dimecres, 28 de setembre de 2011

80 anys



El camí ja no és planer,
ja costa la pujada.
Pantegem cada cop més,
pensem més en l'arribada.

Què som sinó peregrins
amb delit de fer la via,
veient les fonts i els turons
passegem la nostra vida!

Però aquest troç de camí
també té molta tendresa.
Cada instant estem més alts,
tenim vista al passat,
bona vista vers la vall.

Allà pugen fills i néts
pel senderol mig perdut,
entren i surten del bosc,
els veig des d'on no hi ha arbres.

Des d'on el cim és tan ferm!

diumenge, 25 de setembre de 2011

L'ofici de riure



Cadascú fa la seva feina, millor o pitjor, com creu que l'ha de fer. La meva consisteix en ensenyar l'espanyol als estrangers. No teòricament, no la gramàtica i el vocabulari. El que jo tinc la responsabilitat de fer amb els meus joves alumnes (que són com els meus fills) és aconseguir que facin coses en espanyol. Que escriguin i parlin, que vegin videos i escoltin la radio, que llegeixin llibres i diaris i, sobretot, que puguin seguir les seves classes a la UAB sense dificultat.

La meva és una feina de molta responsabilitat.

L'altre dia estavem fent una cosa molt tonta. Una mica ridícula. Feiem un exercici de fer mímica i endevinar el que està dient la persona que no parla.  Per una responsabilitat tant gran, potser el camí sembla molt estret. Bé, el cas és que estàvem en un moment molt distès i relaxat. En un moment ple de soroll, riure i riallades. Els alumnes treballaven en parelles i feien torns per fer el paperina i riure.

Aquest instant paga la pena de tots els esforços que faig diariament preparant, avaluant, formant-me, i deixant-me mitja vida al Servei de Llengües. Perquè el meu ofici, com el de tothom, hauria de ser l'ofici de riure. L'altre dia ho vaig aconseguir.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Una illa encerclada per un tartán


La meva darrera tirada llarga (quasi 14 km) va ser a Budapest. Vam sortir de l'hotel directes fins al Danubi, per la riba dreta passant pel parlament fins al pont de  Margitsziget (illa Margarita). Aquesta illa té un tartán que envolta tot el perímetre al llarg de 5km. Després vam entrar una mica per l'interior de l'illa, fins el casino i els banys i vam tornar fins l'hotel pel mig de la ciutat, passant per la basílica de Sant Esteve.

El Per va treure el treck i es veu molt bé el recorregut. Cliqueu en aquest enllaç http://connect.garmin.com/activity/115854504#.TnjSH079YC8.email

oi que és xulo? Diumenge faré una altra llarga per la Carretera de les Aigües. També de 14 km.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Budapest

De Budapest, on he passat el cap de setmana, ja ho diu tot aquest video. Preneu-vos el temps de fer-li una ullada.




Alguna coseta més....


El que més m'agradat: l'opera i córrer per tot el perímetre de l'illa Margarita.

El que menys m'agradat: el viatge en vaixell pel Danubi. Molt -excesivament- turístic unes "golondrines".

El que m´ha sorprès: No he vist traces de l'antic règim comunista ni a l'arquitectura ni al tarannar dels hongaresos.

El que ja m'esperava: La llengua, sona molt bé, però no s'enten ni un borrall. He aprés a dir gràcies: cosane.

Una curiositat: Tot i ser una ciutat tant llunyana i que per a mi era de "Europa de l'est" no m'he sentit completament estrangera.  Hi ha una mena de germanor entre Budapest i Barcelona. No ho sabria explicar.

Una decepció: No he demanat cap plat típic hongarès perquè tot em feia pinta de molta salsa i molta carn estofada. Només vaig provar unes saltxites amb mostassa, però eren més centrouropees que hungareses. El cafè no té gust de res.

Una constatació: Budapest es una ciutat moooooolt romàntica.

La sort que hem tingut: Ens ha fet un temps de ple estiu, però al vespre refrescava. Vam sortir a fer la tira llarga 14 km a les 8 del matí, abans d'esmorzar.

diumenge, 11 de setembre de 2011

Que todas las noches, sean noche de bodas, que nunca se ponga la luna de miel

Ahir vaig anar de casament multilingüe. Pedro y Leonor. Pedro és de Brasil. La Leonor és d'aquí, filla de la meva cosina. Viuen a Bèlgica. Una cerimonia molt maca, al jardí de la casa on el mossèn va parlar un castellà i francès impecables i un portuguès força bo.

Els núvis molt enamorats, somrients i simpàtics, més semblaven dos adolescents que acabaven l'institut, que no pas dos adults amb tot el bagatge d'haver marxat de casa i dels respectius països al 18 anys ell i als 19 ella i ja portar un lustre de vida independent.

Un sopar excel·lent i actuacions. Primer Rosario Flores ens va embolicar amb la seva energia, la seva força i la barreja total de rumba catalana, funky, salsa i família Flores. Va acabar amb la meravellosa cançó del seu estimat Antonio "Si pudiera"

Els germans de la núvia van fer discursos molt emotius i van repetir les famoses paraules d'en Sabina: "Que todas las noches sean noches de boda, que nunca se ponga la luna de miel". El moment va ser el millor, perquè si la lluna no feia el ple, poc li faltava.

I després, continuant en la multiculturalitat de l'acte van entrar els percusionistes brasileiros i ens van deleitar amb balls a cops de bombos, tambors i timbales. Alguns dels amics del nuvi hi van participar.

Per acabar-ho d'adobar ja només faltava la veu trencada de Jacques Brel amb un "Ne me quitez pas", sols que el genial cantautor parla de desamor i tristesa i no era el dia apropiat. Així que van fer bé en no incloure'l.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Les mitges pors




Les pors no són mitges sinó grans i complertes. Porten aquest títol perquè són les pors de fer la mitja marató. Durant l'entrenament que he començat els fantasmes dels corredors m'ataquen constantment. Ja no surto a córrer pel fet de córrer, ara surto a entrenar i això comporta moltes responsabilitats i pors.

No ser capaç d'acabar. Aquesta és la meva principal por. Són més de 21 km i jo no he fet cap cursa superior a 11. La diferència és brutal. Passarà el meu cos per la línia de meta? Hauré d'abandonar? En cap cursa de la meva vida, he deixat de córrer. Com em sentiré si estic massa cansada per seguir corrent? Si les cames no em deixen, si se'm disparen les pulsacions?

Lesionar-me. Aguantarà el meu cos amb tots els quilos de pes el dur entrenament? No acabaré amb els genolls partits? m'hauré d'aturar per un esguinç, per una caiguda, per algun problema muscular? Si això em passa durant l'entrenament, què faré? Descansar i perdre un temps fonamental abans del repte, abandonar la idea de córrer aquesta mitja marató i esperar-me a la propera?

No anar al ritme, Em costa mantenir els ritmes de cursa que tinc al programa. El pulsòmetre fa una mica el que vol. Millor dit és el meu cor el que no es comporta regularment. Si no sóc capaç de mantenir el ritme controlat, el dia de la cursa gastaré massa energies al principi i no me'n quedaran per els temuts darrers quilòmetres.

Barretes, gels i aigua. Podré menjar i beure corrent? L'aigua no em farà un llac a l'estòmac i la vomitaré? Jo no menjo mai sucre ni coses dolces. Com m'empasaré un gel  que et deixa aquell regust empalagós a la boca? I les barretes? Estan fetes de cereals i mel, no es poden ni mastegar, són com polvorons o torrons per Nadal. Com m'ho podré menjar això?

El mur. Quan entrenava 8km i corria 10km notava un petit mur els darrers quilòmetres. Els que mai no has entrenat. En les curses de 10 no és greu. Has de córrer cansat un parell de quilòmetres més. Però en una mitja? Entrenaré fins a 18 com a molt. Aquí estarà el mur. Me'l trobaré corrent per les platges de la Vila Olímpica, just un espai amb vent i pocs edificis i rodejant el Parc de la Ciutadella. Crec que em semblaran mooooolt llargs. Tan de bo es fes la cursa en sentit contrari i s'acabés baixant de Gran Via per Passeig de Sant Joan! El mur em seria més amic!

No dormir la nit abans. Els nervis no em deixaran. Tot i que vulgui arribar fresca a la sortida, me'n vagi al llit a les 21 o a les 22 i dormi 8 o 9 hores, no sé si seré capaç de descansar. Jo no em controlo bé, l'ansietat em pot. Si no he dormit prou, ho notaré durant la mitja marató? Em passarà factura?

Refredar-me. La cursa és al febrer. De vegades entrenar a l'hivern et fa experimentar canvis forts de temperatura. L'esgotament del cos et fa baixar les defenses. Si no tens una ment molt forta, pot ser que la mateixa por a emalaltir, t'ompli de mocs i atacs de tos, gens apropiats per ressistir dues hores corrent. Aquell dia pot ploure, o pot fer fred. També pot ser que no tingui on deixar la roba càlida d'abans de sortir i per tant la deixi al cotxe i agafi fred. Els músculs quedaran rígids, tindré rampes....




I ara em direu, perquè ho fas? Si tens tans fantasmes i si per a tu és tan horrorós, no corris i prou. No, només de tant en tant em venen a visitar els meus fantasmes. Ho vull deixar escrit aquí perquè són les típiques coses que quan les mires a llum de dia les superes. Segurament no em refredaré i acabaré la cursa, sinó corrent, caminant. A més malgrat els nervis dormiré i fins i tot el meu estòmac aguantarà el menjar i l'aigua. No em lesionaré  i sobre tot gaudiré moltíssim dels aplaudiments i els ànims de la gent una vegada entri en el mur. El meu pes disminuirà per l'entrenament i tindre encara menys probabilitas de lesionar-me. I potser el més important de tot, hauré fet un aprenentatge de ritmes de cursa que em servirà per cuidar el cor en el futur i seguir corrent durant la meva maduresa i vellesa.

dijous, 8 de setembre de 2011

This is not the way we put the end to war

Ploren, els han enganyat, els han parlat de pau, de democràcia, de lluitar per ideals grans i de salvar-nos. Salvar-nos? Pobres homes i dones que potser no tenien altra feina a fer, que volien una nacionalitat, que volien un reconeixement. Vivim en un món ple d'exèrcits que necessiten armes, per matar.

Mireu-los en aquestes fotos, els soldats universals, el que sempre van al conflicte per crear més conflicte, els que sincerament creuen estar fent el bé pels altres, mentre deixen vídues i maten nens i tallen carreteres i al seu pas només hi queden les runes.

No ho podem parar això??? No ho podem fer il·legal??? En nom de qui i de què estan fent la seva feina? Amb els impostos que paga quin ciutadà? Som culpables d'aquest desastre?

Ja, segurament us riureu de la meva ingenuitat, una il·lusa, no visc en el món real, on mana el diner i el poder s'ha imposar per la força. Ja fa temps us vaig contestar: "potser sóc una sommiadora, però no sóc l'unica" i avui us vull portar aquesta canço genial del Donovan. Mireu les imagtes, escolteu les seves paraules dites al 1965 i encara tant vigents i  quedeu-vos amb aquesta frase final: Aquesta no es la manera de posar fi a la guerra.


dilluns, 5 de setembre de 2011

Bolets a Noruega, de nou..

Aquest any, com ja és habitual, a les vacances noruegues vaig "caçar" bolets, sobretot rossinyols. A Noruega dinem (o sopem) cap a les 6 o 7. Per això abans d'anar a dormir hi ha un altre petit àpat que es diu "menjar de nit" (nattmat) però que no és el sopar. Seria un "ressopó" o com diuen -i fan- els italians "pasta sciutta a mezzanotte".

Com ja hi ha una entrada al bloc explicant tota mena de bolets que he collit a Noruega, aquest any els mateixos i en els mateixos llocs que l'any passat, no faré una relació dels fruits de la cacera. Em dedicaré a un interessant tema polèmic:

Anar sola o acompanyada?

Per una banda a mi m'agrada anar sola, descobrir jo els llocs i els caus i només saber-los jo. Quan vaig sola parlo amb gent desconeguda que sempre m'adverteix dels perills de collir-ne de tòxics, de trobar-me serps o altres animals, de perdre'm. Em deixo mollar per la pluja i acabo ben xopa, vaig cantant en català i en espanyol i en italià cançons que jo penso que li agraden als bolets. Parlo amb ells i de vegades em dedico a recollir brossa del bosc i començo a negociar amb la natura: "Va a canvi que t'he lliurat d'aquesta llauna de cervesa pudent podries mostrar-me un cep" i  al cap de poc en trobo un i començo a besar els arbres i a abraçar-me a les pedres.

A més estant en un país estranger, on ningú és com tu, on parlo tota l'estona noruec i en un ambient en el qual es parla de pesca el noranta per cent del temps i sobre tot del peixos que "quasi" han pescat o d'aquella pesca gloriosa de 1978, marxar sola pel bosc i desaparèixer durant dues o tres hores, m'encanta.

Per altra banda em fa il·lusió que algú m'acompanyi, que valori els bolets i que s'emocioni en trobar un cau. Ens divertim cridant-nos quan en trobem molts. Aprenc el nom dels bolets en noruec. El nostre crit més habitual és "Kantareler" que és com es diuen els rossinyols en noruec i quasi en llatí (Cantarellus).

La meva sogra és molt divertida perquè abans no en sabia de collir-ne i ara li encanta. Jo vaig darrera d'ella per si cau o es fa mal ja que està operada del cap del fèmur i no hauria de fer baixades ni pendents. Però se m'escapa per tal que no li tregui els bolets que ella ha trobat.

Collir bolets amb més gent també em fa pujar l'autoestima perquè en aquell món d'ignorància micològica jo sóc la gran experta. Puc parlar hores sobre bolets i sobre on es poden trobar i com es cullen i netegen i preparen i cuinen. Controlo cada bolet que agafen els altres. Em pregunten, en consulten i si jo dic que és bo, fins i tot se'l mengen. Aquesta fe també m'encanta.

En conclusió m'agrada perdre'm jo soleta pels boscos noruecs i tornar amb el cistell ple i també portar un grupet de novats i fer de professora i experta. No puc dir què m'agrada més. El que sé segur és que m'agrada menjar-me'ls amb tothom i que em diguin que sóc tan bona cuinera.

diumenge, 4 de setembre de 2011

Quan dos llibres dialoguen....



Natalie Goldberg                                                                                                     Kilian Jornet      

 Us ha passat mai que en llegir dos llibres alhora, dos llibres que en principi no tenen res a veure entre ells, tot d'una es posin a dialogar y tractin del mateix tema? És la màgia de la literatura. Actualment estic llegint, per una banda El gozo de escribir de Natalie Goldberg i per l'altra Córrer o morir d'en Kilian Jornet. Tal com diuen els títols la Natalie parla d'escriptura i el Kilian de curses.

Normalmente la gente no se da cuenta de que escribir es un acto físico. Escribiendo estamos físicamente comprometidos con la pluma y la mano, conectada con el brazo, vierte sobre la página lo que registran los sentidos.


Una cursa és com una obra d'art; és una creació que a part de la tècnica i el treball, necessita la inspiració per poder completar-la amb satisfacció.


Cuando miro una persona que escribe, consigo entender si verdaderamente ha entrado en lo que escribe por la postura que ha adoptado. Si ha entrado, es como si el corazón le latiera fuerte, o le doliera. La respiración es profunda. La grafía es más suelta y generosa, el cuerpo está tan relajado que la persona podría correr durante kilómetros. He aquí porqué digo que el escritor, aunque sea gordo, flaco o flácido, siempre está en forma. El escritor se entrena continuamente. El escritor está en sintonía, tonificado, sigue el ritmo de las colinas y de la autopista y puede correr largas distancias, kilómetros y kilómetros de papel.


Sé que en córrer i esquiar tot el meu cos i tota la meva ment es posen en harmonia i em permeten sentir-me lliure, per poder volar i expresar-me amb totes les meves armes. La muntanya és la tela blanca i jo el pinzell que dibuixa sense seguir cap norma. Córrer és deixar que la meva imaginació tingui el mitjà per expressar-se i indagar dintre meu.


Cuando nos dedicamos a escribir es importante mantener al creador separado del revisor.


Un atleta excepcional serà el que sigui capaç de nedar en aigües de la complexitat i del desordre.


El tiempo es la mercancía de mayor valor que un ser humano tiene para ofrecer. Es como un terreno de la familia. Ese terreno siempre le ha pertenecido.


Guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre els altres. Guanyar és véncer-se a un mateix.


La mía es una escuela de escritura como práctica. Es como correr. A veces no nos apetece correr, pero lo hacemos igualmente. No podemos esperar a que llegue la inspiración, que, de improviso nos entren ganas de correr. Pero en mitad de la carrera, de repente, descubrimos que nos gusta muchísimo. Cuando llegamos al final, nos cuesta dejarlo. Estamos impacientes para hacerlo de nuevo.


Potser corro perquè necessito sentir-me creador. És el plaer intrínsec de crear bellesa i veure que genera una força d'atracció als espectadors. Una cursa és una obra d'art efímera, el el punt en que ha assolit la seva perfecció, desapareix per sempre i serà impossible tornar a crear la mateixa cursa.



dissabte, 3 de setembre de 2011

Energía (De la nada hice piel)






Te pariré de mis manos negras
de mi vientre de hulla transparente,
de petróleo y gas,
de herir el átomo profundamente.

Mas tu serás tan bello como un río,
conquistarás un día el horizonte
y ya no serás mío
y mis pechos ya no serán tu fuente.

Dormirás en las piedras
un sueño permanente,
te mojará el rocío
de mi llanto caliente.


500 km






El meu aparell de Nike + Pod segueix sorprenent-me amb bones noves. Ahir vaig fer 11km a ritme molt lent, sense pujar el pulsòmetre de 145 pulsacions. Una cursa lentíssima per aprendre a trotar tirades llargues i per tenir diferents ritmes.

Quan arribo a casa i fico tota la informació a la pàgina web de Nike, em surt aquest missatge:




500 kilómetros. Eres imparable. No mires ahora, pero estás a menos de la mitad para los 1.000 kilómetros.
09/2/11 | 11:16 PM




He fet més de 500 només amb l'aparell, si comptés els que porto en aquests tres anys i mig....