diumenge, 28 d’octubre del 2012

Dona, dona, dona...

Ho portem a la pell, les dones, quan ens juntem ho fem tot diferent. Jo de vegades renego de ser dona i voldria tenir tot un altre carácter, però la veritat que en dies com avui,  em sento privilegiada de ser una més de les 15.000 que formàvem la "marea rosa".

Abans de sortir ens ho em passat genial ballant, seguint les indicacions dels animadors, apujant els braços, aplaudint, seguint el ritme d'una música marxosa i rient. Les cares de la gentada eren d'alegria.

El Per m'ha acompanyat aquest any i allí era, amb tots els pares, avis, marits, fills, germans que ens miraven des de la barrera.

Tot i que ha costat començar, perquè el gruix de corredores no cabia per la corba que fa Pça Espanya amb Paral·lel, després he anat ràpida. He vist el globus del 40' i l'he avançat. No sabia com anava. Els quilòmetres no estaven marcats, la distància és també una incògnita: 6km, 6'150km, 6'300km ??? No queda clar quan fa. En pasar per la llebre de 40' li he preguntat quan portàvem i m'ha dit que 3'200km. Això m'ha animat molt, perquè en aquell moment només portava 19 minutets. Després he seguit molt animada. El dia fred m'anava molt bé per tirar fort. No sé quan he fet al pas pels 5km perquè no es marcava, però dec haver fet una de les meves millors marques. Calculo que uns 27'45. En arribar el meu cronòmetre marcava 35'16 i em sembla que pot ser una molt bona marca, depenent de quans quilòmetres siguin.

No tinc resultats oficials, però sé segur que he fet una cursa d'excel·lent.

Ja han sortir les classificacions: El meu temps ha estat de : 35:12, he arribat en el lloc 1249 de la general i el 189 de la meva categoria.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Barcelona





ERA
     EL
  regust
     urbà
dels        teus
 llavis  OMPLINT-ME
    en cadascú
            dels meus
I  N  D  R  E  T  S.

   Les impossibles noces antigues
          desconeixen
   l'amor del fanal i la FONT
         de la
      (omplint-me)
         la meva
        urbanitat
         ur
           vanitat
      delaur vanindrets
       els meus llavis.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Les competències del professor d'idiomes


Començo a la feina a treballar en un nou projecte sobre les competències d'un professor d'idiomes i més en concret, les que li calen a un que treballi en un servei lingüistic universitari de Catalunya.

Tots hem tingut un bon professor, una persona que ens ha fet gaudir de la matèria que impartia, que ens ha ensenyat i que ens ha motivat. També, dissortadament, hem patit el típic totxo amb el qual les hores semblaven haver-se detingut.

Doncs, un suggeriment, seguidors del bloc: podríeu deixar-me comentaris sobre quins són els trets que fan competent un professor d'idiomes? Potser ho incorporarem al document que estem elaborant.

Per a mi, els tres pilars fonamentals del professor són: que tingui un coneixement reflexiu i analític de la llengua que ensenya, que sigui capaç d'implantar una metodologia didàctica significativa i que tingui vocació per fer aquesta feina.

El retorn més bonic de la meva feina és tot el que et donen els guiris, el seu entusiasme, la seva alegria, les seves petites conquestes, tot un seguit d'emocions que et transmeten quan van adquirint la llengua.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Per continuar, atura't



Damm ha publicat un anunci excepcional. Anunci amb títol i tot: El migdia. Representa el millor de la nostra cultura mediterrànea. Ja sé que sopem tard, que anem a dormir tard i que acabem molt tard de treballar. En fi, no som prou "europeus", si ser europeu és ser nòrdic, perquè jo crec que el nostre tarannà és així també a molts altres països.

M'encanten les definicions de migdia: el petit cap de setmana de cada dia, les diminutes vacances, el millor de cada día, temps teu, temps entre obligacions....

Una altra cosa que trobo molt maca és el joc entre freedom i free damm. La llibertat de dir "son dos quarts de dues, m'aixeco de l'ordinador o surto de l'aula i no hi ha res ni ningú que m'aturi". Ja vindré a la tarda, però ara el temps és meu.

Per una migdiada eròtica....
per un aperitiu, un dinar o només un entrepà....
per córrer, llegir, nedar o meditar...

I el lema final és i serà a partir d'ara el meu mantra: per continuar, atura't.



dimecres, 17 d’octubre del 2012

Horari europeu

Aquest curs acadèmic han canviat els horaris a Can Kvam Garí. Els nens i el Per entren a les seves respectives obligacions a les 8:00, el que en la pràctica vol dir que a dos quarts tothom ha de ser ja fora de casa. Com que la meva família tenia el bon costum de començar bé el día, amb cafè tranquil i deu minuts de xerrada, una llarga dutxa calentona, un bon esmorzar.... doncs se'ns va l'hora. Primer vam provar de llevar-nos tots a les 6:15. Però sincerament no som prou "europeus" per estar mínimament desperts a aquesta hora, després hem provat d'escurçar el "bon rollet" matinal, i anar més per feina. I per fi hem acabat llevant-nos cap a les 6:40, una solució de compromís.

Solució?

Doncs no anem a dormir tant d'hora perquè al vespre sopem tard. Uns tenen assaig de castells, d'altres correm, i encara algú fa fitness i squash. Hem perdut també aquella estoneta de veure la tele (una sèrie, un programa d'humor) i tot i així no dormim les 7 o 8 hores que es recomanen.

Em ve al cap aquella cançó del Peret, el gran savi gitano, que em plan rumbeta deia:

Si al sol no puedes tumbarte
y en paz tomar una copa,
decir que estás en Europa,
no sirve de ná.

Dedico aquesta entrada a una persona que m'ha enviat un mail estranyada perquè no actualitzava el bloc des de feia dies. I la veritat és que tinc molt per explicar, hem fet una excursió molt maca, tinc fotos d'un nou plat que he cuinat, he començat l'entrenament per la mitja i per la semí maratons. Però realment no trobo el moment de seure i explicar-vos-ho.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Lectiones ad kalendas: augustus, september

Aquesta és la darrera entrada de Lectiones ad kalendas. Vaig començar l'octubre del 2011 i per tant podeu saber tots els llibres que he llegit en un any.

Les meves raons són dues: cada vegada em fa més mandra posar-me a fer un resum de 6 o 7 llibres, però les kalendes avancen i se m'està fent més una obligació que un plaer. Per altra banda, tinc la sensació que no són gens atractives de llegir, són llargues i poc comentades.

Properament obriré una nova secció de lectures i provaré de fer-la més interessant.

L'ombra de l'eunuc. Jaume Cabré.
Tota la història s'explica durant un sopar en un restaurant-masia que havia estat la casa pairal d'en Miquel Gensana. Últim brot de la branca genealógica d'una gran família. Una família on conviuen, com a la física quàntica, diversos arbres genealògics oficials, oficiosos i ocults. Un gran personatge, l'oncle Maurici Sicart, confident i quasi pare en afecte del protagonista, acapara una gran part de la narració. Per altra banda la història de la lluïta clandestina en el franquisme i les bajanades i crueltats que es van arribar a fer, marquen l'altra història, de la l'amistat entre en Miquel i Bolós.
Com sempre en Cabré, la música clàssica -Alban Berg- i l'amor a una gran violinista afegeixen el tercer argument a la complexitat de la trama.

M'ha agradat força, el trobo un precedent del Jo confesso, per la manera d'escriure les frases i la vacil·lació entre la primera i tercera persona, l'estructura de temps i espai en constant moviment, etc...

El abuelo que saltó por la ventana y se largó. Jonas Jonasson
Amb aquest llibre em va passar una cosa rara. És tan surrealista que en principi no m'agradava gens. No  li sabia veure l'humor i el trobava estúpid. Toti i així el vaig continuar perquè era a Nova York i no tenia cap més llibre per llegir. Poc a poc vaig entrar i vaig acabar rient com una tonta. Rient-me de ser tan simple i bàsica com que em pogués fer gràcia aquest llibre. Ara estic molt contenta d'haver-lo llegit. L'he disfrutat i he baixat els fums prejudicials d'intel·lectualitat.

Allan Karlson no té ganes de celebrar en un asil el seu centenari i es dedica a voltar món i trobar aventures tan increïbles com les de la pròpia Pippi Langstrømpe. Però és un personatge molt simpàtic, atractiu, entranyable. Faci el que faci, et vas fent amic d'ell i li vols tot el bé del món. Sobretot que no torni a viure mai més a la residència.

Incerta glòria. Joan Sales.
Un gran clàssic en quatre parts, lectura per l'estiu del club, responsable que no hagi llegit més de quatre llibres més aquests dos mesos. La guerra i les seves conseqüències a la vida del Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells. El primer llibre són les cartes que des del front escriu en Lluís a son germà Ramon. La segona part, especial i molt bonica, les que li escriu la Trini al seu amic d'adolescència Juli, en Soleràs. La tercera part és el relat d'un mossèn, en Cruells, que arriba a conèixer la historia d'aquest triangle en el front "mort" abans que les tropes nacionals es decidissin a donar el cop final,

No comento la quarta part perquè crec que ja ni forma part del llibre. És aburrida i feixuga i només té com objectiu que coneguem què se n'ha fet dels personatges durant la postguerra.

M'ha agradat i interessat molt i com diu el títol, la glòria mai serà certa, totes les guerres es perden fins i tot les que es guanyen.



El evangelio según Jesucristo. José Sarmago.

"Entonces el diablo dijo: es necesario ser Dios para que te guste tanto la sangre"

Aquesta és la conclusió que treu el pobre diable de la revel·lació que Déu li fa a Jesús sobre el futur del món després de la seva mort: màrtirs, morts violentes, suplicis, auto-maltractaments amb el cilici, tancaments de per vida a monestirs, guerres santes i creuades, tribunals de la inquisisció, crims racistes contra els indígenes, matances descomunals....

Llavors Jesús es nega a morir a la creu i li diu a Déu si no té remordiments. Déu li respon que no. Doncs Jesus sí que en té i per tant no vol enviar a tantes persones al patiment i la mort en el seu nom.

"Padre, aparta de mí este cáliz"
"El que tú lo bebas es condición de mi poder y de tu gloria"
"No quiero esa gloria"
"Pero yo quiero ese poder"

D'aquesta manera un anticlerical Saramago ens escandalitza i capgira l'evangeli, presentant-nos un Jesús ben humà, un senzill gal·lileu enamorat de Maria de Magdala i amic dels seu amics, els pescadors i els bons homes de Natzaret. Fins i tot el dimoni és humà i comprensiu. Només Déu cruel i fred espera al temple més i més sacrificis humans per saciar la seva fam de glòria.

La millor novel·la que he llegit aquests mesos. Genial. Però tractant-se de Saramago no és cap sorpresa.

Nascuts per córrer. Christopher McDougall

Un llibre interessant on s'explica una cursa amb la tribu mexicana dels taraumara i un grup de superatletes americans. La trama prinicipal no és el millor del llibre. Fa, però, unes escapades a explicar les vides i les idees de moltes altres persones que han fet alguna cosa pel running que són petites obres autònomes i entre elles he trobat la història que m'ha enamorat: la del corredor txec Emil Zatopek. No en dic més perque no li he dedicat un, sinó quatre posts a aquest meravellós ser humà.

Segons la seva teoria, els homes hem nascut per córrer i això ens ha permés sobreviure. Quan correm, fem una cosa ancestral i fonamental que ens connecta amb el més profund de l'humanitat en els albors dels nostres origens. Parla de la suor com a sistema de refrigeració quasi únic, pel fet de no tenir pèl, que ens ha permés correr distàncies que cap altre animal pot superar.