Cadascú fa la seva feina, millor o pitjor, com creu que l'ha de fer. La meva consisteix en ensenyar l'espanyol als estrangers. No teòricament, no la gramàtica i el vocabulari. El que jo tinc la responsabilitat de fer amb els meus joves alumnes (que són com els meus fills) és aconseguir que facin coses en espanyol. Que escriguin i parlin, que vegin videos i escoltin la radio, que llegeixin llibres i diaris i, sobretot, que puguin seguir les seves classes a la UAB sense dificultat.
La meva és una feina de molta responsabilitat.
L'altre dia estavem fent una cosa molt tonta. Una mica ridícula. Feiem un exercici de fer mímica i endevinar el que està dient la persona que no parla. Per una responsabilitat tant gran, potser el camí sembla molt estret. Bé, el cas és que estàvem en un moment molt distès i relaxat. En un moment ple de soroll, riure i riallades. Els alumnes treballaven en parelles i feien torns per fer el paperina i riure.
Aquest instant paga la pena de tots els esforços que faig diariament preparant, avaluant, formant-me, i deixant-me mitja vida al Servei de Llengües. Perquè el meu ofici, com el de tothom, hauria de ser l'ofici de riure. L'altre dia ho vaig aconseguir.
4 comentaris:
M'encanta fer mímica a classe i rure amb els alumnes. Sí, tenim un ofici molt maco, perquè es pot apendre rient :)
Gràcies BLN, pel teu sonriure.
Mar
Sí, es pot aprendre rient, es pot curar rient, es pot informar rient, es pot cuinar rient, es pot entrenar rient,es pot viure rient. L'ofici de tots és l'ofici de riure.
S'ha de riure, clar que sí. Esteu totes i tots moolt somrients. Una abraçada, BLN.
Diuen que quan rius és impossible que tinguis por. I el riure s'encomana!
Publica un comentari a l'entrada