dilluns, 29 de juny de 2009

Tots tenim un lloc ....




Diumege hi havia festa grossa a Sant Just Desvern! A la plaça Maragall feien castells. Jo n'havia vist a la tele i també de lluny a les festes de la Mercè a Barcelona. Però el que vaig viure aquest diumenge no té res a veure. En primer lloc erem a tocar dels castells que ananven fent tres colles, una d'elles els Cargolins d'Esplugues, podies sentir-los parlar i veies com el cap de colla anava organitzant la pinya, primer i després els diferents pisos.

Tot i que Sant Just no té colla, la d'Esplugues anava plena de santjusencs. Hi havia els caps del cau, les cangurs dels meus fills, pares del'escola, ...., l'emoció de veure persones molt properes, conegudes, del teu entorn pujant amunt i amunt, fins que muntaven el castell, no l'havia experimentat mai!

Els castellers m'han fet pensar molt. Simbolitzen una unitat molt ferma, un tot on no cap l'homogeinització. Si tots fòssim iguals, no es podrien fer castells. Però al castell totohom té un lloc, tothom fa una funció. Pots ser nen, jove o vell. Pots ser fort i robust o lleuger i àgil, pots ser home o dona, pots resistir molt o pots ser ràpid, i quanta més varietat hi ha més bé surt el castell.







Aquí els teniu, els meus veïns, n'estic orgullosa, quina gent valenta i ferma! Visca!

3 comentaris:

BLN ha dit...

Guau...Que linda forma de verlo. La verdad es que es cierto que els castells siempre me han emocionado sin saber porque. Niños, viejos, jóvenes y adolescentes, todos se cuidan y "crecen" juntos. Los mayores sosteniendo a los más chicos, los más chicos dando una razón de ser a los más viejos. Me recordó mucho al fenómeno de las murgas porteñas que desde otro lugar de la expresión artística recorren cada carnaval las calles de Buenos Aires con sus desfiles y sus "matanzas" ( baile en ronda donde todos muestran lo que sabe hacer mientras los demás los alientan). Y sí, que haríamos los grandes sin los chicos o los chicos sin los grandes. Como dice una canción de la banda de chicos de San Marcos Sierras "La Rimbombanda":
" En los techos de chapa o en un séptimo piso, el valor de los sueños lo sostiene algún niño"

Amunt, castellers, amunt!!

Inés ha dit...

No ho ha dit la Belén ho he dit jo pero no se com ho he fet que m´ha sortit així. Je je je...

Melina Daurella ha dit...

Pues sí, a mi lo de los castells también me gusta mucho. Toda esa gente tan variada haciendo lo mismo. También me gusta por el ritmo, es algo que se hace despacio y sosegadamente, pero que tiene mucha fuerza y emoción. Una temporada que iba mucho por Sarrià los veía a veces ensayar contra una pared y pensaba en que divertido sería ser niño y pasar así las tardes de vez en cuando.