Però ara -ai las!- una nova lesió vol posar-me a prova: el genoll em fa mal. Com que encara estava anant a la fisioterapeuta pel peu, li comento que em fa mal el genoll i ella em respon que la lesió del tormell i de la fascia és la que està causant el dolor al genoll. Que encara que no em faci mal, encara estic tocada del peu.
Torno a interrompre els entrenaments, però ja estava apuntada a la Mercè i és la cursa de la meva ciutat, una cursa que corria fins i tot quan no corria, quan era jove. Aquest any el tret de sortida el dispara la nova alcaldesa, Ada Colau. Hi ha emoció a la sortida, fa un dia molt bo, tot i que calorós y tinc ganes de córrer, com sigui, sense aconseguir cap marca, sense forçar, però tinc la sang bullint de competició i de tant temps sense fer-ho. A més la meva Barcelona del cor, sense cotxes, feliç, rient, tan canviada, tan enjovenida, amb tantes ganes de viure.
El meu Garmin no vol agafar el satèl·lit, o potser me l'agafa i jo no ho entenc, surto i no sé ni el temps que faig, ni si vaig molt lenta o no, no passa res, no importa. Em trobo bé, això és el que realment dóna sentit a la meva decisió.
Paro per beure aigua a l'avituallament i penso en caminar una estona. No, m'esperaré millor al Paral·lel que fa pujada i pot fer-me mal el genoll, segueixo corrent. En poc temps ja sóc al Paral·lel però fa tan poca pujada que el genoll ni ho nota, segueixo i acabo corrent.
En total 01:09:48 a un ritme per sota dels 7 m/km.
En acabat ens han posat les fonts amb música i tot i que no hi havia colors, la natura ja s'ha encarregat de fer un arc de sant martí immens que recorria tota l'aigua.
La propera cursa és una de 8 km a Sant Cugat a l'octubre. És nova i no sé com anirà. Crec que es tracta de trobar-se els que aniran a Nova York al novembre, com que el Per hi va, ens apuntarem.
