Ella i jo "Somos la leche"

Tenim una mala relació. És ella o sóc jo? Llet i Bln no ens hem entés mai bé. Però del tot, del tot tampoc no ens hem separat. I aquí està potser el problema.

Sóc al·lergica a la llet? Crec que no, però no ho sé del cert.

Tinc intolerància a la lactosa? Tampoc no ho sé. Em senta malament i tinc nausees, però en puc prendre.

Tinc intolerància a la proteïna de la llet? No ho sé.

Sincerament m'hauria de fer proves.

Hi ha aliments làctics que menjo i que m'agraden. El iogur, per descomptat. També gelats i la bechamel. No tinc cap problema per menjar pastissos, pa, salses que portin com a ingredients mantega, llet, formatge fresc.

Ara, en líquid no la suporto. Un cafè amb llet ja no m'entra. Un tallat, encara me'l prenc. Però els batuts o el colacao impossible.

L'entrepà si porta mantega, ja no m'agrada. No em senta malament però em mareja l'olor. Tampoc torrades o croissants, ni galetes, amb gust de mantega.

El pitjor de tot és el formatge. No és que no m'agradi, ni que em senti malament. És molt pitjor. Començo a tenir basques nomès de tenir-lo a prop. Em porta una olor de podrit, de passat, de les escombreries quan te les has deixat un dies. Una espècie de mareig fastigós. No puc ni seure en una taula on hi hagi formatge a l'aire lliure.

En tota aquesta història jo crec que hi ha alguna cosa de psicològic. Amb la llet potser no, potser hi ha una explicació física. Però ni la mantega, ni el formatge em produeixen intolerància. Potser és un trauma infantil, potser és una afirmació ecologista, potser vaig patir donant el pit...

Ara quan penso que una pobre vaca està permanentment en periode de lactància, no es que vulgui vomitar és que vull plorar.