Jo també confesso

Sí, confesso que m'ha agradat el llibre del Jaume Cabré i també la xerrada al club de lectura i la conferència que ens va oferir després. Quan va llegir sencer el primer capítol que jo havia llegit perdent-ne quasi tots els detalls (perquè quasi tot el que es diu no ho pots entendre encara) i ara, rellegint-la i escoltant-la he entès un 90 per cent més.

Jo confesso que no sabia quina foto posar en aquesta entrada: és una novel·la d'objectes i llocs i tots bonics, tots atractius. Hi ha el Vial, es clar, un violí Stornioni de valor immens que escull els amos, no són els humans qui l'escullen a ell. Hi ha l'autoretrat de la Sara a qui va dirigida la llarga carta. Hi ha una medalla que causa moltes morts. L'acta fundacional de Sant Pere del Burgal i el mateix monestir bellíssim. Hi ha el quadre del Modest Urgell que representa Santa Maria de Gerri (ara tinc un fons de pantalla d'ordinador amb un quadre de l'Urgell), hi ha la biblioteca de la casa de l'Eixample, al despatx d'en Fèlix Ardèvol, o la botiga d'antiguitats plena d'andròmines. Hi ha els boscos frondosos del Trentino, l'Alto Adige, la ciutat universitària de Tüningen, el call de Girona o Roma.

Jo confesso que m'he tirat pel tobogan, deixant-me portar amb confiança cega, travessant les persones verbals, els temps històrics i la versemblança del relat.

Jo també confesso que he apostat tot al joc que em proposava el Jaume i m'he fet rica.

Confesso que he interpretat abans i després de tenir la xerrada amb el grup a l'octubre, coses diferents i més estranyes i d'altres que ja pensava. Que ara hauré de començar-la de nou, per tornar a jugar a aquest joc sabent el final, amb la tranquil·litat del que no té pressa per arribar.

Sí, si no l'heu començada, el meu consell és: tanqueu els ulls, no us pregunteu, no qüestioneu, sortiu i gaudiu. Com si d'una religió es tractés, tingueu fe. Al final voldreu tornar a començar.

Perquè la majoria de gal·lesos parlà només anglès?

Estic llegint un llibre sobre la llengua i la pobresa.  Parteix de dos postulats

a) Les llengües que pertanyen als més pobres en termes econòmics tenen més possibilitats d'estingir-se.

b) Les persones que parlen llengües considerades de pobres o estigmatizades com inferiors tenen menys possibilitats de millorar llur estatus econòmic i social.

Ja a la mateixa introducció s'afirma que, excepte en casos rars, la més probable causa de mort d'una llengua és econòmica. Parteix de la decisió o la obligació per part de un grup de parlants de fer un canvi lingüístic que consisteix en un abandó (gradual o abrupte) de la llengua materna i la no transmissió a les generacions posteriors.

Al País de Gal·les es va donar una doble circumstància deguda a la industrialització: per una banda els més pobres del món rural van immigrar a les ciutats i centres industrials deixant abandonades les seves llars. Però a mida que la industrialització augmentava calien les fons d'energia que mantenien les fàbriques obertes, com ara el carbó del que és ric el país, i així va poblar-se de nou el territori amb una gran massa de gent que parlava l'anglès.

D'aquesta manera els que van marxar van perdre la llengua perquè romangueren desperdigats per Anglaterra i Estats Units. Els que restaren a Gal·les la van perdre per tal que els nous miners i treballadors els entenguessin. Potser a la pobresa es va afegir el fet de ser una llengua minoritària.

I, avui en dia, tot i l'esforç que s'està fent amb el gal·lès a l'escola, només un 20 per cent de la població l'entèn, però això no vol dir ni de lluny que sigui la seva llengua materna.

M'ha impressionat molt aquesta afirmació ja que, degut a Tolkien i els seus meravellosos toponímics al Senyor dels Anells, és una llengua que em sona bé, m'agrada i em produeix molta empatia.

Hir yn byw y Gymraeg! (Llarga vida al gal·lès!)

Anem bé, tranquils, anem bé...

Qui són aquests dos? Doncs el meu amic Andhi i jo a la cursa del Barça. Han passat 3 anys i mig, i aquí seguim igual de joves (ejem) i millorant resultats!

La Jean Bouin molt bé, sense cap problema, ni cansament, ni desànim. Amb resultats excel·lents i molt bones sensacions de cara a la mitja.

El meu temps segons l'organització 57:00 (que rodonet, oi?) però segons el meu cronòmetre han estat una mica menys 56:57 (en fi, no va de tres segons). L'Andhi ha fet 56:24 . I per davant de nosaltres el gran Per, que està com mai i ha fet la seva millor marca personal 42:13.

Altres dades que ara ens proporciona el web del championchip:

He arribat la número 6469 de la general, la 833 de dones i la 86 de la meva categoria (veteranes)

Als 5km he fet 27:22
He corregut a una velocitat de 10'52 km/h o sigui, 5:42 minuts/km.

El dia ha estat ideal, fresquet i solejat. Molta gent a la sortida, però bé. L'Andhi diu que ara veig molta gent perquè estic corrent amb la mitjana de velocitat, no com abans que anava tan lenta que no tenia aglomeracions. Potser sí.

Molt tranquil·litzador aquest resultat dins de l'entrenament total. No sabia si tant fer tirades llargues i lentes em trobaria dificultats per resistir 10km ràpids. Però no, l'entrenament està funcionant i molt molt bé.

Sense títol (per ara)

Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

Sona el toc de diumenge
al verd camí de tristor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

I no busca, no desespera,
no desitja, no sent temor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

I les llàgrimes ja no poden,
ja no saben parlar-se d'amor.
Puja el clarinet de la mort,
de la mort nostra que ja és vella mort.

Pobra Bln, vol i dol

 

Una conversa qualsevol dia entre jo mateixa i una persona X que no correspon a ningú en concret...

Bln: Estic entrenant molt per  la mitja marató
Persona X: Això rai, per a tu no és res...
Com que no? Són 21 kilòmetres!
Ja, però tu ja portes moltes curses
De 10 km i 21 és més del doble.
Bé dona, però si en fas 10 també en fas 21, ja ets una corredora habitual.
Jo no ho tinc tan clar, de fet estic seguint el mètode de córrer i caminar.
Què em dius! Si tu la fas tota corrent, no cal que caminis.
Doncs mira, ho faré així perquè sinó no les tinc totes amb mi. Si no fos per aquest mètode ni tant sols hauria començat a entrenar.
Jo no tinc cap dubte que l'acabaràs, segur, segur. I si la fessis tota corrent, també.


Al cap d'uns dies....

Vols sortir a córrer amb mi?
Jo? Si no aguanto gens. Quan vols fer?
No sé, 3 o  4 km per pla, anen tranquil·letes.
Apa! Ni parlar-ne Quatre quilòmetres??
No em vas dir l'altre dia que fer una mitja marató no era res?
Per a tu no, però jo si corro més de cinc minuts ja bufo.
O sigui que jo no faig esforç i no he de caminar en 21, però tu no pots intentar-ne 4?


Per una banda m'afalaga molt que la gent tingui tanta confiança cega en la meva capacitat. Encara no m'he trobat una sola persona (tret de mi mateixa) que hagi dubtat que acabaré la mitja marató. Però per l'altra em fa rabia que la gent faci servir varems tant diferents per valorar l'esforç pròpi i aliè. Si són ells, els costa córrer més de cinc minuts, però segons ells a mi no em costa córrer més de dues hores i mitja?

Ja ha nevat!

Aquest cap de setmana hem tingut els primers convidats al refugi: Imma i Manel, uns amics de tota la vida, del cau, és clar, i per tant muntanyencs. Hem fet una excursió molt maca, tot i que no esperàvem trobar neu ja per aquestes èpoques. Però com diu la gent de pagès quan plou "Això és neu a la muntanya". Neu és benedicció, és aigua per la primavera, vida i salut assegurada.

L'excursió va començar per una llarga pujada d'una hora per una pista forestal que no se sap perquè l'han feta, no porta enlloc. Puja molt lentament i quasibé planeja. Al meu entendre és ideal per anar petant la xarradeta i escalfant el cos per la pujada pel torrent.

Al final d'aquesta pista s'ha de tirar una mica pel dret fins el torrent de Concrós, d'on baixen les aigües del llac. Nosaltres però vam tirar més amunt del compte i ens vam perdre. Bé, perdre'ns no, perquè seguíem  amb molta precisió les indicacions de lloc del gps del Per. Però enredar-nos en tarteres de pedra gran i vessants inclinadíssimes plenes de neu, sí.

Per sort de seguida vam sortir del laberint. Jo aprofitava per mirar si havia algun bolet, però feia massa fred per trobar-ne. La nostra ruta va desembocar al torrent. Llavors només calia anar seguint les seves aigües amunt i amunt. Força pujada i anar girant vall endins fins al Circ de Concrós que és el que es veu a la primera foto. Així de nevat i sense saber cóm és el llac. Deu ser petit i allargat segons el mapa. Les parets semblen un palau. Hi havia isards i voltors. El silenci perfecte i l'harmonia total que fa callar l'aire i l'aigua i tot quan la muntanya es vesteix de blanc.

S'assemblen?

Al documental Enxaneta el es diu que Antoni Gaudí es va inspirar en els castells per dissenyar les torres de la Sagrada Família. No ho havia pensat mai. Què em dieu? S'assemblen?

Canalons de bolets i bròquil

L'altre dia vaig cuinar uns canalons que em van quedar boníssims. Eren de bolets de crisi. Es a dir, de bolets de temporada que no se'n troben. Com que el cistell és ben buit i al mercat només en venen corcats i caríssims, vaig optar pel vulgar xampinyó de safata i uns camassecs per donar gust.

Aquí teniu la recepta:

Ingredients

una ceba
un bròquil
una safateta de xampinyons
una bosseta de camassecs
tomàquet fregit
farina
llet
mantega
sal i pebre
formatge ratllat


Primer cal escaldar el bròquil tallat a pomets, en aigua amb sal, pero poc, perquè sinó es desfarà. Es posen els camassecs a hidratar en aigua tèbia. En una paella es tira la ceba a gaigs, no tallada massa petita. Quan clareja, perquè no s'ha de cremar, es tiren els xampinyons (trocejats)  i els camassecs i s'espera que perdin tota l'aigua, que deixin de bullir. Després s'afegeix el bròquil i el tomàquet i es deixa fent xup-xup.

Per altra banda es fan els canalons. En el meu cas vaig bullir aigua, apagat el foc i deixar la pasta uns minuts en l'aigua calenta, però això depèn de les instruccions de la caixa.

Llavors es fa una beixamel a base de mantega que desfà la farina i llet que es va afegint. A mig fer-la li poso la sal i molt de pebre.

Quan ho tinc tot, farceixo els canalons amb la salsa de bolets i bròquil, els col·loco a la safata i tiro la beixamel per sobre. A casa dos volem formatge i dos no, així que cobreixo mitja safata amb formatge i el gratino uns 4 minuts. No cal més perquè tot el farcit ja està cuinat.

Estaven boníssims i de gust donàvem "el pego", com si haguessim sortit a caçar bolets. (Sortir, he sortit, però de caçar no n'he caçat pas!)

Enxaneta

El meu casteller particular ja fa 17 anys. Per celebra-ho anirem a veure  un documental en tres dimensions que s'estrena aquest mes de novembre. Després a sopar a una pizzeria.

Encara que no porteu les ulleres especials, podeu veure aquest fragment.

Hermes

Vine, bella Eurídice,

el camí és definitiu, 

tortuós com una serp,

como la teva trena, negre.

Vine, Eurídice lleial,

la mort t'espera.

Deixa't fondre l'ànima 

en un etern bes mortal.

Vine i no tinguis por.

Només jo puc conduir-te fins a un lloc

on cada llàgrima de les Erínies

serà un nou Orfeu per a tu,

intacta, pura, immaculada amiga.

El deute grec

Què seria d'Europa sense Grècia? Té sentit Europa sense la seva essència? M'entristeixen les notícies que veig a diari sobre aquest país. Papandreu va voler fer un referèndum per tal que el poble democràticament decidís si està disposat a sotmetre's a la dictadura dels mercats o més aviat prefereix tornar al seu pobre dracma. Potser pot semblar inoportú, però si tots els grecs han de patir les conseqüències d'una política neocapitalista sense escrúpols, més val que ho hagin decidit ells i ho facin per convenciment. Però no ha estat possible, la farsa s'ha acabat i el referèndum no es farà.

Jo només vull fer una reflexió. L'Europa sense Grècia és una Europa empobrida i falta de valors. No ens envalentíem contra els àrabs o els americans o els xinesos. No donem lliçons de civilització. No ens fem els "bons" del planeta. Baixem el cap amb vergonya d'impedir que el primer país on va néixer la democràcia no sigui capaç, en un moment de dificultat, d'agafar les regnes del seu destí amb llibertat i amb l'acceptació de la majoria, perquè hi ha una entitat superior que dicta, mana, dirigeix, controla i decideix per ell.

Europeus, avergonyim-nos!

La suor fresca

Podem suar bé o malament. Una de les coses que m'agrada de córrer és suar, però suar bé.

Quan suem malament és per nervis, per excés de temperatura a una habitació o per anar massa abrigats. Es caracteritza perquè les secrecions surten de les axil·les i de les mans. També baixen pel front. Normalment tenen un olor desagradable, et fan sentir malament, com brut. És la suor calenta.

Quan suem bé, és quan fem esport. Per començar et sua tot el cos, et suen els braços i les cames i l'esquena i fins i tot el cap. Si l'esport que fas és a l'aire lliure, tal com sues s'evapora per tant vas notant l'efecte frescor. Enlloc de trobar-te malament, et trobes cada cop milllor, et treu la calor!



Quan pares tot el cos olora a tu mateix, és una sensació molt difícil d'explicar, tens una olor corporal personal, bona, no és pudor, és olor a suor fresca i recorda a la de les relacions sexuals. Dura molt poc i has d'anar a la duxa ràpid perquè es corromp desseguida. Però en aquell moment és bestial. Saps quin és el teu veritable aroma, el perfum del teu cos.

Fuente (De la nada hice piel)

     FUENTE

   La humedad de mi cuerpo me lo dice.

Afinaré la voz

para cantarte nanas

mientras preparo el cauce de ternura

donde fluyan tus aguas.

Que sea tierra buena la que encuentres

y pueblen tus riberas

animales y plantas

y sepas dibujar nuevos meandros

en las colinas blancas.

El refugi

"El món no s'acaba a Canadà" em va dir, en un comentari, el Txabi. Doncs sí, company, així és. Ja no tenim casetta piccolina, amb forma de casa dibuixada per un nen. Ara tenim tota una altra cosa: hem pres, per una temporadeta de lloguer, no res menys que un refugi.

Com a tot refugi és ple de llits. N'hi ha de tota mena, individuals, lliteres i matrimonials. Tots encabits en habitacions petites. Com a refugi que és té un bany senzill rectangular amb una dutxa al mig i els lavabos al passadís. Com a refugi és bàsic: no hi ha calefacció (només radiadors elèctrics), l'aigua s'escalfa amb butano amb una caldera vella; la cuina és per cuinar però no pots sopar-hi (és petita com tot i no hi cap una tauleta), i no es troba tan aprop del poble com ho estava la casetta in Canadà. De fet es troba anant per una pista de terra que surt de la carretera i per tant a l'hivern haurem de pujar les coses amb motxilles. Menys idíl·lic però més autèntic.

Per dintre està decorat amb molta gràcia. Si la casetta era tota nova, per contra aquí no trobaràs un sol moble nou, tot és de l'any de la picó. I quan dic tot, vol dir tot, fins els jocs de taula (monopolis, etc..) passant per les mantes i les revistes de la prestatgeria. És molt acollidor i la propietària hi ha posat des de fa molts anys tot el seu carinyo per fer-lo un raconet especial.



Aquí passarem molts caps de setmana d'aquest any. Veurem els canvis de la natura i passarem segurament fred i cansament. Hi ha una pista que puja per la qual correrem (tot pujada) o anirem en bici. Esquiarem fons ('?) i alpí. I, això sí, té una terrassa especial des d'on contemplarem el paisatge totalment sols prenent una cerveseta i unes olives, els diumenges abans de dinar al solet. Perquè a diferència de la casetta, a aquest refugi li dóna el sol moltíssim més temps.