potser el sol està desfent el que la nit havia emblanquinat. No hi ha pressa. Els veïns parlen amb l'home a cavall, es saluden i comenten el temps.

El camí dins del quadre crea una narrativa. Primer mires el present, el que està passant en aquest moment, la conversa entre els tres veïns i poc a poc vas caminant cap al fons del quadre i veus l'home que porta una tartana i està a punt de girar, i vas veient passar les ombres lilàcees dels arbres i al fons, quan gires, veus la casa del poble, la porta vermella i potser algú que et saluda des de la finestra.

Per fi mires a dalt, aquest cel esplendid d'on ve tota la llum, i que està reproduït en cada taca de neu i així entens perquè el quadre té color i lluminositat arreu.


divendres, 18 d’octubre de 2013

Temporada alta


Ja porto ben bé un mes entrenant fort per preaprar els reptes majors. Per ara els entrenaments s'estan complint segons previsions. Estic contenta. He fallat només un dia de sortir a fer sèries, però estava altament justificat perquè va ser després del cap de setmana del Posets on havíem caminat moltes hores i les cames no em regien.

Ja porto unes quantes sessions de fitness amb reforçament de cames i braços, abdominals i estiraments. També he continuat anant a la classe de l'Alícia, una monitora d'estiraments molt canyera i a les sessions de ioga.

He agumentat els quilòmetres de la sortida dels dimecres, ara en faig 8. Surto també divendres a fer una volta amb sèries pel Parc Cervantes, Diagonal Avinguda Pedralbes.

I de les llargues sortides per la Carretera de les Aigües, vaig sumant quilómetres, la darrera van ser 14.

Ja he corregut una cursa, la de Molins de Rei, i la propera em toca a La Garriga fins Granollers. El tast de la mitja. Espero fer marca perquè és baixada.

Tot i això, a la feina hem obert grups de tarda  i a partir de la setmana vinent hauré de traslladar tota l'activitat al matí ja que no començaré a treballar fins les 12h i a canvi sortiré tard. No sé com m'afectará aquest canvi al meu entrenament, però tant per la feina com per l'esport és bo fer alguna cosa diferent de tant en quant.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Ser sord amb sentit de l'humor



David Lodge és un escriptor anglès, ex professor a la universitat de Birmingham de filologia anglesa, càrrec que va deixar per dedicar-se plenament a escriure.

És l'autor d'un llibre que avui porto aquí perquè m'ha emocionat, divertit i encantat! De debó un bon llibre. Es titula Deaf sentence (Sentència de sord) jugant amb la similitud entre mort i sord que té l'anglès. La traducció al castellà es titula La vida en sordina.

El personatge principial és un alter ego de l'autor, Desmond Bates, un professor de lingüística retirat que molt gradualment va perdent l'audició. Porta els típics aparells dins les orelles que li donen alguns problemes tècnics (se li acaben les piles, se'ls deixa...) Està casat amb la Fred (Winifred), una dona activa, enèrgica i optimista que està en el moment més àlgid de la seva carrera professional i tot i que estima moltíssim el seu home, no sempre té la paciència d'assegurar-se que ell ha entès el fluix de totes les paraules que ella li diu.

Desmond també té un pare gran, que viu a London, amb qui té una relació difícl però molt entranyable. El pare també és sord i quan estan junts els papers canvien. És ell qui pren paciència a repetir i assegurar-se que el seu pare l'ha sentit.

Però en una festa apareix una noia, jove, maca i interessant que fa una tesi sobre anàlisi del discurs de notes de suicidi i demana informalment a Desmond que li revisi el treball. En un principi ell ha acceptat sense saber-ho, pel costum de dir que sí quan està cansat de demanar repeticions i després es veu per una banda obligat i per l'altra atret pel tema i per la noia.

També són molt interessants i còmiques les escenes en que Desmond va a classe de lectura de llavis. Una ocupació que potser no li és tan útil, però li diverteix i li fa sentir com un nen petit (la professora fa concursos, jocs i pràctiques a classe...)

Tot plegat pot semblar un llibre per riure, perquè com diu l'autor, la ceguesa és tràgica com la sordesa còmica, però al capdevall és un llibre amb el qual he acabat plorant que tracta també dels sentiments, de la família, de la mort i de tot allò que porta la vellesa.

Això sí, sense perdre el sentit de l'humor.


dimecres, 9 d’octubre de 2013

Pla d'entrenament per escriptors

H. Browne. A Girl Writing


M'agrada ser escriptora, poetissa i narradora, tant o més que ser corredora o lectora.  Tinc un pla d'entrenaments per preparar les curses i les mitges maratons, tinc més o menys un pla organitzat de llibres en sis llengües per llegir i uns terminis que em marca el club de lectura.

Incís: ahir vaig tenir club de lectura i ho vaig passar molt bé gaudint de les opinions i aportacions de tots els membres. Gràcies Ton, Santi, Martes, Contxita, Ingrid, Maria Júlia i Arnau.

Però, en aquest moment no tinc cap tipus d'entrenament com a escriptora. Un temps vaig fer un club d'escriptura on ens feien escriure alguna cosa cada setmana. Actualment no  faig res.

Volem córrer, doncs correm, volem llegir, llegim. Amb l'escriptura és com si la inspiració hagués de sortir sola i ja perfecta. Però, es clar, no funciona.

Per això penso que hauria de buscar un foradet al temps de la setmana per tancar-me a escriure i fer tota mena d'exercicis estilístics i retòrics. Potser d'aquí em sortiria alguna cosa bona.

Quantes vegades per setmana un escriptor ha de seure amb llapis i paper? Quantes hores cada vegada? Quin tipus d'escrits ha de produir com a "exercicis"? Els ha de donar a llegir?  Tot això són preguntes que em faig per tal de poder plantejar-me un pla d'entrenament com a escriptora.

Algú en té un de preparat? Un suggeriment? S'accepten comentaris.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Pablo Alboran

Acabo de descobrir un cantant que pel que sembla és molt famós, el cantant espanyol que més discos ven actualment, amb tres discos de platí (gran heroicitat en aquests temps on ja ningú no compra cds) i que está fent una gira per tota Espanya.

Resulta que canta una cançó seva "Solamente tú" en català "Ningú més que tu" al disc de la Marató de TV3 d'enguany i per això va sortir a les notícies.

Primer em va cridar l'atenció pel seu físic,  no ho podré negar, és el tipus d'home que m'agrada, amb barba, amb camisa blanca, pulseretes hippies i mocadors palestins, que porta el cabell una mica llarg, etc... Però a més em va cridar moltíssim l'atenció la seva veu.

En una primera escolta sembla només una veu senzilla aguda amb un puntet dolç. Però en sentir-lo diverses vegades, veus que fa coses difícils, tremolors de veu una mica flamenques (és malagueny) i que -el que no sembla més que una cançoneta romàntica (que ho és) - té un toc de qualitat i dificultat preciós.

Una cançó on fa això és "El beso", al retorn del "me llaman loco" Fixeu-vos en el minut 2:40 on al meu parer ho fa magistralment.



Diuen que vindrà a Barcelona aquest octubre..... Algú  s'apunta?

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Com un dia (Segadora)





Como un día...

Como uno de esos días
que has pasado ocupado
en mil y una cosas,
que te has levantado temprano
para ir a correr
y luego
has atendido a tu familia,
has cocinado,
sin dejar de acudir a tu trabajo
y cuando llega la noche
estás rendido
-tú que no te acuestas pronto,
que te gusta trasnochar,
tú que nunca piensas en dormir-
ese día
encantado te tiras en las sábanas
para encontra el sueño.

Así en la vida, de joven
no tienes ganas de dejar el mundo
en manos de otros.
Pero al llegar la noche,
con un cuerpo anciano,
las cosas se vuelven menos fáciles,
todo te fatiga,
y entonces la idea de morir ya no te asusta:
deseas sumergirte
en el profundo sueño

Descansar en paz, entonces,
ya no es difícil.