divendres, 25 d’octubre de 2013

El camí de Camille

 

Ahir vaig anar a l'exposició de Camille Pissarro al Caixa Forum. No cal dir que val moltíssim la pena i que fins i tot recomano anar-hi més d'un cop. Jo mateixa crec que tornaré.

La primera cosa que m'ha impactat és que pràcticament a tots els quadres hi ha un camí o un carrer. Les escenes rurals mostren sovint camps, horts, paisatges en totes les estacions de l'any i les urbanes carrers parisencs o d'altres grans ciutats en plena efervescència quotidiana amb cotxes de cavalls i gent.

En cada quadre Camille et porta de la mà per un camí, un camí que comença gran i poderós a la base i es va perdent perspectiva al fons o gira cua com aquesta carretera de Versailles amb la qual l'observador comença a fer la corba.

Aquest és un dels quadres que més m'ha agradat. Un poble de L'Ille de France, Louveciennes, tranquil i pausat en una matinada freda però assolejada d'hivern. Ha nevat, però no ha quallat del tot, o potser el sol està desfent el que la nit havia emblanquinat. No hi ha pressa. Els veïns parlen amb l'home a cavall, es saluden i comenten el temps.

El camí dins del quadre crea una narrativa. Primer mires el present, el que està passant en aquest moment, la conversa entre els tres veïns i poc a poc vas caminant cap al fons del quadre i veus l'home que porta una tartana i està a punt de girar, i vas veient passar les ombres lilàcees dels arbres i al fons, quan gires, veus la casa del poble, la porta vermella i potser algú que et saluda des de la finestra.

Per fi mires a dalt, aquest cel esplendid d'on ve tota la llum, i que està reproduït en cada taca de neu i així entens perquè el quadre té color i lluminositat arreu.