diumenge, 15 de novembre de 2009

Històries de la perruqueria



Aquí teniu el meu nou pentinat, acabadet de sortir del forn, o millor dit, de la perruqueria!

Mentre esperava que em tallessin el cabell he estat observant les mil i una històries que tenen lloc a una petita perruqueria de poble. N'explicaré tres:

Primera historia: L'anaguet lleig (Den stige andunge. Hans Christian Andersen)
Entra una nena de uns onze o dotze anys, morena, cabell llarg, no molt agraciada, amb uns quants quilets de sobra, vestida ja d'adolescent, però encara amb cos de nena. Mostra una foto d'una actriu o una model, rossa, guapíssima, prima i molt atractiva que porta un pentinat tot escalat i sofisticat. I amb aquella inocència que tenen les criatures li diu a una de les perruqueres que vol que li facin aquest pentinat de la foto. La tendresa i el carinyo amb que les dues dones que la van atendre (rentar i tallar) li van fer il.lusionar-se amb el seu pentinat nou, feia venir ganes de donar-los un premi nobel. La van arreglar com millor podien, fent-li un escalat al serrell i la nena somreia d'orella a orella. En acabat i ja després de pagar, la nena no marxava, seguia allí palplantada davant el mirall mirant-se el seu nou pentinat com una deesa que ha fet realitat el seu somni. L'anaguet lleig havia esdevingut signe.

Segona historia: La vidua alegre
Una senyora d'uns 70 anys, o potser tenia 65, molt simpàtica i xerraire, va fent la comentada de tot i de tots, com solen fer els grans, però sense crítiques, al contrari, dient que tot està bé i deixant anar refranys com "Donde hay pelo, hay alegría" (per cert un dels meus favorits) "A la vejez viruelas" ecc. De sobte se li descorda la bata que li havien posat les perruqueres i es queda en sostenidors en mig de la sala. Una altra senyora l'avisa molt prudentment i ella respon: "Quien no enseña, no vende". I sense el més mínim pudor es torna tranquil.lament a cordar rient de bat a bat.

Tercera i darrera història: venedors, un mercat a la perruqueria.
Entra un venedor de plantes de pasqua, aquelles que tenen les fulles vermelles i que es fan per les festes de Nadal. Entra a l'espai petit de la perruqueria amb unes caixes que va descarregant de la furgoneta plenes de plantes, i com si fos al mig del mercat comença a lloar la seva mercaderia, fent preus especials si en compres dues, fent canvis de plantes a una i a l'altra i donat consells de jardineria a totes. Quatre perruqueres i dues clientes li compran. Quan ja pensava que això probablement era una raresa de les dates de Nadal, entra un pagès dient que té tomàquets i pebrot de l'hort, que té mandarines, cebes i que si algú en vol. Arribats a aquest punt de surrealisme, va haver una persona que es va apuntar al carro de l'oportunitat tant mediterrània i va comprar un quilo de tomàquets. Qui? La BLN clar!

2 comentaris:

TXABI ha dit...

Quina llàstima, els ”sense pèl” no tenim l’oportunitat de conèixer-les (… les històries de perruqueria, vull dir).
I genial el “quien no ensenya, no vende”; me la apunto.

TXABI ha dit...

... i ara, a canviar la teva foto del blog per una de "la nova BLN" (t'afavoreig el cabell curt).