dijous, 29 de maig de 2014

Sóc egoista





L'egoisme és un defecte. Però no és tan defecte com es pensa. En el fons, cal ser egoista a la vida. En cas de descomprensió de la cabina, ens recomanen que primer pensem en nosaltres, que ens posem la mascareta i respirem amb tranquil·litat, i només així podrem pensar en ajudar els altres, encara que  siguin nens indefensos o fins i tot si son els teus fills.

Primer jo i després els altres. Així ho veig i sé que és molt políticament incorrecte, però tinc les meves raons de pes:

A vegades no puc ajudar. Vull fer alguna cosa per tal que els altres estiguin bé, que se sentin millor o que solucionin llurs problemes, però l'únic que faig es complicar més les coses. Embolico les vides dels altres dient-los qué han de fer. Si no estic preparada, no puc posar-li la mascareta a ningú.

A vegades els altres no volen que els ajudi. La meva generositat no sempre serà ben rebuda. Puc molestar, puc incordiar amb la meva insistència. Cadascú que provi d'estar bé sol. No entro en jardins aliens a fer les coses com jo vull. La gent també se sap posar la mascareta sola.

A vegades no vull ajudar. No tinc ganes. Tampoc aquella persona m'ho valorarà. Si ho faig sempre és una obligació i perd totalment el sentit. Ajudar i ser generós és un acte de felicitat, no un càstig. Dins l'avió no estic obligada a posar-li la mascareta a tots els passatgers.

I es clar que és molt bonic, una gran virtut, pensar en els altres, donar-se generosament, col·laborar i ajudar, ser solidàri i bona persona. Però primer jo em miro per dins, he d'estar bé, he de construïr-me com a ser humà físicament i anímica. M'estimo i valoro. I després ja veurem.


1 comentari:

Per ha dit...

Muy sabia! Y sensata! Ayudameeeeee!