Cursa Sant Antoni

Així començava la cursa en bona companyia:

I així acabava amb força, alegria i energia:

No he tingut temps de fer una entrada prèvia per dir quin era el meu repte, però havia pensat escriure que estava bé de forma, que havia tornat a les sèries, que no em molestava gens el turmell i que per tant tenia un llistó alt per aquesta cursa. Que volia millorar Mercè i Jean Bouin. Que volia fer un 57. El que no pensava escriure, el meu repte ocult, era que em trobava tant bé que potser faria un sub 57. Una de les coses que em van molt bé és fer la cursa o part d'ella com entrenament.

I aquí és on entra la Mar..

Li vaig proposar fer la segona volta uns dies abans i ens vam decidir a provar-ho. Vaig poder recordar les voltes i els punts on van caient els quilòmetres.

I avui hem començat amb aquesta bona abraçada, jo encara amb el ponxo de London perquè feia fred, sí fred i sol, el dia perfecte per córrer. El fotògraf i animador incansable ha estat l'Speedy Txabi. Gràcies   tio, és emocionant que algú que et conegui t'animi i cridi d'aquella manera!

La meva marca ha estat de 56:25. Cursa regular, la segona part més ràpida que la primera, sense entrebancs, sense parar a l'avituallament, i com veieu a la foto, per una vegada, aixecant bé els peus i mirant endevant, la meta que ja estava al caure.

I la Mar m'ha sorprés moltíssim corrent la seva segona cursa de 10km ja per sota de l'hora. És increïble la facilitat que té per córrer. També cal dir que s'ho curra tant a nivell físic com mental.

Per tant les dues molt contentes i disposades a seguir apuntant-nos a curses durant l'any. Jo la propera la tinc a tocar amb la punta dels dits: el Quart de mitja de Granollers. Ho donaré tot per fer uns 5km de rècord.

Al darrere com al davant hi ha la mateixa alegria

Aquest any i contra tot pronòstic he pogut córrer la Cursa dels Nassos. Vaig renunciar a la de la UAB perquè sóc prudent i tinc por de lesionar-me o fer-me mal. Estava ferida després de la caiguda i no volia caure.

A la vida sempre s'han de fer les coses de diferents maneres. Així que aquesta vegada em vaig capficar que lenta o ràpida no importa, el que importa és no quedar-se veient com tots els altres passen.

Estava prou segura que el meu experiment de valentia tindria poc recorregut. I què? Si no arribo a tres quilòmetres, em paro, trec la T-10 i agafo el metro i torno a meta. Així que per variar, la covarda de la Belén va ser valenta i es va tirar a la piscina.

Em vaig posar amb la meva amiga Mar al darrera de tot. Amb nosaltres corria aquest grup de heavy-metal en play-back i tots els amos de gossos. No podiem anar més ben acompanyades. I cada quilòmetre que passava em deia, va, un més, un més i paro, un i camino, un més i agafo el metro.... I de un en un he arribat a meta, emocionada i molt contenta.

I he de dir que per haver arribat quasi la última, no he perdut ni un àtom de l'alegria de fer els 10 km: al darrere de la cursa, com al davant, hi ha la mateixa alegria!!