dilluns, 27 de febrer de 2012

Pas a pas, temps pels meus peus

Les curses es comencen a fer el dia abans, quan vas a buscar el dorsal i la samarreta i t'ho prepares tot. La meva primera mitja marató va començar molt malament. Dissabte el Per es trobava fatal, amb problemes digestius molt greus, amb vómits i febre. I era ell qui m'havia d'acompanyar, marcar el ritme, agafar-me l'aigua, donar-me les barretes i els gels i animar-me per tal que no abandonés en cap moment.

Portava la cursa tan estudiada i entrenada que li vaig dir que ja la faria jo sola. Ens sabia molt greu a tots dos però ara que ja havíem arribat a aquest punt no podíem renunciar-hi. Jo estava convençuda que amb ell o sense, la faria fins al final. Pas a pas. Sense mirar el temps, donant als meus peus tot el temps del món. Jo anava a acabar-la i així vaig concienciar-me. M'havia visualitzat entrant a meta i sabia que hi entraria segur.

Diumenge però la cosa pintava una miqueta millor. El Per es trobava lleugerament recuperat i es va animar a acompanyar-me. L'inesperat canvi em va animar moltíssim.

Després de buscar aparcament com bojos, la Mireia, el Per i jo vam dirigir-nos cap a la zona de sortida. Feia un dia esplendid! No feia fred i l'alegria es mascava. Donant-nos la ma vam sortir al segon tret i tot va anar rodat. Tal com ho havia planificat, comptant el ritme i el pas, sentint-me increiblement còmoda i lleugera, només m'amoinava en Per. El veia cada cop pitjor. Suava molt. I si havia estat una tonteria acompanyar-me? I si li sentava fatal córrer en el seu estat? Vam passar per km5 i quan quasi arribàvem al 10 jo ja no podia més. El veia patir moltíssim. Així que per sort va accedir a les meves peticions reiterades d'abandonar i esperar-me a l'arribada. A partir d'aquell moment seguiria jo sola.

Al poc vaig arribar al 10 on vaig prendre la primera barreta energètica. Seguia trobant-me molt bé. He fet 10km? No són deu els que fem normalment a les curses? I perquè no estic cansada? Portava el meu ritme, com si el Per fos al meu costat. Un ritme més lent que el que porto als 10.000 i per això molt bo per a mi. Deliciós, un ritme que dona temps al meus peus, que em deixa gaudir i respirar. Arribo al 15 després de fer una Diagonal que em va semblar llarga, que no s'acabava. Segueixo, també menjo una altra barreta i baixo al mar. Ja ho sabia perquè ho havia fet amb la Mireia, aquest és el troç més pesat. Les torres Mafre (que per cert mai m'han agradat) allà lluny i no s'apropen mai. Haig de tornar a caminar al 20 però no sé si arribo a tant sense reforç. Sense parar de correr al 18km em prenc un gel (quina cosa més fastigosa!!!!) amb aigua d'un botellí que m'havia quedat per si de cas. I sí arribo al 20, ja només em queda un. Estic veritablement cansada.

Som-hi que ja m'espera la alegria d'arribar i el que tant he visualitzat i imaginat aquests mesos. L'últim km el faig bastant bé considerant que mai havia fet una distància així. A la recta final esquivo unes noies que s'havien agafat de la mà per entrar juntes. Jo entro  amb els braços en alt somrient plorant i cridant.

El meu temps? El temps dels meus peus, el temps dels meus pasos. 2hores, 22 minuts i 5 segons.

diumenge, 26 de febrer de 2012

Gràcies a vosaltres

Fantàstic! Una experiència inoblidable, genial! No tinc paraules. El que sí tinc és moltíssim agraïment.

Primer de tot al meu entrenador i marit, el gran Per, per fer-me un programa escrit que podia seguir dia a dia en 6 mesos d'entrenaments. Per explicar-me com i quan fer-ho, per acompanyar-me molts dels entrenaments, per ensenyar-me a córrer, per confiar en mi, perquè no va cedir a la pressió dels companys que volien que corrés a fer marca, perquè avui ha fet la heroicitat de córrer 10km amb molèsties estomacals greus, pel que m'estima i perquè em fa millor persona.

Gràcies també a Mireia per totes les tirades llargues xerrant i corrent a la Carretera de les Aigües, i per fer la segona part de la mitja un diumenge qualsevol per preparar-la millor. Crec que ha estat vital, doncs tots els paranys eren a aquesta segona part.

Gràcies a Joan, Jordicine i SpeedyTxabi pels molts ànims als comentaris al bloc, per enviar-me energia positiva. L'he rebuda i com! Nois he entrat somrient, plorant i cridant. Us ho dedico.

Gràcies a la meva mare, per trucar sempre que tinc cursa i preguntar com ens ha anat i avui per trucar-me tot i que està tornant d'un viatge.

Gràcies a Grete Waitz pel seu llibre Marathon on s'explica la tècnica de córrer i caminar que és la que he seguit al peu de la lletra i m'ha permés acabar-la sense lessionar-me, sense frustrar-me i disfrutant del moment a tope.

Gràcies a  Danny Dreyer pel seu llibre El correr Chi on he aprés a harmonitzar la meva tècnica de córrer amb les forces de la natura, sense impactar fort, sense lluitar contra la gravetat i seguint les chihabilitats de concentració, respiració, relaxació i concienciació he fet del córrer una nova manera de comunicar-me amb la meva energia (i m'ha servit per altres coses)


Gràcies al Jordi i la Lucía per patir el "rollos" diaris a l'hora de dinar sobre els entrenaments, les curses, les pors, les esperances i tot el que ha envoltat aquests sis mesos la meva monotemàtica conversa.


Gràcies als músics i ballarins que animaven i ambientaven el recorregut amb els seus tambors i els seus balls sense cansar-se.


Gràcies als voluntaris que ens han donat aigua i Powerade, a la noia que m'ha posat la medalla i m'ha felicitat efusivament. Gràcies a tota la gent que animava i cridava i et deia pel nom i et deia que faltava poc i aplaudia com si fossis el primer.


Amb tot aquest preàmbul encara no he començat a explicar-vos la cursa. Em sembla que el post m'està quedant una miqueta llarg. I a més, com he dit, no tinc paraules, encara no, que puguin reflectir com em sento ara.


Continuarà....





divendres, 24 de febrer de 2012

스페인의



Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Dak-ho Lee
Bien, Dak-Ho, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Hola, soy Dak-Ho, tenego venteuno año, soy korean del sud, estudio cine y música. Vivo vila univerisitat con cuataro mis compañeros. Por eso soy solo koreano y otros son no koreano
Si estudias música y cine, ¿por qué necesitas aprender español?
Quiero apagar examen de DELE. Por eso yo aquí.
Ah! quieres hacer el examen oficial, pero ¿cuál? El básico, el intermedio o el superior?
Quiero yo supeririol, por eso estudio español.
¿Y qué lenguas hablas?
Corean, japoneses, iniguilish y esepanol.
¿Has estudiado español en Corea?
En mi korean univerisitat reunión una peresona de español. Mónica porofesora.Por eso hablo español.
¿Y qué hacías en la clase con Mónica?
Monica calase aperender canción. Cantar i tamen ver film.
¿Qué cantabais?
Manu Chao "Me ustas tu"
¿Y qué películas veías?
Alomodovar pelicules por eso estudio español.  

dijous, 23 de febrer de 2012

Objectes sagrats de la nostra vida quotidiana


Llegeixo una novel.la de Marc Levy. Arthur i Paul van a una casa de camp que pertanyia als pares de l'Arthur. S'estan instal.lant.

Il ouvrit le placard au-dessus de l'évier, en sortit un objet en métal, aux formes singulières, composé de deux parties symetriques et opposées. Il commença à le dévisser en faisant tourner chaque moitié en sens inverse.
-Qu'est-ce que c'est que ça? demanda Paul.
-C'est une cafetière italienne, ça!
-Une cafetière italienne?
Arthur lui en expliqua le fonctionnement, l'intérêt premier étant qu'il ne fallait pas de filtre en papier et qu'ainsi l'arôme était bien mieux restitué. On versait deux à trois bonnes cuillères de café dans un petit entonnoir qui se plaçait entre la partie basse, que l'on remplissait d'eau et la partie haute. On vissait entre eux les deux compartiments et on faisait chauffer le tout sur le feu. L'eau en boulliant remontait, travesait le café contenu dans le petit entonnoir percé, et passait dans la partie supérieure, filtrée seulement par une fine grille en métal. La seule astuce consistait à retirer à temps la cafetière du feu, pour que l'eau n'entre pas en ébullition dans la partie haute, car ce n'était plus de l'eau mais du café et "café bouillu, café foutu". Quand il eut fini son explication Paul siffla:
-Dis-moi, il faut être ingénieur bilingue pour faire du café dans cette maison?
-Il faut beaucoup plus que ça, mon ami, il faut du talent, cést tout un ceremonial!


Marc Levy Et si c'etait vrai


Pot existir algú que no conegui com funciona una cafetera? El meu primer ritual de cada matí. La única cosa que sóc capaç de fer sense equivocar-me abans de prendre un cafè. Per a mi, com per al personatge Arthur, un objecte sagrat, un ceremonial sense el qual el dia no començaria.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Spanglish

Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Matt
Bien, Matt, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Mi nombre es Matt Barry , yo vengou de los Estados Unidos, yo estudia negocios. Soy aquí por programa intercambio de escolarchip.
Háblame de este programa de intercambio. ¿Cómo es? 
La programa puso yo en este yuniverdidad porque es muy importamente por me  viajar uno más año antes empezó mai specialidad. Yo he quiero Barcelona  porque España es muy más mejor país de México. 
¿De dónde eres, en Estados Unidos?
Yo es de California. La gente hablan muy español allá. Todo en mi ciudad, San Francisco, hablan muchas español.
¿Cuántos años has estudiado y dónde?
Estudiado por un año, pero no vas a clases muy often. El clase es un nivel más lou. Yo no divertido por eso.  
Y, en tu tiempo libre ¿qué haces?   
Yo gusta jugar fútbol mucho. Jugando para un poco años, de yuniversidad y acá voy a ir jugar in equipo de UAB. 
¿Con quien vives en Barcelona?
Vives con dos otros hombres en el apartamento. Un venezuelan y un sueden. Ellos  estan tambien estudian en la UAB.
Y en el piso, ¿cómo habláis?
Nos hablamos en anglés por el hombre sueden no hablo español y el venezuelan hablo angles mucha bueno.
    
 

dilluns, 20 de febrer de 2012

Els últims dies

Barcelona, ja fa quasi mig segle que ens coneixem. Aquí he viscut i per aquí he passat milers de cops. Per sota el teu arc de triomf hem fet manifestacions, festes de la Mercè, correfocs, castells i gegants. He passat per sota amb la rosa per Sant Jordi, he passat amb globus i amb la il·lusió d'anar cap al zoo, he passat després de visitar el parlament en unes portes obertes, he passat en bicicleta.. Alguna nit de Sant Joan he passat una mica beguda. He passejat, he gaudit.

Ja són els darrers dies. Diumenge que ve tornaré a passar per sota l'arc de triomf. Hi haurà una diferència, però. Hauré corregut més de 21 quilòmetres i portaré un somriure esplèndid a la cara i una medalla al coll.

Ja no queda res. És aquesta setmana. Només 7 dies. Em sento bé. Confiada. Una mica rara, com drogada, com flotant. Però bé. He decidit sortir un parell de vegades més aquesta setmana en horari matiner. Alguna cosa que s'assembli a les primeres sensacions de diumenge.

Barcelona, et conec molt bé. Conec tots els carrers per on passaré. Els he viscut i els he corregut altres vegades. Recorreré la teva pell per arrugues amigues, sabent quan ha de fer pujada i quan et sabré planera. Hi portaré al costat l'home que no és d'aquí però que ho és més que ningú. Adoptiu potser, però més barceloní que nosaltres. Correrem junts cada carrer, cada passa junts, fins el final.

Bonica manera de rebre una humil mig-maratoniana, gràcies Barcelona!

diumenge, 19 de febrer de 2012

Hi ha alguna cosa que la Merly Streep no pugui fer?



Així de joveneta era la Merly a la dècada dels 80 quan la Margaret Thatcher governava la Gran Bretanya amb mà de ferro. Per aquells anys, l'acriu americana estava fent una de les seves grans pel·lícules: Out of Africa. Tenia una trentena d'anys i segurament no s'imaginava que uns anys més tard estaria fent de la política.

Impresionant tant la part en que surt com la Thatcher que tots coneixem, es a dir la lluitadora sense pietat de les vagues dels miners, dels impostos iguals per a tots, de la Guerra de les Malvines, com també -i això és mèrit dels responsables de maquillatge- la dona amb principis de senilitat, octogenària que tots desconeixíem, però que sembla és avui la seva realitat vital.

I jo em pregunto, és que hi ha alguna cosa que la Merly sigui incapaç de fer? Aquest repte semblava insalvable. Ni tan sols s'assemblen, ni tenen la mateixa edat, ni el mateix timbre de veu, ni parlen el mateix anglès, res en comú. I davant dels ulls, la figura tan famosa, tan vista als telediaris que fins i tot et fan venir dubtes. És photoshop? Han superposat imatges? Resultat perfecte!

Mireu sinó aquest video on es comparen les veus



A part d'això a mí la trama em va encantar. Tres dies en els quals Margaret, una quasi senil anciana, recull la roba del seu marit ja mort per donar-a a beneficiencia, serveixen com a "fil d'estendre" per anar penjant episodis d'una història biogràfica i política. M'agrada més que si ho haguessin fet cronològic. Les dues històries es trenen perfectament. Veus la dona que era i la dona en la que s'ha convertit,  essent però encara tot un caràcter.

He llegit por "ahí" crítiques de les dues bandes. Hi ha qui ho interpreta com una propaganda Tory presentant una dona de principis que no es va deixar menjar per l'electoralisme i va defensar els seus ideals per sobre de tot i de tothom. D'altres ho han vist com un insult a la persona real, encara viva i actualment molt afectada d'alzaimer, i ho troben quasi una venjança.

Jo crec que està tot molt ben explicat, una miqueta de propaganda tory sí que hi veig, però la quantitat d'escenes de decadència et desmunten el mite una miqueta. Així que una cosa vagi per l'altra i en benefici del ritme narratiu.

Acte II Escena 3a. (El Puig de les bruixes)

Escena 3a

Hauríem de mirar els horaris del tren.
Que els tens?


La Rosa s'axeca del llit i va cap a la seva motxilla. Crec que els he dut. Tafaneja. Sí, a veure... surt un a les sis, què et sembla?
Bé.
No és massa aviat?
Tenim temps, no? Mira el rellotge. Que hi ha algun més tard?
A un quart de vuit... i arriba a dos quarts d'onze.
Potser és massa tard.
Sí.
M'agradaria arribar amb temps de donar-me una bona dutxa tranquil·la i sopar calent.
Tantes ganes que teníem d'arribar al pic i ara només pensem en una dutxa. Veus com tot és important?
Rosa! El raspall de dents, la dutxa..... sembles una campanya d'higiene personal!
Parlant d'higiene, caldria endreçar una mica tot això.
Qunina mandra..
Però abans, em faries un massatge dels teus?
No deies que no teníem temps per arribar al tren de les sis?
Si no me'l fas, no tindré forces... va... poca estona. Els fas tan bé!
Vinc.
Estic morta, sinó no t'ho demanaria.


L'Alícia fa una mica de massatge a la Rosa a les espatlles

Que en fas, a l'hospital?
Sí, de tant en tant
Als malalts o als metges?
Rosa...
Era una broma.


L'Alícia encara s'està una estona més amb el massatge. La deixa i va cap a l'estufa. Des d'ahir a la nit sense deixar d'escalfar, i això que la fusta està ben cremada!
Sí, dura molt. Conserva la calor que va produir ahir. Quins nervis, eh? Sembla mentida. Ni tant sols podíem dormir! A la fi no era tant important vist des d'aquest punt del cosmos...
Sí mes no, sempre és important passar un bon cap de setmana.
I desitjar tornar a gaudir de les comoditats de la vida moderna.
Pobres medievals. Ni aigua corrent, ni cuina de gas.
Pobres nosaltres, perduts quan no ens funciona el fogonet o no tenim llumins.
Ben mirat, també és cert.
Què? Fem un pensament?
Caldrà fer-ho, sí.
Doncs anem per feina!

divendres, 17 de febrer de 2012

Un altre poema sobre la mort: Agonia de Pere Quart




Agonia

Els déus, què saben del comiat dels homes,
a l'hora desolada i única;
d'aquella soledat inimitable
que creix en la buidor
com l'eco dels abismes?

Quan amenaça la tenebra íntegra
i es prepara un oblit sense resquícies...

Com emmudim davant la porta inútil,
com implorem la pietat incògnita,
com sospirem en el darrer silenci
del nostre alè, que es desarrela, en l'aire!

En el darrer silenci,
el món es clou com la parpella enorme
del déu solar, indiferent a l'ombra.

Joan Oliver. Pere Quart

dimecres, 15 de febrer de 2012

Itagnolo


Estic fent una entrevista oral per decidir el nivell d'un alumne que començarà un curs amb nosaltres. (Tota semblança amb un nom o una conversa reals són pura casualitat)

Hola, ¿qué tal? ¿Cómo te llamas?
Giancarlo
Bien, Giancarlo, lo que te voy a pedir en esta entrevista es que te presentes un poco. Háblame de ti, de dónde eres, qué haces, qué estudias, qué aficiones tienes. Cuéntame un poco sobre tu experiencia aprendiendo español.
Va bien, me llamo Giancarlo Mazzanti. Vengo de la Italia. Hábito a un pequeño paese vecino a la Francha, en el Piemonte, pero estudio a Torino. Estudio biología. Soy estado en Francha muchas veces porque yo amo la Francha. Es muy bella. Amo las montañas. Amo salir a las cimas mas altas de los Alpes.
Y ¿dónde vives en Torino?
En Torino he una habitacione condivisa con unos otros estudiantes de la universidad, pero aquí en Barchel·lona ho tenido un po problemas con la habitacione y hai cambiato casa. 
¿Dónde vivías? ¿Qué te pasó?
Vivevo en Raval. Condividevo con dos otros giovenes, pero los horarios no me ne andavan bien. Io partivo da casa  siempre muy presto, y al retorno todo stava en disorden. Non ne puedo más. Hora soy a una otra habitacione a Gracia. Soy da solo, es pequeña pero soy confortable.
¿Y aquí en la UAB estudias en la facultad de biología?
Sí, sí , doy tres esames, "biología moleculare", "botánica" e "microbiología". Aspera, aspera, ... ho olvidado una otra cosa. Tengo también unas pratticas al laboratorio.
En Torino o aquí, ¿has estudiado español?
A Torino non he nunca estudiato. Chera un curso, pero non arrivavo en horario i perdevo mucho. Non ho dado el esame. Aquí ho hecho un intensivo alla accademia "Mediterraneo" de 20 hore. Mas con mis colegas del laboratorio parlamos spañolo.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Pebrots farcits de brandada de bacallà

Sempre poso fotos de flickr o de google per il·lustrar les meves entrades. Ho faig perquè no sóc bona fotògrafa i tampoc no tinc una càmara a mà i si faig alguna foto és amb el meu mòbil.

Però avui no me n'he pogut estar de mostrar-vos aquesta visió en prespectiva de la meva biblioteca a vessar de llibres on "s'ha colat" el plat del dia.

He aprofitat que els nens tenien sortida del cau per fer-lo sols pel Per i per a mi, tal com el vaig aprendre ara fa un parell d'anys en un curs de cuina.

Per cert que els pebrots del piquillo són d'una marca navarresa molt especial, Peron, fets al forn de llenya i me'ls va aconseguir el meu amic Andhi. Els tenia des de llavors esperant el moment propici per obrir la llauna. Andhi, si vols aquesta setmana qualsevol dia estàs convidat a casa a menjar-ne, un cop he obert la llauna els haig de fer servir aviat. He fet brandada per una segona ronda.

Ingredients per a la brandada.

Patates 500g
Bacallà en remull ( del mercat) 500g
llet 250 ml
oli 200 ml
un gra d'all

He pelat i tallat les patates i les he bullit per fer-ne un puré. He portat el bacallà a ebullició, l'he apagat i l'he deixat reposar 20 minuts. L'he esmicolat i l'he barrejat amb l'oli i la llet calents (els he escalfat per separat) i el gra d'all a trocets. He passat tot per la batedora i ho he posat al bany maria. Poc a poc he anat afegint el puré de patates fins la crema ha agafat consistència.


Ingredients per a als pebrots

Una llauna de pebrots del piquillo Peron.
Crema de llet
Sal.
Julivert.

He obert la llauna i separat els pebrots que estaven trencats. He farcit els pebrots amb la brandada. Amb tres o quatre trencats he fet una salsa posant-los uns minutets al foc amb la crema de llet i batent-ho tot amb una mica de sal. He tirat la salsa per sobre dels pebrots ja emplatats. He tallat ben petit el julivert i ho  he escampat per sobre del plat.

Abans de dinar he fet fotos.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Avui bé, però no tant

 Ho he tornat a fer. Segona tirada llarga, llarguíssima per la Carretera de les aigues fins el km 9 i tornar. 18 km!

Avui ho he fet en 2 hores i 5 minuts. Ho he pogut completar i crec que, si arriba a ser la mitja, encara hagués tingut forces per fer els tres quilòmetres que em falten. Però tot i així la eufòria de l'altra vegada ha baixat una mica. No m'he sentit tant fresca, he fet esforç i he anat més lenta. Al final el resultat tampoc no és tan diferent, però les sensacions no són tan bones.

No em preocuparé, em dic, segurament són els nervis, el cas és que ho he tornat a acabar, no m'he rendit. Segurament, com em deia el Txabi, a la cursa, l'emoció, la gent corrent al costat i la gent animant "em donaran ales".

Ara ja no em queda cap més tirada llarga, cap més treball de màquines al fitness ni cap més sèrie a la cinta. Em queden les curses d'anar afluxant i molt descans.

Gaudir d'aquests 15 dies a tope, dormir i descansar. I que sigui el que hagi de ser!

Alea jacta est!

dijous, 9 de febrer de 2012

De què parlen els homes?

He vist un vídeo molt divertit del Santi Millán on desenvolupa la teoria que els grups d'homes són la cosa més semblant a un convent de monges. És humor, és clar, però té un fons de raó.

Heu de començar a mirar a partir del minut 3



La primera constatació que puc fer sobre els homes és que parlen poc. Que no es diuen quasi res per arribar a un consens. Ja ho explica molt bé el Santi. Jo, per la meva part, poso els alumnes a treballar en parelles i sempre em pasa que si la parella és de dos homes, en menys d'un minut han acabat. Dues dones   fan la feina en 5 minuts, ara, com sigui un home i una dona, el tio no para de rajar fins que els faig callar. És com si tot el que no s'han dit entre ells, ho portessin a dins i som-hi, li diuen a les ties.

Quan parlen, no parlen mai de dones. Sí, és cert, no parlen com nosaltres ens imaginem de les seves conquestes ni farden del que han fet. Això passa a les pel·lícules. Mai a la realitat. Tenen por de quedar malament. Veieu el tros que el Santi relata la seva "relació" amb la Elsa Pataki. Així és.

Parlen de futbol. Bé els nostres de futbol, els americans potser de baseball o basket, etc..  però sempre al mateix nivell. Comenten el partit i pronostiquen què passarà al proper. Mai parlen del físic dels jugadors, de si són macos o símpàtics, parlen de futbol com entrenadors. M'agrada com ho fan. La passió i la creativitat que no posen en els temes més profunds, apareix en aquestes converses d'una manera esplèndida. Crec que m'agrada el futbol, entre altres coses, per poder parlar-lo amb tios.

Parlen de feina. Ara que ja no és tabú dir que no en tens, parlen també de no-feina. Abans era una gran vergonya confessar-ho. Diuen el que fan, on i amb qui treballen, si et descuides t'expliquen el currículum. Es piquen entre ells, amb diplomàcia, explicant les seves posicions a les respectives empreses. Malgrat això acaban ajudant-se a buscar feina i d'aquestes converses que podrien semblar competitives moltes vegades surten oportunitats laborals.

Perquè els homes són admirablement bons amics. Amics fins la mort. A mi m'agradaria ser home per poder ser tan bona amiga. S'estimen profundament i s'ho perdonen tot. No els costa! Jo també perdono a qui m'ha ofès, però he de fer esforç i necessito temps. Ells no, ho solucionen dient "que cabron que ets", un somriure i ja. No els calen paraules.

A part d'haver vist el vídeo del Club de la Comedia, com és que sé de que parlen els homes? Doncs perquè visc amb homes continuament. A casa tres, al running són majoria, i ara també ho són al club de lectura (he canviat un club de 30 dones per un altre de 8 homes i 3 dones). I quan quedem per sopar amb els amics del Per de la bici, jo ja m'ocupo de seure on són ells o com a mínim de parar orella.

Acte II Escena 2a. (El Puig de les bruixes)



Escena 2a

Alícia tocant-se la camisa. Aquest botó está a punt de caure. Crec que he dut agulla i fil. S'aixeca i comença a remenar les butxaques de la motxilla.

Ah, demà dilluns, quina desgràcia... torna a l'habitualitat. Tant de bo fóssim sempre d'excursió!

Sense aixecar la vista de la motxilla on segueix remenant perquè no troba el fil i l'agulla. Ens seria habitual i ja no ho desitjariem. Troba finalment el que cerca. Heus ací l'agulla i el fil.

Contemplant l'Alícia, incorporant-se del llit i estirant-se. Espera, tinc un pensament d'Aristòtil escrit al dirari. El vaig copiar d'un llibre. S'aixeca i treu el diari de la seva motxilla. Aquí el tinc, diu: "L'excepció és la trobada d'allò que és fortuït".

Freud, tanmateix, opinava que no hi havia res, de fortuït.

La Rosa sense fixar-se al monòleg de l'Alícia, comença a escriure al seu diari.

Cosint. Què li trobaríem a aquest indret si hi fossim perpetuament? Tipes n'estaríem! Tu, per exemple, Rosa, tens una feina ben poc rutinària i ben plena d'alicients: la d'esquiadora. Canviar de lloc, l'emoció de les competicions, les cares noves, les diferents llengües que sents parlar. Compara't amb un pobre funcionari... Ja, ja sé que ell no te la necessitat de canvi que tens tu, clar que no, també éll es farta però.

La Rosa no ha escoltat res. Saps que he posat al diari? "Avui ha estat un dia excepcional, Freud em perdoni".

L'Alícia riu. Hi ha una estona de silenci on l'Alícia remata el botó que està cosint i la Rosa llegeix el que ha escrit al diari.

dilluns, 6 de febrer de 2012

Mitja marató de Granollers

La darrera prova abans de la mitja de Barcelona, va ser especial. Per la metereologia, pels amics, pels temps i pels corredors d'èlit.

La primera constatació és que amb fred es corre de meravella. Molt millor que amb calor. Es clar que fa molta mandra treure's la roba i començar a tremolar i fer saltets a la línia de sortida, però en quan sona el tret i comences, és una sensació magnífica. El fred t'esperona, ets sents més veloç.

Vam anar un bon grup amb el Xavier, l'Albert, el Tomàs, el David, el César, la Mireia, el Per i jo. Tots corrien la mitja menys jo que corria el quart.

Respecte als temps van ser molt bons en tots els casos i espectaculars pel que fa a la Mireia i el Per. La Mireia va fer 1h i 50 minuts perquè segons ella el recorregut "no era pujada" (clar entrena per la Vall de Sant Just) i el Per que volia baixar d'1h 40, va aconseguir baixar, sí, i tant, va fer 1h 30m!!!

Jo pensava dir que vaig fer també la meva millor marca personal perquè vaig aturar el cronòmetre a 27:14, però no ho puc dir. Resulta que aquest any van avançar la sortida uns 800 metres sense afegir cap tram nou. Per tant com a molt hem fet uns 4km i 300metres.

I per últim, va ser un privilegi exepcional veure l'arribada d'en Carles Castillejos que anava a la recta final per darrera Makau i el va passar a tota velocitat en els darrers metres superant-lo en 3 segons. La gent es tornava boja d'aplaudir i de cridar! Penseu que Makau és el plusmarquista mundial en marató.

Una gran jornada per no oblidar. I ara la recta final és per a mi. Em queden 20 dies, dels quals 14 són d'anar afluixant, per tant em queda una setmana d'entrenament fort i ja.

dissabte, 4 de febrer de 2012

Llobarro a la sal amb amanida de cítrics del Cocinero fiel



Oi que fa goig? I està boníssim. Doncs avui hem menjat això per dinar. Treta del blog genial del Cocinero Fiel, l'he feta tal com l'explica.

Primer cal fer una salsa de taronja (que són aquests puntets que taquen el plat) i això sí que no ho he sabut fer. Ho he intentat dues vegades, espatllat sis ous i tres taronges i només m'ha sortir un liquidet aigualit que no agafa cos ni amb quilos de Maizena.

Després es fa el llobarro al forn amb les pells dels cítrics per sota i la sal per sobre cobrint la pell. Això m'ha quedat perfecte.

Per últim es fa una compota de poma al microones. Són les taquetes una mica més clares que també es veuen al plat de la foto. També m'ha sortit bona.

Muntar el plat i bon profit!

(Jo he fet un arròs blanc, que a casa fem plat únic)

http://elcocinerofiel.com/2012/01/30/el-cocinero-fiel-tarragona-en-essencia-lubina-a-la-sal-degvsta/

Gràcies Txaber!

divendres, 3 de febrer de 2012

Moneyball


Tinc ganes de cine i la pel·lícula que he escollit per anar a veure és Moneyball.

1. La principal raó salta a la vista. El protagonista està guapíssim darrerament, ara que es deixa el cabell una mica llarg. Però en tinc d'altres (no sóc tan frívola, no us penseu).

2. Tracta d'esport, de baseball, un esport que no conec gens, però en general m'agraden els arguments de superació esportiva. Aquest va d'un equip petit que gràcies al carisma d'un bon gerent/responsable (perquè crec que no és entrenador) va guanyant la lliga.

3. Una altra raó és que està basada en un fet real i en un bon llibre.

4. I també que li ve de gust als meus noruecs.

Ja us diré que tal...

dijous, 2 de febrer de 2012

Lectiones ad kalendas. Ianuarius

Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit (No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa) Plini el jove


Fortellernes marked (El mercat dels narradors). Gerd Nygårdhaug.
És una mena de barreja entre novel·la negra i novel·la històrica. Hi ha dos personatges principals, un bibliotecari i un veterinari d'un poble perdut de Noruega que van rebent unes cartes d'un pastor protestant del seu poble que ara es troba als Pirineus investigant un misteri que amagaven els templaris. Aquest misteri té a veure amb la descendència que va deixar Jesucrist i amb una possible afiliació amb famílies franceses que es dediquen al vi. Des del Vaticà tot ha estat sempre ocult i perseguit.

El llibre no m´ha agradat. Em sembla una barreja molt poc creïble i a més carent d'interés. Les millors escenes eren les de transició, quan relatava, no tant el que estavem descobrint, sinó com anàven a pescar, a fer esquí de fons, què menjaven.... pero la resta....

Ah i el final és penós. No us l'explico, però és per oblidar.

Caligrafía de los sueños. Juan Marsé.
Aquest també va de cartes. Una carta que una dona gran espera que li envii el seu amant és el fil conductor de la història. Un noi molt autobiogràfic, el Ringo, que viu a Gràcia a la part més alta, prop del Carmel, que treballa en un taller de joieria, que va entusiasmat al cinema, als anys quaranta, el viu retrat de l'autor. Té dues passions: tocar el piano i llegir. La primera es frusta quan una màquina li talla un dit, però la segona li donarà la saviesa per fer el que ha de fer.

Sempre m'ha agradat el Marsé per l'autenticitat. Una bona prosa clara i planera, un llenguatge col·loquial,  encara carregat de paraules del nen que era i està deixant de ser, dels silencis dels adults, de la censura de la postguerra.

I un final inesperat quan ja t'esperes un altre final. Això si que és bo!

Primavera, estiu, etc... Marta Rojals
El millor llibre, sense dubte, que he llegit aquest mes. L'Èlia és una arquitecta originaria d'un poble de Tarragona, de les terres de l'Ebre. Viu i treballa a Barcelona, però baixa al poble per les dates habituals: per tots sants, nadals, etc.. I allò que abans potser no valorava, ara amb 34 anys ho està redescobrint. La autora ens ho fa tastar des de la primera línia mitjançant la llengua. Torna a recuperar la parla de l'Ebre i amb ella tota la seva infància i un amor no consumat situat a l'adolescència. I per primera vegada veu la seva pròpia terra amb nous ulls, veu les oliveres i veu les taulades de les cases del poble, i amb la maduresa de haver deixat tot allò i haver vist món, descobreix i recupera uns mots, una societat rural que tot ho aguanta, des del fred i la feina dura fins les pèrdues i la mort, uns valors i unes arrels que la defineixen.

I també té un final estrany. Tan estrany que no ho havia entés. Sort que el vam comentar al club de lectura i els altres m'ho van fer veure. Final obert ple de possibles continuacions. Un veritable etc...

El correr Chi. Danny Dreyer
D'aquest llibre m'havien parlat molt i racomanat molt. És una tècnica de córrer que incorpora la saviesa de disciplines orientals com el tai-chi o el ioga. Descarta el patiment i la força muscular per córrer i desaconsella totalment l'autolesió d'extremitats i articulacions a força de desgast. El córrer Chi és el que no deixa petjada, el que respecta el propi cos i el que, sortint del centre d'un mateix, s'alia amb la gravetat,  es deixa anar i vola.
Per aconseguir córrer així proposa practicar quatre habilitats: respiració, relaxació, concienciació corporal i concentració.
Hi ha troços preciosos al llibre, però en algun punt exagera, es torna d'"autoajuda" quasi garantint-te que amb el seu mètode correràs tant com voldràs i sense fer esforç. Llàstima perquè la idea és bona.

Un consell que us transmeto:" quan corris, o quan facis qualsevol cosa, somriu".

Gli occhiali d'oro. (Les ulleres d'or) Giorgio Bassani.
La història d'un metge de Ferrrara als anys del principi del fascisme. Quan encara Mussolini era admirat i estimat per molts italians per les seves conquestes a Àfrica. La societat en la que viu "il dottore" no és capaç d'acceptar la seva condició homosexual. Fins a un cert punt de la novel·la, la discreció i el silenci permeten que tothom toleri "les rareses" a costa de perdre tots els nens i adolescent que anaven a consulta. Però un estiu a la platja, un jove pretenciós de la burguesia més rància el passeja descaradament com el seu amant. La desgràcia, al pur estil Oscar Wilde és per a ell i exclusivament per a ell.
Boníssim relat, escrit en un llenguatge molt proper i elegant, com sempre en Bassani, que incorpora també una descripició dels personatges i dels llocs de película. Recorda "Morte a Venezia".

La partida. Rax Rinnekangas.
Una compilació de relats curts d'aquest escriptor finlandès que jo desconeixia totalment. Estan dividits en dos grups. El primer son històries de personatges molt joves, als anys 60 i del descobriment de la vida, l'amistat, l'amor etc... El segon el formen relats de homes adults, cadascú representa una professió i junts mostren un ventall de solitaris. Nens i joves tímids d'uns barris obrers amb problemàtiques primer, homes de mitjana edat i d'un cert benestar econòmic després, en els fons aquests relats són més fotografies tristes d'una dècada que no pas històries amb acció.

M'agradat, però no llegiria un altre llibre d'aquest autor.

Això és tot per aquest mes. Ara estic amb Dr. Zhivago i l'Accabadora. Ja els comentaré al febrer.