dimarts, 20 de desembre de 2011

La lingua sposata


Durant la vida anem aprenent diverses llengües. Les relacions que establim amb elles són molt diferents, els motius que ens porten a parlar-les també i al final el grau de domini i estimació d'aquell idioma depèn de com ha arribat a tu i de perquè...


La primera llengua és la materna, la llengua amb la qual aprens a entendre el món. És una herència dels teus pares i no la pots escollir. La portaràs tota la vida, fins a la mort i no la oblides per molt temps que passi. Quasi sempre és la llengua que parles millor i amb la que ets capaç d'expressar amb més matisos tot el que hi ha dins teu. En el meu cas aquest idioma és el castellà.

En segon lloc ve la llengua que hi ha a l'entorn on vius, una llengua que arriba a ser tan propera com la materna ja que l'aprens quasi des del principi, des de la infantesa perquè sempre hi ha estat present, és l'idioma matern dels veïns, dels amics, de les persones properes i per tant és una mica teva. Arribes a parlar-la quasi tan bé com la materna. Però tampoc la pots escollir. És la que hi ha al territori i no cap altra. Per a mi, és clar, el català.

Després acaba arribant l'idioma amb el que t'has de comunicar amb el món. Un idioma instrumental, una llengua franca per poder parlar amb tots, poder treballar, fer servir la tecnologia, accedir a la informació. Aquesta llengua l'aprens a l'escola i amb ella no crees llaços emocionals. No t'agrada ni et desagrada. L'arribes a dominar força bé, tot i que ja no tens els registres dels altres dos idiomes. Una vegada més és una llengua que et ve imposada, no l'esculls. En el meu i en tots els casos actuals és únicament i exclusiva: l'anglès.

En quart lloc arriben les llengües que et vas trobant per la vida, que les visicituds i les experiències personals et porten a estudiar i aprendre. Potser has d'immigrar, potser et toca estudiar o treballar amb un tipus de persona o feina, potser t'enamores d'algú que parla aquest idioma. Aquesta llengua l'aprens d'adult i mai arribes a saber-la totalment, la parles amb accent estranger. I encara una vegada més no l'has escollida. No et ve tan imposada com les altres tres, és un atzar, és un cas, la vida t'hi porta. A mi la vida m'ha portat a aprendre noruec.

Per fi arribo al meu punt. Perdoneu, he trigat una miqueta més del compte. Hi ha un cinquè grup de llengües que s'aprenen perquè sí. No les has heretat dels pares, tampoc no són al teu entorn, ni et serveixen gaire per un món globalitzat. La vida no t'hi ha portat... Ets tu i només tu, que has escollit aprendre-les i estimar-les. Perquè t'hi has enamorat i t'has volgut casar amb elles. L'italià és "la lingua sposata". Perquè m'agrada la seva sonoritat, perquè estic enamorada del seu país i perquè m'estimo la gent que el parla.

4 comentaris:

librarian.2010 ha dit...

M'agrada el teu punt. Anche per me l'italiano è la lingua sposata. English the way I think the world. El español la lengua de la escuela. Mi dialecto nativo, la lengua de la infancia. Le français, la langue des irreguliers, de la critique littéraire. Philosophie ist meistens Deutsch. la lingua portuguesa. la musica, tudo de bom. Pero el demotiké, el griego moderno, es la llamada de la sangre.

Joan ha dit...

Jo arribo a l'italià a través de la història, de Roma, de Florència, de Dante i Michelangelo... Si hagués d'escollir una llengua no heretada ni a l'entorn ni a l'ús, tindria mooolts problemes. Les estimo totes! Són els colors de la paleta del pintor. Com renunciar a un de sol?

BLN ha dit...

Pilar: Hoooooooooolaaaa! No sabía que te pasabas por aquí. ¿Te acuerdas de cuando nos fuimos alla nostra amata Italia? Tú y tu bello acento extremeño hace tiempo que os encuentro a faltar. Ven a verme a Barcelona.

Joan: Jo no renuncio a cap, ni treuria el color ni la música de cap idioma.

Del francès no he parlat perquè té una mica de tot, no és classificable. Potser dedicaré un post aexplicar-ho.

BLN ha dit...

Us deixo un comentari que m'ha fet l'Adriana, col·lega a al feina i excel·lent professora d'italià.

Cara Belén,

Che dire... semplicemente che come italiana e per di più amante della mia lingua, l'elezione di Belén mi colpisce e mi inorgoglisce. Soprattutto perché conosco il suo talento naturale per le lingue, la sua infinità curiosità e voracità di sapere. Questo suo innamoramento dura da molto tempo. Spero soltanto che l'italiano e gli italiani non cessino di meritarselo.


Un abbraccio insieme con tanti auguri per te e per tutti i tuoi cari

Adriana