Entrar al Caixa Forum a veure l'exposició Sorolla, el color del mar, és entrar de puntetes a la infància, a aquells estius tan plens de blau, de calor i de rialles, a un món vist amb la nostàlgia de qui mira de terra endins. He llegit que Joaquín Sorolla va passar la major part de la seva vida a Madrid i que va recordar i anyorar sempre la costa.
L'exposició mostra fotos de l'autor pintant a l'aire lliure. No feia mai interiors, sempre sortia a pintar, per això mentre miro em van venint les flaires de les algues, i estic sentint els crits de la gent i el soroll tranquil de les onades.
El mar, el mar sempre un amic, com a la cançó de'n Lluís Llach
Podreu veure Biarritz amb la gent abocada a la barana mirant el mar; les dolces Illes Balears càlides a totes les hores del dia; i per descomptat el Llevant més seu, més mediterrani. També hi ha algun quadre del Cantàbric, d'Asturies crec.
I per fi, el mar et porta de nord a sud i de est a oest. Algunes pintures sorollanes m'han recordat un pinto ben allunyat, però que treballava el color d'una manera semblant i que va ser contemporani: Edvard Munch
Aquí a l'esquerra Munch i a la dreta Sorolla, dos amics del mar, tant lluny i tan a prop.
