Everest, la mort i els que es queden

Vaig anar a veure una pel·lícula que em feia molta il·lusió pel tema, per veure unes imatges meravelloses i per les bones crítiques que havia pogut llegir: Everest.

Està basada en dos llibres, fonamentalment en un que va escriure Jon Krakauer, un dels supervivents a la tragèdia que va succeïr al maig del 1996 i que va narrar en el llibre Into the Thin Air. També acull aspectes d'un altre relat de Anatoli Burkreyev, guia d'un altre grup que portava clients a l'Everest. Com a reacció al llibre de Krakauer, va escriure The Climb: Tragic Ambitions on Everest.

Del que passa a la peli no cal que expliqui res, tothom sap que van morir molts alpinistes i que va ser una de les més grans tragèdies que ha viscut l'Everest. El que realment m'ha agradat és la manera com el director t'explica els fets i els motius de cadascú per actuar com ho van fer. Els errors i mancances, la feblesa de l'ésser humà davant la muntanya.

La pel·lícula fa un homenatge a unes víctimes que mai no es veuen, ni es tenen en compte. Les dónes de Rob i de Beck, que des de casa parlen per telèfon, aporten les millors escenes de la pel·lícula, amb els fills un no-nat, la Sara, i dos adolescents que pateixen junt amb la seva mare.

Tracta molt curosament dos temes peliaguts: la comercialització de l'aventura i la competició entre dos agencies d'esports de muntanya. En primer lloc demostra que -en condicions extremes- els diners no ho compren tot. Per molt bon guia que tinguis, tot i que pugin els sherpes a encordar-te els passos perillosos o a deixar-te bombones d'oxigen aprop del cim, a la muntanya cal anar preparat i t'has de valdre per tu mateix. La muntanya no negocia amb milionaris. Cal respectar-la.

Les dues agències competeixen per poder portar més clients al cim. Volen portar periodistes, escriptors, escaladores que ja han fet 6 vuitmils, perquè seran notícia. I encara que decideixen unir les seves forces per treure-hi més profit a l'atac, en realitat no funcionen com un equip responsable, sinó que es preocupen pel client seu i descuiden la progressiva separació de cada membre de l'expedició.

I per últim, el crit de la muntanya. Tot i que saben que s'ha de fer mitja volta si a una hora concreta, decidida prèviament, no s'ha arribat a la cima, ni els clients ho accepten, ni els guies es veuen amb cor de negar-los el plaer immens de tocar el sostre del món. I aquí està l'error que els porta a morir a aquells més lents, inexperts i als guies que els han volgut acompanyar.

On ha tojours Paris

He tingut el privilegi de passar uns dies a Paris aquesta tardor

Vam arribar divendres i quasi sense temps de passar per l'hotel, vam anar pitant a sopar a un bistrot amb una trentena d'amics noruecs i suecs. La raó per la qual haviem viatjat era la celebració de les noces d'argent d'uns amics noruecs que es van conèixer a Paris. Dissabte al matí vaig anar de visita a diferents llibreries parisines al Quartier Latin. També vam anar a botigues de esport i muntanyisme i viatges. Vam dinar una altra vegada amb alguns dels amics, en un lloc de pasta i pizzes.

A la tarda va començar la commemoració. Va ser espectacular, en un vaixell meravellós que viatjava pel Sena, l'aperitiu a coberta i després dins el convit i el bailongo.

Diumenge vam anar a visitar el cementiri de Père Lachaise on hi ha les tombes de molts famosos. Vam passejar en un matí de tardor preciós, amb els arbres rogencs i el vent refrescant. I per acabar una jornada particular, vam comprar sushi de take away i vam sopar-lo amb l'amic que ara viu sol a Paris. Després vam anar al cine a veure la peil·licula Everest. Molt bona i impactant.

Dilluns vaig matinar, doncs el Per treballava a Paris, i vaig aprofitar per córrer pel Bois de Boulogne. Va ser una activitat especial, córrer i veure aquesta meravella de la natura més del doble de gran que Central Park i igual d'aprop de la ciutat.

Després vaig continuar amb la recerca de llibreries, les que no havia tingut temps de visistar dissabte, acabant a la famosa Shakespeare & company. En total vaig comprar quatre llibres, tres en francès i un en anglès. Però l'objectiu prioritari era visitar-les més que no pas comprar llibres. Al final no vaig saber-me estar de quedar-me algun.

M'encanta la ciutat, t'hi trobes còmoda, ets a l'estranger, però al mateix temps, ets a casa. Sents que hi podries viure, que allà en saben, de viure, ho fan com a tu t'agrada, amb literatura, amb natura, amb gastronomia, amb edificis bells, amb la fascinació dels llatins que tindrem molts defectes, pero vividors a tope.