dijous, 18 de març de 2010

Blanca

La desperta l'aroma del cafè. Ell l'està preparant. Toca els llençols encara tèbis i mig endormiscada observa la seva habitació. Quatre parets severes, amb pocs i bells mobles. Com a tota la casa. Atura l'esguard en un quadre. Apenes s'hi veu un fil d'electricitat i un ocell rapinyaire parat. No hi ha res més. És d'una simplicitat extrema. Aquell quadre és el seu preferit dels que pintava el pare. Hi ha tanta intensitat en un quadre tan buit! Somriu i pensa en ell. Des del confí del somni encara pot sentir la seva energia.

Aquell aroma de cafè no l'ha tastat mai així. A casa seva sempre hi ha hagut gent: amics alemanys, familiars d'Argentina, companys de feina de tot el món que ha anat convidant al seu pis de Barcelona. I quants d'ells han preparat cafè un bon matí, d'hora? Molts, ni ho sap. Però cap com ell. Cap ha ocupat el lloc que ocupa ell. És com un nou començament. Si jugues a un joc, tens unes regles i la seva vida havia tingut unes certes normes fins aleshores. Però ja no. Les regles han canviat. El joc és un altre.

Mira les coses d'ell, com han penetrat en l'habitació, com l'han canviada. Potser la vida tenia amagada aquesta gran sorpresa després d'un revolt. Un creuament de camins que portava a tot un altre lloc. El passat era un bonic relat ple d'enigmes que li havia exigit molt i li havia donat molt. No se'n penedia de res. Però ara, com vingut de l'Egipte vell i polsós, sembla haver trobat un talismà que li fa veure tot més clar, més simple, més plaent.

Obre els ulls per gaudir de la llum que li entra per la finestra. L'amor s'entén, no li calen explicacions. Ell, ella, ja està, prou. La il.lusió com als quinze, un regal.

Entra el Lluís amb dues tasses de cafè. Es miren. Són casats.

L'univers no és prou gran per hospitar tanta alegria!