diumenge, 14 de març de 2010

Løping



Avui una cursa més, la de la Vila d'Esparraguera. És una cursa diferent, que m'encanta, ja em va agradar l'any passat, però aquest any encara millor. En primer lloc perquè corres per un poble. Arribes al pavelló municipal i pots deixar la roba, instalar-te, veure les cares dels altres corredors. És una cursa petita, de menys de mil inscrits. La gent d'Esparraguera té pinta de molt esportista. Serà la proximitat amb Monserrat, serà que és un bon lloc per fer bici, escalada, sortides caminant...

Quan la fas la disfrutes perquè costa però posa en joc no nomès la velocitat, sinó les estratègies, es a dir, el coco. Hi ha un primer quilómetre de baixada i quatre llargs de pujada que s'han de dosificar. Desprès s'adolceix, però enganya, no és tot baixada. La baixada arriba al final, els dos últims quilòmetres! En arribar et donen de tot: l'any passat una dessuadora, aquest any una motxilla i menjar a dojo: entrepans, taronges, sucs, begudes..... Hi ha el lliurament de premis. Surten els resultats en paper al poc d'haver tancat. Et pots duxar als vestuaris i pots tornar-te a vestir tranquil i calentet. Després ens anem a dinar a Collbató, en fi que és totalment una altra cosa.

Aquest any el meu temps ha estat de 59' 18". Estic molt satisfeta. És la quarta vegada que paso meta sota l'hora i crec que amb sort ho seguiré fent tota la temporada. Estic complint el meu repte! He estat la número 5 de la meva categoria (dones entre 45 i 55 anys) i he arribat, el que no és tan obvi, doncs de 800 inscrits només han arribat 525.

A la primera corba, encara no feia ni un quilómetre, m'han animat la Carol i el Marco. Després he vist el Pau (molt avançat és clar) que ha fet un crit per donar-me forces. Una mica més endevant l'Erik ha fet "Vinga mamma". Per primera vegada dos del runners eren a meta cridant-me: el Txabi i el Pau!

La felicitació de tota aquesta gent tant bona, que fa marques inassolibles per a mi, té una gran importància, em puja l'autoestima. Perquè no correm contra ningú, no volem que l'altre perdi, és un repte personal, una superació d'un mateix el que fa tant bonic el còrrer.

Aquest video parla d'això. Exclusivament per aquells que entenguin el noruec. Pels altres unes imatges molt maques.

2 comentaris:

Mar ha dit...

Qué envidia Belén. Sana ,¿eh? Te admiro cuando me cuentas cosas de tus carreras. ¡Cómo me gustaría correr! Sabes porque no puedo ahora, pero tal vez un día, pronto...
Un beso

Per ha dit...

Que video más guapo, BLN!
Felicidades por la cursa,
Un beso,