Abril poètic

L'abril és un mes que sempre m'ha inspirat. Potser per Sant Jordi, potser pels Jocs Florals, potser perquè comença la primavera.... aquest poema el vaig escriure a l'any 1986, quan tenia vint-i-quatre anys i era molt enamoradissa. En aquella dècada podia comptar els fracassos amorosos a cabassos. És que m'enamorava de tot tio que em passés pel davant, i clar, normalment l'objecte dels meus desigs no em corresponia.

Tu, jo i l'abril

Deixaré la nit quan tu vinguis a espantar-la

picarolejant tressors i estels.

Lliurarem tots dos les tardes amagades

sota d'un vell piló de somriures, paraules.

No t'he escrit mai el gest que esborrava

el contorn primitiu de l'horitzó menut

que ens ajunta, que ens plau, que ens separa,

pobre petit regal desafiant la mort.

I tu

naufragant.

I jo

i l'abril

comptant anys.

Tinc els ulls ben oberts i no sóc poregosa

i no és pas el terror que els fa desorbitats,

pel poc que et veig s'han engrandit les ones

envoltant-te d'escuma blanca i verda, de mar.

I prou que sé que això no val la pena,

que tu estàs rescatant les possibilitats

de viure una altra vida menys inútil i feble,

que jo estic -complaent- abressolant records.

I tu

contant anys.

I jo

i l'abril

naufragrant.