Això ve de lluny. L'any passat veient el Per i els amics de Tribanda arribant a meta, unes ganes bojes de provar-ho em van omplir i vaig decidir-me a intentar-ho.
Tot va ser decidir-ho i començar els entrebancs i les lesions. Del ja llunyà neuroma de Morton, vaig passar a uns talls al tormell a nivell de tendó, una fascitis plantar i per arrodonir-ho una condromalacia rotuliana.
A més un dubte constant sobre si era assenyat o no entrenar, m'ha portar a interrompre constantment les tirades llargues i els entrenaments de qualitat. El desánim s'ha apoderat de mi durant molts mesos tot i que dintre meu alguna cosa em deia que no em feia mal córrer.
Per a què anàvem a Donostia si el Per no estava inscrit i jo no podia córrer? Doncs, ben fàcil: per menjar bé, per veure la Contxa, per fer turisme i pels bascos.
Al final la immensa força de la gent, la alegria generalitzada de festa i de gaudi, el dia assolejat i el recolzament dels amics i del Per em van empènyer i vaig decidir sortir de la línia d'inici a la famosa illa de Los faisanes on es va signar el tractat dels Pirineus entre França i Espanya deixant-nos la preciosa Vall d'Aran a nosaltres tot i que és vessant nord.
En 20 km no vaig parar ni un moment de sentir el meu nom cridat a veu alta: aupa Belén, aurrerà, aupa nescar, vamos, esas behobianas. Irun va ser una festa de crits i ànim impresionant. L'autopista de pujada tremenda ens tiraven amunt els claxons dels cotxes pitant. "Venga que desde el repecho ya se ve Errente".
A més ens cridaven constantment "Visca Catalunya", aupa catalana, força, i aplaudien tota l'estona sense parar. Em vaig fer un fart de cridar jo també eskerrik asko i gora Euskadi en resposta. Altra gent sortia a donar-nos aigua i aliments: troços de platan i altres fruites i fins i tot ens regaven amb les mangueres dels seus jardins.
Una altra població espectacular va ser Errrenteria on la carretera passa pel centre del poble al costat del tren. Allà també la població estava implicada amb la cursa. I bé que ens va caldre, perquè feia una calor desesperant i la cursa és molt accidentada amb un parell de pujades que semblen no acabar-se mai.
L'arribada a Donostia passant pel Kursaal i entrant al Boulevar és inefable. No tinc paraules. Només pensava que ho estava aconseguint, que arribava, que la Behobia ja era meva!!!
Vaig fer un discret temps de 02.23.13, molt millorable en el futur en una altra edició més típica amb el fred i la pluja del país de tots els colors del verd.
