divendres, 27 de desembre de 2013

Jo, la muntanya




Portem dos dies a Benasque, bé, més concretament a Baños, a un hotelet perdut en mig de la natura i allunyat del soroll i el turisme (i els cotxes!!) benasquès. Avui ens ha fet un dia preciós i hem decidit fer esquí de fons. Hem sortit de Llanos del Hospital i hem pujat fins aquesta petita cabana que es diu La Besurta. En total menys d'una horeta. Per, Erik, Pol i jo, contens com uns nens petits amunt amunt i en aquest portxo ens hem segut a beure aigua, parlar una mica i deixar que ens donés el sol.


Com que la sortideta em sabia a poc, he baixat al llac a fer voltes en plan sèries. D'una estaca a la següent corrent a tope i a la següent lent. Bé, ho he intentat perquè si quan em tocava córrer era pujada, no es notava massa la sèrie, però en les baixades he accelerat una mica. Per fi m'he passat mig llac sense pals, esquiant només amb les cames, per fer múscul.


Després a l'hotelet perdut hem descansat, hem xerrat amb altres clients que ja coneixem perquè venen tots els anys (aquí és com a casa) i hem llegit i fet una estona ordinador. Un aperitiu abans de sopar el menú de la mitja pensió i apa, demà serà un altre dia.

Jo que voleu que us digui, no ho sé dir millor:  jo, la muntanya.





diumenge, 22 de desembre de 2013

La segona vegada



El dia 14 de gener de 2012  vaig córrer per primera vegada tota la Carretera de les Aigües de Pça Mireia al parador dels Maduixers i tornar. En total 18 quilòmetres.

Aquest va ser el punt àlgid del meu entrenament per provar de córrer una mitja marató. Anava amb la Mireia i cada cinc quilòmetres em parava per caminar 300 metres.

Vaig fer una marca de 2:03 i va ser el moment en el qual vaig adonar-me que ho tenia de cara. Si en podia fer 18, també podia fer-ne 21'097.

Avui, 22 de desembre de 2013, quasi dos anys més gran, amb l'experiència de tres mitjes maratons, ho he tornat a fer. Tota sencereta de cap a cap i tornar. No he fet cap tram caminant, tot i que sí he parat un cop a beure aigua i menjar una mica. He anat sola. La marca quasibé idèntica: 2:04

M'espera Sevilla que em fa una il·lusió boja i ja més tard el veritable repte: vull baixar de 2:20 a la de Barcelona.

dissabte, 14 de desembre de 2013

Power Point, no gràcies



Ahir vaig anar a una formació sobre "Tasques d'expresió escrita per l'avaluació". La setmana que ve tinc un congrés "Encuentro práctico de español para extranjeros". Ahir dues hores i la setmana que ve dos dies veient power points. No és el problema veure'ls, el problema és que l'eina és l'estrella.

Diuen que a Suïssa hi ha un partit Anti Power Point Party que només lluita per salvar la gent de l'avorriment, la deshumanització i la lectura en veu alta de frases.

Abans no se sabia fer PWP, la gent mostrava una horrible diapositiva d'un document en word totalment il·legible amagant-se darrera l'ordinador, més preocupada per la informàtica que per la conferència.

Aquells temps ja s'han superat. Els conferenciants ja conèixen les noves tecnologies i ja no els tenen por. Ara es col·loquen drets i miren la pantalla. Les diapositives mostren frases curtes i ben indixades i acostumen a tenir fotos que moltes vegades tenen una funció purament ornamental.

Ara els PWP estan millor.  Però la conferència segueix sent molt pesada. La majoria del temps de preparació, s'ha dedicat al guarniment i a la recerca de vídeos, gràfics colorits i boniques frases entrecomillades per fer la prensentació un show.

Però no s'ha preparat prou el propi conferenciant en dir alguna cosa veritablement interessant, en el llenguatge gestual i no verbal, no s'ha fet la pregunta "que hi puc aportar jo a aquesta gent que em mira i que m'escolta". I  per fi la sala roman a les fosques i la gent mira a la pantalla, com abans. La comunicació persona persona es fa rebotant en una paret. Sembla que la responsabilitat del contingut no sigui del conferenciant, sinó del propi PWP.

Sí, les tecnologies són genials, però a mi les ponències que m'agraden són les que hi ha llum natural, el   conferenciant em somriu i em diu alguna cosa de debó i on puc treballar jo interactuant amb ell o si cal amb els altres del públic.

Les velles encantadores exposicions sense papers, ni reals ni virtuals.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Els cinc errors del correrdor principiant



Ja fa sis anys que corro i alguna cosa puc dir que he après en aquest temps. Vull deixar constància de cinc errors que cometia al principi i que ara tinc en compte quan practico el meu esport preferit.

Error n 1: comprar-se les sabatilles massa petites



Les primeres (i segones i terceres...) sabatilles amb les que vaig sortir a córrer tenen un forat a la punta precisament on surt el dit gros del peu. Em va costar molt ser conscient que el peu necessita més espai i que d'alguna manera amb la calor augmenta de volum quan corres. I quan per fi ho vaig entendre, vaig augmentar un número la meva bamba i no va ser prou. Encara patia de sabata massa justa. Ara per fi he tornat a augmentar un número més i ja puc córrer a gust.

Error n 2:  córrer doblegat per la cintura.


La posició típica del runner que comença és inclinar-se de cintura cap endavant amb els ulls mirant a terra.  El cul surt cap enfora i els abdominals queden obstaculitzats per fer la força motriu. La postura és molt dolenta per a les lumbars i a més perillosa perque no veus el que tens davant i pots ensopegar. En totes les fotos i videos d'arribada de curses em veig a mi mateixa inclinada cap al terra en una postura de la qual mentre corria no n'era conscient.

Error n 3: córrer sense haver menjat prou.


Des del principi tenia molta por a córrer amb la panxa plena. Pensava que el meu estòmac es ressentiria de portar menjar mentre el cos es movia molt i em feia pànic vomitar en mig d'una cursa o un entrenament. Res de tot això m'ha passat mai. Per prevenir-ho tendia a córrer sense haver apenes menjat res.  Al cap de pocs quilòmetres, el cos et diu que prou. No tens gens de força, et quedes com amb un cotxe sense benzina i no hi ha possible negociació ment-cos.

Error n 4: córrer massa abrigat.

Quan surto a córrer sempre tinc fred. Els dits, el coll, les orelles i en general tot el cos em demana a crits que no em tregui res. Que porti pantaló llarg, maniga llarga, guants, gorra i buff. I ja no parlem si m'he d'estar davant la línea de sortida esperant que donin el tret, palplantada des de tres quarts abans sense poder moure'm. Vaja que em congelo. Totes les vegades que he sucumbit a la tentació de deixar-me posada una prenda, després me n'he penedit. La roba de sobres et fa suar i no transpirar, molesta, pesa i no saps on deixar-la. I quasi no cal res per córrer. En cinc minuts estàs perfecte amb una samarreta de màniga curta i  un pantaló pirata. No et cal res més que una fina cinta que tapi les orelles i previngui que no se't posi el cabell a la cara.


Error n 5: posar-se massa davant a la línea de sortida

Normalment ja t'assignen un calaix per sortir amb els que córren com tu. Però jo abans no ho entenia prou bé o no sempre hi havia tants compartiments com ara. El cas és que quan sortia uns quans centenars de persones m'avançaven pels costats i no em deixaven córrer al meu ritme. El primer quilòmetre ja el tenia perdut, el feia quasi bé caminant i molt agobiada. A més la sensació que vas lenta i que molestes ja t'acompanya més enllà del primer moment, i has de començar a recuperar minuts. En canvi la sensació de córrer al ritme que porten els altres i de tant en tant avançar-ne algun, t'aporta l'optimisme necesari per aforntar el repte.


dijous, 5 de desembre de 2013

Qui ets realment, Anders Behring Breivik?




Fa dies que llegeixo un llibre molt interessant. No us el puc racomanar perquè és en noruec, però sincerament espero que es tradueixi al castellà o català. Es titula En norsk tragedie (Una tragèdia noruega). Tracta de la massacre feixista sàdica que va portar a terme A. Breivik fa dos estius al centre d'Oslo i a Utøya. El periodista que s'ha dedicat a investigar els fets es diu Aage Storm Borchgrevink.

Qui ets tu realment, Anders Behring Breivik?

Aquest és el punt de partida. Cara a cara al personatge i mirant-lo als ulls, el llibre vol descobrir quina persona hi ha sota la tragèdia. I a partir d'aquí els milers de perquès que no tenen resposta lògica.

E divideix en dues menes de capítols intercalats: per una banda analitza la biografia de l'assassí des d'un punt de vista socio-psicològic, la família en la qual li va tocar nèixer, com va crèixer i quines amistats va anar fent durant l'adolescència i la juventut.

Per l'altra, descriu pormenoritzadament què és i què significa a la política noruega, el campament d'estiu d'Utøya i perquè era l'objectiu de Breivik.

Arribats al dia D ens explica minut a minut tot el que va passar tant a Oslo com a l'idil·lica illa. Ens presenta personatges anònims que van esdevenir herois al salvament, com ara líders polítics dels nois del campament o estiuejants d'un camping a terra ferma que tenien barques de recreació.

Una de les persones a les quals jo vull homenatjar aquí és el primer ministre de Noruega en aquell moment (dissortadament no ha superat les darreres eleccions i és a l'oposició) Jens Stoltenberg pel discurs que va fer el mateix dia i quan encara ningú sabia res de l'autoria.

Us l'enllaço en vídeo. Parla noruec amb subtítols en anglès. De totes maneres faré una traducció del millor fragment que em fa sentir-me cofoia de ser la dona d'un d'aquests ciutadans.




"No ens destruiran  i no destruiran la nostra democràcia ni el nostre compromís per un món millor. Som un país petit però estem cofois de nosaltres. Ningú ens farà callar a força de bombes, ningú ens farà callar a trets, ningú ens farà temèr ser noruecs. Aquesta nit ens curarem els uns als altres, ens donarem consol, parlarem i ens estarem plegats. Demà mostrarem al món que la democràcia noruega és més forta quan cal."


dimarts, 3 de desembre de 2013

La crisi vista per Allen


Aquesta glamourosa parella la formen, en la ficció, Jasmine (que en realitat es deia Janette, tot és fals en ella fins el nom) i Hal. Ell és un capitost de les finances il·legals i es dedica a omplir-se les butxaques a fer-li el salt a la dona, mentre ella viu del luxe com una Barbie, tancant els ulls a tot allò que pot anar malament, al seu impresionant pis a la Quinta avinguda amb vistes a Central Park, al New York més exclusiu.

A l'altra banda del país, a Sant Francisco, viu Ginger, la seva germana, una dona arruinada per una mala inversió, separada d'un marit maltractador, carregant amb dos fills obesos, però alegre i forta, plena d'energia de viure.

La història, excel·lentment contada per Woody Allen, ens mostra com Ginger esdevé la tutora, la fada padrina, la motivadora i l'educadora social de Jasmin.  I així li dona una veritable lliçó de vida.

Les interpretacions són espectaculars. Blanchett fa una protagonista rodona, Howkins és una genial secundària i ja no parlem de Baldwin perquè és el meu actor preferit, tant creïble!

Com sempre en Woody Allen, hi ha de tot, comèdia i drama, psicologia, traumes i escenes de parelles que s'enamoren, punts còmics (tot i que poquets per ser ell) i moments inoblidables.... El vesturari és molt bo, les cases i pisos molt aconseguits, no hi ha molts exteriors coneguts (Pont penjant de Sant Francisco i poc més) però ambientació perfecta per entendre les diferències de classe i la crisis social dels que vivien a la bombolla.

Ens parla de temes molt actuals sense deixar de parlar-nos de les seves obsesions de sempre.


dissabte, 30 de novembre de 2013

La flor marcida (Segadora)






La tarda li fa lloc al vespre
i en una flor marcida
es desploma
la feina de tota primavera

La flor no ens necessita
i no li reca de morir.
No té cap malaltia
ni res estrany li passa,

La flor es marceix
feliç cap a la mort,
naturalment,
plena de salut,
seguint el passadís
que li indica la vida.

Així imagino jo
el viatge capvespral
que un dia arribarà:
un anar-me marcint
i una tarda que perd
la llum i es va enfosquint

I aquell silenci tan gran,

tan gran.

dimecres, 27 de novembre de 2013

Escoltar totes les veus



Llegint per la xarxa m'ha arribat el bloc del periodista i professor de secundària Josep Sala, que treballa a Noruega i des del fiord ens comenta la realitat d'aquest país.


Una de les seves entrades parla de com el seu institut treballa el pla pedagògic. Fan la típica estada d'uns dies a un poblet per tal d'analitzar com funciona tot (les consabudes fortaleses i debilitats, els punts de millora). Això ja és un punt positiu.

Però el que m'ha sorprès agradablement és que quan es refereixen als treballadors de l'institut, inclouen direcció, professorat, personal de consergeria, informàtica, cantina i neteja. Tot aquest equip diu la seva i participa.

Totes les veus són escoltades, ja que l'important és que els treballadors funcionin en equip i la feina que fa cadascú en l'educació dels adolescents ha de ser coherent.

Una veritable i autèntica democràcia, Noruega.

http://desdelfiord.wordpress.com/2013/11/07/les-senyores-de-la-neteja-tambe-opinen/




diumenge, 24 de novembre de 2013

Reservar forces o estalviar minuts?



Hi ha dues estratègies per fer bona marca a una cursa de 10km. La primera és la més aconsellada per entrenadors i experts. Consisteix en reservar-se pel final. Fer la primera part un mica més lent i a mida que avances anar incrementant el ritme per acabar a tope. La segona és la que fan molts corredors impacients: començar fort i anar tirant "lo que el cuerpo aguante" i quan no poden més, afluixar.

Depèn molt de la cursa, però aquesta segona opció "poc recomanada" és la que jo prefereixo. En concret la Jean Bouin és més plana fins el km 5 que els darrers quilòmetres. Si segueixo la primera estrategia i agafo un ritme més moderat, perdo minuts que després no sóc capaç de recuperar, especialment si quan he d'apretar és al Paral·lel, que tot i que la Mar diu que no fa tanta pujada, a mi sí que m'ho sembla!

Avui corria amb l'Andhi i m'he dit: el seguiré tant com pugui, em cansaré, sí, però una vegada afluixada, ja tindré aquests minutets de marge que m'he estalviat forçant al principi. Hem fet plegats 2'5km a 5'00-5'15m/km fins que l'he hagut de deixar; llavors m'he posat a 5:40m/km i he anat fent.

Amb això he aconseguit un temps de 57:05, una gran marca considerant que en tota la meva vida runner només he aconseguit dues vegades 55 i una vegada 57:00. Així doncs és la meva quarta millor marca i dos anys més tard que les altres tres.

I el cansament? Doncs he arribat cansada, es clar, però no morta, he sprintat i tot a la recta final. Si m'hagués reservat no crec que hagués estat millor al final. La sensació de tenir alguns minuts de marge és molt millor que la de "deure minuts" al teu cronòmetre.

El Per que també corria ha fet la seva millor marca personal amb 40:33. Molt i molt bé, es va apropant al repte d'aquest any, baixar dels 40'!!!


dijous, 21 de novembre de 2013

Passant per un túnel

No escric, estic sota terra. Feina i poca inspiració. Canvi d'horaris. Fills adolescents. Malhumor. Imposicions laborals absurdes.

Per això tinc el bloc una mica parat. Prometo escriure crònica de la Jean Bouin diumenge.

No prometo res més.

Per ara.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Aquestes boges de rosa




Esplèndida la jornada d'avui a la cursa més solidària i vitalista que les dones de tota mena portem a terme a Barcelona totes les tardors.

Aquest any ens ha fet un sol molt maco i no ha calgut abrigar-se gens. He anat amb la Mar que corria per primera vegada. Tant per a ella com a corredora "novata" com per a mi com a llebre ens ha encantat l'experiència. I això és només el principi d'una llarga vida runner, perquè com sempre que les coses surten bé, ja està pensant en la propera!

S'han batut tots els records i s'han quedat fora una bona quantitat de dones que hi volien participar. Això no hi ha qui ho pari!

Vinga runneres que ens mengem el món!!

I per a mi la propera serà la Jean Bouin, que la vull fer en menys d'una hora i fins i tot si pot ser en menys de 59'. Normalment em surt molt bé, veurem si aquest any mantinc el nivell. Em conformo amb 58 i escaix, però si són 57 estaria moooooooolt contenta.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Analfabetisme de retorn



Tullio de Mauro, un lingüista italià, ha aixecat l'alarma sobre la comprensió lectora de la mitjana dels adults al seu país. Ha parlat de "analfabetisme de retorn". I és que no es verifica aquella dita de que "el que aprens de petit et queda per sempre, ningú no t'ho pot prendre".

A l'escola, en general es treballen bé una sèrie de competències i habilitats útils per a tota la vida: el raonament matemàtic i les comprensions i expressions orals i escrites. Es creen hàbits de lectura i es desenvolupa la retòrica i la escriptura acadèmica. Aquí ja hi hauria algú que em diria que això no es fa prou correctament. No hi entraré. Potser sí, potser no.

Però a partir dels 30 o 35 anys, no tornem a escriure textos ni a resoldre problemes matemàtics, no aprenem més idiomes, la majoria de la gent perd quasi totalment l'hàbit de la lectura, no frequenta les llibreries ni les biblioteques, apenes visitem museus i exposicions a la nostra pròpia ciutat, no incorporem nous coneixements ni científics ni humanistes a la nostra formació.

Aquesta manca d'estímuls provoca el fenòmen del que ens parla De Mauro pels italians, però que es pot generalitzar a molts més països, entre ells el nostre. Tot el que hem après, de no fer-lo servir, s'oblida. Les capacitats i competències no s'adquireixen per  sempre, s'han de mimar i s'han de practicar i, tal com ens surt una panxeta quan no fem esport, també ens neix la dificultat de comprendre un text minimament difícil si no hem llegit res. I ja no diguem elaborar un discurs o escriure un text formal.

dijous, 31 d’octubre de 2013

El árbol (Segadora)



A mi padre, mi árbol.

El árbol


Plantado en la tierra
tus ramas tan grandes
me daban abrigo.

La savia subía
hasta la última hoja.
Nos dabas tu sombra.

Vivir es bonito,
vivir es alegre
y tú lo sabías.

Yo era tu niña,
tu niña dormida
en un pecho grande
en una voz pura
que siempre cantaba.

Y cuando la vida
no era tan buena,
tenía una pena,
a mi árbol volvía.

Mecida en tus ramas
la gran alegría:
volver a ser tuya,
tu niña querida.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Un tast agredolç




La Mitja Marató de Granollers és la cursa més mítica de la temporada. Tothom hi vol anar, és coneguda per l'afluència de públic i per la participació dels millors atletes del món. Va de Granollers a la Garriga i baixar.

Per alguns corredors com jo mateixa, és una fita impossible. Són 21km dels quals 10km pugen. No m'hi veig amb cor. Però tant jo com d'altres ens demanavem com devia ser fer només la segona part. Començar a la Garriga i baixar fins a Granollers. Doncs bé, ara jo ho sabem.

La cursa va anar bé. He aconseguit baixar de l'hora, 59'06. Tota la primera part vaig anar ràpida, donant-li canya i no estalviant forces pel final. Vaig passar els 5km a 28'01. No estalviava perquè veient el perfil vaig pensar que els darrers quilòmetres serien una llaaaaarga baixada i no em cansaria. Mireu el gràfic


Però és clar, s'ha de mirar l'escala i si t'hi fixes bé entre el punt més alt i el més baix només hi ha uns 200 m de diferència, és a dir, que feia baixadeta, però quasi no es notava. A més no anavem per pobles com,La Garriga, Les Franqueses, Llerona, pels seus carrers i places com tant m'agrada a mi i no vam arribar triomfalment a Granollers pel carrer Fransesc Macià. El recorregut anava per polígons industrials i carreteres menors entre camps sense ningú que t'animés ni et fes costat. Recte, recte i llarg.

Una altra punt era que feia una calor espatarrant per córrer. De les de curses de maig i juny, que ja quasi no faig per no deshidratar-me. Vaig arribar ben fossa a meta, dins d'unes pistes d'atletisme i no vaig poder fer ni l'sprint final.

Contenta perquè he millorat respecte de Molins de Rei, però una mica avorrida pel tipus de cursa "poligonera".

divendres, 25 d’octubre de 2013

El camí de Camille

 

Ahir vaig anar a l'exposició de Camille Pissarro al Caixa Forum. No cal dir que val moltíssim la pena i que fins i tot recomano anar-hi més d'un cop. Jo mateixa crec que tornaré.

La primera cosa que m'ha impactat és que pràcticament a tots els quadres hi ha un camí o un carrer. Les escenes rurals mostren sovint camps, horts, paisatges en totes les estacions de l'any i les urbanes carrers parisencs o d'altres grans ciutats en plena efervescència quotidiana amb cotxes de cavalls i gent.

En cada quadre Camille et porta de la mà per un camí, un camí que comença gran i poderós a la base i es va perdent perspectiva al fons o gira cua com aquesta carretera de Versailles amb la qual l'observador comença a fer la corba.

Aquest és un dels quadres que més m'ha agradat. Un poble de L'Ille de France, Louveciennes, tranquil i pausat en una matinada freda però assolejada d'hivern. Ha nevat, però no ha quallat del tot, o potser el sol està desfent el que la nit havia emblanquinat. No hi ha pressa. Els veïns parlen amb l'home a cavall, es saluden i comenten el temps.

El camí dins del quadre crea una narrativa. Primer mires el present, el que està passant en aquest moment, la conversa entre els tres veïns i poc a poc vas caminant cap al fons del quadre i veus l'home que porta una tartana i està a punt de girar, i vas veient passar les ombres lilàcees dels arbres i al fons, quan gires, veus la casa del poble, la porta vermella i potser algú que et saluda des de la finestra.

Per fi mires a dalt, aquest cel esplendid d'on ve tota la llum, i que està reproduït en cada taca de neu i així entens perquè el quadre té color i lluminositat arreu.


divendres, 18 d’octubre de 2013

Temporada alta


Ja porto ben bé un mes entrenant fort per preaprar els reptes majors. Per ara els entrenaments s'estan complint segons previsions. Estic contenta. He fallat només un dia de sortir a fer sèries, però estava altament justificat perquè va ser després del cap de setmana del Posets on havíem caminat moltes hores i les cames no em regien.

Ja porto unes quantes sessions de fitness amb reforçament de cames i braços, abdominals i estiraments. També he continuat anant a la classe de l'Alícia, una monitora d'estiraments molt canyera i a les sessions de ioga.

He agumentat els quilòmetres de la sortida dels dimecres, ara en faig 8. Surto també divendres a fer una volta amb sèries pel Parc Cervantes, Diagonal Avinguda Pedralbes.

I de les llargues sortides per la Carretera de les Aigües, vaig sumant quilómetres, la darrera van ser 14.

Ja he corregut una cursa, la de Molins de Rei, i la propera em toca a La Garriga fins Granollers. El tast de la mitja. Espero fer marca perquè és baixada.

Tot i això, a la feina hem obert grups de tarda  i a partir de la setmana vinent hauré de traslladar tota l'activitat al matí ja que no començaré a treballar fins les 12h i a canvi sortiré tard. No sé com m'afectará aquest canvi al meu entrenament, però tant per la feina com per l'esport és bo fer alguna cosa diferent de tant en quant.

divendres, 11 d’octubre de 2013

Ser sord amb sentit de l'humor



David Lodge és un escriptor anglès, ex professor a la universitat de Birmingham de filologia anglesa, càrrec que va deixar per dedicar-se plenament a escriure.

És l'autor d'un llibre que avui porto aquí perquè m'ha emocionat, divertit i encantat! De debó un bon llibre. Es titula Deaf sentence (Sentència de sord) jugant amb la similitud entre mort i sord que té l'anglès. La traducció al castellà es titula La vida en sordina.

El personatge principial és un alter ego de l'autor, Desmond Bates, un professor de lingüística retirat que molt gradualment va perdent l'audició. Porta els típics aparells dins les orelles que li donen alguns problemes tècnics (se li acaben les piles, se'ls deixa...) Està casat amb la Fred (Winifred), una dona activa, enèrgica i optimista que està en el moment més àlgid de la seva carrera professional i tot i que estima moltíssim el seu home, no sempre té la paciència d'assegurar-se que ell ha entès el fluix de totes les paraules que ella li diu.

Desmond també té un pare gran, que viu a London, amb qui té una relació difícl però molt entranyable. El pare també és sord i quan estan junts els papers canvien. És ell qui pren paciència a repetir i assegurar-se que el seu pare l'ha sentit.

Però en una festa apareix una noia, jove, maca i interessant que fa una tesi sobre anàlisi del discurs de notes de suicidi i demana informalment a Desmond que li revisi el treball. En un principi ell ha acceptat sense saber-ho, pel costum de dir que sí quan està cansat de demanar repeticions i després es veu per una banda obligat i per l'altra atret pel tema i per la noia.

També són molt interessants i còmiques les escenes en que Desmond va a classe de lectura de llavis. Una ocupació que potser no li és tan útil, però li diverteix i li fa sentir com un nen petit (la professora fa concursos, jocs i pràctiques a classe...)

Tot plegat pot semblar un llibre per riure, perquè com diu l'autor, la ceguesa és tràgica com la sordesa còmica, però al capdevall és un llibre amb el qual he acabat plorant que tracta també dels sentiments, de la família, de la mort i de tot allò que porta la vellesa.

Això sí, sense perdre el sentit de l'humor.


dimecres, 9 d’octubre de 2013

Pla d'entrenament per escriptors

H. Browne. A Girl Writing


M'agrada ser escriptora, poetissa i narradora, tant o més que ser corredora o lectora.  Tinc un pla d'entrenaments per preparar les curses i les mitges maratons, tinc més o menys un pla organitzat de llibres en sis llengües per llegir i uns terminis que em marca el club de lectura.

Incís: ahir vaig tenir club de lectura i ho vaig passar molt bé gaudint de les opinions i aportacions de tots els membres. Gràcies Ton, Santi, Martes, Contxita, Ingrid, Maria Júlia i Arnau.

Però, en aquest moment no tinc cap tipus d'entrenament com a escriptora. Un temps vaig fer un club d'escriptura on ens feien escriure alguna cosa cada setmana. Actualment no  faig res.

Volem córrer, doncs correm, volem llegir, llegim. Amb l'escriptura és com si la inspiració hagués de sortir sola i ja perfecta. Però, es clar, no funciona.

Per això penso que hauria de buscar un foradet al temps de la setmana per tancar-me a escriure i fer tota mena d'exercicis estilístics i retòrics. Potser d'aquí em sortiria alguna cosa bona.

Quantes vegades per setmana un escriptor ha de seure amb llapis i paper? Quantes hores cada vegada? Quin tipus d'escrits ha de produir com a "exercicis"? Els ha de donar a llegir?  Tot això són preguntes que em faig per tal de poder plantejar-me un pla d'entrenament com a escriptora.

Algú en té un de preparat? Un suggeriment? S'accepten comentaris.

divendres, 4 d’octubre de 2013

Pablo Alboran

Acabo de descobrir un cantant que pel que sembla és molt famós, el cantant espanyol que més discos ven actualment, amb tres discos de platí (gran heroicitat en aquests temps on ja ningú no compra cds) i que está fent una gira per tota Espanya.

Resulta que canta una cançó seva "Solamente tú" en català "Ningú més que tu" al disc de la Marató de TV3 d'enguany i per això va sortir a les notícies.

Primer em va cridar l'atenció pel seu físic,  no ho podré negar, és el tipus d'home que m'agrada, amb barba, amb camisa blanca, pulseretes hippies i mocadors palestins, que porta el cabell una mica llarg, etc... Però a més em va cridar moltíssim l'atenció la seva veu.

En una primera escolta sembla només una veu senzilla aguda amb un puntet dolç. Però en sentir-lo diverses vegades, veus que fa coses difícils, tremolors de veu una mica flamenques (és malagueny) i que -el que no sembla més que una cançoneta romàntica (que ho és) - té un toc de qualitat i dificultat preciós.

Una cançó on fa això és "El beso", al retorn del "me llaman loco" Fixeu-vos en el minut 2:40 on al meu parer ho fa magistralment.



Diuen que vindrà a Barcelona aquest octubre..... Algú  s'apunta?

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Com un dia (Segadora)





Como un día...

Como uno de esos días
que has pasado ocupado
en mil y una cosas,
que te has levantado temprano
para ir a correr
y luego
has atendido a tu familia,
has cocinado,
sin dejar de acudir a tu trabajo
y cuando llega la noche
estás rendido
-tú que no te acuestas pronto,
que te gusta trasnochar,
tú que nunca piensas en dormir-
ese día
encantado te tiras en las sábanas
para encontra el sueño.

Así en la vida, de joven
no tienes ganas de dejar el mundo
en manos de otros.
Pero al llegar la noche,
con un cuerpo anciano,
las cosas se vuelven menos fáciles,
todo te fatiga,
y entonces la idea de morir ya no te asusta:
deseas sumergirte
en el profundo sueño

Descansar en paz, entonces,
ya no es difícil.



dilluns, 30 de setembre de 2013

Posets: sí, hem fet el cim!!


Membres de l'expedició: Per, Lars, Wilhem i Belén (vam tenir una baixa de darrera hora, Jarle)
Meteorologia: molta boira tot el dia, alguna clariana esporàdica, pluja abans de sortir (a les 5:30-6:00) i neu al cim.
Temps: 4:30h pujar, 3:47 baixar i 1:33h baixar del refugi al cotxe. Total 9:50h.
Estat físic: molt cansats, però contents.
Comentaris: En arribar al cim, vaig veure la Cresta Bardamina, per la qual havia arribat jo a l'any 1983 (ara en fa 30) i on vaig patir de valent. Impressionant!!

Nombre de la ruta: Subida al Posets
Apropiada para senderistas   
Comunidad Autónoma: Aragón
Provincia: Huesca
Zona: Parque Natural de Posets - Maladeta
Población: Eriste
Municipio: Benasque
Tipo de recorrido: Ida y vuelta
Recorrido: 20,96 km
Desnivel: 2216 m.
Tiempo: 8 horas
Dificultad: Media
Señalización: Señalizada
Época recomendada: primavera, verano, otoño, invierno
Sendero homologado: no

Valoración los usuarios: 
  
Mapa de ruta:

Mostrar mapa topográfico

Mostrar en Google maps


Ver en Google Earth (3D)
M.I.D.E: 
Medio:     Hay más de un factor de riesgo
Itinerario:     Existe traza clara de camino y señalización
Desplazamiento:     Marcha por sendas escalonadas o terrenos irregulares
esfuerzo:     De 6 a 10 horas de marcha

Colaboradores: cpoyato,
Perfil de ruta: