dijous, 31 de maig de 2012

Lectiones ad kalendas: maius



Nullus est liber tam malus non alinqua parte prosit 
(No hi ha llibre tant dolent que no es pugui aprofitar alguna cosa)
 Plini el jove

La vita accanto (La vida al marge) Mariapia Veladiano.
Rebecca és lletja. Molt lletja. No espera res de la vida, només ser invisible, que ningú la miri. La mare no l'ha agafada mai en braços. El pare consenteix que visqui aïllada. Una tieta intenta ajudar-la, pero ella (que és molt maca) també té els seus secrets.... La vida de Rebecca és una vida al marge, plena de solitud. Té només una amiga molt especial. Una nena molt grassa que mai no calla. I una passió, tocar el piano. Amb la música es torna bella, té els dits màgics. Però les dificultats per anar al conservatori, tocar en concerts amb públic etc... són immenses.


Novel·la interessant, potser molt extrema. Que el físic pot posar molts pals a les rodes per les persones que no són agraciades, és ben cert, però que la persona sigui rebutjada fins a tal punt que no tingui amor de mare, em sembla poc realista.


¡Indignaos! Stéphane Hessel
D'aquest llibre no cal parlar. Tothom coneix aquest heroi de la resistencia antinazi, víctima del camps de concentració i coautor de la Declaració dels drets humans. El seu missatge és molt engrescador. No ens quedem de braços creuats. Endavant. Una de les coses que comenta és com es fa servir el llenguatge per justificar la injustícia:


"He constatado -y no soy el único- la reacción del gobierno israelí al hecho de que cada viernes los habitantes de la pequeña ciudad de Bil'in, en Cisjordania, van sin lanzar piedras, sin usar fuerza alguna, hasta el muro contra el cual protestan. Las autoridades israelíes han caificado esta marcha de terrorismo no violento. No está mal. Hay que ser israelí para calificar de terrorismo la no violencia"


Avui en dia "terrorista" és tot aquell que no li agrada al poder. No importa com o per quines raons s'oposi, el cas es no escoltar i descalificar.


La pasión de correr. Francisco Medina
Al Francino, la Igartiburu, el Zaplana, la Segarra, Càndido Méndez..... i altres famosos i no tan famosos, els agrada sortir a rodar per parcs i asfalt, també fan curses de muntanya o caminades molt llargues com el camí de Santiago. Vaig dedicar un post a la increiblement polifacètica Araceli Segarra. Així que ja ho sabeu, qui ho prova, repeteix!


El talent. Jordi Nopca
Una petita editorial (formada sols per dues persones, els protagonistes) Edicions el cocodril, va a la cerca i captura de talents mitjançant un enginy que han robat a un inventor alemany. Viuen aventures a Lisboa, Colliure, Barcelona, intentant fugir de les grans màfies que volen pescar-los i fins i tot matar-los, per tal d'aconseguir l'aparell que detecta el talent.


El llibre planteja la dificultat d'un editor de saber si allò que publica, tindrà o no, èxit. S'ho pren tot amb humor i "action. Escriptura molt superficial, postmoderna, on en cap moment entra en el moll de l'os. No m'ha agradat perquè no m'ha donat el que esperava durant tot el llibre: que comencessin a publicar i a vendre llibres.


Før du sovner. (Abans que t'adormis) Linn Ullmann
Karin explica un conte de mitja nit al seu nebot mentre tots dos esperen al llit que la mare truqui des d'Itàlia. Així comença i acaba aquesta història rodona, pintada amb un toc de realisme màgic quasi a l'estil sudamericà, però molt nòrdica. Entre aquests dos moments passen el casament de la Julie, sa germana, la vida del Rikard, l'avi, a América, els cinc o sis nòvios de la Karin, les mentides que es tornes veritats i les que mai no han deixat de ser mentides, la crisi d'un matrimoni, les maldats d'una dona intel·ligent..... Un gran gran llibre. El millor del mes, sens dubte.


Si alguien tiene que ser después. Juana Bignozzi
Per acabar el mes poesia argentina. Una autora que des de l'edat madura mira els joves ocupant el seu lloc i afirma


"debo decirles
aprendí hace mucho
que no hay nada más patético
que la canción del verano, la canción del momento,
pasado ese verano, pasado ese momento"


Jutjeu vosaltres, jo no sé dir el què. Doncs potser sí que ens hem de deixar de nostàlgies, o si algú, ha de ser després.