dilluns, 31 de desembre de 2012

Fer dieta



         Un dia qualsevol surts de la dutxa i la veus, mig amagada i oblidada: la bàscula. Instintivament et mires i el mirall et torna un diagnòstic decebedor. Potser sí que has guanyat una mica últimament. No saps si pesar-te, et fa mandra, però si estiguessis en el teu pes, penses, et trauries el neguit. La bàscula confirma els teus temors. El que has vist al mirall es tradueix en quilos.

         Esmorzes només un iogurt i un suc de taronja, deixant de banda les torrades amb mantega i melmelada i sense afegir-hi sucre al cafè.

         A mig matí els companys de la feina surten a fer el segon esmorzar. Tu els acompanyes però només demanes un tallat.

         A l'hora de dinar vas a aquell bar que fan menús. El menú complert val 12 €, però si demanes un plat solt, l'aigua, el cafè i les postres per separat et surt més car. Decideixes demanar el menú i no menjar-t'ho tot. Quan tens la safata davant trobes el menjar més bo que cap altre dia del mes. A més de petit els pares et van ensenyar que el menjar no es llença, que hi ha molta gent que passa gana.

         En tornar de la feina vas pensant en què hi haurà per sopar. Tens gana. Decideixes beure un tè. Però el tè sol senta malament a l'estómac buit. L'acompanyes amb un grapat de fruits secs.

         A l'hora de sopar seus a taula amb la família. Els nens han d'aprendre menjar de tot i tu has de donar-los exemple. Per això menges fins i tot la crema catalana que hi ha de postres.

diumenge, 30 de desembre de 2012

Dotze hores fondeán


El 29 de desembre ha estat lluna plena. Això vol dir que es pot esquiar de nit. Aprofintant l'ocasió l'Agrupación deportiva Hospital de Benasque ha organitzat les dotze hores fondeán. Es tracta d'una marxa multitudinaria d'esquí de fons que ha començat a les 12h i ha acabat a les 24h. No és cap cursa competitiva, ningú guanya, sinó que es tracta de sumar quilómetres entre tots per assolir la meta d'haver esquiat 3.404 que és l'alçada que fa l'Aneto, la muntanya més alta del Pirineu que es troba precisament allà dalt, sobre la vall de Pllan d'Estañ.

Jo he fet 12 durant el dia, que no està gens malament.

Com a fi de festa a les 10 del vespre hem realitzat una pujada colectiva -teoricament sota la lluna plena- en realitat dins una bona nevada, esquiant amb frontals. Donat que el peu ja em feia mal, no he estat capaç d'arribar fins al refugi de Besurta i a mig camí he hagut de recular. De totes maneres he pogut aportar uns altres 9 km més al recompte.


 L'arribada de la gran majoria dels esquiadors s'ha produit a mitja nit, just quan acabava el termini.


El resultat ha estat de 3439 km, per tant superada l'altura de l'Aneto.


divendres, 28 de desembre de 2012

Calor i fred

Avui han marxat tots a fer esquí de remontadors, es a dir, el que a mi no m'agrada tant i no em compensa arriscar el peu. Per tant he decidit esperar-me aquí a l'hotel i fer només una petita passejada i una llarga migdiada.

El meu hotel és el Turpí a la vall de Baños de Benasque, però en realitat, aquest indret és conegut gràcies a un gran balneari, que deu ser un dels més antics dels Pirineus. Es troba a pocs km de l'hotel. He decidit arribar-me.

Avui fa molt bon dia, fa sol i no fa massa fred. Una ocasió més que bona per gaudir de la increïble natura que ens envolta. Però la carretera que hi puja és plena de gel, sobretot a les corbes, una cosa tant exagerada que per descomptat no permet la pujada de cotxes i fins i tot pujar i baixar caminant té el seu perill. He de vigiliar molt. Però el peu m'ha respost bé de l'esquiada d'ahir i l'optimisme és molt gran. A més tinc tot el temps del món, res a fer en tot el dia, la family a Cerler amb un grup d'amics que ens hem trobat aquí al Turpí, per tant, temps infinit, deure zero.

Arribo dalt i tal com m'havien dit, a la corba d'abans d'arribar es troba un indret curiós. Hi ha tres pedres fent una mena de paret. Allà una pintada diu Sé limpio. i davant una petita pica plena d'aigua que surt d'una amagada font: surt l'aigua a 38º. La toco, la gaudeixo. Ja m'ho esperava i he vingut amb una bona tovallola de l'hotel. Em pujo els pantalons d'esquí, em pujo els leotards, em trec els mitjons gruixuts i sí, sense cap recança i en un ambient de fred (tot i que fa bon sol) fico els peus a l'aigua calenta. Els fico i els trec. Deixo que es refredin. Els torno a mullar. Els torno a refredar amb l'aire del matí. Plaer. Agraïment. Sensació.

Una bona estona de sentir-me una privilegiada, ara cal tornar enrera. Cal vigilar no relliscar. El gel ocupa la major part de la carretera. Arribo contenta a l'hotel. La calor de l'aigua i el fred de l'aire en mig dels arbres, les pedres, la neu. La pau.

Shanti

dijous, 27 de desembre de 2012

Una activitat de nou! Esquí de fons



Avui, 27 de desembre, després d'un mes i mig sense fer activitat física (si treiem les màquines del fitness, una classe de cycling i dues sortidetes en bici) he provat de esquiar fons. Ja sé que no estic recuperada del tot, que el peu no m'ha deixat de fer mal, però mireu, un cop és un cop i dintre de tot he estat molt prudent. He anat per pistes molt planes de l'estació del "Llanos del Hospital" de Benasque. Ara, després d'una dutxa i uns minuts de repòs al llit, estic veient com evoluciona el dolor. No em fa molt mal, però tampoc no he fet quasi res.

Però estic contenta, molt contenta, com a mínim he fet alguna cosa. No sabia ni tant sols si seria posar-me els esquís i haver-me'ls de treure, i no. Hi ha esperança. Demà repós i potser demà passat en torno a fer un petit homenatge amb raquetes aquesta vegada.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Verba volant: badar

Verba volant, scripta manent


badar

Una paraula que m'agrada molt del català és badar. Sobretot perquè és fa servir poc en el seu sentit literal que té traducció fàcil a altres llengües i en canvi es fa servir en expresions i locucions amb un sentit figurat que mai he pogut traduir.

Si mirem el diccionari significa "estar més o menys oberta una cosa", o "presentar una esquerda" referit a coses com ara les espardenyes. Quan les hem dut tot l'estiu i les tires de l'espart comencen a separar-se.

Pel que fa al cos humà badar la boca o les parpelles significa obrir i per descomptat badallar és obrir molt la boca per sospirar. Per això diem No badis boca per avisar algú que no parli.

En referència a una flor diem que es bada la poncella per esdevenir flor en tot el seu esplendor. I també quan una cosa està totalment  oberta, està oberta de bat a bat.

L'origen etimolôgic de tots aquests sentits poc usats és llatí vulgar batare que significa obrir i més endavant badallar.

La cosa que em crida l'atenció és l'ús més habitual del terme que precisament és el contrari del badare italià: encantar-se mirant alguna cosa, tenir l'atenció distreta, despistar-se. No val a badar, no badis, hem badat i no em trobat entrades, etc..  En italià, en canvi, diuen bada il semaforo, bada che ci siamo in tanti, bada soltanto al sodo (preocupat només del que és important). És a dir que significa fixa't, mira bé.

D'on pot haver derivat un verb que significa obrir o esquerdar a despistar-se o encantar-se en català i preocupar-se o curar en italià? No ho sé . Tanmateix no trobo ni en castellà ni en anglès ni en cap altra llengua que parlo una bona traducció de "no val a badar" (no hay que distraerse, not to get distracted)

divendres, 21 de desembre de 2012

Petit Bangkok

Fer classe sempre m'ha donat agradables sorpreses. És una professió que requereix molta energia i implicació, estar sempre molt actiu i no et permet envellir. És el millor tractament "antiedat". Una vegada entro per la porta de l'aula pot passar de tot, mai saps el que els alumnes et tenen preparat. Però jo he de dir (amb en Llach) "que a la nostra partida sempre m'han donat un bon joc".

Actualment tenim pocs alumnes, poques hores de classe i per això a la direcció se li va acudir regalar-ne algunes per tenir-nos ocupats. Es diuen hores Plus i són gratuïtes.

Doncs en una d'aquestes hores de conversa en castellà per alumes de tercer (un nivell intermedi) em van demanar si podíem parlar dels nostres respectius països. Ho vaig trobar una bona idea i cadascú va presentar el seu país des de diferents aspectes. Japó, Corea, Tailandia.... Com veieu els erasmus han desaparegut del mapa i regnen els asiàtics.

De és un noi tailandés, de nom evidentment més llarg, però com que no som capaços de recordar-lo ens diu que li diguem només De. Surt a la pissarra i parla del seu país però especialment del nord, Chang-Mai d'on és ell. Parla del menjar. Comenta que arreu del món hi ha molts restaurants on es pot menjar talilandés, com ara a Barcelona, al barri de Gràcia on ell sap d'un molt bó: el Petit Bangkok. Li dic que m'agradaria anar a provar-ho.

Uns dies després li comento al Per si li ve de gust sortir a fer unes compres de Nadal i després a sopar a algun lloc. Decidim anar al restaurant racomanat pel De. Ho dic a classe que avui soparé al Petit Bangkok i ell em racomana reservar perquè sempre està ple.

Sopem un deliciós àpat de tres entrants i dos plats principals, amb cervesa tai. Un dels entrants són aquest extraordinaris rollets de gamba amb menta fresca un punt picants. Demanem postres i cafè.

Ha llamado De para preguntar si habías venido. Tú eres la profesora, ¿verdad?
Sí, bueno, no soy su profesora principal, pero le doy algunas clases.
Pregunta si os ha gustado la comida.
¡Sí! ¡Está buenísima!
De os invita a los postres
¿De verdad? ¡Gracias!

Us racomano de veritat aquest restaurant, no només perquè sigui d'uns coneguts del meu alumne, sinó perquè té bon preu, és autèntic i són la mar de simpàtics.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Gent de paraules

Aquí teniu la nadala que ha fet la meva feina, on hi surto jo!

Bon Nadal i Bon any 2013!

divendres, 14 de desembre de 2012

Un mes sense córrer


Vaig sortir a fer una de les meves tirades llargues el 14 de novembre. De seguida no em vaig trobar malament, va ser poc a poc. Tant poc a poc que fins i tot el 18 vaig córrer la cursa de Jean Bouin, amb dolor que en escalfar va desaparèixer. He fet tot allò que calia. Repós estricte, fred, antiinflamatoris, radiografia. Ara tinc també hora pel traumatòleg, a veure si troben el que pot ser. Semblava una metatarsàlgia, però cal descartar alguna fractura o fisura dels ossos del peu.

Tampoc no puc passejar, ni sortir d'excursió. A més aquestes vacances no podré anar a esquiar, ni tan sols anar amb raquetes de neu. M'he de conformar amb la bicicleta...

I tot el meu programa de preparació de la mitja sembla cada cop menys assolible, més difícil de complir.

Corredors de tot el món, m'enteneu? Us sentiu identificats?

Espero que 2013 sigui un any millor que 2012. Sí o sí ha de ser millor!!!!

dissabte, 8 de desembre de 2012

Mejor Manolo

No els vaig llegir de petita perquè tinc l'edat de l'autora, però segur que haguessin estat uns llibres de lectura continuada dels que acabava i tornava a començar. Els vaig llegir com a mare de nens petits i després com a mare de nens que ja els podien llegir sols, però aprofitant que els els regalava, me'ls llegia jo també.

Ara feia 10 anys que no sortia cap de nou. Pero jo no havia deixat de pensar en Manolito Gafotas, perquè és una lectura que racomano als meus alumnes, la deixo en prèstec per introduir-los a la lectura de llibres en espanyol i a més faig servir tant el llibre (el primer) com la pel·lícula per la classe de llengua.

Per altra banda he llegit també altres llibres de l'Elvira Lindo i sé de les seves aventures neoyorquines perquè també jo n'he tingut aquest estiu.

Ara Manolito, millor que no, "mejor Manolo", que ja se'ns ha fet gran i mira el món d'una altra manera. Ha tingut una germana, la Chirli, i l'Imbécil sembla que ja no és tan mimat (l'han destronat), pero ara és un crack de la informàtica. La seva mare, la Cata, ha esdevingut una montadora de mobles d'Ikea excel·lent. Tenen un terreny on no els han construit cap apartament, però això sí, s'han hipotecat fins les  orelles pagant-lo i tot està parat. Al terreny li diuen "El secarral" amb vistes a l'autopista. Els amics són els de sempre, tot i que han canviat algunes coses. L'Orejones és un cheerleader admirador de Lady Gagá i.... Manolo té xicota: Melany Martínez que és una campiona de llançament de javelina.

Carabanchel (Alto) ha canviat, ara ja no és el barri de la presó, ara és el barri de la ex presó.


dimarts, 4 de desembre de 2012

Peregrino



Tú eres el camino
y la fuente
por dónde mis pies
transitan.

Aquí estoy,
te he llegado,
te he bebido,
te he recorrido,

mi amor.

Todavía el camino
no ha cesado.
Tu agua fresca ríe,
como antes

y tengo aún sed
en la garganta.

dissabte, 1 de desembre de 2012

Superpoders adolescents


Quan poso "adolescent, adolescente, teenager o tenåring" al google, les primeres entrades són totes negatives: problemes, conflictes, embarassos, depresions, drogues, fracàs escolar, etc.... I no ho entec ja que aquests éssers d'una altra galaxia, són superpoderosos i tenen habilitats que cap de nosaltres no podríem somiar.

Què hi ha per dinar? El poder devorador

Per molt que cuini, mai no hi ha prou. Ja sé que estan fent "el estirón", però tot i així, com els cap tanta cosa, tant poc nutritiva, amb tantes calories i a sobre no s'engreixen? Qui pogués!

Jasócacasasurto! El poder de travessar les parets

Fa hores que el teu noi no passa per casa. De sobte se sent un "hola" i quan vols dir-li alguna cosa, misteriosament ha tornat a sortir amb un encanteri com el de Harry Potter a l'andana 9 3/4 "ja sóc a casa, surto"

No m'apaguis la tele.  El poder multitasca

Hi ha coses que jo només faig una a l'hora. Si dormo, dormo, si dino, dino, si escric a l'ordinador, escric, si veig la tele, la miro, si truco per teléfon, truco. Ells no, ho fan tot alhora. Amb el portàtil a les cames, estirats al sofà, comentant twiters al telèfon i la tele engegada, el teu fill t'assegura que està estudiant!

Com vivíeu sense mòbils?  El poder xuclador

No sé que va ser abans, si el mòbil o l'adolescènia, jo crec que nosaltres no varem ser mai adolescents de ple dret, ja que ens havíem de conformar amb un fix. 24 hores sobre 24 enganxats a una maquineta fent de tot menys trucar. Això és la definició d'adolescència!

Em portes en cotxe o em deixes les claus El poder binari 0= nen 1=adult

Tenen la capacitat de passar de sentir-se grans a ser uns crios. No hi ha mai terme mig. Ara blanc, ara negre. I no triguen un nanosegon en canviar el xip, si els convé.

És que els meus amics ho porten.  El poder mimétic

El grup. Els amics. Toquem tema sagrat. Compte! Si tots es tiren per un barranc, ell també. Si porten la samarreta de l'inrevés, doncs som-hi. Veus un grup que camina per un carrer prop de casa teva i sempre et penses que el teu fill és un d'ells. Discuteix-li qualsevol cosa, qualsevol tret de la colla. Aquest és terreny minat!

hl km nem? q us smbl akest sms? El poder críptic

Qui els entengui, que els compri. Quan el meu fill m'envia un sms, ja que whatsapp no en tinc, l'haig de trucar per preguntar-li què m'ha dit. Però entre aquesta desenvolupada raça de marcians s'entenen perfectament.

Mira què m'ha sortit El poder transformador

Un dia semblen Tarzan, un altre l'increïble Hulk. Un matí tenen la cara llisa i al dia següent ni els reconeixes de tantes espinilles. Poden medir 160cm i al cap d'una setmana en fan 185cm. Aixecan l'aixella i surt una pelambrera que cinc segons abans allà no hi era.

En fí, no segueixo perquè això és molt llarg. Són éssers molt interessants i pertorbadors que a moments adores, t'emociona veure'ls crèixer, d'altres moments et poden perfectament abduir i xuclar-te les energies com fan els extraterrestres deixant-te com un drap brut.

SpeedyTxabi busca corredors i patrocinadors

Tinc un amic molt boig que vol fer juntament amb tres persones més una cursa de 100 km solidària per la gent del Sahara. Però per poder participar necessita l'aportació de quanta més gent millor per arribar a fer un donatiu de 1500 €.

Si voleu participar corrent o amb un ingrés podeu contactar amb ell al seu bloc Speedy-Txabi o a un lloc web que ha creat a l'efecte, El meu gra de sorra.

شكرا جزيلا نيابة عن الصحراويين

dimarts, 27 de novembre de 2012

Lesió!

En plena temporada d'entrenaments, ves per on, després de cinc anys corrent sense tenir cap problema, m'ha començat una metatarsalgia. Això és la inflamació del coixí de la planta, just d'on surten els dits. Sembla ser que una causa podria ser que vaig fer dues sortides de 15km no prou distanciades en el temps, o simplement alguna sabata estreta o una bamba que havia perdut amortiguació. També pot ser una pedreta dins la bamba.

Per ara, res de córrer ni caminar, posar-me fred i calor, antiinflamatoris i sobretot repós.

I jo que tenia una sortida a Montserrat aquest diumenge!

Hauré d'ajustar el meu programa d'entrenaments d'alguna manera per recuperar el temps perdut, que ja és de dues setmanes i el que em quedi. (Tot i que vaig córrer la Jean Bouin amb la lesió)

Tinc la síndrome del corredor en dic sec i els nervis se'm disparen (ai, ai ai...)

dissabte, 24 de novembre de 2012

No em digueu professor!


Per fi vaig començar les classes. En entrar a l'aula per primera vegada i pujar a la tarima, vaig tenir una sensació estranya. Mentre feia classe no parava de dubtar si una persona com jo servia com a professor. Els alumnes eren ben sorollosos. De tant en tant em cridaven "professor" amb una veu extraordinàriament forta. Això de professor m'esverava. (...) Em sentia incòmode, com si tingués pessigolles a la planta dels peus"

* * * * * 

El cas és que em vaig esverar quan, al moment de plegar, un alumne se'm va acostar amb un problema de geometria d'allò més complicat, demanant-me que li expliqués. Me'l vaig treure de sobre dient que ja li explicaria en un altre moment perquè llavors no ho entenia, i em vaig retirar corrents. Vaig poder sentir que els alumnes reien i es mofaven de mi dient "No ho entén! NO ho entén!" Estúpids! Hi ha coses que un professor no pot resoldre. Quan hi ha una cosa que no entenc, per què els estranya tant que digui que no ho entenc?

Botxan 
Soseki Ntsume

Ara ja fa molts anys que faig classes, vaig començar al 1988, i ja ho tinc una miqueeeeeta per la mà. Però fins i tot ara, de vegades, em sento com en Botxan, no vull que em diguin "professora" (Llamadme Belén, por favor) ni em sento bé quan he de respondre a una pregunta dient que no ho sé (Lo siento, de verdad, pero ahora no te puedo decir por qué, la próxima clase hablamos, ¿vale? ).


dimarts, 20 de novembre de 2012

La pastanaga revolucionaria

Al programa de ràdio Els optimistes en Manu Guix i l'Àngel Llàcer ens presenten una cançó ben revolucionaria. Amb la música de "A las barricadas" anarcosindicalista a partir de la segona part, començant per un Llach indefinit, presenten la iniciativa que han tingut a Bescanó per fer que la gent anés al teatre i reivindicar el valor de la cultura.

La lletra diu així (no us la perdeu i canteu amb el Manu) La part en color pastanaga és la que sembla Llach i la part vermella és la revolucionaria.

Les pastanagues de Bescanó

A Bescanó 
ressonen els canons 
de la revolució
no bel·licista, però rural.
El nom de l'enemic 
consta de tres lletres,
i preten exterminar 
la vida cultural.

IVA ets un cabró!
A la que em despisto,
em fots una clavada
i t'omples el sarrò.

Però no contaves 
amb la gent de Bescanó
que se la saben llarga
i han trobat la solució.

Si vols anar al teatre
no compris l'entrada
que el cabró del IVA
et clavará el 21 per cent.

Però amb la pastanaga 
revolucionaria
la cultura
seguirà sent per la gent.

Sembla que volgueu 
que el poble sigui tonto:
"Menys cultura 
que ja tenen el futbol"

Però la pastanaga
revolucionaria
defensa la cultura
tant si es vol com si no es vol.






diumenge, 18 de novembre de 2012

No hi ha excuses, surt a córrer



Doncs sí, doncs sí, sembla que aquest meu cinquantè aniversari està sent l'any de la marxa enrere pel que fa a les curses de 10km. Fins el meu gloriós any 2011, tot era millorar, tot era trencar marques. En cada cursa, ni que fos una miqueta, em menjava temps. Ja la Mercè em va confirmar que la davallada era un fet: de 57 i escaig que vaig fer al 2011 a 1 hora 03 d'enguany. La dona no podia comparar-la perquè ni sé quina distància vaig correr i en tot cas segur que no eren els 5km de les altres. I ara la Jean Bouin que l'any passat em donava 56:57 al cronòmetre (oficialment 57:00), l'he acabada a 58:23. Ara bé dins de la meva categoria (ara una més alta: dones de 50 a 55 anys) he quedat molt millor que no pas abans.

Però com diu el lema d'aquest any, no hi ha excuses. No correm sempre per superar-nos. Les curses són molt més que això i  seria molt tonto per part meva renunciar-hi amb l'excusa que ja mai faré els temps que havia arribat a fer.

Encara em queda un camp on millorar molt la velocitat. I aquí que m'hi vaig. Les mitges maratons. Les entrenaré fent curses de 10km i ja tinc l'excusa ideal per sortir a correr!

Conversant amb l'Erik

Erik, no recordo la teva primera paraula, al llibre del bebé diu que va ser als 12 mesos. Pero no diu quina. Als 18 mesos vas dir:

Hadeu! 

Això és un híbrid entre Adéu i Ha det (adéu en noruec)

Als 4 o 5 anys

Mamma, quin és l'últim número?
No n'hi ha d'últim, els nombres són infinits
Sí, d'acord, però quin és l'últim?
Infinit
I quin número va abans d'infinit?

Als 6 o 7 anys

Mamma, tu ets la meva princesa i jo el teu caballer
El meu Erik primer de Noruega, com et diu l'abuelo.
Jo et protegeré.

Als 13 o 14

Vull fer-me un graffitti a l'habitació.
Què?????
Que vull pintar la paret amb això (em mostra un dibuix)


Als 15 o 16

Ja sé que vull fer com a activitat extraescolar
Basquet, squash, running, futbol?
No, vull fer castells!
Castells? I com t'ha vingut això al cap?
Perquè l'Edu és casteller i a campaments ens n'ha parlat i és guay

Als 17 en un concert de Bruce.

Vinga, mamma, et pujo que no hi veus  (M'agafa. fem un pilar de dos)
Que xulo Erik es veu perfectament, sembla que el Boss i jo siguem els únics al concert.
Agafa't fort que ara ballem
Eriiiiiiikkkk....


Ja n'has fet 18, votaràs la setmana que ve, vas a la universitat, ets cap de castors, ets un dels més grans castellers admirat i estimat per la colla i fins i tot has treballat dur pintant i tallant arbres a una cabana a Noruega. Treball de víking, cap tonteria!


Moltes moltes felicitats!!!!!!


dissabte, 10 de novembre de 2012

Meditació amb bols de quars

Avui he assistit per primera vegada a una meditació sota el so que produeixen uns bastonets  en girar-los i colpejar-los en bols de quars i bols tibetants metàlics. M'ha agradat moltíssim.

La sessió consistia en una profunda relaxació, fins arribar a un estat de semi vigilia, però sense perdre la consciència i l'atenció.

Tenia les parts típiques de deixar anar els dolors i molesties corporals primer, deixar els pensaments que ens distreuen després, concentrar-se en parts del cos, en la respiració i l'energia.

Després les sensacions de llibertat, lleugeresa, força, protecció, intensitat, etc... i els mantres possitius enviats cap a un mateix.

Tot això ja ho havia fet. El que ha estat totalment nou per a mi ha sigut la música, el so que acompanyava durant més d'una hora la veu del mestre, en Juan Carlos Palacín. La increïble vibració dels bols et penetrava tant que al cap d'uns minuts ja no sentia que la música vingués de fora sinó que jo mateixa era l'instrument d'on sortien tots el sons. Tenia la sensació que jo els creava i en mi neixien.

Sonava així



El ioga i la meditació tenen tantes versions com persones hi ha al món. Si comparo el que he viscut avui amb els dies que vaig passar a La Plana fent ioga Iyengar, és com la nit al dia. Allò era disciplina castrense, esforç, voluntat, repetició i intensitat. Mentre que avui era no fer, deixarse fer en tu, fer-te receptacle sense impedir que passés el que havia de passar. Una no acció perfecta per netejar tot el cos. Si em pregunteu què prefereixo, tot i que és bo provar i experimentar diverses tècniques, jo em quedo amb aquest ioga.

Gràcies Juan Carlos, molta pau, om shanti.

dijous, 8 de novembre de 2012

L'èxit



En aquests temps de crisi, on tot sembla anar malament m'ha arribat una frase del genial i admirat Woody Allen que, si més no, omple d'humor el mal moment. Diu el mestre:

"Me ha llevado diez años tener éxito de la noche a la mañana"

Només el treball i l'esforç ens treuran d'aquí, la superació i la constància i dir no a certes coses que ens volen fer empassar. No cal que siguem competetitius, no cal fer més per menys, no cal reinventar-se, no cal viure mancats de cultura, sanitat ni cap tipus de consum.

Ens cal ser competents, seguir fent el que ja fèiem bé, seguir sent nosaltres mateixos, apostar per consumir cultura, lleure i esport i ser cada dia una miqueta més ecològics.


diumenge, 4 de novembre de 2012

Mig mes d'octubre d'entrenament

Aquest any l'entrenament per les dues mitges maratons (la de Barcelona al febrer i la de Paris al març) va començar el 15 d'octubre. Per tant puc dir que porto mig mes (o una miqueta més) d'entrenament.

Com l'any passat segueixo un pla organitzat i supervisat pel víking. He fet dues vegades sèries a la cinta, tres vegades rutina al fitness, quatre sortides de mitjana distància (8km), dues de llarga distància (13,14km) i he participat en una cursa amb molt bon resultat. En total porto correguts 64km.

Les dues darreres sortides han estat aquest cap de setmana llarg. Les he fetes en un lloc idíl·lic, un llarg camí que porta de Ventalló fins a la platja seguint el curs del riu Fluvià. La primera sola i l'altra en part amb en Per. M'he sentit bé i amb ganes de començar aquest mes de novembre amb més reptes. El més gran la cursa Jean Bouin que l'any passat vaig posar en un llistó alt (57:00)  Aquest any espero apropar-me.

Tinc previstos un centenar i escaig de quilòmetres en un mes. Veurem que tal...

dissabte, 3 de novembre de 2012

Viure les conseqüències d'un error

Un escriptor troba un manuscrit anònim. No només és una història meravellosa, és la història que sempre havia volgut escriure. Ho copia paraula per paraula al seu oridinador. Ho publica amb el títol "The Window Tears" i ho signa com autor.

Ha fet un error, un gran error imperdonable, del qual no pot fugir mai més.

A mida que la pel·lícula The Words avança amb aquest plantejament, et vas preguntant què pot fer per arreglar-ho. I un vell molt savi li sentencia el futur: hem de viure amb les conseqüències del nostres errors, no podem anar al punt del passat i canviar-ho i, en  alguns casos, no podem ni tan sols demanar perdó.

La veritat us farà lliures, es diu, però i si la veritat ja no es pot dir? I si té conseqüències negatives per terceres persones? I si robant les paraules li robes la vida, no només l'obra, i la vida ja mai la pots tornar?

D'aquestes qüestions tracta la pel·li i la recomano, tot i que no és un éxit de crítica. Hi ha tres històries que evolucionen en temps diferent: la d'un soldat americà i una cambrera parisina a la Segona Guerra Mundial, la d'un escriptor amb problemes econòmics a New York a principis d'aquest segle i la d'un escriptor madur i una becària setciències que li vol treure la confessió final.

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Dona, dona, dona...

Ho portem a la pell, les dones, quan ens juntem ho fem tot diferent. Jo de vegades renego de ser dona i voldria tenir tot un altre carácter, però la veritat que en dies com avui,  em sento privilegiada de ser una més de les 15.000 que formàvem la "marea rosa".

Abans de sortir ens ho em passat genial ballant, seguint les indicacions dels animadors, apujant els braços, aplaudint, seguint el ritme d'una música marxosa i rient. Les cares de la gentada eren d'alegria.

El Per m'ha acompanyat aquest any i allí era, amb tots els pares, avis, marits, fills, germans que ens miraven des de la barrera.

Tot i que ha costat començar, perquè el gruix de corredores no cabia per la corba que fa Pça Espanya amb Paral·lel, després he anat ràpida. He vist el globus del 40' i l'he avançat. No sabia com anava. Els quilòmetres no estaven marcats, la distància és també una incògnita: 6km, 6'150km, 6'300km ??? No queda clar quan fa. En pasar per la llebre de 40' li he preguntat quan portàvem i m'ha dit que 3'200km. Això m'ha animat molt, perquè en aquell moment només portava 19 minutets. Després he seguit molt animada. El dia fred m'anava molt bé per tirar fort. No sé quan he fet al pas pels 5km perquè no es marcava, però dec haver fet una de les meves millors marques. Calculo que uns 27'45. En arribar el meu cronòmetre marcava 35'16 i em sembla que pot ser una molt bona marca, depenent de quans quilòmetres siguin.

No tinc resultats oficials, però sé segur que he fet una cursa d'excel·lent.

Ja han sortir les classificacions: El meu temps ha estat de : 35:12, he arribat en el lloc 1249 de la general i el 189 de la meva categoria.

divendres, 26 d’octubre de 2012

Barcelona





ERA
     EL
  regust
     urbà
dels        teus
 llavis  OMPLINT-ME
    en cadascú
            dels meus
I  N  D  R  E  T  S.

   Les impossibles noces antigues
          desconeixen
   l'amor del fanal i la FONT
         de la
      (omplint-me)
         la meva
        urbanitat
         ur
           vanitat
      delaur vanindrets
       els meus llavis.

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Les competències del professor d'idiomes


Començo a la feina a treballar en un nou projecte sobre les competències d'un professor d'idiomes i més en concret, les que li calen a un que treballi en un servei lingüistic universitari de Catalunya.

Tots hem tingut un bon professor, una persona que ens ha fet gaudir de la matèria que impartia, que ens ha ensenyat i que ens ha motivat. També, dissortadament, hem patit el típic totxo amb el qual les hores semblaven haver-se detingut.

Doncs, un suggeriment, seguidors del bloc: podríeu deixar-me comentaris sobre quins són els trets que fan competent un professor d'idiomes? Potser ho incorporarem al document que estem elaborant.

Per a mi, els tres pilars fonamentals del professor són: que tingui un coneixement reflexiu i analític de la llengua que ensenya, que sigui capaç d'implantar una metodologia didàctica significativa i que tingui vocació per fer aquesta feina.

El retorn més bonic de la meva feina és tot el que et donen els guiris, el seu entusiasme, la seva alegria, les seves petites conquestes, tot un seguit d'emocions que et transmeten quan van adquirint la llengua.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Per continuar, atura't



Damm ha publicat un anunci excepcional. Anunci amb títol i tot: El migdia. Representa el millor de la nostra cultura mediterrànea. Ja sé que sopem tard, que anem a dormir tard i que acabem molt tard de treballar. En fi, no som prou "europeus", si ser europeu és ser nòrdic, perquè jo crec que el nostre tarannà és així també a molts altres països.

M'encanten les definicions de migdia: el petit cap de setmana de cada dia, les diminutes vacances, el millor de cada día, temps teu, temps entre obligacions....

Una altra cosa que trobo molt maca és el joc entre freedom i free damm. La llibertat de dir "son dos quarts de dues, m'aixeco de l'ordinador o surto de l'aula i no hi ha res ni ningú que m'aturi". Ja vindré a la tarda, però ara el temps és meu.

Per una migdiada eròtica....
per un aperitiu, un dinar o només un entrepà....
per córrer, llegir, nedar o meditar...

I el lema final és i serà a partir d'ara el meu mantra: per continuar, atura't.



dimecres, 17 d’octubre de 2012

Horari europeu

Aquest curs acadèmic han canviat els horaris a Can Kvam Garí. Els nens i el Per entren a les seves respectives obligacions a les 8:00, el que en la pràctica vol dir que a dos quarts tothom ha de ser ja fora de casa. Com que la meva família tenia el bon costum de començar bé el día, amb cafè tranquil i deu minuts de xerrada, una llarga dutxa calentona, un bon esmorzar.... doncs se'ns va l'hora. Primer vam provar de llevar-nos tots a les 6:15. Però sincerament no som prou "europeus" per estar mínimament desperts a aquesta hora, després hem provat d'escurçar el "bon rollet" matinal, i anar més per feina. I per fi hem acabat llevant-nos cap a les 6:40, una solució de compromís.

Solució?

Doncs no anem a dormir tant d'hora perquè al vespre sopem tard. Uns tenen assaig de castells, d'altres correm, i encara algú fa fitness i squash. Hem perdut també aquella estoneta de veure la tele (una sèrie, un programa d'humor) i tot i així no dormim les 7 o 8 hores que es recomanen.

Em ve al cap aquella cançó del Peret, el gran savi gitano, que em plan rumbeta deia:

Si al sol no puedes tumbarte
y en paz tomar una copa,
decir que estás en Europa,
no sirve de ná.

Dedico aquesta entrada a una persona que m'ha enviat un mail estranyada perquè no actualitzava el bloc des de feia dies. I la veritat és que tinc molt per explicar, hem fet una excursió molt maca, tinc fotos d'un nou plat que he cuinat, he començat l'entrenament per la mitja i per la semí maratons. Però realment no trobo el moment de seure i explicar-vos-ho.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Lectiones ad kalendas: augustus, september

Aquesta és la darrera entrada de Lectiones ad kalendas. Vaig començar l'octubre del 2011 i per tant podeu saber tots els llibres que he llegit en un any.

Les meves raons són dues: cada vegada em fa més mandra posar-me a fer un resum de 6 o 7 llibres, però les kalendes avancen i se m'està fent més una obligació que un plaer. Per altra banda, tinc la sensació que no són gens atractives de llegir, són llargues i poc comentades.

Properament obriré una nova secció de lectures i provaré de fer-la més interessant.

L'ombra de l'eunuc. Jaume Cabré.
Tota la història s'explica durant un sopar en un restaurant-masia que havia estat la casa pairal d'en Miquel Gensana. Últim brot de la branca genealógica d'una gran família. Una família on conviuen, com a la física quàntica, diversos arbres genealògics oficials, oficiosos i ocults. Un gran personatge, l'oncle Maurici Sicart, confident i quasi pare en afecte del protagonista, acapara una gran part de la narració. Per altra banda la història de la lluïta clandestina en el franquisme i les bajanades i crueltats que es van arribar a fer, marquen l'altra història, de la l'amistat entre en Miquel i Bolós.
Com sempre en Cabré, la música clàssica -Alban Berg- i l'amor a una gran violinista afegeixen el tercer argument a la complexitat de la trama.

M'ha agradat força, el trobo un precedent del Jo confesso, per la manera d'escriure les frases i la vacil·lació entre la primera i tercera persona, l'estructura de temps i espai en constant moviment, etc...

El abuelo que saltó por la ventana y se largó. Jonas Jonasson
Amb aquest llibre em va passar una cosa rara. És tan surrealista que en principi no m'agradava gens. No  li sabia veure l'humor i el trobava estúpid. Toti i així el vaig continuar perquè era a Nova York i no tenia cap més llibre per llegir. Poc a poc vaig entrar i vaig acabar rient com una tonta. Rient-me de ser tan simple i bàsica com que em pogués fer gràcia aquest llibre. Ara estic molt contenta d'haver-lo llegit. L'he disfrutat i he baixat els fums prejudicials d'intel·lectualitat.

Allan Karlson no té ganes de celebrar en un asil el seu centenari i es dedica a voltar món i trobar aventures tan increïbles com les de la pròpia Pippi Langstrømpe. Però és un personatge molt simpàtic, atractiu, entranyable. Faci el que faci, et vas fent amic d'ell i li vols tot el bé del món. Sobretot que no torni a viure mai més a la residència.

Incerta glòria. Joan Sales.
Un gran clàssic en quatre parts, lectura per l'estiu del club, responsable que no hagi llegit més de quatre llibres més aquests dos mesos. La guerra i les seves conseqüències a la vida del Lluís, la Trini, en Soleràs i en Cruells. El primer llibre són les cartes que des del front escriu en Lluís a son germà Ramon. La segona part, especial i molt bonica, les que li escriu la Trini al seu amic d'adolescència Juli, en Soleràs. La tercera part és el relat d'un mossèn, en Cruells, que arriba a conèixer la historia d'aquest triangle en el front "mort" abans que les tropes nacionals es decidissin a donar el cop final,

No comento la quarta part perquè crec que ja ni forma part del llibre. És aburrida i feixuga i només té com objectiu que coneguem què se n'ha fet dels personatges durant la postguerra.

M'ha agradat i interessat molt i com diu el títol, la glòria mai serà certa, totes les guerres es perden fins i tot les que es guanyen.



El evangelio según Jesucristo. José Sarmago.

"Entonces el diablo dijo: es necesario ser Dios para que te guste tanto la sangre"

Aquesta és la conclusió que treu el pobre diable de la revel·lació que Déu li fa a Jesús sobre el futur del món després de la seva mort: màrtirs, morts violentes, suplicis, auto-maltractaments amb el cilici, tancaments de per vida a monestirs, guerres santes i creuades, tribunals de la inquisisció, crims racistes contra els indígenes, matances descomunals....

Llavors Jesús es nega a morir a la creu i li diu a Déu si no té remordiments. Déu li respon que no. Doncs Jesus sí que en té i per tant no vol enviar a tantes persones al patiment i la mort en el seu nom.

"Padre, aparta de mí este cáliz"
"El que tú lo bebas es condición de mi poder y de tu gloria"
"No quiero esa gloria"
"Pero yo quiero ese poder"

D'aquesta manera un anticlerical Saramago ens escandalitza i capgira l'evangeli, presentant-nos un Jesús ben humà, un senzill gal·lileu enamorat de Maria de Magdala i amic dels seu amics, els pescadors i els bons homes de Natzaret. Fins i tot el dimoni és humà i comprensiu. Només Déu cruel i fred espera al temple més i més sacrificis humans per saciar la seva fam de glòria.

La millor novel·la que he llegit aquests mesos. Genial. Però tractant-se de Saramago no és cap sorpresa.

Nascuts per córrer. Christopher McDougall

Un llibre interessant on s'explica una cursa amb la tribu mexicana dels taraumara i un grup de superatletes americans. La trama prinicipal no és el millor del llibre. Fa, però, unes escapades a explicar les vides i les idees de moltes altres persones que han fet alguna cosa pel running que són petites obres autònomes i entre elles he trobat la història que m'ha enamorat: la del corredor txec Emil Zatopek. No en dic més perque no li he dedicat un, sinó quatre posts a aquest meravellós ser humà.

Segons la seva teoria, els homes hem nascut per córrer i això ens ha permés sobreviure. Quan correm, fem una cosa ancestral i fonamental que ens connecta amb el més profund de l'humanitat en els albors dels nostres origens. Parla de la suor com a sistema de refrigeració quasi únic, pel fet de no tenir pèl, que ens ha permés correr distàncies que cap altre animal pot superar.


diumenge, 30 de setembre de 2012

El millor amic (Emil Zatopek)

Emil era l'amic perfecte. El millor amic. Era capaç de qualsevol cosa per ajudar els altres, sense importar que fossin els seus propis rivals. Quan es trobava amb altres corredors a l'estranger, els convidava a la seva habitació de l'hotel. Hi venien tants, que moltes nits, l'Emil havia de dormir fora, sota un arbre o a la terrassa.

Una vegada corria contra un australià que havia de fer el rècord nacional del seu país en 5km, però era una cursa de 10km. Aleshores Zatopek el va acompanyar durant els primers 5km marcant-li el ritme per tal que aconseguís el rècord i a partir de mitja cursa va sortir disparat, va recuperar el seu temps i va guanyar la cursa.

El seu millor amic en competició era l'atleta franco-algerí Alain Mimoun. L'Emil sempre el guanyava, però una sola vegada Alain va arribar primer i Zatopek setè. Quan va rebre l'abraçada i la felicitació del seu gran rival, en Mimoun va dir que per a ell era millor que la pròpia medalla.

L'acte de generositat més gran el va fer amb un altre rival, en Ron Clarke. El veieu a la foto amb una medalla d'or. Però no la va guanyar pas ell. L' Emil havia caigut en desgràcia per les seves idees contràries al règim txecoslovac i per la seva participació i defensa de la Primavera de Praga. L'havien expulsat de l'equip nacional per traidor a la pàtria i es dedicava al manteniment  d'una escola infantil (escombrar el pati, netejar els lavabos). En Ron, amic seu, li va fer una visita a Praga. Quan ja agafava l'avió de tornada a Austràlia, l'Emil el va abraçar i li va donar una capseta tancada amb molta discreció.

"Here, take this ... you deserve it,"

En Ron va interpretar la frase com que es mereixia una abraçada, per haver-lo vingut a visitar. Pel que respecta a la capseta, segurament es tractava d'alguna cosa perillosa que havia de treure del Teló d'acer o d'algun missatge per el món d'occident. Com que la duana era plena de policies, en Ron va fer com si res i no va obrir la capsa fins que ja era en terreny australià.


L'agraïment i l'emoció d'en Ron va ser excepcionals quan va veure que l'Emil li havia regalat la medalla d'or dels jocs olímpics de Helsinki de 1952 a la cursa de 5km!!!


Us imagineu ara un corredor que regalés al seu rival la medalla d'or? Sobretot quan per causes polítiques ja no tindria mai més l'oportunitat d'aconseguir-ne una?


En Ron va guanyar les seves medalles, però la que més l'importa i la que mostra tant orgullós és aquesta que li va regalar el seu gran amic.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Estil pesat, antiestètic, torturat (Emil Zatopek)

L'Emil ho era tot menys elegant. Tenia un estil de córrer que trencava tots els canons dels entrenadors i feia patir al públic. Corria com si tingués espasmes. Semblava que després d'aquella cursa anés a caure mort. No tenia una continuitat al córrer. sortia volant i de sobte semblava que s'encongia, com si hagués de seure sobre les cames i en un espasme tornava a sortir.

Ell s'ho prenia amb calma. "No sóc prou bo per córrer i somriure al mateix temps". "Això no és patinatge artístic. Aquí l'estil no puntua, només la velocitat". I, contra tot pronòstic, li funcionava. Amb aquest estil terrorífic adelantava els rivals i els vencia.

Una altra característica d'aquest genial correrdor era la seva gran propensió a xerrar. Quan estava adelantant un rival, decidia que aquell era un bon moment per practicar el seu anglès o francès o alemany que tant li agradava. Ni l'hi passava pel cap que parlar en mig d'una cursa pogués ser un problema per respirar. Sense baixar la velocitat gens ni mica, ell anava xerrant.

A la seva primera marató, l'atleta Jim Peters que tenia el rècord del món, el va voler enganyar sortint molt fort per cansar-lo.
-No anem massa ràpid?
-No, no, massa lents.
-Tota la cursa es porta aquest ritme? Segur? (estaven anant deu minuts per sota del rècord mundial)
-Que sí, que aquest és el ritme o fins i tot una mica més fort, t'aniria bé.
-D'acord, Gràcies!

L'Emil va sortir disparat com una bala i va mantenir el ritme durant tots els 42km de la marató. Quan va travessar la meta amb els crits de tot l'estadi i la ovació més gran que mai havia sentit, va començar a sospitar que havia fet una heroicitat. Els velocistes jamaicans que eren a l'estadi perquè acabaven de fer la seva cursa, el van agafar a les espatlles i li van fer la volta d'honor.

Crec que podria existir un nou verb en català: zatopicar, per definir el córrer sense cap estil ni harmonia però "a muerte".


dimecres, 26 de setembre de 2012

Dana i Emil enamorats (Emil Zatopek)

Dana Ingrova era una llançadora de javelina que com l'Emil era de Moravia. Havia nascut el mateix dia que el seu futur marit, el 19 de setembre de 1922 i, com a ell, li encantava l'esport. Es van conèixer a Londres i es van enamorar per sempre. Com deia ella : "Ja que coincidim en el dia del naixement, també fora bo que coincidíssim en el dia del casament" Així que es van comprar uns anells de promesos a Piccadilly Circus i poc després es van casar.

La parella practicava junta les seves respectives disciplines. La Dana llançava la javelina el més lluny possible i l'Emil feia un sprint per anar-l'hi a buscar. Un altre exercici que els agradava molt era que l'Emil corrés pels boscos de Moravia portant la Dana a coll. Emil deia que l'amor a la seva dona era la inspiració per les seves curses.

El moment culminat per tots dos van ser les olimpíades de 1952 a Helsinki. La cursa memorable de 5km que Emil va guanyar contra tot pronòstic, sembla que va inspirar Dana que llançava la javelina al mateix estadi, perquè, una hora després de felicitar-lo, ella va guanyar la seva medalla d'or.

Quan tots dos es van retirar de la competició, van dedicar-se junts a entrenar i motivar atletes joves fins la mort de l'Emil. Ja vidua, la Dana ha continuat fent aquesta tasca important fins fa poc. Aquest mes de setembre ha fet 80 anys.

dilluns, 24 de setembre de 2012

El soldat corredor (Emil Zatopek)



Emil Zatopek era un atleta txec molt famós per la seva generositat i perseverància. És conegut amb el nom de Locomotora humana. Però abans de ser tan famós, era un recluta ras en un campament d'instrucció de l'exercit txecoslovac. Li agradava tant córrer que cada nit es feia 32 km amb les botes de militar a l'hivern després de tot un dia d'instrucció. Corria pel bosc amb llanterna i no anava precisament lent. Buscava guanyar velocitat. Va ser el precursor del Fartlek, tècnica que consisteix en sèries ràpides i recuperacions.

Quan havia nevat massa, l'Emil corria dintre de la banyera sobre la seva roba bruta. Precursor, doncs de la cinta de córrer. Així mentre feia exercici i enfortia les cames, rentava els calçotets i les samarretes. Feia tot això sense cronometrar-se i sense pensar mai que esdevindria un corredor. No tenia ni idea del ritme al qual anava. Ni de les seves pulsacions.

Ell corria per amor a l'art i per instint. No era un deute, no era un treball. No necessitava premiar-se, perquè sortir ja era el premi.

Espero que alguna engruna de l'esperit de Zatopek ens toqui als runners actuals, sobre tots als que correm per plaer, aficionats i no professionals. No ho hem d'oblidar.

Fer un castell de vuit com si res

Gran, gran, enorme diada la dels Cargolins per Festa Major d'Esplugues. Eren colla de 7 i van guanyar el concur7 l'any passat. Aquesta temporada tenien un repte major, fer el seu primer castell de 8. Exactament un 4 de 8. Mireu la foto i compteu (pinya, segons, tercers, quarts, quints, dosos, acotxador i enxeneta fent l'aleta).

És la tercera vegada a la història dels castells que una colla el descarrega al primer intent. Per nosaltres, el públic que els vèiem, la cosa més impressionant fou que el castell va pujar segur i ferm des del principi. La canalla va anar molt ràpida, sobretot baixant i tothom sabia fer molt bé la seva feina. Ningú hagués dit que no l'havien fet mai abans. Semblava que en tenien la mà trencada. Sense dubtes, sense vacil·lacions. Tots concentrats i amb molta confiança. Admirable!

Ens van deixar bocabadats per començar, però no es van conformar amb això. Ja que s'hi posaven, s'hi posaven. Dos millor que un. A la següent ronda van fer un 7 de 7. Tot i que no és un castell de 8, implica molta gent, gent que en general no puja, no està molt acostumada a pujar. Els dos troncs de 3 i 4 quedaven força separats per l'enxaneta que havia de passar d'un acotxador a l'altre. Un cop més, tot es va fer perfecte. Com si l'haguessin tirat tota la vida.

Us imagineu com estava la plaça? Com plorava i aplaudia la gent? Els petons i les abraçades?

divendres, 21 de setembre de 2012

La meva primera moto

Quan veig els meus fills adolescents, me'n recordo de la meva pròpia adolescència. De la gran necessitat i urgencia de sortir, d'aprendre i de conèixer. De le meva total falta de por, combinada amb ignorància. De la importància de volar sola, d'assolir l'autonomia.

 Entenc el valor de l'autonomia. Tant important és que puc afirmar que jo no vaig ser adolescent fins que em vaig comprar la meva primera moto, al 16 anys.

Era una Peugeot 104, quasi una bicicleta, pero per a mi va ser (i segueix sent) el símbol de la llibertat.

Per a molts pares la moto és perillosa, intenten evitar que els fills se'n comprin una. Poden tenir accidents, poden beure i conduir... Però per a mi va ser la seguretat que no pujava al cotxe de cap boig borratxo, que marxava a casa a l'hora que m'havien dit els pares, que jo controlava, que jo decidia.

Me la vaig comprar de segona mà amb els diners que vaig estalviar treballant a l'Escala a una botiga d'antiguetats de la meva tieta. De fet la meva germana me la va aconseguir comprant-li a uns turistes de l'Estartit. Era una merdeta de moto, anava molt lenta, costava engegar-la i no em va durar gaire.

Després vaig tenir moltes Vespino i -ja d'adulta- vaig treure'm el carnet d'A1 per poder conduir Scooters amb més potència. L'altre dia, una noruega em va fer un comentari que em va encuriosir: "Et veig molt jove, és estrany que una dona de 50 anys encara vagi en moto". Clar que és molt normal a Barcelona (i fins i tot de molts més anys) però sí que em diu una cosa: la meva moto és encara el meu racó de llibertat. Surto i vaig on vull per Barcelona, aparco i arribo a temps. No necessito que ningú m'acompanyi a casa. No tinc lligams.


dijous, 20 de setembre de 2012

Júpiter


Este universo que huye de sí mismo,
cuyas masas se alejan lentamente,
que se expande en un inexistente espacio,
es sólo un electrón.

Toda la infinidad que nos recubre,
el orden con que todo se comporta,
no es más que el virtuosismo de una miniatura.

El infinito es más, el infinito
es más que el átomo en torno al cual giramos.
Es otro universo del que somos
menos que lo pequeño, 
menos que la unidad indivisible.

Y Júpiter, gigante, 
cortejado de lunas,
parece no saberlo.

Entre sus bailarinas está Europa,
hermosa y fría amante de la noche
que deja escapar entre sus grietas
un volcán blanco de hielo a cuatro grados,
hielo en ebullición, lava de hielo,
hermosa cola de novia para el padre de todo,
para el gigante, el grande, el señor poderoso.

¡Qué falacia su orgullo en tanta pequeñez!
¡Qué vanidad la suya tan sin fundamento!
¡Que mentira las nanas que le cantan sus lunas!

El universo todo es sólo un electrón
y Júpiter inmenso parece no saberlo.

dimarts, 18 de setembre de 2012

No sempre es millora

La cursa de la Mercè d'enguany no m'ha anat bé. Quasi puc dir que estic contenta d'haver-la acabat. I això és tot. El temps, uns dels pitjors que recordo des que vaig començar a competir al 2008. He fet 1h 03'.

Deia el Murakami que no sempre milloraràs. Independentment que siguis bon o mal atleta, tens un tope. Pots entrenar, pots preparar-te cada cop millor, però al final hi ha una realitat que ens arriba a tots: en un punt comencem la mitja volta.

Hi ha moltes explicacions que puc aportar: feia calor, anava massa entrenada (quatre sortides en una setmana), el recorregut era un altre, és principi de temporada, tenia un mal dia, ja he fet els cinquanta.... etc... Però jo ja sabia des de la setmana anterior que era una "mort anunciada", que havia sortir per les Aigües a fer 11k i m'havien costat molt, que des que  vaig fer el curs intensiu de ioga iyengar notava les cames dures, les articulacions forçades, que em faltava l'ambició de superar-me.

No m'esperava una gran marca, ara tornar a veure l'hora és dur. Amb una sola cursa ja no compliré un dels reptes que m'havia proposat (no veure el 59').

Però, com dic, estic contenta d'haver-la acabat. Quan el temps ja se m'anava irremeiablement, vaig decidir baixar el ritme fins que les pulsacions fossin agradables i la respiració tranquil·la i continuar corrent o més aviat trotant. Va ser bonic, mirar la gent, somriure i divertir-me. Oblidar el cronòmetre. Córrer per córrer. Em sembla que cada vegada més hi haurà d'això a partir d'ara.

dijous, 13 de setembre de 2012

Explorant el territori

Hem estat tan afortunats aquesta primavera-estiu que hem pogut gaudir de una caseta a la muntanya, ja no la de Canadà, però sí molt a prop.  El temps ha estat bastant dolentot, amb molta pluja i fred fins el mes de juny, però això a nosaltres -cor víking- no ens ha aturat d'explorar el territori.

Ara ja coneixem una mica millor els camins i les dreceres, sobretot el Per que a més de caminar, agafa la bici de muntanya sovint i s'enfila com una cabra.

Ens vam estrenar amb el Costabona, un classic, al març quan començava a marxar la neu tal i com vaig explicar en aquest bloc. Al mes de juliol hi vam tornar amb uns familiars noruecs. Dóna la casualitat que el pic més alt de Noruega, Galdhøppigen, té exactament la mateixa alçada que el Costabona, 2469. Així que es van quedar bocabadats de la diferència que hi ha entre fer un pic i l'altre segons la latitud.

També hem provat per segona vegada de conèixer els llacs de Concrós, als quals vam arribar l'hivern passat però estàven colgats de neu. Aquesta vegada de neu no hi havia, tanmateix encara no els hem vist perquè una forta tempesta ens va fer recular. A més haviem sortir cap a les onze a caminar i no són hores per una excursió tan llarga.

Una nova ruta que hem fet unes quantes vegades i que si no se'n pot dir excursió com a mínim és un bon passeig, és anar a Molló pel camí del Grell. És bonic. Primer cal pujar a unes cases mig abandonades al Grell de Dalt, es baixa a un torrent (possible zona de bolets, bona pinta però no confirmada) i es torna a pujar a un coll sense bosc on sempre és ple de cavalls i poltres i de vegades també vedels. Torna a baixar per un altre torrent, es passa un mas molt xulo i s'entra a Molló.

Just a sobre tenim el Puig Moscós. No és que sigui cap fita memorable, però és un pic simpàtic i ja l'hem pujat unes tres vegades. Amb amics i sols.  Jo crec que li podríem dir excursió perquè és més d'una hora i puja força al final. És la nostra muntanyeta particular.

L'excursió més seriosa que hem fet ha estat aquest mes de setembre. Amb ella hem inaugurat la renovació del lloguer de la casa. El 2 de setembre vam deixar a Setcases un cotxe i al dia següent vam caminar per la GR11 fins Setcases. És una excursió molt bonica, però com ens sol passar el temps no va acompanyar. Aquesta vegada no va ser la pluja sinó el vent i el fred, 4 o 5 graus com a màxim i un vent que quasi no ens deixava parar a menjar-nos l'entrepà. Ho vam fer finalment arrecerats entre els arbres. Al final vam dinar a Setcases un bon àpat. Per cert que ens acompanyava la simpatiquísima Neira, la goseta de l'Imma i el Manel.

Ara ja tenim en ment alguna que altra coseta més per la tardor i la cosa promet ser meravellosa. És el que té el nostre estimat Pirineu, és un paradís i nosaltres uns grans privilegiats de poder-ne gaudir!

diumenge, 9 de setembre de 2012

Primera cursa de la temporada

Amb el mes de setembre començo una nova temporada de runner, el meu cinquè any. Com sempre amb la meva estimadíssima cursa de la Mercè, la de la meva Ciutat en festes, la que em fa sentir-me encara barcelonina tot i que visqui a Sant Just.

L'any passat no la vaig fer, així que m'he de remuntar al 2010 per mirar resultats. Aleshores vaig fer 57:32. Aquest any em conformo amb repetir-ho i si no pot ser tampoc estaria desanimada amb un 58, que ja tinc dos anys més....

Els entrenaments que faré per aquesta setmana seran: dimarts festiu de la diada, 11km per la Crta. Aigües, dimecres 7km amb els runners de Can Mèlich per asfalt i divendres una sortideta suau de 7/8km per les Aigües de nou. Dissabte menjar pasta i anar a buscar el dorsal.

Diumenge, a estrenar la temporada!

dimarts, 4 de setembre de 2012

Ioga extrem

Els darrers dies de l'agost he estat de retir. He anat a la maquíssima masia de la Plana a Santa Maria d'Oló a fer una estada de sis dies de ioga Iyengar. És un mètode de ioga caracteritzat per la intensitat, la precisió i la concentració al màxim nivell. Quan el practicant no és capaç de fer la postura (asana) a la perfecció pot utilitzar tota mena d'estris per ajudar-se, com ara, toxos de fusta, cadires, cintes o cordes, mantes, coixins...

En la postura que veiu a la foto he estat jo les meves bones estones, amb la cadira, agafada a les potes de darrera i fins i tot amb les mans lligades per unes cintes-cordes ben tibants!

La dificultat i l'esforç són grans, però valen la pena. El professor, Jordi, tenia una enorme paciència amb tots nosaltres i omplia d'amor tots els racons de l'aula. Un aula, per cert, preciosa. Teniem un altrar amb espelmes i pregavem a déus que ni sé qui són: Xiva, Brana, Vixnu, ... els deiem que voliem la pau (Shanti) i que la volíem extendre per tots els racons de l'univers. Així començava el dia. Després dedicavem una hora a fer respiracions (pranayamas) amb tot el cos obert al màxim, al terra, els braços estirats i al final cantàvem l'Om.

Hem menjat durant sis dies vegetarià, moderadament i ecològic. hem dejunat i hem gaudit del menjar de qualitat. Ara, jo que sóc molt inconoclasta i em crec poc les doctrines, al vespre, després de sopar m'anava a fer la meva merescuda cerveseta amb patates xips, per compensar tanta neteja corporal!

A més la masia comptava amb una bonica piscina en mig del bosc i un laberint que no era tal sinó un lloc om seguies camins i et portavem cap al centre. Com dos hemisferis d'un cervell per on les idees i les il·lusions van caminant i donen moltes voltes abans d'arribar al centre. I moltes altres per sortir del cap!