1391

Mil tres-cents noranta-u, u, tres, nou, u. Sona bè? A mí em sona a música celestial. És el dorsal que portava el 22 de març de 2009 quan vaig fer a la Cursa del Barça 39:29 minuts. Era la meva primera cursa que repetia. Vaig començar a còrrer l'any passat cap al febrer i vaig participar a la primera cursa del Barça a l'abril de 2008. Després han vingut la Merè 10K, la de la Dona 5k, Jean Bouin 10k, Ranelag 7K a Argentina, Esparraguera 10k..... i per fi la segona cursa del Barça. Un recorregut conegut, un any després amb la possibilitat de fer una comparativa amb l'any passat. Em pensava que podia superar els 43:29 en un o dos minuts com a màxim, però als entrenaments no em sortien ni en broma. Vaig sortir ben decidida, amb ànims, amb seguretat i quan al meu rellotge ja hi havien passat els 40 minuts vaig apretar per intentar acabar-la en menys de tres minuts. Ja era a la recta d'arribada quan -malgrat la meva miopia- veig allà lluny el cartell de 39 i aleshores sí que vaig còrrer amb totes les meves forces!!!!

Un més dels "tios"

Des de fa uns mesos he fet nous amics i he conegut una altra gent, i el més bo és que la majoria son tios. Són un grup de tios que surten a còrrer tots el divendres i que més o menys un cop al mes fan una cursa. Són l'Albert, el Pau, el Txabi, l'Enric, el Joan, el José de Venezuela, el Marco, el Xavier, i alguns més... últimament s'han afegir també unes ties, la Marta i una amiga, i de vegades van a les curses altres ties com la Iolanda, la Mercedes.Però fundamentalment són tios. Parlen com tios i l'ambient és molt masculí.

Als grups on el Per té els seus amics com els noruecs i els de la bici, jo no serè mai acceptada com un del tios, sempre seré la "dona de"... Aquest grup em fa sentir diferent, és com si m'haguessin donat carta blanca per entrar en el exclusiu món dels homes, ser tractada com un més i ser ACCEPTADA com un membre més del grup!

Els grups de tios m'agraden més que els de ties, tot i que no tinc gaire experiència en grups de ties. Serà pels 14 anys convivint amb companyes a la escola de monges, seran les quatre germanes anb les que he conviscut tota la meva infància... però no sóc de tenir "amigues". No m'agrada anar a comprar roba acompanyada, no parlo molt al telèfon, i les converses que menys soporto són les de biberons, guarderies, ecc.. No surto mai a sopar amb "amigues" Hi ha un costat de la dona que sóc que no és prou femení.

Ja només entrar a fitness és com penetrar en una altra galaxia. Les converses sobre tota la roba tècnica. La competitivitat barrejada amb companyerisme. Aquella continua broma, aquell pique.... m'està començant a agradar... l'estic començant a entendre. Em proposo estar oberta i atenta a tot el que es digui i es faci en aquest grup, vull aprendre i com!

A més he incorporat la família, el Per corre també el divendres i els nens venen a les curses, així que tot aquest món el puc compartir amb els tres homes més importants de la meva vida. Ens han batejat "Noruecs trotadors", han posat les nostres fotos a les seves webs i ens han donat samarretes del grup també pels nens...Ens tracten amb afecte, ens fan sentir bé, ens CUIDEN!

Per fi estic aprenent a ser un més del tios

Ser gos a Argentina

He llegit uns contes de l'Eduardo Belgrano Rawson i en un d'ells fa un comentari que m'ha fet pensar en el meu viatge a Argentina. Parlant d'una peli que es titula "El camino del gaucho" típic producte hollywoodià que té tot allò imaginable sobre la pampa, el protagonista del conte diu "pero le falta al menos un perro. Filmar en la pampa sin un perro en el reparto debe ser como filmar 2001 sin que aparezca la luna."




Del meu viatge a Argentina vaig deduir que hi vivien els gosos més feliços del planeta. A tot arreu passejaven gosos sense cap corretja ni collar. Hi havia gosos al delta del Tigre que es feien amics dels nens....




...i a la pampa, com diu en Belgrano no hi faltavan els bons amics tant a Bariloche, a San Martín de los Andes, a la estancia on vam montar a cavall, els feliços, relaxats i simpàtics animals que ens venien amb tota la seva confiança a seure o fins i tot a jeure als nostres peus.

Hi havia un acudit molt bo que ara em fa més gràcia, una gràcia optimista, que em compensa de la pena que em fan els pobres gosos de pis de la nostra vella i asfaltada Europa:

-¿Como ladra un perro argentino?

- Esteeee, guau