La idea consistia en sortir de les pistes d'esquí alpí de Tyin-Filefjell i arribar fins a casa.
La primera dificultat consisteix en pujar a un remuntador amb esquís de fons. A diferència dels d'alpí, són llargs i prims i tens molt menys control. Per sort són una mena de T girades on hi poden anar dues persones, així que no vaig haver de fer la remuntada tota sola.
En arribar a dalt de tot, començava la segona prova. Calia baixar per un pendent completament gelat, per enllaçar amb la pista pròpiament dita. No, no podia avançar ni un metre amb aquell pànic. Gulp! Quin començament! Em vaig treure els esquís per passar caminant, clavant les botes de fons (que són tovetes) tant com podia. Això potser no diu molt sobre el pendent i el gel que el cobria. Però si us dic que els meus cunyats noruecs també es van haver de treure els esquís....
Per fi a la pista va començar una part plaent i meravellosa del camí. És el que podeu veure a la foto. Un dia molt assolejat, prou pujada, però no suavem gens. La temperatura no devia pujar de - 15 graus i tota roba era molt necessària. Era una passada respirar i sentir el fred intens i a la vegada el sol a la cara com un regal. Bé a la cara és un dir perquè jo portava buff, gorra i ulleres de sol.
Al cap d'uns 5 o 6 quilòmetres vam arribar a Sulebu, una cabaneta refugi per caminants i esquiador. Ens havia guiat la muntanya Suletynden que també veieu a la foto, i per fi, vam decidir de fer una aturada per menjar i beure. Per increïble que pugui semblar, el Per i jo no vam entrar dins la casa i vam seure a fora a menjar-nos l'entrepà (a 15 sota zero, sí, de debó, no és broma). Jo no sé perquè ho vaig fer, no em conectaven les neurones. Volia estar amb el Per. Per amor. Però ell? No tenia fred i dintre hi havia un munt de gent, fora es trobava al seu més gran plaer. Millor impossible!
A partir d'aquí vam continuar en direcció contraria cap al nostre llac i la nostra casa. Hi ha moltes baixades per aquesta zona, així que una altra vegada vaig haver de fer el ball de esquís dintre, esquís fora. El dia seguia sent boníssim i en perdre alçada la neu ja estava una mica millor. Jo tanmateix entre aterida i cansada, no vaig esquiar del tot bé. Però el cas és que vaig arribar sana i estàlvia, l'última del grup, per descomptat.
Ara, un cop assimilada la gran por, em sento una privilegiada de haver participat en una gran aventura,
2 comentaris:
I tant! Ets tota una esportista, BLN. Vols que et digui una cosa? Jo mai he anat a esquiar. He portat al meu fill tres o quatre cops, però jo m'he quedat esperant-lo. Sóc molt i molt patós per aquestes coses... m'imagino. Un petó.
Nada mejor que ir a la aventura con una aventurera como tu! Y comer fuera a la fresca es lo mejor que hay..
Publica un comentari a l'entrada