diumenge, 10 de març de 2013

Un radiant matí de març... (continuació)



Era un radiant matí de març a París. Era diumenge 3 de març si mal no recordo. Feia fred. Els corredors esperaven als calaixos, amb nerviosisme, amb neguit. Sel's veia amb ganes de sortir. Per tot l'entrenament i la il·lusió que portaven i per no seguir patint el fred sota aquells ponxos de plàstic. Hi havia molts que somreien, es movien al compàs d'una música d'animació. En mig de la multitud (eren 40.000) vaig veure dos que semblaven estrangers, francesos no eren i menys de París. Ell era com nòrdic, duia una jaqueta blava i ella no ho sé, més morena, però tambè clara de pell. Parlaven espanyol. 
  
Va començar la cursa, però els primers quilòmetres no podien avançar gaire, hi havia massa gent. Ell li feia de llebre. Van córrer 5 km pel Bois de Vincennes i quan ja sortien cap a París van augmentar la velocitat. Ella portava un rellotge de Garmin d'aquests moderns que t'ho diuen tot. Era un regal d'ell, la nit anterior, un regal que ella no sabia encara fer servir (amb el seu ancestral rebuig envers la tecnologia) i no s'atrevia ni a mirar-lo. El pas per Nation i Bastille va anar ràpid. Després van arribar al km 10, llavors ella volia caminar uns momentets, per agafar forces, menjar una barra energètica i beure. La beguda els van servir en un got de paper. No era pas fàcil beure i córrer. Estavan contents.

Van seguir fins arribar al riu, a la Seine, baixant per un canal i després seguint el riu. Paris es veia magnífica, espectacular. Van arribar fins gairebé l'hotel on s'allotjaven. Al km 13 van assolir l'Hotel de Ville on tantes vegades havien passat els dos dies anteriors. Van girar cua i cap a Vincennes de nou.

Al 15km ella semblava cansada, li costava tirar. Ell li deia que anava bé, que faria la seva millor marca personal, que ho estava aconseguint. Però ella ja feia càlculs. Sumava i restava minuts i segons. És tan difícil, el sistema sextigimal barrejat amb el decimal, convertint minuts en hores i jugant amb el marge que sobra. A ella no li sortien els comptes. En alguns moments es veia arribant a 02:18:00 fins i tot, i un segon després tornarva a calcular mentalment i ja li sortia 02:28:00. Per a un espectardor dels que els animaven potser la diferència no és tan gran. Però per ella sí ja que havia fet dues mitges maratons abans a 2:22 i 2:23, per tant li anava molt.

La tornada al Bois de Vincennes era tota plena de gent que animava. Deien el nom de la noia, també li van cridar "Allez la Catalogne" perque ella portava la senyera, Va llegir una pancarta que li va agradar molt. Algú havia escrit "Ara ve la millor part de la cursa, disfrútala" Era el km 20, ja només quedava la recta final.

Semblaven molt enamorats, tot i que no eren tant joves ni feia poc temps que compartien aquest amor. Es van agafar de la mà. Ella es va treure el buff que era la senyera per entrar amb ella a la mà. ell es va obrir la jaqueta blava per tal que es veies la samarreta del club de correrdors al qual pertany.

I sí, sí, entre els dos ho van aconseguir. A 02: 20: 38 van parar el cronòmetre, l'oficial i el tecnològic que ell li havia regalat. És que aquest parell a la vida sempre córren plegats i per això no hi ha objectiu que no puguin assolir

4 comentaris:

Clara ha dit...

Uala germaneta, cunyat!!!! quina marató per la vida, i que ben explicada!!! molta felicitat i molta alegria, à votre plaisir!

Joan ha dit...

Caram, això d'explicar gestes en tercera persona li dóna un aire majestuós. Felicitats!!

TXABI ha dit...

Enhorabona !

María Fuentes ha dit...

Cracks!!!