dissabte, 30 de gener de 2010

Pel riu fins a la platja



Avui feia una tarda molt bonica, d'hivern, freda, ideal per passejar ben abrigats. Per fer un tomb diferent hem començat per Sant Pere Pescador (a 15 minuts en cotxe de Ventalló) per la banda del Fluvià fins la platja.

Només començar a caminar ens han caigut unes gotes fredes que et feien dubtar de si seguir o tornar al cotxe. Però de seguida ha parat i tampoc el vent era tant fort com al matí. A cada passa la caminada es feia més plaent, la llum més baixa i els colors més bonics.

Ens han acompanyat els coll-verds i els cormorans, la tranquil·litat de la natura i la conversa jove i simpàtica dels meus dos fills, que tot i que els ha costat venir a "aburrir-se", després han anat gaudint cada vegada més del camí i de la xerrada. Tambè el Per s'ha adolcit amb tanta bellesa i ha començat a disfrutar la vida.

Hem trobat un camí nou, dels que mai havíem seguit amb la bici, que ens ha dut a la platja. Allà he vist més o menys aquesta vista de la foto. He segut a la sorra i mirat el mar una estona, he cantat una cançó de cara al vent i tota la pau ha vingut a trobar-me. La sorra era plena de petxines grans i petites de molts colors, com quan jo era nena.... Ja no se'n troben, de petxines tan maques...

La BLN nena ha aparegut amb la seva fragilitat i les seves il·lusions d'infantensa i m'ha despertat d'un somni que fa temps no retrobava.

He tornat al cotxe un altre cop xerrant amb un dels nens; m'agrada ser mare, ara més que quan eren petits, ara que puc parlar amb ells com una amiga, ja sé que no és el mateix, però en alguns petits moments en que neix la nena que tinc dintre, sí que és així. L'Erik i el Pol s'estan fent grans, creixen molt ràpid, però no tinc recança dels temps passats. M'agraden cada dia més, van fent-se uns petits homes, es van apropant al Per, que complerta el meu harem masculí.

Sóc molt afortunada de tenir-los a tots tres!!!!!!!

1 comentari:

Mar ha dit...

Belén, quina preciositat de text!
Què bonica la foto.
Els fills es fan grans i costa trobar, cada moment més, moments en que vulguin aburrir-se amb nosaltres. Quan apareixen... Ah, quan apreixen!
Una abraçada
Mar