dijous, 30 de desembre del 2010

Quan dues grans marques s'alien...

Us han regalat mai això? Potser no sabeu que és, oi? El que queda clar que és un producte Nike + Apple. I per què serveix? Doncs és com un entrenador personal, diuen.

La cosa vermella que porta la pometa i el tic, és un xip que et poses a la sabata Nike, dintre, sota la sola. La mena d'endoll és un dispositiu que s'acopla al teu ipod o iphone.

A mida que vas corrent, una vegada ben calibrada la distància del teu pas, calcula els quilòmetres que fas. Com a més a més té un cronòmetre, pot dir-te els minuts per km que estàs fent en aquell moment. De pas també t'indica les calories que cremes.

Queden enregistrats els entrenaments i pots mirar coses curioses com "el teu millor km" .

Per ara l'he provat a Ventalló. No sé si l'he calibrat malament o és que no estic en forma, però sembla que avanço poc i lentament. Però com que demà faré la Cursa dels Nassos, ho podré comprovar. Si em dona que n'he fet 10k, està bé i si em coincideix el temps, està segur bé. Sinó l'hauré de recalibrar.

Per aquesta cursa no tinc grans espectatives (especialment si són veritat els temps que he fet als darrers entrenaments). Em conformo amb tornar a fer el temps de l'any passat, 59:05, es a dir, no passar-me de l'hora.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Les teves mans s'estimen?

Avui he assistit per primera vegada a una sessió de conscienciació sensorial. He tingut la sort de ser aquí a Ventalló on la meva mare fa aquest curs tots els dimarts i he preguntat si podia provar-lo.

La casa on es fa el curs és molt acollidora, amb una sala gran, càlida i relaxant. Hem estat unes vuit o deu dones dirigides per l'Elvira. Hi ha molta saviesa en la seva veu, molt confort i molta pau.

La primera experiència sensorial m'ha semblat molt bonica i com no és difícil de fer, he pensat que podríeu provar. Amb la mà esquerra hem tocat, acaronat, percebut tots i cada un dels indrets de la nostra mà dreta. Per fora, les arrugues i la pell, les ungles i els artells, però també per dintre, tots els petits ossos, músculs i cartílegs, els nervis amb totes les seves ramificacions. Al mateix temps la mà esquerra li donava escalfor a la mà dreta. Llavors he sentit que la meva mà s'estimava a l'altra, li donava afecte, amor a l'altra i també he sentit l'agraïment que la dreta sentia per l'esquerra. He descobert que les meves mans s'estimen.

No explicaré tota la sessió, perquè ha estat plena de coses i de sensacions. Però aquesta primera m'ha permès descobrir una cosa. Quan tu li dones la mà o vas de la mà pel carrer amb el teu home, amb un fill, amb qualsevol persona, li demostres afecte. Doncs el mateix pots fer quan ets aprop de tu mateix. Aquest ha estat el desig de l'Elvira per l'any vinent.

Feliç any nou a prop d'un mateix!


dilluns, 27 de desembre del 2010

Tot un caràcter

A casa amb el víking:

A los niños se les ha caducado el pasaporte
¿Otra vez? ¡Pero si lo renovamos hace nada!
Aprovechando que tienes vacaciones y que ellos no tienen cole, podrías ir a la policía y de paso también renuevas los carnets de identidad.
¡Una cosa más en la lista de recados! Tengo la lista a tope, tengo que hablar con la inquilina, tengo que cambiar de banco, tengo que ir a la revisión, tengo que llevar ropa a arreglar, tengo, tengo tengo....
Si te haces un orden de prioridades y te propones hacer un tic al día, poco a poco vas viendo como la lista disminuye.
Encima de que tengo que hacer tantas cosas y de que la policía me pone de los nervios (sólo entrar en la comisaría me hace sentir culpable) tengo que soportar instrucciones y órdenes tuyas!!!!!
Sólo era una sugerencia....

A la feina:

He d'entrar les dades dels ítems d'audio
Per això has de demanar un perfil de corrector al Pablo.
Com al Pablo? No me'l pots donar tu?
Això és cosa seva.
Però és que el Pablo no sé on és i tanmateix no cal, jo tinc aquestes hores assignades i he de treballar ara amb això.
Sí però jo no te'l puc donar.
Visca l'especialització, així mai farem res. Que no volíeu pilotar els ítems pel gener?
No podrà ser, no els tindrem enregistrats tampoc.
Com es treballa en aquesta santa casa? Uns no hi són o no se'ls troba, altres no són responsables de certes feines (tot i que les poden fer) altres no han enregistrat!!!! I després a mi els caps em diuen que és urgent!!!!

Al cotxe, fent la teràpia:

Es que no sé para qué estoy haciendo esto. Si pierdo el miedo a conducir me tocará ser chofer para los restos.
Piensa en el placer de coger el coche cuando llueve o hace frío. No lo veas como un castigo.
Mira, salir aquí a la autopista con todos estos chulitos-ferrari que te pitan, que te pegan el morro para hacerte sentir inútil, no es que sea un castigo, es una tortura.
Conducir tiene un lado lúdico, un poco de placer experimentarás cuando vayas llevando el coche.
Yo no lo veo nada divertido, además contamina, pierdes tiempo en el tráfico, la gente es mucho más antipática, es peligroso, y para colmo los Convergents van a poner la velocidad variable, así que se me ha acabado el 80km/h!!!

Amb els nens:

Qui frega els plats aquest vespre?
L'Erik.
Jo? Perquè? El Pol.
Ja comencem, sempre igual, no teniu el més petit sentit de solidaritat, de col·laboració, és que no podeu mai dir ja ho faré jo?? Sempre jo no, jo perquè, sempre queixes, doncs jo ho he fet tres cops aquesta setmana i he cuinat i comprat i he netejat el forn i a més he d'anar a la policía per treure-us els maleïts passaports si alguna vegada voleu tornar a veure Noruega!
Bueno , mama, no cal que et posis així, no pasa res.
Si jo no dic que ho hagis de fer tu, ho pot fer el Pol.
Perquè jo? Que els renti l'Erik, li toca a ell.
Jo no sé perquè parlo, ja hi tornem a ser-hi és que no teniu remei.

Nota important: sóc molt feliç, lectors i comentaristes, aquesta entrada no pretén dir que tothom me la té jurada, ni molt menys. L'heu d'interpretar en clau d'humor. Sóc jo en estat pur. Tot un caràcter. Un petó pel meu víking, per la Laura i el Pablo col·legues de la feina, pel Javier, psicòleg d'amaxofòbia i pels meus nens estimats.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Lectures de tardor

Tal com vaig fer amb les lectures d'estiu, dedicaré aquest post a explicar el que he llegit aquesta tardor. Per variar no ho faré en ordre cronològic, sinó que donaré tres premis als tres llibres que més m'han agradat, en un podi, com a les olímpíades.

Començo doncs pels llibres que no han obtingut cap medalla.


Min første literaturhistorie (La meva primera història de la literatura)

És un llibre per nens o adolescents, de la escola. Ja entenc que no pot ser la crème de la crème, però el vaig escollir perquè era senzill i perquè fa un repàs de tota la literatura noruega des de les primeres runes vikingues fins els més coneguts autors dramàtics com Ibsen. S'acaba en els primers anys del segle XX ja que és un llibre antic, amb el qual estudiaven als anys 70.
M'ha semblat avorrit, no puc dir que hagi aprés molt, en definitiva, no té premi.

Il tempo invecchia in fretta. (El temps envelleix amb pressa) Antonio Tabucchi

Són contes, relats curts, del genial Tabucchi, de qui ja he llegit novel·les molt bones, però aquests contes els trobo una mica fluixos. Són molt diferents entre sí, però tenen una sola cosa en comú: tots tracten del pas del temps, de la vellesa, de les coses que no s'han fet i s'haurien pogut fer, la nostàlgia del passat... El trobo un tema interessant per un relat, però no per tots els relats del llibre. Al final m'ha cansat.

L'Ultim patriarca. Najat El Hachmi

De lectura agradable, gracies a que fa servir la ironia per desdramatitzar un tema molt greu, tracta de la violència de gènere en el sí d'una família magrebina que viu primer al Marroc i després a Vic. Per una banda presenta el tema des del punt de vista d'una persona que l'ha viscut i sap de que parla i això està bé, per un altra no va més enllà i té un final molt sorprenent i decebedor. El treball del personatge protagonista Mamou (el patriarca) és molt bó ja que no és un simple prototip de pare de família marroquí, sinó que té moltes arestes.

I amb la medalla de bronze i primer canditat al podi......

La sombra del ciprés es alargada. Miguel Delibes

Delibes és com sempre genial, portentós en el seu castellà de Valladolid, creatiu i tendre quan parlen els nens, machadià en la descripció de paisatges, un mestre en definitiva. Però aquesta obra és la seva opera prima, encara no dominava plenament la tècnica narrativa com després ho farà amb exel·lència, i la novel·la a meitat grinyola una mica.

Comença la història d'un nen que es portat a casa d'una família perquè no té pares i per que el seu oncle no s'en ocupa. L'home de la família és un mestre i li ensenya les matèries d'estudi i una filosofia de vida estòica. Fins aquí la novel·la és una joia. Després quan ja és adult es dedica a marí mercant i viatja per tot el món patint les conseqüències de aquesta educació sense il·lusions i les males fins que han fet personatges íntims de la seva infància. Aquesta part és la que ja no és tan bona. Tot i així m'agradat força.

I amb la medalla d'argent un vell conegut d'aquest bloc:

Ideas, a history of thought and invention from fire to Freud. Peter Watson

Amb aquest llibre estic fent una mica de trampa, ja que no l'he acabat encara. Però el vull afegir i comentar perquè és tan llarg i tan profund i conté tanta saviesa, que potser trigaré un any o any i mig en acabar-me'l. A més a més, l'he de tenir a la tauleta de nit, és massa voluminós per portar-lo als ferrocarrils o a les bosses de cap de setmana.

Ja és un conegut de tots vosaltres, he fet tres o quatre entrades parlant d'ell i encara en faré més. He començat a la prehistòria i ara em trobo als anys negres després de la caiguda de l'Imperi Romà, abans del feudalisme, quan tota la cultura i l'educació laiques van ser suprimides i quan van cremar la bibliotèca d'Alexandria.

És sublim com comenta cadascuna de les idees i les invencions que han fet avançar la història. Es molt erudit i difícil, un dels pocs llibres que llegeixo amb diccionari, però val la pena. Això sí en petites dosis.

I el guanyador del guanyadors del concurs de tardor, the absolute winner is......

La consolante. Anna Gavalda.

La consolante, com ja he explicat al bloc, es la partida de petanca que es juga quan ja s'ha acabat el campionat, la que es juga per jugar sense comptar els punts, és la partida on ningú perd.
La novel·la tracta d'un home, un arquitecte de prestigi, que viu un moment molt dur de la seva vida. El seu present no té res de bo. La feina l'estressa molt, viatja constantment a Russia, viu a hotels i aeroports. La relació amorosa amb la seva dona passa per un moment molt dolent. En el passat va tenir un gran, gran amic i a més va ser adorador de la mare d'aquest amic. L'amistat s'ha tornat en rancor i a la mare l'ha deixat de veure, ja no la visita i no ha estat capaç de ser un consol per a ella.

Aquesta és la dissortada vida de perdedor del Charles. Una vida sense cap victòria, una nulitat. Però aleshores passa la cosa que menys pots esperar. La consolante, la oportunitat d'amor d'alegria, de tendresa més gran i pregona que pot esdevenir. Així, sense apostar, jugant pel plaer d'entrar a la vida. Es Kate.

Bé per avui això és tot. Primer premi en un lloc molt destacat per l'Anna Gavalda, segon pel Peter Watson i tercer per Miguel Delibes.

dilluns, 20 de desembre del 2010

La meca dels professors d'espanyol

Totes les professions tenen la seva meca. La meva també. Cada any, com una espècie de tradició nadalenca, el cap de setmana de mitjans-finals de desembre, un grup molt nombrós de professors ens trobem en un congrés que ja té un munt d'edicions.

És tant tradicional laboralment parlant com la panera o els sopars de feina, així que sense l'Encuentro ELE li mancaria alguna cosa a aquestes festes.

En una de les ponències es va dir que la nostra feina és vocacional, que cal tenir moltes ganes d'ensenyar per dedicar-se a fer-ho tants dies i tantes hores de tants anys sense acabar fart. No ho sé, potser sí. Jo la vocació creia que no la tenia, perquè el que a mi m'agrada és escriure i parlar i les meves professions preferides serien editora, periodista d'un diari o de ràdio, locutora, escriptora, poetissa.... però hi vaig calar a l'ofici d'ensenyar l'espanyol una mica perqué les llengües m'apassionen, una altra mica perquè m'atreuen els estrangers i molt perquè dintre del aula puc ser escriptora (d'exercicis) periodista (d'activitats culturals) locutora (de tasques orals) i editora (dels deures) i puc ser senyora absoluta d'una microsocietat feudal on la meva programació i les meves estratègies dibuixen l'itinerari que junts hem de seguir.

És molt bonic veure com una altra persona aprèn la teva llengua, com fa aquell clic que li permet sentir-se còmode i com s'enamora de l'espanyol quan pot expressar-se i entendre's.

En aquesta trobada veiem gent de tot el planeta, professors amb accent suec i xinés, amb cabells arrissats i negres i amb ulls blaus i pell blanca. Retrobem antics col·legues amb qui fa anys havíem treballat, sentim parlar moltes llengües, el basc i el català per descomptat, però també francés i alemany, també italià. I es que és tan interessant el que es parla, que venen professors d'altres llengües per aprendre la metodologia, la dinàmica i manera d'ensenyar.

I, ves per on, potser sí que és vocacional, perquè jo vaig començar a ensenyar espanyol a finals dels 80 quan vivia a Torino i d'això ja en fa més de vint anys i no crec que pogués continuar si fos una feina com qualsevol altra.




dimecres, 15 de desembre del 2010

No em doneu consol

(Llach i jo)

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar, moriré molt gelós del que m'hàgiu avançat, que no em sabré resignar a no ser el millor vianant, l'atleta més fornit ,el més frondós amant, la mare més pacient, l'escriptora genial, la professora ideal, la muntanyera perfecta, la bloggera més divertida, la dona més interessant, la runner més ràpida, la persona més pregona, la practicant de ioga més harmoniosa i equilibrada, el cos més bonic, la cantant d'òpera més apassionada, la cuinera més agosarada i creativa, la aventurera i viatgera més curiosa i valent, la lingüista més políglota, l'ànima més autèntica....

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas, tot allò que hàgiu vist i jo no podré mirar: la fondària dels rius que els meus peus no mullaran, la fragància del cos que no podré estimar, la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat, les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat, les barques que a la mar no podré amarinar, les muntanyes de 8.000 que mai podré pujar, els poemes excel.lents que jo mai escriuré, les confidències dels fills que a mi mai em diran, les entrades d'un bloc que jo mai llegiré, les maratons trionfals que no podré còrrer, les sensacions del cos que no experimentaré, els senderols perduts on no caminaré, les veus immaculades que jo no sentiré, els menjars més delicats que mai no tastaré, les llengües especials que no podré parlar, les experiències vitals que la meva ànima mai viurà...

No em doneu consol, no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo, estic gelós i content, molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu, que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta, ni tan sols digne amant, ni mare exemplar, ni corredora veloç, mai no he pujat a cim altíssims, ni estat un maniquí, ni he escrit un sol poema fonamental, ni tan sols he cuinat quelcom que sigui agossarat, ni sóc una gran viatgera, he anat pocs indrets, no parlo moltes llengües, tampoc no he aprés a cantar, jo mai he estat valenta només un vianant.



diumenge, 12 de desembre del 2010

De compres


Aquesta entrada pot semblar una mica críptica, perquè parlaré de regals. Alguns d'ells poden ser pels meus lectors... o no. M'he de mantenir en l'ambiguetat.

Aquest diumenge hem aprofitat que obrien les botigues, per anar a comprar regals de Nadal.
Tal i com ens recomana l'ajuntament de Barcelona, no hem agafat el cotxe. Hem anat en metro i caminant i hem tornat en tram. Al contrari que al còmic, he estat jo la que he insistit en agafar el tram perquè el Per volia caminar així de carregat.

Entre les grans adquisicions que hem fet es troben -per descomptat- llibres i cds. D'això mai falta als nostres nadals. Però també hem comprat regals més grans, d'aquells que et juntes amb els germans per tal de reunir euros.

Hem comprat una ràdio que accepta l'iphone de manera que si l'estàs sentint i et truquen, pots parlar directament i et contesten pels altaveus.
També hem comprat una panificadora, però tot i que n'hem vist un parell, al final l'hem comprada per internet al tornar a casa.
A la secció d'infants hem trobat una coseta molt xula: uns magnets que es pinten i decoren amb figuretes de Mikey Mouse i Minnie i flors i vaixells. Quan estan llests els poses a la nevera.

També hem agafat idees per persones, se'ns han acudit coses que no hem comprat. Per exemple una samarreta del Barça amb el nom de Xavi, uns pantalons de Gore-tex per les excursions de muntanya i un set d'eines i safates per la barbacoa.

La veritat és que hem tornat força satisfets. La jornada "consumista" ha estat d'allò més profitosa

dissabte, 11 de desembre del 2010

A quin animal t'agradaria semblar-te?



Hola, em dic Srgntn. És un nom impronunciable, sí, però en realitat es pronuncia Sargantana, pero les "a" no les escric. El meu lloc preferit per viure és a casa dels humans que tinguin una rocalla amb pites i marfulls i amb roques volcàniques. M'agrada el sol. De vegades em quedo sobre una pedra i vaig canviant de color, però no sóc cap camaleó, que consti, només que em poso morena, és un costum que he aprés de viure tan a prop dels humans.

La veritat és que no sóc salvatge. No m'agradaria gens estar perduda per qualsevol desert o per uns gorgs o balmes plens de coves. I tant que no! L'electricitat és el major invent dels humans. A la llum del fanal de façana, s'hi apropen infinitat d'insectes, sobre tot els meus favorits, els mosquits, que estan boníssims!

Sóc més aviat petita. Hi quepo a tot arreu. Per les plantes del rocam, per la finestra quan se la deixan oberta, pel senderol de pols i pedres on sempre trobo on amagar-me. Sóc molt bellugueta, sempre tinc pressa, sóc nerviosa però alegre, m'agrada ballar, moure'm i trobo interessant investigar per llocs i forats desconeguts.

He dit que no sóc salvatge, però tampoc domèstica. Mai acceptaria el tracte d'un gos o un gat que mengen del plat de l'amo. Jo amb els humans tinc una espècie d'acord on tots sortim guanyant. Ells no soporten els mosquits, perquè ves per on, els piquen i es veu que fa molt de mal. Jo no puc encendre i apagar el fanal soleta, així que vivim plegats, ens entenem perfectament i ens ajudem tant com podem. Ara bé ni gàbies ni trampes, jo sóc i vull ser sempre lliure.

Els meus depredadors viuen lluny de mi, per sort. Diuen que les aus rapinyaires, algunes serps grans i les mustel·les em poden voler cruspir. Per sort de tot això no n'hi ha al meu mas. A més tinc una arma secreta. Si m'ataquen em puc treure la cua que segueix bellugant-se com si encara fos viva. Després em creix una altra. Es veu que els investigadors de la clonació d'éssers vius, això de la cua ho troban molt interessant, però la que podria refer no és tan bona com l'original, no sé si ho saben... és de cartíleg, no d'os.

Sóc bastant tossuda i sempre vull tenir raó. Clar perquè no he canviat des del principi dels temps. Sóc quasi igual que un animal prehistòric. Com un dinosaure. I la veritat és que m'ha anat bé a la vida, seguir sent jo mateixa, no deixar-me emportar per les modes o per les evolucions que molts veuen com la millor sortida. Jo sóc tradicional. Tinc l'home i els fills, sí, com sempre i me'ls estimo, m'agrada celebrar les festes i les tradicions. Ara tinc fins i tot un fill casteller, ves per on. Això d'enfilar-nos amunt amunt ja ens agrada als de ca nostra!

dimecres, 8 de desembre del 2010

El meu lloc preferit a Catalunya

Una vegada, ja fa temps, algú va llançar una pregunta des d'un bloc: Quin és el vostre lloc preferit a Catalunya?

Avui, un any després, decideixo contestar-la i reenviar-la a tots els comentaristes que hi vulgueu participar.

La meva resposta personal és: Àreu. M'ha sorprés la rapidesa amb la que mentalment aquest nom m'ha vingut al cap. I la absència de dubtes, d'altres candidats, opcions...

Àreu és un poblet prou conegut, del Pallars Subirà allà on el Pirineu és més grandiós. Per pujar a la Pica d'Estats és pas obligatori, manté l'essència del que per a mí és més català i més autèntic. La gent del poble és molt amable, està acostumada a tractar forasters, és hospitalària , s'enorgulleix de donar del que és seu, valora la natura i té un bon tarannà.


A Àreu he passat moments dels més feliços de la meva vida. He caminant molt embaraçada, he trobat tants bolets que no podia menjar-me'ls ni en una setmana (els del holtel Vallferrera els van haver de posar en càmara) el meu fill Pol va donar les seves primeres pases amb 13 mesos, he pujat dues vegades la Pica, he fet caminar la meva mare fins quasibé les Bordes de Buirós, he esquiat fons des del Pla de la Selva, he vist des del Monteixo tota la ferradura de la vall, he viscut i disfrutat a Casa Carme tant amb els meus pares com amb els pares del Per.


Àreu és ple de gossos, gossos juganers que s'amaguen per anar a bordar els cotxes, també hi ha nens i rialles, sempre queda una cantonadeta de sol, quan ja s'ha post a la resta de la vall. La Vallferrera és molt oberta i els pobles són més alegres que els de les valls paral·leles.

El sol és molt important a Àreu, perquè cada any els habitants, els forasters i tot aquell que ho vulgui, poden fer-li una cursa al sol. Tot vé d'un conte en el qual el protagonista prova d'arribar al pic del Monteixo abans que el sol s'en vagi. Basada en aquesta història, s'organitza cada mes de juny "La Cuita al Sol" una cursa on cal sortir a mitja tarda i arribar dalt abans que no es pongui.

Ara aquí queda per a tots els que ho llegiu, quin és el vostre indret?

dissabte, 4 de desembre del 2010

Vers i prosa al món romà (Ideas. P.Watson)

Del meu llibre sobre la història de les idees, he arribat a l'imperi romà.

Els romans no es van caracteritzar per tenir moltes idees ni per ser originals. Van reverenciar tot el que venia de la manera de viure dels grecs i van ser ells els que van introduïr la noció de "classicisme".

En l'aspecte literari els romans van ser els primers en reconèixer i diferenciar la prosa del vers.

El vers té un origen oral, preserva els ritmes i les repeticions tant típiques de la transmisió oral. La paraula ve del participi versus que significa tornat, del verb verto, tornar/retornar.

La prosa deriva del adjectiu prosa, prosseguit, continuat, avançat. Prosa oratio que significava text que contiuna, que prossegueix que avança, es a dir el que no retorna, el que no repeteix.

El vocabulari llatí era molt més pobre que el grec i van enriquir-lo amb moltíssimes paraules de totes les llengües dels indrets que anaven conquerint. Tenien una llengua molt menys refinada i més masculina, més ordenada i disciplinada, amb molta subordinació i claretat que no tenia cap altra llengua indoeuropea.


dijous, 2 de desembre del 2010

Enyor


Com les ones del mar passen els dies,

conduïdes al compte de la sorra,

i el meu cor, d'esperar, s'ha fet de terra

a la vora d'un port de melangia.


Quina veu despertar la nit podria?

Quina cançó d'amor pujar a la serra

i, travessant les portes de la guerra,

desesperadament et cridaria?


Jardiner de llimones daurades,

dolç senyor del cabell com el sol,

no abandonis les teves contrades.


Quan les ones faran bell bressol

i les hores ja seran comptades,

deixa el mar i reprèn el teu vol.