divendres, 20 de febrer de 2015

Recompensa a la disciplina, esforç i sacrifici





Per fi va arribar i va passar el dia de la mitja marató. No us podeu imaginar com s'arriba a aquest dia. O al menys com hi arribo jo. He treballat dur, molt dur, des del setembre fins al febrer amb una disciplina molt organitzada i pautada. Solc començar omplint uns fulls de calendari dibuixats per mi mateixa a llàpis amb totes i cada una de les carreres i rutines de gimnàs que comporta l'entrenament. Chi me lo fa far'? Ningú. La regularitat és la meva aliada. No tinc facilitat física per córrer, però aquesta voluntat em manté viva tota la tardor i l'hivern.

Cada dilluns a Can Mèlich, rutina avorrida per les màquines que m'han de salvar de les lesions: reforçar braços, cames, abdominals i estirar. Dimecres sortida a ritme mitjà uns 8km, els divendres sèries amb els runners. Ells les fan de 1 km però per a mi és massa, jo faig 500m. El cap de setmana ve la part que més m'agrada: la tirada llarga que es va allargant cada setmana: 11, 13, 15, 16, 17, 18... Només faig 18 una vegada abans dels 21.

Tot i l'esforç que hi poso, cada any que passa em costa més superar-me, vaig a contracorrent amb l'edat i els quilos s'acumulen per molt que cremi calories. Ni sóc sedentària ni menjo malament, però això li és igual a la bàscula. I sóc conscient que hi ha un punt de tornada. Al final no podré millorar, fins i tot no podré mantenir la marca, començaré la davallada. I sé que la mitja volta és a tocar.

Els dies abans estic molt nerviosa, penso en tot el que faig i com preparar-me. Aquest any encara més perquè tenia uns amics de Noruega a casa que també corrien, i proves de nivell per començar cursos l'endemà i un principi d'encostipat que m'amenaçava.

Em vaig posar al meu calaix d'horeta amb la Hege. Ella estava també molt emocionada perquè mai havia corregut aquesta distància. Vint minuts esperant a que les estrelles i els ràpids i els mitjans sortissin i nosaltres, els lents, drets i tremolosos vivint el present a tope.

Vaig fer una bona cursa, tota l'estona controlada, amb el meu nou sistema de començar amb ritme i deixar els quilòmetres lents pel final. Però quasibé no hi van haver quilòmetres lents. Els vaig fer quasi tots a menys de sis minuts. I orgullosa, concentrada i decidida tal com em veieu a la foto, vaig creuar la meta en 

02:08:40

dos minuts per sobre del meu objectiu, però tot i així, millor marca personal i mitja marató molt aconseguida. 

L'any que ve a Barcelona vull fer 02:06:00, i aquest any a Madrid apropar-me el més possible a la meva actual marca.



1 comentari:

María Fuentes ha dit...

Oléeeeee!!!!!!! Que crack tía Belén!