dissabte, 24 de desembre de 2011

Acte I Escena 2a (El Puig de les Bruixes)

Escena segona



La Rosa avança fins a l'estufa i deixa caure la llenya al costat. Mentre l'Alícia ha començat a engreixar les seves botes. La Rosa encen l'estufa i fica un parell de troncs. Quan acaba es treu les botes, es posa les bambes i engreixa les seves botes. Tot això mentre van parlant.

Amb això en tindrem prou. Es refereix a la llenya. Espero que t'agradi el Puig de les Bruixes. És un pic a la nostra mida: ni massa alt, ni massa baix.


La teva mida no és pas la meva. Jo fa molt que no he fet res.


Clar, estàs tan enfeinada a l'hospital.


Caldran els piolets?


Hi ha molta neu. Més val que els portem.


Bon repte, eh?


No et preocupis, tot està controlat. Després t'ensenyaré el mapa. A més l'he fet quatre cops. Me'l sé de memòria.


Quantes hores trigarem en pujar-hi?


No ho sé, tres més o menys, depen del temps... Si fa boira haurem d'anar amb compte.


Saps què? Em sento com si hagués de fer una cosa important, com una mena de responsabilitat, com abans de posar-me a operar o així...


Molt bé! Es necessita aquest entusiasme, aquest creure en allò que estàs fent, per poder-ho fer bé. Si no creus que el que fas és necessari i important, no ho pots fer.


Ja ha sortit la petita filòsofa! No canviaràs mai...


Ara seriosament, Alícia, el món està ple de coses importants. Què és important?


Doncs, la vida, la pau, la dignitat, l'esperit...


i el raspall de dents, i la color dels mitjons, i la claror de la matinada, i els estels, i la por, i la muntanya que farem demà... Mira, un cop vam anar a esquiar a Finlàndia. Era tot fosc. Cap problema perquè els sistemes d'il·luminació són perfectes a aquelles terres. Era tot fosc. Aleshores sí que importava que no sortís el sol. Tots els esquemes se't desfan. Tu has dubtat mai que el sol sortís?


No, es clar que no!


Jo sí. Una sortida de sol, ja veus, una cosa tan quotidiana, que ni tant sols et prens la molèstia d'aixecar-te del llit i obrir la finestra per veure-la, a Finlàndia s'havia convertit en un miracle, esperat, desitjat. Per tal de poder-ne contemplar una hagués sortit del llit a qualsevol hora. Tot, Alícia, t'ho juro, tot és important.


És bonic això que dius.


Hi ha gent que viu sense adonar-se'n. La superficialitat és la miopia de l'home. Viure en un món tan ple que és impossible d'assimilar sencer i no trobar res o anar a cercar-lo en les grans idees i les grans paraules buides: l'evasió...


Em reconeixeràs però, que hi ha coses més importants que no pas d'altres.


No, ans al contrari.


No siguis radical.


Ho sóc. Ara i aquí la cosa més important del món és pujar al Puig de les Bruixes. Més que res, la cosa principal, per sobre de totes, sinó no té sentit que hi pugis.


I si ara vingués, posem per cas, algú a demanar-me que guareixi un malalt? No hauria de deixar la muntanya per salvar una vida?


Aleshores és diferent. Perquè si vingués algú a dir-te això canviaria el ara i el aquí, el punt del cosmos en el qual pujar era la cosa més important. Lògicament no et demano que donguis més importància absoluta a pujar una muntanya que a salvar una vida. Et demano que la teva actitud en fer coses grans, mitjanes o petites sigui igual d'acurada i atenta per gaudir-ne, per entendre, per fer-les el millor possible. En el moment que ens rentem les dents hauríem de trobar-ho important, un gran plaer i hauriem de fer-ho amb conciència. Això ens faria feliços. Si no fos per la miopia de la que et parlava, seriem feliços els homes.


L'Alícia ha acabat d'engreixar les botes i es disposa a buidar la motxilla. Deixa el sac i un jersey gruixut, uns mitjons, etc... sobre el llit de dalt. Deixa els estris de menjar sobre la tauleta, treu l'anorak i una cantimplora. Torna a ficar els estris a la motxilla. És quan esquíes que penses aquestes coses?


No quan esquio tinc els cinc sentits posats en arribar, no puc pensar en res més.


En els altres esquiadors.


No. És que tu penses en els altres metges quan estàs operant?


No, però tu has de comptar amb la competència.


I tú també.


Jo no. Es posa l'anorak, agafa la cantimplora i es dirigeix cap a la porta.

Que no hi ha competència a l'hospital?


Sí, però... un moment, vaig a buscar aigua per escalfar té. Surt

No et moris de fred! Quan l'Alícia ha sortit, la Rosa fa el mateix que ha fet ella: obre la seva motxilla, treu el sac i mitjons, el desfà a la llitera d'abaix, treu els estris de menjar, etc....

2 comentaris:

Mar ha dit...

Ara i aquí... Quanta raó.
Interessant aquest relat... Canvi d'estil?
Un peró i Bones Festes BLN.

BLN ha dit...

No és cap relat, és una obra de teatre. La primera escena és al dia 17 de desembre. Continuarà...